 |
| Martí Buscà i Vilanova. Foto familiar |
Va ser durant
l’Edat Mitjana que pactar amb el «el gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs» (Ap 12,9), va estar a l’ordre del dia a jutjar per les
llegendes que ens n’han pervingut. Es tractava, com és sabut, de vendre-li l’ànima a canvi de fer realitat ara i
aquí els desitjos més íntims, fossin poder, riquesa, l’eterna joventut o altres
béns mundans, com l’amor de les dones… i fornicar cada tres dies,1 o ser deslliurat d’un mal
de queixal.2
La llegenda de
què tractaré tot seguit pertany al nombrós grup de les que escapen a qualsevol
intenció moralitzadora i, en la veu popular, esdevenen historietes en què el
rei de l’engany és enganyat pel pactant mortal i queda ben lluït, sorprès en la
seva “bona fe” si es pot dir així. Per això mateix, res no la faria especial
als meus ulls miops si no fos que va néixer després –probablement molt
després– del 1945 i que a més el protagonista humà és un compatriota.
 |
| El mausoleu. Foto de Pedro Gerardo Muñoz Saavedra per a l'autor |
 | ||
| D'esquerra a dreta: lateral del mausoleu i frontal i coberta de la tomba. Fotos de Pedro Gerardo Muñoz Saavedra per a l'autor
La tomba…
A Valparaíso
(Xile), a la costa del Pacífic, hi ha el cementiri núm. 3, avui de Playa Ancha,
que data de 1887 i en què un mausoleu obert acull la tomba amb les despulles de
Martí Buscà i Vilanova.
«Completamente antisísmica, la estructura alberga justo en
el medio la tumba del español, la cual esta confeccionada con piedra pulida –escriu Sebastián Paredes a La Estrella–. Sobre ella se
encuentra una gran tapa en donde se aprecia el nombre de Martín Busca Villanova
[Vilanova: el dígraf ll és de
collita pròpia del periodista] y sus años
de nacimiento y muerte (1868-1945). Lo más llamativo es la base de la
estructura, en donde se aprecian cuatro patas aparentemente de león, con seis
dedos cada una. Ellas sirven para mantener eternamente el cuerpo de Busca
suspendido.
»Según cuenta la historia, el pacto entre
Busca [que hauria perseguit la riquesa] y el Diablo tenía como cláusula final que
cuando el cuerpo del solicitante tocara el suelo una vez muerto, el alma de
éste pertenecería al Príncipe de las Tinieblas.
»Con el sistema de elevación Martín Busca técnicamente
habría evitado pagar su deuda con el demonio elevando su cuerpo para que éste
nunca tocara el suelo. Quizás el extraño diseño de la tumba o la increíble
historia del hombre que logró esquivar el llamado del Diablo, hacen que en la
actualidad la tumba de Martín Busca sea constantemente visitada por quienes
buscan algo de ayuda económica o simplemente rendirle culto…»
…I el bressol
Al llarg del
segle XIX, el cognom Buscà, amb u,
sens dubte corrupció del que en generacions anteriors constaria com a Boscà,
era present sobretot a les comarques de la meitat oriental de la província de
Girona. Se’l trobava a l’Alt Empordà (Castelló d’Empúries, Rabós, Garriguella),
al Baix Empordà (Palafrugell, Castell d’Aro), al Gironès (Girona, Cassà de la
Selva, Llagostera) i a la Selva (Santa Coloma de Farners, Arbúcies, Osor).
El qui seria pare
de Martí, Lluís Buscà i Anticó, fill d’Onofre Buscà i Daviu i de Caterina
Anticó i Turbau, va néixer el 1845 a Garriguella, del bisbat de Girona i el partit
judicial de Figueres, un poble d’uns 1.500 habitants que «afronta, al N., ab lo de
Vilamaniscle; al E., ab lo de Llançà; al S., ab los de Vilajuïga y de Vilanova
de La Muga, y al O., ab los de Mollet y de Rabós d’Empordà… Lo terme, pèl N. y
per l’E., és montanyós y accidentat en lo restant.» S'hi produïa blat, llegums, farratges, oli, vi, suro,
cànem i mel; també s’hi criava bestiar –porcs i xais– i s’hi trobava caça
menor.
Quan son pare
Onofre fa testament el 1852 i l’institueix hereu universal dels seus béns, ell
és el primer nat de tres germans vivents d’un total de sis, sent els altres dos
Teresa, nada el 1848, i Josep, el 1850. El 15 de juliol de 1865 casarà a la
parròquia de l’Assumpció de Castelló d’Empúries amb Anna Vilanova i Badosa, natural
d’aquesta darrera vila i nada l’11 de gener de 1846, filla d’Antoni, de Mollet
d’Espolla, i Francesca, de Pau.3
Ella portarà al
món sis fills: Maria I, morta a dos anys d’edat el 21 de juliol de 1865;4 Caterina, nada el 25 de
juliol de 1866; Martí, nat el 7 de novembre de 1868, a qui se li imposa el nom
d’un seu oncle matern5 i
que amb el temps esdevindrà coprotagonista, amb el Maligne, de la llegenda que
m’ocupa; Maria II, nada el 21 de juliol de 1873, als vuit anys justos de la
mort de Maria I; Joan, nat el 29 de novembre de 1878, i Elvira, nada el 1881 i
morta a divuit anys, soltera, el 9 de novembre de 1899.
Caterina travessa l’Atlàntic
Caterina va casar el 12 d’abril de l’any del Senyor de 1888
amb Pere Comas i Pujol, un compatriota tres anys més gran que havia nascut a
Pau, un poblet a uns 6 km al sud-est de Garriguella, el 18 de maig de 1863,
quart fill de Josep, que n’era natural, i de Maria, de Vila-robau, a la riba
dreta del Fluvià. I les noces van tenir lloc a Buenos Aires, cosa que permet
suposar que la xicota fes el viatge, que durava entre 20 i 25 dies, no gaire abans. De
fet, anar-hi no representava cap problema.
D’una banda, salpaven el 15 de cada mes de Barcelona,
procedents de Marsella, uns vapors correu francesos de 5.000 tones (Provence,
La France, Savoie…), de la Société Générale de Transports Maritimes, que
admetien càrrega i passatgers i que, des del port senegalès de Dakar, saltaven
a Santos, Río, Montevideo i Buenos Aires, això a més de fer-hi viatges
addicionals com va passar, per exemple, amb sortides de la ciutat comtal el 24
de desembre de 1887 i el dia de Reis següent.
D’una altra banda, el vapor Buenos Aires, de 9.500 tones,
acabat de construir a les drassanes de Denny & Company a Dumbarton
(Escòcia) per encàrrec de la Cía. Trasatlàntica Española, inaugurava
precisament la línia regular d’aquesta companyia a l’Estuari de la Plata amb
una travessia que va sortir de Barcelona el 30 de desembre de 1887.
Cap problema doncs, com dic, pel que fa a mitjà de
transport, sempre que es disposés de l’import del passatge, és clar, o bé del
passatge subvencionat que els agents d’emigració d’Argentina i Xile que
recorrien el país oferien a molts desposseïts, que anaven a apinyar-se a les
cobertes o les bodegues d’aquells grans vaixells esperant fugir de la fam i la
misèria. No sabem si aquest devia ser, almenys en part, el cas de Caterina.
No es pot obviar que si l’aparició a la comarca el 1852 del
míldiu de la vinya (un fong), ja va forçar l’emigració d’alguns veïns de
Garriguella a Amèrica, establint-s’hi un corrent continu de gent, com escriu
Mn. Salvador Anticó, el flux no va fer sinó incrementar-se, «deixant el poble molt
aclarit i quasi despoblat», després de la
plaga els anys 1879 i 1880 de la fil·loxera, un insecte que parasita en massa
els ceps i en provoca la mort. «En aquest any
sol [de 1885] marxaren més de cent
persones del poble cap a Amèrica.»
En qualsevol cas, soltera com era Caterina, menor d’edat (només en tenia 21)6 i sotmesa als pares conforme als costums de l’època,
hem de creure que viatgés a Buenos Aires –en els confins del món– tota sola?
No es conserven registres de la seva arribada els primers
mesos de 1888 a la capital portenya. Però permeteu-me unes lucubracions. Com
que ella hi anava a casar-se i, per tant, el seu promès ja hi devia ser (si no,
podien haver celebrat les noces més còmodament a casa), un pèsol que
l’acompanyava algun parent del sexe oposat.
Emigrant i guardaespatlles
És lícit suposar
que en Martí era l’hereu en tant que primogènit masculí (pel qual, sense que hi
estiguessin obligats, solien decantar-se els pares a l’hora de testar) i que
havia d’esdevenir propietari ple a la mort d’aquests, per tant, el fet que
marxés de la casa paterna el distingeix de la immensa majoria dels emigrants de
la Catalunya Vella, tots ells cabalers que no volien, o no podien, romandre-hi.
I ni que es justifiqués amb la necessitat d’acompanyar Caterina als antípodes,
el fet d’establir-s’hi, amputant així la cèl·lula familiar i privant-la d’uns
braços sens dubte necessaris, va haver de tenir una altra raó.
Potser fos el
desig d’escapar al servei militar que, si no podies o volies pagar un substitut
o una redempció, era obligatori en complir els 20 anys –ell els devia acabar de
fer quan va marxar–, i al risc sobretot durant els tres primers anys de servei
actiu de ser destinat al combat, fos a Melilla, a Cuba, a Filipines… Potser per
un problema personal: una baralla amb son pare, per exemple. Fos com fos, en
Martí devia embarcar amb sa germana.
Ara bé, a
diferència d’ella, ell a l’Argentina no s’hi devia estar gaire i és probable
que, sense ni esperar el casament, marxés a Xile. I no n’hi ha tampoc cap
prova, si més no directa, però hi ha uns fets que podrien indicar-ho. Vegem-ho.
Entre els
testimonis que donen fe de l’acte de contreure matrimoni Caterina i Pere
(l’italià José Maschiarone, i Juana Gallé, francesa), a Buenos Aires, a la
parròquia de la Inmaculada Concepción, Av. Independencia cantonada amb Tacuarí,
en Martí no hi figura. Cert que podria haver-ne estat padrí però com que el
Codi de Dret Canònic no assigna cap funció als padrins de noces, el seu nom
tampoc no constaria en els registres parroquials.
Quan Caterina,
deu mesos després de la boda, el 14 de febrer de 1889, té el primer fill i el
bateja a la mateixa parròquia l’1 de juny següent com a José (Josep es deia,
com he dit més amunt, l’oncle patern d’ella), en són padrins dos naturals
d’Espanya, Miquel Comas,7
parent segurament del seu marit, i Carmen Heras.
El seu segon
fill, que té el 17 de juliol de 1892, el bateja amb el nom de Pedro el 7
d’agost següent. I padrins en són dos veïns de la casa on el matrimoni continua
residint.
És a dir, en cap
de les dues ocasions és padrí del nounat el seu oncle Martí. Per això es pot
raonablement acceptar que, com conta la llegenda, «a finales del siglo XIX [posem
el 1888/89], un hombre extremadamente
pobre llegó desde España a radicarse en el puerto de Valparaíso. Se trataba de
Martin Busca Villanova [sic]…, quien,
sin un solo peso en el bolsillo, llegó a tierras chilenas para probar suerte.»
Tot i que no
consta com es guanyaria les garrofes en aquests primers anys, el cert és que
era un bon moment. El país gaudia de bonança econòmica arran dels beneficis que
produïen sobretot les exportacions de salnitre i, de manera paral·lela al
descens en aquella època de l’emigració britànica i alemanya a Xile, els
espanyols s’estaven convertint, si no ho eren ja, en el col·lectiu estranger
més important, mentre que Valparaíso en concret, amb la presència de bon nombre
d’estrangers en cerca d’oportunitats, adquiria un caràcter cosmopolita.
Ara bé, el 19
d’agost de 1906 es va esdevenir el gran terratrèmol que va destruir
pràcticament tota la ciutat i que en nombre de morts va superar tots els
anteriors esdevinguts a Xile, seguit d’incendis que devastarien extenses àrees
urbanes ja arruïnades. Devia intervenir ell després d’alguna manera en les
tasques de reconstrucció?
Límits temporals
que cal posar a la formalització del pacte
Arribats a aquest
punt, tornem a sa germana Caterina. Els Comas Buscà, amb el seu fill José,8 havien arribat a Xile des
de Buenos Aires, creuant la serralada dels Andes i sense passaport, que en aquella època no s’exigia, el gener de 1902 i s’havien instal·lat a la ciutat de
Valparaíso, on Pere Comas desenvoluparia, diu un cronista, “activitats
comercials” amb molt d’èxit, un èxit del qual no consta –si bé és possible– que
en Martí, resident a la mateixa ciutat, participés en alguna mesura.
La família, fos
amb en Martí o sense ell, passaria més tard a la comuna de Casablanca,
província de Valparaíso, on Pere Comas continuaria dedicat al comerç fins a
1913, en què canviaria aquesta tasca per la de l’agricultura, passant a residir
a la hisenda Lo Ovalle de la mateixa comuna.
Pel que fa a en
Martí, el
primer dels seus viatges documentats a Sud-amèrica –tots provinents de Barcelona i tots, també, a Buenos Aires–, té
data d’arribada a aquesta capital, en el vaixell Infanta Isabel de Borbón, el
22 de desembre de 1923, als seus 55 anys, viatge que sembla indicar, juntament
amb la manera de qualificar la pròpia professió (“propietari”), que es guanya
bé la vida i, naturalment, que té la propietat d’alguna finca.
Caterina, per la
seva banda, com si ho hagués convingut amb son germà –“ara tu, ara nosaltres”–,
fa amb el seu marit l’abril de 1924, un viatge de plaer (“de paseo” en el
document original) a Espanya, fins que el
gener de 1925 tornen a Xile.
Tot això permet suposar,
doncs, que el gir inesperat en la vida d’en Martí,
quan després de moltes marrades, segons la llegenda, es converteix de cop i
volta en un home molt ric gràcies al seu pacte amb el diable, es devia produir entre
1913, data en què en Pere Comas adquireix una heretat i a bon segur la dóna a
lloguer, i 1923, quan el primer pot viatjar a Espanya i declarar-se
“propietari”.
Propietari
continuarà sent, o pròpiament copropietari, quan el desembre de 1938, Caterina,
vídua des del 7 de desembre de 1931, demana autorització per romandre al país.
De les indagacions fetes aleshores per l’inspector Caupolicán Valenzuela L., es
desprèn que ella posseeix en societat amb el seu fill José i amb en Martí, els
béns arrels següents:
«Casablanca, Fundo
Ovalle, avaluado en $ 413.000, rol núm. 2755;
»Casablanca, Fundo Santa Lucía, avaluado en $ 1.529.000, rol núm. 2754…
»Cuenta con un capital de $ 1.200.000
aproximadamente, invertidos en los dos Fundos, lo que le produce una renta
anual de $ 35.000.»
Ara bé, no sols
devia invertir en terres en Martí. Un articulista anònim de Casablanca Hoy assegura que, ja establert al fundo Lo Ovalle, va
tenir «diversas empresas, entre las que destacaba una lechería», fet que
potser guarda relació amb les successives maneres que
té en Martí de qualificar la pròpia professió en dos viatges posteriors al de
1923, citat abans. En efecte, per comptes de “propietari”, el 1927, amb 59 anys,
passa a qualificar-se de “rendista”, i després, el 1931, amb 62 anys, en el
mateix epígraf hi fa constar “comerç”.9
En tot cas, continua dient l’articulista de Casablanca Hoy,
«regaló tierras a sus trabajadores,
les pagaba bien y participaba en cuanta obra de acción social hubiese, donando
generosas cantidades de dinero… Incluso, en el cementerio de Casablanca existe
hoy una muralla donde se puede ver escrito “Donación de Martín Busca”,
aludiendo a que el millonario habría regalado algunos nichos a sus
trabajadores.»
Les darreres aventures
Tornem al
periodista Paredes:
«En compañía de
su hermano José y sus sobrinos Guillermo y Pedro,10 Martín Busca
llegó hasta el valle de Casablanca, en donde se hizo de un terreno que
comprendía más de siete mil metros cuadrados.
»En ese lugar
conoció al entonces niño Manuel Muñoz, quien hasta el día de hoy vive en el
sector de Lo Ovalle, justo al frente de donde Martín Busca tenía su casa
patronal…
»“Claro que lo
conocí. Yo tenía 12 años cuando él llegó acá, allá por el año [19]42 o 43. Con un grupo de cabros11 trabajábamos para él, quemando y limpiando los caminos de la hacienda…
Ahora si usted me pregunta si don Martín tenía algo que ver con el diablo, yo
le digo que sí, que el hombre algo raro tenía con el diablo… Acá se contaban
muchas historias…”
»Luego de un par
de años, Martín Busca decidió abandonar el sector de Lo Ovalle y regresar a
Valparaíso… [Allí], decidió comenzar
la construcción de[l] mausoleo… [se
suposa que com a mitjà d’eludir el compromís adquirit i escapar a les penes de
l’infern], preparándose ya para su
muerte, la cual llegaría a la edad de 77 años.»
El diable es deia Caterina?
Pel que fa a
Caterina, que havia obtingut la
residència definitiva a Xile núm. 331 el 19 de gener de 1942 i que no figura als registres del cementiri de Playa Ancha,
potser sigui enterrada, com qui va ser el seu marit, al cementiri municipal de
Casablanca, extrem que no he pogut verificar. Però hi ha una altra
possibilitat, certament esfereïdora, i és que no se la fiqués mai a cap taüt i
que no descansi en pau.
Que, malgrat
tenir al darrere una vida realment viscuda i mostrés o no en el cos o en el caràcter
algun tret de natura diabòlica, fos ella la personificació de les causes
desconegudes de la fortuna d’en Martí, vull dir, el diable mateix que va accedir
a les seves peticions a canvi de la promesa de rebre'n l'ànima i arrossegar-la per sempre a les tenebres,
una possibilitat no gens remota, si als indicis que es desprenen d’aquesta
història n’hi afegim un que m’he reservat fins ara: que no figura enlloc la
seva partida de baptisme i que si he donat la dada d’on i quan va néixer és
només perquè ella ho devia declarar in voce
al funcionari que li va lliurar, molt abans que se li concedís la residència, la cèdula d'identitat 73414 de Valparaíso.
Fos el diable que fos, però, el que sembla clar és que en Martí a l'hora de la veritat li va fer una mala jugada i que no ha passat res. De moment.
1 Segons es va comprometre amb les seves firmes
la plana major de l’infern en pes –Llucifer, Satanàs, Leviatan, Belcebub…–, en
document que es conserva, contrapart d’un altre de què era suposadament autor
Urbain Grandier, un capellà catòlic francès que seria cremat de viu en viu a la
foguera el 1631 per bruixeria. (Flores Arroyuelo, v. Fonts).
2 Cas de Pere Torret, acusat de bruixeria,
segons declaració citada per Agustí Alcoberro.
3 Lluís, un cop vidu d’Anna Vilanova, casaria en
segones núpcies el 6 de desembre de 1900 amb Maria Carbó i Ysach, de 50 anys
d’edat, natural de Vila-sacra (Alt Empordà) i veïna de Garriguella, vídua al
seu torn de Pere Barnedas Rotllan.
4 Tot apunta a un naixement de la nena fora del
matrimoni, quan sa mare comptava quinze anys. Això explicaria que no n’hagi
localitzat la partida de baptisme; el casament dels pares a Castelló d’Empúries
just sis dies abans de la mort de Maria I i l’enterrament d’aquesta al
cementiri de la parròquia de Garriguella. I també, finalment, que en la partida
de defunció es faci la mare, Anna, natural de l’Estanyol, un poble pertanyent a
una altra comarca, i no pas de Castelló d’Empúries, d’on era en realitat.
5 Martí Vilanova i Badosa, nat el 2 de maig de
1851.
6 La majoria d’edat legal l’assolia la dona als
25, situació escandalosa que s’ha mantingut a Espanya fins al 1972, quan es va
reduir als 21, equiparant-la així a la de l’home. Fins al 1972, doncs, les
dones menors de 25 anys no podien abandonar el domicili familiar sense permís
del pare, tret que fos per casar-se o per ingressar en un convent. (I no seria
fins a la modificació del Codi Civil de 2 de maig de 1975, que es va eliminar
la necessària llicència del marit per a actes legals, com ara firmar un
contracte o defensar els propis interessos en un judici.)
7 Aleshores de 35 anys d’edat i casat civilment
amb Francesca Clarà. Deu anys després, el 4 d’agost de 1899, Caterina figura al
seu torn com a padrina de bateig de María Moraima, filla dels anteriors.
8 De Pedro, el segon fill, no he trobat cap rastre documental a partir del bateig i del cens de 1895, segons el qual té 3 anys i és "solter". D’altra banda, en un document
de 10 de desembre de 1938, de què parlaré més avall, s’hi diu: <<De este matrimonio [de Caterina] con don Pedro Comas Puyol [sic]… hay un hijo llamado José, nacido en Buenos
Aires…
9 El que xoca sobretot és que, a
diferència dels altres, en l’últim viatge documentat es declari “casat” (?!).
10 Aquesta frase requereix una
explicació.
Com que en Martí no tenia cap germà amb
aquest nom, és de creure que l’imaginari germà se superposa en la memòria de
l’entrevistat per Paredes, a qui s’anomena tot seguit, a la figura real del seu
nebot José Comas, fill de sa germana Caterina.
José
Comas havia casat el 1929 amb Teodora Osés García, natural de Santesteban, al
nord de Navarra, arribada a Xile amb els seus germans María Claudia i Rodrigo,
arran del nomenament d’aquest darrer per Alfons XIII com a canceller en el
consolat d’Espanya a Valparaíso. El matrimoni va tenir si més no dos fills,
Montserrat i Guillermo Claudio, sens dubte el “Guillermo” a què fa referència
el periodista, de qui consta que amb el temps, en possessió de la cèdula
d’identitat núm. 3.431.614-7, casaria amb Zoila Mireya del Carmen Azócar Tuset,
que li donaria quatre fills: José Guillermo, Jesús Miguel, Agustín Rodrigo i
María Catalina. Guillermo Claudio devia finar el 2009: si més no el director
del Servei Electoral xilè, Juan Ignacio García Rodríguez, resol el 12 de
novembre d’aquest any que se’n cancel·li la inscripció electoral a la Junta
Electoral 1.ª de Viña del Mar, circumscripció de Miraflores.
De
l’altre possible besnebot d’en Martí, “Pedro”, ni un sol indici que existís en aquella època.
11 Nens, nois.
Fonts:
–Alcoberro, Agustí, Pirates, bandolers i bruixes a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Barcelona,
ed. Barcanova, 2004.
–Anticó i Compta, Salvador, “Una història inèdita de
Garriguella”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 13, 1978.
–Comunicacions personals de 16-10-2013 i 17-10-2013 de
M.a Victoria Gutiérrez Véliz, coordinadora del Archivo Nacional de
la Administración (ARNAD, Chile).
–“Argentina, Capital Federal, registros parroquiales,
1737-1977”, Index and images, FamilySearch:
https://familysearch.org/search/collection/1974184.
–"Argentina, censo nacional, 1895", Index and images, Family-Search: https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/MW7G-DZ1.
–“Cuando el Diablo vigilaba a Casablanca”, Casablanca Hoy, Diario electrónico,
7-7-2013. Disponible a:
http://www.casablancahoy.com/asite/2013/07/07/cuando-el-diablo-vigilaba-a-casablanca/.
–Centro de Estudios Migratorios Latinoamericanos
(CEMLA), Consulta piloto del arribo de inmigrantes: http://www.cemla.com/busqueda.php.
–Flores Arroyuelo, Francisco J., El diablo en España, Madrid, Alianza Editorial, El Libro de
Bolsillo, 1985.
–Geografia
General de Catalunya (vol. V),
dirigida per Francesch Carreras y Candi, Provincia
de Gerona, per Joaquim Botet y Sisó, Barcelona, Albert Martín, 1934.
–Llibres de Baptismes, Casaments i Defuncions de les
parròquies de Santa Eulàlia, de Garriguella; l’Assumpció de Nostra Senyora, de
Castelló d’Empúries, i Sant Martí, de Pau. Arxiu diocesà de Girona.
–Sebastián Paredes C., “El hombre que le dobló la mano
al Diablo…”, La Estrella, Actualidad,
22-6-2013.
–Servicio Electoral, Resolucion nro.: 0-21.774, Mat.: Cancela
inscripciones electorales a personas que indica, Santiago, 12 de noviembre de
2009.
–Torres Vergara, Belarmino, et al., “Don José Comas
Buscà”, Historia de Casablanca, octubre
de 1753 - octubre de 1953, Santiago de Chile, s.e., 1953.
|
