N’explicita
la causa l’ABC
de Madrid –l’únic dels diaris consultats–:
el
nostre botxí estava sotmès a una estreta vigilància per la policia
com a conseqüència que la seva actitud no oferia prou garanties a
les autoritats. Es deia que pensava absentar-se de Barcelona
precisament en aquells dies que se li girava feina.
III
Poc
dura l’alegria a casa del pobre. Tan
aviat com sis dies després, el
15 de maig de 1922, es personen a la Presó Provincial de Lleida
(llavors a l’actual plaça Cervantes, en el solar que ocupa la
Delegació d’Hisenda), un oficial de l’Audiència, acompanyat
pels jutges responsables, per notificar la condemna de mort a dos
reus. Es tracta dels esposos Antoni
Farré Sellart i Àngels Ballesté Bastús, naturals de Fuliola
(l’Urgell), acusats de la mort i robatori el 24 de setembre de 1921
de la respectiva sogra i mare, Concepció Bastús, que immediatament
després entren en capella, cosa que, com d’habitud, anuncia la
campana de la presó.
 |
La
Presó Vella de Lleida. Font:
https://i.pinimg.com/736x/5c/4a/fc/5c4afcd2d7df48f03e03f24971949a6f.jpg
|
La
preceptiva capella, o petit oratori, s’ha habilitat a la cel·la
que ocupa cadascú. A la d’ell s’ha instal·lat un altar amb la
imatge del Sagrat Cor i a la d’ella, un amb la imatge de la Mare de
Déu del Carme. A totes dues, a més, un crucifix i ciris cremant.
Fins als últims moments, fan companyia a Antoni Farré, el seu
advocat defensor i els congregants de la Puríssima Sang, de negre de
cap a peus –túnica, cinturó de cuir, guants…–, i a Àngels
Ballesté, el seu advocat i uns quants capellans.
Després
de passar la nit completament abatuts, a les cinc del matí de
l’endemà 16 apareix un dels uixers de l’Audiència per explicar
que no s’ha rebut l’indult. I, en conseqüència, cal complir la
sentència a cop calent.
Minuts
després, Antoni
Farré, amb jaqueta negra, pantalons de pana i espardenyes,
acompanyat per un frare mercedari, uns capellans i els
congregants de la Sang, té el dubtós honor de ser el primer dels
reus a entrar en el pati interior on l’espera el pal amb l’argolla
de ferro i la banqueta. I, al costat del pal, més aviat gras i
baixet, ros i amb un bigoti gruixut, aparentant aplom, el funcionari
públic encarregat de matar en nom de la llei, potser com a resultat
d’un ultimàtum del president de l’Audiència que no ha
transcendit.
Ara
bé,
com a novençà en aquella feina, colpit i amb tremolor de cames, va
vacil·lar molt a fer els preparatius amb Antoni Farré i, segons
explica el pintor i escriptor José Gutiérrez-Solana (La
España negra,
1920), es va descuidar de lligar-li els peus i passar-li una corda
pel pit; quan va donar la volta a la palanca no va aconseguir
matar-lo. Els crits del reu es van sentir des del carrer.
Acomplerta
aquesta treballosa execució a les cinc i set minuts de la matinada i
hissada a la façana de la presó la bandera negra que ho anunciava,
va ser el torn d’Àngels Ballesté que, amb un vestit de seda negra
i mantellina, plorant i besant un crucifix, es va dirigir al cadafal
acomboiada pel mateix seguici que el seu difunt marit. Va ser
executada al cap de vuit minuts, a un quart de sis.
A continuació,
segons la premsa, el botxí, trasbalsat, va dir davant uns quants
assistents que aquestes execucions eren les primeres i les últimes
que feia. I que abans de continuar en ofici tan horrorós, s’estimava
més demanar almoina.
De
moment, quan el matí del 17 de maig va arribar a Barcelona amb la
feina feta, els veïns de la casa on vivia, al carrer Riera Alta,
núm. 42, principal (el
Raval), no el van rebre «en forma correcta», raó per la qual,
després d’escoltar-lo, la Prefectura Superior de Policia li va
destinar una parella de seguretat i un agent de vigilància, fos per
a protecció personal, per impedir que desaparegués del mapa, o per
totes dues raons alhora.
IV
Mentre que el
cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de
Rivera (13 a 15 de setembre de 1923), i les seves conseqüències
immediates –dissolució de les Corts, suspensió de les garanties
constitucionals, reial decret sobre separatisme, declaració de
l’estat de guerra–, no devia alterar ni poc ni gens el nou
parèntesi de calma de què gaudia Rogelio Pérez, sí que ho van fer
uns esdeveniments propis de la crònica de successos dies després.
 |
Alfons
XIII amb Primo de Rivera. Font:
https://s3.amazonaws.com/s3.timetoast.com/public/uploads/photos/11569548/descarga_%2832%29.jpg
|
En efecte, a
Terrassa (el Vallès Occidental), a quarts d’onze del matí de
dijous 20 de setembre de 1923, set individus presumptament
llibertaris, sis d’ells amb la cara mig tapada amb un mocador,
assalten pistola en mà la Caixa d’Estalvis de Terrassa, al carrer
de la Rutlla d’aquesta ciutat, davant el Portal Nou, amb el
resultat de la mort del somatenista i exregidor Joan Castellà
Espanyó, que tenia una botiga de baster just al costat i que, avisat
de l’atracament, havia pretés impedir-lo.
Fent gala de
més rapidesa que eficiència, l’endemà mateix, a tres quarts de
dotze de la nit, comença al taller de fusteria de l’Escola
Industrial de Terrassa el consell de guerra sumaríssim contra els
únics dels disset sospitosos detinguts a qui es processa. Són:
Josep Saleta
Pla, el
Nano de Sants,
natural de Barcelona, de 23 anys, metal·lúrgic, domiciliat al
carrer Carretes, 27, tercer segona, del Raval barceloní, membre dels
grups d’acció de la CNT de Catalunya.
Jesús Pascual
Aguirre, natural de Vitòria, de 33 anys, sense domicili,
anarcosindicalista.
Joaquín de
Marco Martínez, natural de Santander, de 27 anys, tramviaire,
domiciliat al carrer de Corts (popularment Gran Via), 518, tercer
primera.
Sota el
subtítol «Fotógrafos
que serían mejor verdugos», Solidaridad
Obrera
de 23 de setembre de 1923, escrivia: «El gobernador civil, general
[Carlos
de]
Lossada, ha denegado una petición que le formularon varios
fotógrafos de sacar fotografías de la ejecución, si se lleva a
cabo, de los procesados de Tarrasa.»
La vista
conclou a tres quarts de set del matí de dissabte 22 amb la condemna
de pena capital per a Saleta i Pascual, cap d’ells autor material
de la mort de Castellà, i l’absolució per a Marco.
Un cop se’ls
llegeix als reus la sentència, a dos quarts de dotze entren en
capella. Aquell dia, a mitja tarda, acompanyat per dos agents de
policia, arriba Rogelio Pérez, que ha sortit de Barcelona la tarda
anterior i deu haver pernoctat doncs a Terrassa i, a les dues de la
matinada, procedent de Burgos i acompanyat per una parella de
guàrdies civils, el botxí de l’Audiència d’aquella província,
Gregorio Mayoral, que no se separa d’una maleta negra que conté la
seva pròpia guitarra,
condicionada
i greixada amb cura, i
que ja té en el seu haver 48 execucions acomplertes.
L’endemà
diumenge, dia 23, cap a dos quarts de sis, dalt del patíbul pintat
de negre, del qual sobresurten dos pals, assegut ja a la banqueta, un
Jesús Pascual esblaimat, abatut, és lligat amb cordes i amb un
ample cinturó de corretja per Rogelio Pérez mentre l’altre li
col·loca el corbatí al coll. És quan el condemnat crida amb veu
trèmula: «¡Viva
la anarquía!».
Immediatament
Mayoral dóna una volta a la palanca i el nostre botxí que, malgrat
treballar a la pròpia demarcació, es veu en aquesta ocasió reduït
a la categoria d’estiracordetes, es limita a tapar amb un mocador
negre el rostre de l’engarrotat, el pols del qual encara continua
funcionant tretze minuts més.
Cap a les sis,
ja deslligat i retirat el cadàver, fa la seva aparició al pati de
la presó l’altre condemnat, el
Nano de Sants,
emmanillat, que puja serè i tot sol l’escala del patíbul i
dirigint-se al capellà i als confrares presents els diu en castellà:
«Bueno, señores; si es verdad que hay otro mundo allá nos
veremos». I en seure tot decidit a la banqueta que li indica el de
Burgos, exclama: «Así mueren los anarquistas!»
 |
Josep
Saleta i Jesús Pascual. Font:
https://www.mundohistoria.com.ar/blog/2018/10/22/asi-mueren-los-anarquistas-josep-saleta-y-jesus-pascual/
|
Mentre
un dels botxins el lliga, l’altre té un problema amb l’argolla,
que ve sobre el mentó del Nano de Sants, per la qual cosa li demana
que alci una mica el cap, obtenint com a contesta un «Apa, apa,
acabem aviat. Ja està bé així. Apreta,
home, apreta
i no t’entretinguis.» Per a La
Veu de Catalunya
i La
Vanguardia,
qui va apretar
va ser Mayoral; Rogelio Pérez, per a El
Sol i
La
Voz de Asturias, si
bé aquest darrer afegeix que el va haver de rematar el de Burgos,
«porque el de la ciudad condal daba muestras de inexperiencia».
