Innocenci Juncar Reyes. Cartografia d'una vida

(Primer) retrat d'Innocenci Juncar, inèdit. 1874. Foto: Rafel Areñas Miret. Font: AGDB, R.101-54304

 

En un turó sobre la confluència dels rius Algars i Matarranya s’alça la vila de Nonasp, en què destaquen l’església parroquial de sant Portomeu (Bartomeu), de clar estil gòtic tot i conservar la façana romànica, i un castell –lo Castell–, amb una torre de defensa emmerletada d’origen musulmà, seu avui de l’ajuntament. El territori del municipi, que forma part de la comarca natural del Matarranya, partit judicial de Casp (Saragossa), és suaument ondulat i ocupen bona part del terme boscos de pins, garriga i matollar. La base de l’economia és l’agricultura, amb predomini del secà –oliveres, vinya i cereals–.

La seva població, entre els anys 1847 i 1855, viu un període marcat per la inestabilitat i les penúries. Coincidint amb la segona guerra carlina o guerra dels matiners, el municipi pateix una crisi extrema de subsistència a causa de greus sequeres que fan perdre la major part de les collites de cereals i olives. Aquesta falta d'aigua provoca també incendis forestals, potser vinculats al carboneig tradicional. Finalment, la població es veu colpejada per una epidèmia de còlera –contemporània de la que afecta Barcelona– que obliga a tancar l’escola, ventilar l’església i prohibir el toc de campanes per tal d’evitar el pànic i els contagis.

Encara cueja la malura, quan el 24 de juliol de 1858, a la parròquia local contreuen matrimoni Francesc¹ Juncar Moreno, de vint-i-nou anys, fill de Francesc i Quitèria, de Móra d’Ebre (Tarragona) i Nonasp, respectivament, i Antònia Reyes Llop, de vint, filla de Cebrià i Tomasa, tots dos de Nonasp, famílies l’una i l’altra de camperols pobres. Quant a Francesc Juncar concretament, se’l descriu com a jornaler. El 4 de setembre de l'any següent neix la seva filla Juliana, que al cap de tan sols onze mesos, el 16 d’agost de 1860, “morirá de la tos”. Serà a les acaballes de 1861 quan ve al món el protagonista d'aquest relat, el segon fill de la parella a qui l'endemà, en el bateig, posen per nom Innocenci en referència al dia que hi ha aterrat: el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents.

1  “José” per al diploma de l’Escola de sords i cecs lliurat a Innocenci Juncar el 17 de juny de 1874, que custodia el CREDA Pere Barnils, “José” per a la postal amb el seu retrat encarregada per l’ajuntament, i "José" per a Jaime Pastor (vg. nota 5), fet incomprensible atès que no sols a la partida de baptisme, que era obligat presentar per ser admès tant a la Casa de Caritat com a l’escola, sinó als respectius llibres de matrícula (i, evidentment al certificat mèdic de defunció), son pare hi consta com a “Francisco”. Per no recordar que se li podia haver preguntat al noi mateix, esclar.

Innocenci ha nascut sord o n’ha esdevingut en la infantesa més primerenca, i no consta en quin moment se n’adonen els pares. El cert és que Antònia es traslladarà amb ell a Barcelona i aconseguirà d’ingressar-lo, el 2 de març de 1865, a la Casa Provincial de Caritat, al carrer de Montalegre, 5, destí de molts sords (i cecs) de l’època i no sols dels naturals de la província. Com explica Antoni Rispa Segarra, “Los pobres pueden acogerse á la Casa de Caridad, cuya Junta tolera la admision de estos desgraciados aunque sean de otras provincias, en consideracion á no haber en ellas escuelas de esta especialidad”.² És possible que també la pròpia Antònia trobi sopluig per un temps limitat en algun recambró o en un racó de les grans quadres de l’establiment.³

2 Antonio Rispa, Memoria relativa á las enseñanzas de los sordo-mudos y de los ciegos, Barcelona, Establecimiento tipográfico de Narciso Ramírez y Rialp, 1865, p. 120.
3 Arran de l’ingrés del nen el maig de 1867 a l’escola de sords, sota l’epígraf “Habitacion de los padres” del Libro de matrícula y clasificacion… 1844, hi diu “Hospicio”.

Però, per què ve amb son fill a Barcelona la mare sola, una dona sense instrucció i privada de recursos? Què passa amb el desaparegut Francesc? La referència documental més antiga a la seva mort és la fornida pel full de “Filiació” del nen al seu ingrés a la Casa de Caritat: allí se’l declara fill de “Fran[cis]co dif[unt]o”. Per tant, la font de la informació ha de ser ella mateixa, Antònia. Doncs bé, el traspàs hauria d’haver-se esdevingut en el període que limiten, en ordre cronològic invers, la data d’aquest ingrés i posem l’1 d’abril de 1861, quan Francesc la va prenyar. Passa, però, que revisades les partides de defunció de la parròquia de Nonasp registrades entre 1860 i 1866, inclusivament, no hi és la seva. Això autoritza a pensar en una deserció del cap de casa sense descartar, naturalment, alguna força major com ara un acte de les autoritats o de tercers.

 

Façana de la Casa de Caritat pel c. de
Valldonzella. Font: AGDB R1656

A tres anys d’edat, doncs, Innocenci passa a formar part dels interns, segons el llibre de Filiaciones de los hombres fatuos y niños que han entrado en esta Casa de Caridad, amb el número de matrícula 20634. Hi és admès en qualitat de “voluntario con memorial”, és a dir, amb sol·licitud d’ingrés en què se n’al·legarien els motius. I se’l descriu succintament: estatura, creixent; religió, catòlica, apostòlica i romana; cabells i celles, castanys; ulls, marrons; nas, regular; color del rostre, morè daurat. Curiosament, no s’hi fa cap referència a la seva sordesa.

Atès que la institució no disposa encara de mestres especialitzats, el 15 de maig de 1867, a cinc anys –tres abans del que solia ser l’edat mínima d’admissió–, el nen acudeix de franc a rebre instrucció a la secció de sordmuts de l’Escuela de Ciegos y Sordo-mudos, de Barcelona, situada aleshores a l’antic convent de sant Gaietà, en la confluència de la plaça de santa Anna i del carrer del Governador, avui Duran i Bas, que dirigeix Antoni Rispa Segarra des de 1856 i a les aules de la qual es barregen alumnes de totes les edats. Les matèries que hi haurà de cursar són: religió i moral, escriptura, lectura labial i pronúncia, aritmètica, gramàtica castellana i coneixements útils. Se li assigna el número de matrícula 117 i un signom o senya distintiva personal que es descriu d’aquesta manera: “Se pone el brazo encima de los ojos como cuando por tenerlos enfermos ofende la luz”.

Cal reconèixer que la descripció és en veritat ambigua: posar l'(avant)braç encima de los ojos tant pot significar ‘contra els ulls’ com ‘en lloc superior al dels ulls’, és a dir, ‘contra el front’. Això, per bé que en qualsevol dels casos es deu tractar de la imatge d’un mecanisme de defensa habitual del nen, impedeix decidir-ne la causa probable. En el primer cas –avantbraç contra els ulls–, podria haver estat justament el que proposa l’analogia: la reacció a una font de llum directa i més o menys intensa; en el segon –l’avantbraç contra el front–, la reacció respondria més aviat a una necessitat de protecció davant una situació de violència física (de la qual no tenim cap altre possible indici).

Sigui com sigui, començat el nou curs 1867-68, contreu una afecció ocular i ja al novembre deixa d’assistir a classe fins que el març següent ha d’abandonar l’escola perquè se li han desenvolupat al cap abscessos (¿podria haver estat carboncle, una malaltia infecciosa greu?), que el deixen feble en extrem. I no sols això: a conseqüència d’una oftàlmia purulenta, una nova afecció que sembla que afavoreixen l’amuntegament, la manca d’higiene corporal, la brutícia dels vestits... i que, amb la tuberculosi pulmonar, causava estralls a l’època, queda cec. No reprendrà els estudis fins al setembre de 1871.

En el parèntesi, en paral·lel a la Gloriosa, una sublevació militar amb suport civil que destrona Isabel II i en força l’exili, i l’inici del convuls Sexenni Democràtic, hi ha hagut canvis a l’escola: Francesc d’Assís Valls Ronquillo ha substituït en la direcció Rispa, mort el 29 de desembre de 1868, a trenta-tres anys d’edat, que li ha llegat quaranta alumnes (27 nois i 13 noies).⁴ Temps a venir, a preguntes de l’aleshores mestre de l’escola Jaime Pastor Chaure,⁵ que es val per fer-les de l’alfabet manual, formant les senyes líteres sobre el palmell de la mà estesa del sordcec, que amb l’altra li envoltaria suaument la pròpia per “llegir-la”, sistema de comunicació après per Juncar dels companys sords (“E-N-S-E-Ñ-A-R  R-I-S-P-A  N-O,  V-A-LL-S  N-O,  E-N-S-E-Ñ-A-R  N-I-Ñ-O-S  S-O-R-D-O-M-U-D-O-S”), el recorda:

4 Francisco de Asís Valls y Ronquillo, Memoria relativa á la Escuela Municipal de Ciegos y de Sordo-Mudos de Barcelona, escrita por, Barcelona, Tipo-litografía de los sucesores de N. Ramírez y C.ª, 1888, p. 10.
5 El 1941, la incoació en el jutjat d’instrucció núm. 2 de la província de Barcelona d’expedient de Responsabilitats Polítiques contra ell, ens en fa avinents aquestes dades: “Jaime Pastor Chaure, de 60 años, hijo de Francisco y de Feliciana, casado, Director de la Escuela de Sordo-Mudos, natural de Zaragoza y vecino de Barcelona, con domicilio en la calle Mallorca, número 450, tercero”. (BOE, núm. 168, 17/6/1941: Anexo único. “Anuncios oficiales, particulares y Administración de Justicia”, p. 2497.)

“---C-U-A-N-D-O  I-N-G-R-E-S-A-S-T-E  E-N  E-L  C-O-L-E-G-I-O,  ¿Q-U-I-É-N  S-E  H-I-Z-O  C-A-R-G-O  D-E  T-U  E-N-S-E-Ñ-A-N-Z-A?

---M-I  P-R-I-M-E-R  M-A-E-S-T-R-O  S-E-R  R-I-S-P-A,  Y-O  Q-U-E-R-E-R  M-U-C-H-O,  E-N-S-E-Ñ-A-R  B-I-E-N,  P-A-C-I-E-N-C-I-A  M-U-C-H-A.

---¿C-U-Á-N-T-O  T-I-E-M-P-O  T-E  I-N-S-T-R-U-Y-Ó  E-L  S-E-Ñ-O-R  R-I-S-P-A?

---T-I-E-M-P-O  P-O-C-O,  M-O-R-I-R  P-R-O-N-T-O,  T-Í-S-I-C-O.”⁶

6 Jaime Pastor, “Inocencio Juncar, sordomudo ciego”, La Paraula, Butlletí de l’Escola Municipal de Sords, any 3, núm. extraordinari, 1920-21, p. 228.

I tot i que, perduda la visió i durant uns mesos encara, trobant-se feble i malalt, va caure en un estat d'inacció gairebé completa, un “quietismo pasivo”, cosa que es deu poder llegir com un estat de depressió profunda, i deixa d’assistir a classe amb regularitat –període durant el qual, es dol Valls (1888, p. 60), no ha estat possible fer-lo treballar tant com hauria calgut–, es pot dir que des de 1872 hi assisteix assíduament.

Valls Ronquillo. Font: Las Noticias,
any VIII, núm. 2812, 13/12/1903, p. 2

Un cop recuperat, però, destaca com alumne avantatjat –i ho continuarà fent al llarg dels anys– entre els sords. “Social en extremo, repugna el aislamiento –continua Valls (1888, p. 62)–, y en los ratos de ocio en la Escuela, […] busca siempre con quien comunicarse; generalmente, á sus compañeros los sordo-mudos, con quienes sostiene variadas y amenas conversaciones, en las cuales, ya porque posee y usa el lenguaje mímico con toda expansión y finura, ya por su especial ilustración, es casi siempre Juncar el protagonista; y no sólo en las cuestiones familiares representa un papel principal, sinó en asuntos de clase, sirviendo unas veces de consultor de sus compañeros en sus dudas, otras de maestro en lo que ignoran ó hayan olvidado y otras de auxiliar, sobre todo en las operaciones aritméticas, á las cuales tiene decidida afición y gusta mucho de ellas.”

La seva capacitat d’aprenentatge, juntament amb la curiositat i una bona memòria, com també la meritòria tasca docent que es fa amb ell i sens dubte l’empenteta de Valls, ja director de l’escola municipal per a cecs i sordmuts de Barcelona, convidant institucions el 1874 a contribuir “con su autorizada presencia a los exámenes” i fent servir Juncar, primer alumne sordcec que enregistra la història de l’escola, de reclam publicitari,⁷ acompanyant la invitació amb el retrat de bust del noi en format ovalat i, al dors, la relació dels coneixements adquirits sota el propi mestratge, fa que la premsa se’n faci ressò durant uns pocs anys, amb un pic clar aquest de 1874.

7  De reclam efectiu a jutjar per l’escrit de 16 de juny de 1874 en què Salvador Maluquer, president de la Diputació, una de les institucions convidades, informa que s’ha nomenat una comissió formada pel prestigiós metge Carles Ronquillo, Antoni Samà, primer marquès de Samà, i altres personalitats “para que en representacion del cuerpo provincial asista á tan interesante acto. […] Y como quiera que deba ser examinado […] el sordo-mudo y ciego Inocencio Juncar y Reyes, que á su clara inteligencia y perseverante celo debe el haber adquirido múltiples conocimientos [...]”

Més endavant, uns quants breus hi tornen a fer referència però més que res en relació amb persones reials, també en articles d’opinió o bé en publicacions especialitzades. Vegem-ho a continuació segons resulta d’una cerca superficial per Internet:

1873: Aprofitant que el director del Colegio Nacional de Sordo-mudos y de Ciegos, de Madrid, Carlos Nebreda, en companyia del seu alumne també sordcec Martín de Martín y Ruiz, de vint-i-sis anys d’edat, es troba de pas a Barcelona, Valls li presenta Juncar, d’onze anys. (Diario de Barcelona, núm. 221, 9/8/1873, ed. tarda, p. 8101 i La Crónica de Cataluña, año XX, núm. 374, ed. matí, 14/8/1873, p. 2.
1874: Celebració dels exàmens anuals dels alumnes de l’escola municipal, als quals assisteixen l’alcalde Rius i Taulet, el director de l’Escola Normal, Odó Fonoll, diversos regidors, el president del capítol catedralici Francesc Puig Esteve, membres de la Junta de govern de la Casa de Caritat, comissions de la Junta provincial d'Ensenyament, dels Amics de la Instrucció i altres persones distingides. I es fa referència expressa a Juncar i els seus coneixements. (Diario de Barcelona, núm. 160, ed. matí, 16/6/1874, p. 5512 i núm. 162, ed. matí, 18/6/1874, p. 5603; La Reforma [Barcelona], ed. matí, 15/6/1874, p. 2, i La Imprenta [Barcelona], núm. 167, ed. tarda, 16/6/1874, p. 3666.
* Sobre els mateixos exàmens narrats en un llarg article de to més aviat melodramàtic, amb referències a la paciència infinita i l'habilitat del mestre i a la capacitat intel·lectual de Juncar. (A.[gustí] Urgellés de Tovar, “Inocencio Juncar y Reyes”, Gaceta Universal [Barcelona], any XIII, núm. 14, 15/7/1874, p. 186-188, amb Juncar dibuixat per T. Padró i gravat per Sadurní. Es dóna la circumstància que Urgellés era el fundador, propietari i director –tot en una peça– de la revista i que entre els redactors i col·laboradors s’hi esmentava Valls.) 
* L’ajuntament de Barcelona en sessió de 29/9/1874 aprova “un dictámen de la comision segunda, proponiendo que, en vista de la celebridad adquirida por el alumno de la escuela de ciegos y sordo-mudos Inocencio Juncar y de [sic] Reyes, se acuerde, para honra del establecimiento costeado por el municipio y del inteligente profesor don Francisco de Asis Valls y Ronquillo, una tirada de cien ejemplares del retrato [un nou retrat] del espresado Juncar, que se repartirán á los ilustres señores concejales, á todos los colegios de ciegos y sordo-mudos de España y algunas [sic] del extranjero y á las Academias de medicina.”⁸  (La Crónica de Cataluña, any XXI, núm. 451, ed. tarda, 30/9/1874, p. 7.)

8 La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, per exemple, el rebrà al cap de dos anys (16/9/1876), juntament amb un ofici de l’alcalde Manuel Girona.

* El jurat de l’Exposició industrial de Madrid atorga un “diploma de progrés” a Valls per l’ensenyament impartit a Juncar. (La Época [Madrid], any XXVI, núm. 8.048, 29/10/1874, p. 3, i Diario de Barcelona, núm. 300, ed. matí, 3/11/1874, p. 10652.)

(Segon) retrat d'Innocenci Juncar. 1875?  Font: RAMC, llig. 58, 1876_084

1875: Celebració dels exàmens destacant el zel i la intel·ligència de Valls i els coneixements de Juncar. (Diario de Barcelona, núm. 169, ed. tarda, 18/6/1875, p. 6378, i La Crónica de Cataluña, any XXII, núm. 281, ed. matí, 19/6/1875, p. 3.
* Llarg article sobre els exàmens de l’any anterior. (A.[gustí] Urgellés de Tovar, “Un niño sordo-mudo y ciego”, Los Niños [Madrid], 10/11/1875, núm. 10, p. 153-156. El cos del treball és còpia literal de l’article del mateix autor publicat l’any anterior a la Gaceta Universal. Vg. més amunt.)
1876: Celebració dels exàmens anuals dels alumnes de l’escola municipal. (Crónica de Cataluña, any XXIII, núm. 295, ed. matí, 28/6/1876, portada.)
1877: Visita d’Alfons XII a la “Manifestacion de productos catalanes” celebrada a la Universitat, a la sala de la qual on s’exposen els treballs més notables dels alumnes de l’escola, li és presentat Juncar, que fa per a ell una exhibició de diversos coneixements. (Diario de Barcelona, núm. 65, ed. matí, 6/3/1877, p. 2541 i La Crónica de Cataluña, año XXIV, núm. 106, ed. tarda, 6/3/1877, p. 2.)
* A la mateixa exposició, “el ilustradísimo y benemérito D. Francisco de A. Valls y Ronquillo, [...] ademas de un Manual para uso de los alumnos que concurren á la escuela de Sordo-mudos de Barcelona, ha exhibido el completo material del colegio”, amb esment a Juncar. (Dr. Rafael Rodríguez Méndez, “Revista de Higiene”, dins Revista de medicina y cirugía prácticas (Madrid), any I, núm. 12, 25/4/1877, p. 208.)
1879: Celebració dels exàmens destacant els coneixements que té Juncar gràcies a Valls. (La Publicidad [Barcelona], any II, 2ª época, núm. 484, 24/6/1879, p. 3.

L’escola, que continua dirigida per Valls, veu marxar definitivament Juncar el setembre de 1883, però cal dir que no és pas la mateixa en què va entrar de menut. En efecte, per haver-se instal·lat els Jutjats a l’antic convent de sant Gaietà, l’escola havia traslladat la seu el 1879 a un local del casalot de la Baixada de Caçador, 6. I no és l’únic canvi que havia portat aquell 1879 a la vida de Juncar perquè, el 8 de setembre, les Filles de la Caritat (Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül), amb les seves toques de grans ales blanques, van entrar a fer-se càrrec del departament d’homes de la Casa en substitució dels membres d’una congregació religiosa masculina.

En endavant, el degoteig de referències s’espaia.

1888: Sobre la publicació de la Memòria de Valls amb esment a Juncar. (Diario de Barcelona, núm. 168, ed. matí, 16/6/1888, p. 7588 i El Monitor de primera enseñanza [Barcelona], any XXIX, núm. 25, 21/6/1888, p. 393-394.)
* Diu Edelmira Domènech⁹ que, segons publicava La Vanguardia, arran de la visita a Barcelona de la reina regent M.ª Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 (d'una de les comissions que en componien el consell n'era vocal Valls),¹⁰ aquesta li va concedir a Juncar una pensió vitalícia per estar-se a la Casa de Caritat.

9  Edelmira Domènech i Llaberia, “Nota sobre la instrucció d’Inocencio Juncar Reyes (1861-1920), sordmut i cec de la Casa de Caritat de Barcelona”, Gimbernat, vol. 55, 2011, publ. núm. 146, p. 174.
10  La Exposición: órgano oficial, núm. 29, 31/8/1887, p. 10.

* “[…] Inocencio Juncar y Reyes, que desde niño está en la Casa, y despues ha sido instruido en la Escuela municipal de ciegos y sordo-mudos, de poco tiempo á esta parte se ocupa, gracias a la enseñanza que de otro albergado semi-ciego recibe, en la confeccion de asientos de enea para sillas. El desarrollo que en el sentido del tacto ha adquirido Inocencio Juncar le facilita llegar á desempeñar el oficio con bastante perfeccion y relativa presteza.”¹¹

11  Casa de Caritat, Memoria del régimen, situacion y desarrollo de la Casa de Caridad de la provincia de Barcelona desde principios de 1883 hasta la fecha, Tipografía de la Casa Provincial de Caridad, 1888, p. 47.

1890 i 1891: Celebració dels exàmens amb referència a l’encert de Valls en una tasca “ímproba y escabrosa de suyo, en la cual sólo puede alentarle la caridad cristiana que en su caballerosa alma se anida” i els coneixements de Juncar. (La Dinastía [Barcelona], any VIII, núm. 1.621, 22/6/1890, p. 2; Diario de Barcelona, núm. 171, ed. matí, 18/6/1891, p. 7309, i La Dinastía [Barcelona], any IX, núm. 4.047, 23/6/1891, p. 2.)
1893: Celebració dels exàmens que presideix el governador civil Ramon de Larroca. (Diario de Barcelona, núm. 171, ed. matí, 20/6/1893, p. 7309.) La mateixa informació més una d’addicional: a Juncar, “uno de los [ex]alumnos que mas se distinguieron, [Larroca] le regaló [...] un traje completo.” (La Vanguardia, any XIII, núm. 3.635, 20/6/1893, p. 2 i La Publicidad, any XVI, núm. 5059, 20/6/1893, p. 2.
1894: Article d’opinió. (Francisco Giraldos Albesa, professor del Colegio de San Agustín, “Valls y Ronquillo y su Escuela”, La Dinastía [Barcelona], any XII, núm. 5.138, 3/7/1894, p. 2.)
1895: Celebració dels exàmens amb referència a Valls i als coneixements de l’(ex)alumne Juncar. (El Noticiero Universal, any VIII, núm. 2.622, 21/6/1895, p. 2.
1898: Sobre la comunió pasqual a l’església dels Sants Just i Pastor dels alumnes de l’escola i el posterior refrigeri finançat pel consistori durant el qual assistents i convidats presencien “varios ejercicios que practicó el infeliz sordo-mudo y ciego Inocencio Juncar y Reyes,¹² los cuales valieron muchos aplausos al citado director señor Valls y Ronquillo”. (La Dinastía [Barcelona], any XVI, núm. 6.516, 22/4/1898, p. 2.)

12  Diu Pastor (1920-21, p. 232) que ni un sol any ha deixat Juncar d’assistir a l’esdeveniment, “pero jamás me fué posible convencerle para que asistiera a la Santa Misa y al acto de recibir la Sagrada Eucaristía. Al preguntarle que por qué hacía eso, me contestó […]: Y-O  N-O  Q-U-E-R-E-R  S-A-B-E-R:  Y-O  M-I-S-A  N-O,  S-A-C-E-R-D-O-T-E-S  N-O,  C-O-N-F-E-S-O-R  N-O.  Y-O  N-O  C-R-E-E-R  C-I-E-L-O,  Y-O  N-O  C-R-E-E-R  I-N-F-I-E-R-N-O.  E-S-O  D-E-C-I-R  C-U-R-A-S,  M-E-N-T-I-R-A-S:  M-O-R-I-R  C-U-E-R-P-O,  T-A-M-B-I-É-N  M-O-R-I-R  A-L-M-A.  [...]”

1901: Article d’opinió. “[...] Coetáneo de esta maravilla que llevó el nombre de Martín de Martín, sobrevívelo en Barcelona otro sordomudo ciego, llamado Inocencio Juncar, cuyo saber y pericia, si honran á su maestro Valls y Ronquillo, son desconocidos fuera de la región del Principado, y acaso, acaso, fuera de la Escuela en que se educa.” (P. Molina Martín, profesor del Colegio Nacional de Sordomudos y de Ciegos, “Los niños anormales. Un colegio para sordomudociegos”, La Correspondencia de España [Madrid], any LII, núm. 15.914, 1/9/1901, full suplementari.)
1903: Article d’opinió, s/d., amb referències a Valls i Juncar. (Rafael Rodríguez Méndez, “La enseñanza de los ciegos. Escuela de Barcelona”, (Las Noticias [Barcelona], any VIII, núm. 2812, 13/12/1903, portada i p. 2.)

La seva vida, sempre a la Casa de Caritat, transcorrerà en solteria. A preguntes de Pastor (1920-21, p. 232), a propòsit de si havia pensat mai a casar-se i si havia estimat alguna dona, respon Juncar: “S-Í,  Y-O  Q-U-E-R-E-R  M-U-J-E-R  M-U-C-H-O. E-L-L-A  Q-U-E-R-E-R  C-A-S-A-R,  N-O.  T-E-N-E-R  H-I-J-O,  S-Í,  N-A-C-E-R,  LL-E-V-A-R  M-A-T-E-R-N-I-D-A-D,  E-S-T-A-R  A-Ñ-O-S  S-E-I-S,  M-A-D-R-E  S-A-C-A-R,  R-E-T-R-A-T-A-R  S-Í,  M-A-N-D-A-R  A  M-Í  R-E-T-R-A-T-O  U-N-O,  S-Í,  E-S-C-R-I-B-I-R  P-A-L-A-B-R-A-S  A-M-O-R  M-U-C-H-O,  M-A-R-CH-A-R  L-O-S  D-O-S,  S-A-B-E-R  D-Ó-N-D-E  M-A-R-CH-A-R,  N-O,  S-A-B-E-R  N-A-D-A  M-Á-S  N-O,  G-U-A-R-D-A-R  F-O-T-O-G-R-A-F-Í-A  H-I-J-O,  S-Í,  E-N-S-E-Ñ-A-R  A-M-I-G-O-S [...]”

A les onze del matí del 29 de desembre de 1920, l’endemà del dia del seu sant i del seu cinquanta-novè aniversari, orfe de tota defensa, moria de tuberculosi pulmonar. No he localitzat ni un sol diari que se’n fes ressò. L’1 de gener del nou any se’n traslladaria el cos, sense acompanyament de ploraneres ni angelets, al cementiri de Montjuïc. Allí se’l va enterrar a la fossa comuna.¹³

13  Comunicació de Rosa M. López Balboa, Cementiris de Barcelona, S.A., 9/3/2026.

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (30)

Emperadors il·liris

Claudi II el Gòtic

 

El 10 de maig del 214, als Balcans, naixia de menut Marc Aureli Claudi. Deixant de banda falòrnies com que fos fill d’una envestida de l’emperador Gordià II, encara jovenet, a una dona madura que li hauria ensenyat com tractar una esposa, la seva era una família que devia obtenir la ciutadania amb el famós edicte de Caracal·la, una família que devia anar fluixa d’armilla, com ho prova el fet que ell, d’adult, hagués de rebre ajuts de l’administració per acomplir els deures d’algun dels càrrecs que ocuparia.

L’historiador bizantí del segle VI Joan Malales el descriu així: «Era de mitjana estatura, pell clara, panxa grossa, cabells llisos i rossos, rostre ample, nas lleugerament arromangat, ulls grisencs, boca torta i llavis petits.» Tenia fama d’home dur, cosa més valorada a l’exèrcit que no pas la intel·ligència: es diu que un bon dia s’enfrontava en una lluita esportiva amb un home quan aquest el va agafar pels albercocs i ell, enrabiat, li va fer saltar una dent d’un cop de puny. Va tenir un germà, Marc Aureli Quintil, que l’hauria de succeir en el tron en un vist i no vist. També, segons fabula la Historiae Augustae, un tal Crispus, una filla del qual anomenada Clàudia seria la mare del futur emperador Constanci Clor, pare al seu torn de Constantí el Gran, i una germana, Constantina, que hauria mort de jove: tot més fals que l’ànima de Judes Iscariot.

Tan bon punt el Senat va confirmar Claudi II, les tropes de Bonònia (Bolonya), es van amotinar, es van presentar a la vil·la d’Api Claudi Censorí, a la rodalia de la ciutat, van oferir-li la túnica imperial en oposició a Claudi i el van forçar a acceptar-la. Censorí tenia un currículum ben brillant que incloïa dos consolats, dues prefectures del pretori, etc., i si aleshores gaudia d’una vellesa daurada, a part dels quartos, es devia a una ferida a la cama rebuda en combat durant la desastrosa campanya de Valerià contra els perses, que l’havia deixat coix. El cas és que des del primer moment va exigir una disciplina de ferro als seus hooligans i, al cap de set dies de regnat, en van fer tiretes els mateixos que l’havien elevat al tron.

Sols dos mesos després que li torcessin el coll al seu predecessor i fos proclamat emperador Claudi pels soldats, estimulats per un important donatiu de 20 auris a cadascun, que va contribuir també a calmar els indignats partidaris de Gal·liè, el novembre del 268, aprofitant la feblesa de les defenses frontereres, els alamans creuaven els Alps pel coll del Brenner i queien de nou sobre la rica vall del Po. Ell, sense temps com aquell qui diu de fer un cafè, va sortir cap allà amb uns 30.000 legionaris que a la rodalia del llac Benacus (avui de Garda, prop de Verona), van topar amb uns 100.000 alamans, comptant-hi les famílies i els esclaus dels guerrers, però no els animals de ploma i de pèl, que viatjaven amb ells. No es coneixen els detalls de la batalla, però se sap que Claudi, és a dir, probablement el seu general Aurelià, va aconseguir una victòria aclaparadora, matant o capturant a més de la meitat dels invasors mentre la resta fugia per on havia vingut.

Amb les mans lliures aleshores per enfrontar la situació als Balcans, ben aviat tindria la que havia de ser la seva major batalla. Allí, un formidable exèrcit format per una aliança de tribus –hèruls, gots, gèpides i peucins–, coneguda amb el nom genèric de “gots” (seria justament un hèrul, Odoacre, qui deposaria el 476 l’últim emperador de l’Imperi d’Occident, Ròmul August, i esdevindria primer rei “bàrbar” d’Itàlia), un cop reunida a les platges ucraïneses de la mar Negra pròximes a la desembocadura del riu Tiras (Dnièster), en el que era de fet una migració en massa, una maror irresistible, desafiava el poder de Roma dedicant-se al pillatge per les costes occidentals de la mar Negra i totes les de la mar Egea i de l’Àsia Menor, sense oblidar les illes de Creta i Rodes i mantenint durs combats amb les forces romanes que els sortien al pas.

A Grècia, que cremava pels quatre costats amb la possible excepció d’Atenes, salvada, segons Zonaràs, per unes tropes improvisades que liderava un tal Cleodem, un dels contingents principals atacaria i posaria setge a la ciutat de Tessalònica, que finalment va aixecar en tenir notícia de la vinguda de l’exèrcit imperial, que s’hi acostava pel nord. Corria l’any 269 quan unes i altres forces van trobar-se prop de la ciutat de Naissus, a la Mèsia Superior (l’actual Niš, a Sèrbia) i van entaular una aferrissada batalla en què tots dos bàndols van perdre gran nombre de combatents. Ara bé, en un moment donat els romans van simular que es retiraven i després d’una llarga marrada, van tornar a atacar l’enemic pel flanc, atac en què el paper estel·lar va correspondre a la cavalleria dàlmata liderada –aquest cop sense cap dubte– per Aurelià, que ja devia ser magister equitum, o comandant suprem de la cavalleria, només subjecte al poder de l’emperador.

És cert que aleshores alguns dels invasors fugirien al seu campament, on s’atrinxerarien sense gaires esperances a l’interior d’un cercle de carros com les pel·lícules mostren que feien els pioners al Vell Oest; que altres ho farien cap al Danubi, cap a la costa i en totes les direccions de la rosa dels vents, constantment perseguits per la cavalleria... El cas és que finalment victoriosos, els romans van aconseguir d’acabar aquell dia, es diu, amb uns 50.000 gots, que van deixar de representar una amenaça per a l’Imperi durant un segle, una de les victòries més importants de les legions per la qual --no pas per lluir cap arc apuntat ni cap volta de creueria--, s’atorgaria a Claudi el títol de Gòtic, que és com se’l coneix fins al dia d’avui.

Esclar que, com diu la frase llatina, «La primera desgràcia és un pas cap a la segona» i aleshores van començar a endinsar-se a Pannònia grups de marcomans i intrigis i, a Rècia, d’alamans.

Pel que fa a l’Imperi Gal, val la pena de ressenyar que el 269, un cop liquidat Pòstum i de propina son fill Pòstum II, els soldats van proclamar emperador el general Marc Aureli Marí, que en el parell de mesos que va regnar abans que li fes la pell la seva mà dreta, el prefecte del pretori Victorí, amb prou feines va tenir temps més que per fer encunyar monedes amb el seu august perfil i una corona radiant, i per traslladar la capital de Colònia a Trèveris (Augusta Treverorum), just on temps a venir hi hauria de néixer un tal Karl Marx.

D’entrada, per a Victorí no van ser tot flors i violes ja que va perdre la part oriental de la Gàl·lia Narbonesa, reconquerida i reincorporada a l’Imperi pel general lleial a Claudi, Juli Placidi; no el van reconèixer tampoc les províncies d’Hispània, que es van realinear amb Roma, i l’hivern del 269-270 va haver d’assetjar Augustodunum (Autun, regió francesa de Borgonya-Franc Comtat), que havent demanat auxili a Claudi, sense que aquest hi acudís en no tenir el do de la ubiqüitat, finalment es va rendir abans de ser saquejada i destruïda. Sota el seu mandat, Trèveris va continuar com a capital tot i que ell va traslladar la seva residència a Colònia. Moriria a començament del 271 a mans d’un dels seus oficials, Attitià, a la dona del qual havia seduït (tant com ens agradaria de saber, la història no explica si abans o després de l’amanticidi Attitià va arribar a una entesa amb ella i un diàleg franc o també la va pelar).

Tornant a Claudi, per bé que durant el seu breu regnat no va disposar cap mesura contra els cristians, que vivien un període de tranquil·litat, la llegenda li atribueix la responsabilitat de la mort del prevere Valentí de Roma, un dels tres màrtirs del mateix nom que se sol identificar com el futur patró dels enamorats, tot i que la seva existència, com la dels altres dos, és més que dubtosa. Diu una de les versions de la contalla (n’hi ha més d’una) que en un moment indeterminat l’emperador va prohibir el matrimoni als soldats en considerar que combatrien millor sense lligams familiars i que Valentí, desafiant l’ordre, va començar a casar en secret pel ritu de l’Església els joves militars que ho desitjaven. Descobert i detingut, hauria estat torturat, apedregat i decapitat. Que això s’esdevingués un 14 de febrer no es descobriria fins a finals del segle V arran d’un probable intent del papa Gelasi I de cristianitzar l’antiquíssima festa pagana de les Lupercals, que se celebraven cada 15 de febrer i que el jovent amb ganes de gresca continuava reclamant.

A l’altra punta de l’Imperi, Odenat de Palmira, de qui ja vaig explicar que en expulsar els perses de Síria i part de Mesopotàmia havia estat cobert d’honors per Roma i que després havia conquerit de les mateixes mans i per als mateixos amos part d’Armènia i Capadòcia, exercia com a líder de tot l’Orient una professió de risc: se’n devia adonar moments abans de morir assassinat l'any 267, juntament amb el seu fill gran i hereu Herennià, fill d’un primer matrimoni, pel seu nebot Meoni. És probable que aquest crim comptés amb el coneixement i l'aprovació de la seva segona muller Zenòbia, una bellesa de pell morena que a més del seu arameu palmirenc matern parlava fluidament tres llengües i es deia hereva de l’antiga dinastia dels Ptolemeus. Per bé que els maniqueus, seguidors d’una nova religió fundada a Pèrsia que s’estenia com taca d’oli, la feien dels seus i els escriptors cristians del segle següent la considerarien jueva, millor posar-ho tot en quarantena.

Un cop Odenat de cos present, els soldats, seguint el procediment no escrit del protocol, van desproveir Meoni de testa. Aleshores pujaria al tron, o més aviat s’hi enfilaria, Vabalat, d’un any d’edat, sota la regència de sa mare, que esperaria sense gaires presses que el nen arribés a l’edat per poder regnar i als quals de moment es concedia el títol respectiu d’Augusta i August amb autoritat sobre Palmira i tots els territoris conquerits pel difunt. A partir d’aquell moment la guapa vídua va assumir la direcció del regne i, potser dient-se allò tan poc llatí de qui te fecit, te desfecit, i amb l’ajut del filòsof Dionís Cassi Longí, professor seu de literatura grega i tutor del nen, va resoldre crear el seu propi imperi, integrant-hi els territoris dels dos que envoltaven el seu, començant pel romà i continuant amb el sassànida, sense deixar mentre pogués d’amagar l’ou a Roma.

Amb Claudi enfeinat amb la invasió goda, Zenòbia va començar per garantir-se la seguretat del regne no sols mantenint a ratlla els perses sinó enviant també una expedició reeixida contra una tribu nòmada que es movia per la zona i feia la punyeta als palmirencs. Tot seguit, mentre feia reforçar les muralles de la ciutat i embellir-la amb monuments, jardins i estàtues, va nomenar comandant suprem el seu general Zabdas, d’origen armeni, que al capdavant d’un gran exèrcit conqueriria i s’enduria fins els claus de les parets de Bosra, la pròspera capital de la província romana d’Aràbia Pètria, que feia la competència a Palmira en rebre comerç que deixava, doncs, de passar per la primera, i intentaria també, de moment sense èxit, conquerir Antioquia, tot això teòricament subordinada encara a Roma.

A la tardor del 269 Zabdas i les seves tropes eren a les fronteres orientals d’Egipte, sens dubte un bon moment ja que el prefecte provincial era molt lluny amb la flota per lluitar contra els pirates. Zabdas va aconseguir d’entrar a Alexandria i l’oficial de la guarnició romana Timàgenes, líder de la facció propalmirenca, s’hi va aliar i les seves forces combinades van emprendre la conquesta de gran part del país (aviat es veuria que de manera efímera), i en van proclamar reina Zenòbia, arribant a encunyar monedes tant amb el seu nom com amb el de son fill Vabalat, moment a partir del qual va cessar el subministrament de cereals a Roma, que no es reprendria fins que Aurelià conquerís el regne de Palmira.

Tan sols uns mesos després de Naissus, l’emperador marxaria a la seva caserna general de Sírmium (Pannònia), deixant les tropes dels Balcans sota el comandament d’Aurelià perquè liquidés els grups de “gots” supervivents que s’havien acollit a la protecció de les muntanyes i que acabarien per travessar Tràcia, perseguits de prop, afeblits per la fam i delmats per la que sembla ser l’última ratxa de la pesta de Cebrià, que tant s’estenia entre ells com entre els romans. S’ha debatut si és que Claudi tenia la intenció de preparar a Sírmium una expedició contra la reina Zenòbia. El cert és que ell també cauria víctima de la pesta i faria el darrer badall el setembre del 270.

El Senat li decretaria immediatament honors divins a més de fer penjar a la cúria un escut d’or amb la seva efígie i dreçar una estàtua seva al Capitoli, també d’or, no era moment d'escatimar. El germà del mort, Marc Aureli Quintil, casat i amb dos fills, que havia quedat al capdavant d’una guarnició a Aquileia (nord-est de Venècia), amb ordres d’ajudar Aurelià, va autoproclamar-se de seguida nou emperador, obtenint el suport dels senadors, que el consideraven un home just i competent. Tanmateix, a cosa de tres mesos de regnat va baixar del tron i es va tallar les venes. (Aquesta és una de les versions sobre el seu final, potser la més versemblant, que afirma que les nombroses desercions entre els seus homes a causa de la disciplina que hi havia imposat –i el fet, dic jo, que l'exèrcit del Danubi havia proclamat emperador Aurelià, que sostenia que Claudi l’havia designat successor en la intimitat del seu llit de mort, i que s'acostava–, van acabar deixant-lo en quadre i, sense un mal servei de prevenció del suïcidi, què voleu que fes, pobre home? )