dimarts, 6 d’abril del 2021

JUAN PABLO BONET A CAL NOTARI



 

El passat 2020 es commemorava una fita històrica: el 400è aniversari de la publicació a Madrid de la Reduction de las letras y arte para enseñar a ablar los mudos, de Juan Pablo Bonet. Doncs bé, la meva intenció era la de fer una modesta aportació als actes que, tot i la situació d’excepcionalitat que patíem (i que, com és obvi, continuem patint), suposava que devien tenir previstos les associacions de sords per conscienciar els poders públics sobre la necessitat de donar passes més decidides quant al foment del bilingüisme llengua de signes/llengua oral.

L’aportació damunt dita hauria consistit en la transcripció, adaptada a l'ortografia, accentuació i puntuació actuals, de les capitulacions prematrimonials inèdites entre Juan Pablo Bonet i Matías Ruiz, oncle matern de Mencía de Ruicerezo, futura esposa del primer, fetes a Madrid el 22 d’octubre de 1607 davant l’escrivà reial Lucas García, que comencen així:

«Lo que se asienta y concierta entre los señores / Matías Ruiz, criado de su Majestad, en voz y en nombre / de la señora doña Ana de Ruicerezo, viuda / de Alonso de Huete, aposentador que fue de su majestad, / como madre y curadora de la persona / y bienes de doña / Mencía de Ruicerezo, su hija legítima, / y del dicho Alonso de Huete, su marido, en vir- / tud de la orden y comisión que declaro / tiene de la susodicha por sus cartas para / asentar y concertar lo que en esta capitula- / ción irá declarado [...]


Passa, però, que la meva manca de formació paleogràfica em va fer ensopegar, en la intricada escriptura del castellà notarial de l'època, amb desconcertants abreviatures i probables unions extraterrestres de paraules, uns esculls que per a mi resultaven aquí i allà insalvables i em privaven de transcriure el document en condicions.

En perill com em trobava, doncs, envio un SOS a l’Institut Cervantes, que em deriva al seu temps a l’Associació Espanyola de Traductors, Correctors i Intèrprets, que al seu torn em deriva a un traductor i intèrpret jurat gallec, que gentilment accedeix a estudiar el document si bé em fa saber al cap d’uns mesos que es veu obligat a renunciar a la tasca, atesa «la dificultat de comprensió del text». I enmig de la boira, nous SOS cada cop més desesperats: a una doctora en filologia hispànica de la Complutense, a una doctora en història moderna i contemporània de la UAB, i a una catedràtica de la UB, del departament de filologia catalana i lingüística general. I ni piu.

Avui, ja naufragat i llançat pel mar a aquest blog remot, envio el meu últim senyal d’auxili. Si tens alguna perícia en tasques d’aquest tipus, si saps el pa que s'hi dóna i, tot i així, vols col·laborar a posar en clar el text de referència, pots contactar amb mi a través de l’aplicació Messenger de Facebook. I discutim la jugada per correu-e privat.

Salut. 

 

 

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Un poema polsegós

 

 

Entre els fulls escrits per una cara que guardo per reutilitzar, me’n surt un amb un poema que vaig escriure fa segles i que em ve de gust transcriure aquí. El titulava “Aquell paio”:

Té aquell paio la delera 
d’esquinçar totes les fotos, 
que no el restitueixin els miralls, 
que les ocasions mateixes el refusin. 
Triga a venir i quan ve 
triga a adonar-se’n. 
Si inquireix el dia i l’hora 
és per comprovar que s’ha confós, 
que segurament aquí no és. 
Els torbs rabents de la tardor 
li estriparan camisa i pantalons, 
li rigidificaran l’encongiment. 
Quan es fondrà la neu d’hivern 
no en quedarà ni el cuiro: 
un record vague potser, però ningú.

dimarts, 1 de setembre del 2020

AQUELLS TEMPS FELIÇOS...


José Vila Martínez, bisbe de Girona (1925-1932)

Ai, aquells temps feliços en què l’Autoritat Militar posava ratlla a la situació insostenible que creava aquí la gent de forca expressant-se en llengua indígena, com si poguessin existir formes idiomàtiques diferents a la Llengua Oficial Espanyola! Com si això no atemptés furtivament contra la indissoluble Unitat de la Pàtria comuna! I no sols l’Autoritat Militar, sinó també la Religiosa!
Així, per exemple, el 22 de febrer de 1929, el valencià José Vila Martínez, el successor dels Apòstols que Primo de Rivera havia encolomat a Girona, enviava una circular als seus pastors que deia:
«La Santa Sede [al front de la qual hi havia Pius XI, “el Papa de les missions”], por el órgano de la Sagrada Congregación del Concilio en sus Letras de 4 de Enero de 1929 a mí dirigidas, en el capítulo “De sacris concionibus” dispone literalmente como sigue:
»a).- Enteramente queda prohibido a uno y otro clero [regular i secular] el empleo en los sermones de la lengua catalana moderna o literaria, la cual ni los mismos catalanes, con pocas excepciones, entienden.
»b).- Asimismo se prohibe, bajo penas canónicas, toda insinuación, aun larvada, de política de revolución contra España en los sermones.
»c).- En las parroquias principalmente urbanas, los domingos y demás fiestas de precepto del año nunca falte la explanación del evangelio en lengua castellana. Mas la explanación del evangelio en lengua catalana, aunque no es absolutamente necesaria, porque las familias catalanas entienden la lengua castellana, es sin embargo prudente que se haga.
»d).- Los sermones de triduos, novenas, panegíricos, etc. segun la costumbre antigua, predíquense en lengua castellana.
»En virtud del mandato que se añade de que cuanto antes se haga saber a uno y otro clero, tengo la honra de comunicar[se]lo [...] con la seguridad de que, acatando devotamente la prescripción de la Santa Sede, cuidará de su cumplimiento fiel [...].»
La pregunta que s’imposa, doncs, és ben dramàtica: QUI TÉ CURA AVUI DE LA DIMENSIÓ LINGÜÍSTICA DE LA NOSTRA SALUT ESPIRITUAL?