Principat. Dinastia julioclàudia
Calent encara el cos de Calígula, molts es van fer la il·lusió que ara sí que es reposaria la República perquè no hi havia cap home amb suficient prestigi i poder per succeir el dèspota. Però immediatament els pretorians van buscar amb afany algú que n’ocupés el lloc, segurs que així el poder no se’ls escaparia de les mans. I a palau mateix van trobar, amagat rere uns cortinatges dels quals sobresortien els peus (i no era el llop), Tiberi Claudi Drus, oncle de Calígula, mort de por, i el van aclamar com a nou emperador. Tot seguit se’l van endur al seu campament muntat en una llitera. L’endemà, atesa la pressió popular, que reclamava un nou emperador i la lentitud del Senat a reaccionar, Claudi –republicà convençut– va acabar acceptant la seva nova condició. Prudentment, però, va oferir als soldats, com a recompensa per la seva fidelitat, 15.000 sestercis per barba. Corria, recordem-ho, l’any 41.
La vida de Claudi, nat a la Gàl·lia i que ja havia complert els cinquanta, havia estat fins aleshores la d’un home feble, impedit, potser de la pòlio, irritable, tartamut, amb un filet de saliva escapant-li per la comissura dels llavis i tingut en general per idiota, tot i que possiblement només li faltava un bull, accessible, afeccionat als daus i al vi, i a explicar acudits verds; maltractat des de la seva infància pels seus parents, que només va sobreviure al sanguinari Calígula perquè el seu nebot el conservava per riure-se’n. I si sa mare mateix, Antònia Menor, li deia “ombra d’home” i “estimat esguerro”, la seva àvia Lívia no es quedava enrere i n’evitava de totes totes el tracte personal. Per advertir-lo del que fos, Lívia escrivia a Claudi cartes en tercera persona, per comptes de tractar-lo de tu.
D’altra banda, és just esmentar que es dedicava a parts iguals als banquets i a la història (havia tingut de tutor ni més ni menys que l’historiador Titus Livi) i la gramàtica. A ell es deu un episodi curiós en la història del llatí quan, atesa la “necessitat” de representar sons que les lletres tradicionals no designaven, es va entestar a afegir a l’alfabet tres signes de la seva invenció: corresponien al so dels dígrafs BS o PS; al de /v/, limitant l’ús de la clàssica V al de /u/, i al d’una vocal intermèdia entre la /i/ i la /u/. Naturalment, un cop emperador, en va fer adoptar l’ús sense problemes, però l’escriptura és conservadora i no té tirada a les revolucions. Per tant, a la seva mort, també naturalment, van tornar les coses a mare.
El 42, quan no feia encara un any que era al poder, hi va haver una conspiració per derrocar-lo. La comandava el senador Anni Vinicià, nebot de Marc Vinici, el marit de Júlia Livil·la, la filla menor de Germànic, germà de Claudi. Vinicià, després del magnicidi de Calígula, havia estat proposat com a emperador pel Senat –al qual havia promès tornar les seves prerrogatives– i comptava amb un únic suport militar, el del governador de la Dalmàcia, el legat Marc Furi Camil Escribonià, que tenia sota el seu comandament dues legions.
Decidida la successió per les espases dels pretorians, explica Suetoni:
Quan, en el seu intent de cop d'Estat, Camil, segur que podia terroritzar-lo sense arribar a la guerra civil, el va comminar en una carta ultratjant, amenaçadora i arrogant a abdicar i a retirar-se a una vida privada i d’oci, Claudi, després de convocar els ciutadans més importants, va estar dubtant si l’havia d'obeir [abans de negar-s’hi].
Esclatada la revolta, seria potser després d’alguna escaramussa amb resultat desfavorable (no està gens clar), que els legionaris de Camil van negar-se a secundar el propòsit del seu cap, al qual van assassinar. Fracassada la revolta, mentre que les dues legions implicades rebien del nou emperador la distinció Claudia Pia Fidelis ‘Fidel i lleial a Claudi’, es desfermava una dura repressió, amb un ús generós de la tortura, contra els conspiradors i els sospitosos d’haver-los fet costat.
Vinicià i molts altres van ser morts i els seus cossos penjats de ganxos a les escales Gemonies, un dels llocs d’execució de la ciutat escollit, des de l’època de terror de finals del regnat de Tiberi, per llençar-hi els cadàvers de grans criminals i de traïdors, que s’hi deixaven perquè es podrissin o fossin devorats pels gossos i les rates fins que al final se’ls llençava al Tíber. Un dels implicats, el cavaller Cecina Pet, es lliuraria d’un destí tan deshonrós tan sols perquè es va suïcidar a la presó animat a fer-ho per la seva dona Àrria que, protectora i servicial, es va clavar abans que ell la daga assegurant-li que «Non dolet, Paete» ‘No fa mal, Pet’.
I malgrat tot, Claudi va ser un bon governant i un excel·lent administrador que, en accedir al poder, s’envoltaria de responsables tècnics –molts d’ells, per a disgust del Senat, antics esclaus–, i per superar la pròpia manca d’experiència política, admetria que el seu amic Herodes Agripa, que s’havia criat i educat amb ell i que va viatjar expressament a Roma, li donés un cop de mà (l’hauria de recompensar després nomenant-lo rei de tot el territori que havia governat son avi Herodes el Gran).
Atorgaria a Antònia Menor tots els honors que Calígula li havia arrabassat i faria tornar de l’exili les germanes d’aquest, per bé que malauradament faria desterrar ben aviat Júlia Livil·la, acusada d’adulteri, per pelar-la al cap de poc, mentre que amb l’altra, Agripina Menor, igual de malauradament, temps a venir s’hi casaria; rehabilitaria Tit Vini que, sota Calígula, sent tribú militar a Pannònia (regió centreeuropea limitada al nord i l’est pel Danubi), havia estat detingut per portar a l’hort, de fet al Principia del campament –una mena de sala de banderes–, la dona del governador de la província...
I més: declararia homicidi la mort donada a un esclau sense justificació i lliure l’esclau que, abandonat pel seu amo per raó de malaltia, recobrés la salut; concediria la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes i dedicaria part del seu temps a impartir justícia in person, i, això també, faria executar els assassins de Calígula –exceptuant-ne els senadors, que era part de l’acord perquè el Senat l’hagués acceptat– i el governador d’Hispània, Appi Juni Silà, acusat per Messalina, que el volia com a amant i havia estat rebutjada, de voler atemptar contra la vida del seu august marit.
Ampliaria els límits de l’Imperi: tres anys després d’iniciat el seu mandat i amb quatre legions a les quals no va fer collir petxines, conqueriria Britània, acudint en companyia d’un regiment d’elefants al camp de batalla, després de les primeres accions, demostrant així que no era certa la seva suposada temor congènita, i es va deixar aconsellar en la conducció de la guerra pels generals de professió, per a sorpresa dels qui el tenien per neci i vanitós. Va fer presoner el cabdill britànic Caratac i no sols li va perdonar la vida sinó que li va posar un piset –una finca– a Itàlia, on passaria còmodament amb la família la resta de la seva vida. L’any 46 també faria de la Tràcia, que venia sent un estat tributari amb una independència de pa sucat amb oli, una província romana; sufocaria una rebelió que havia esclatat a Mauritània just després que Calígula en fes assassinar el rei l’any 40 i l’ocupés; revertiria a Roma el regne de Judea, a la mort d’Herodes Agripa el 44, territori que quedaria unit a la província de Síria, etc.
En un altre ordre de coses, Claudi faria construir dos aqüeductes: l’Aqua Claudia, començat durant el regnat del seu oncle, i l’Anio Novus, els quals arribarien a Roma l’any 52; emprendria la construcció del nou port d’Òstia, l'anomenat Portus, a 4 km al nord del petit port fluvial del mateix nom situat a la desembocadura del Tíber, que l’increment del tràfic naval havia tornat insuficient i faria drenar el llac Fucino, a uns 75 km de Roma, projecte que finalment no va reeixir. Però abans, després de tallar la muntanya que s’alça entre el llac i el riu Liris (avui Garigliano), hi organitzaria la naumàquia, o representació d’un combat naval, més gran de tota la història. Només cal dir que les obres de condicionament, en què van treballar 30.000 homes, van durar onze anys i que l’espectacle, celebrat l’any 52, amb la participació de cent naus i 19.000 infeliços, la majoria presoners de guerra i reus condemnats a mort, es calcula que va atreure mig milió d’espectadors.
No puc passar per alt tampoc el fet que l’any 49, «Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma» (Fets 18:2). Suetoni, que també s’hi refereix de manera succinta, en dóna la raó: va ser perquè estaven causant desordres constants a la ciutat “a causa de Crest” (a qui la majoria d’historiadors identifica amb Crist). Per tant, el que sembla que devia passar és que com a tants altres llocs, la predicació per part de missioners de la nova secta cristiana va causar l’oposició dels jueus ortodoxos amb el resultat de discussions teològiques apassionades seguides de disturbis, que van decidir l'emperador a restaurar l'ordre públic expulsant de Roma uns i altres –o, més probablement, només els provocadors dels conflictes– i... per a ells va el pollastre.
Pel que fa a la seva vida privada, després de dos compromisos fallits, anul·lat per August el primer quan el pare de la promesa va caure en desgràcia, i el segon, per la mort inopinada el dia de la boda de la núvia, Lívia Medulina Camil·la, germana del governador de Dalmàcia mort pels seus homes, Claudi es casaria quatre vegades.
El seu primer matrimoni, l’any 15, el va contraure amb Plàucia Urgulanil·la, filla d’un general i néta d’Urgulània, confident de Lívia, la dona d’August. Amb ella va tenir un fill que va morir en l’adolescència ennuegat per una fruita, poc després d’haver-se promès amb la filla de Sejà, el prefecte del pretori sota Tiberi. Claudi va divorciar-se d’Urgulanil·la acusant-la d’adulteri i sota la sospita que ella havia assassinat la dona de son germà, una tal Aprònia (sembla, però, que qui la va fotre daltabaix de la finestra del dormitori conjugal havia estat el marit, que se suïcidaria); després del divorci, ella va tenir una criatura –una nena anomenada Clàudia–, que ell repudiaria i lliuraria a un orfenat, convençut que el pare era un dels seus lliberts.
Poc després, potser l’any 28, va casar-se amb Èlia Petina, germana adoptiva de Sejà, amb qui va tenir una filla anomenada Clàudia Antònia (que temps a venir seria executada per l’emperador Neró). L’any 39, Claudi, encara senador i a punt de fer el mig segle, va repudiar-la per contraure matrimoni amb Valèria Messalina, de quinze anys, capriciosa i d’excepcional atractiu, cosina llunyana seva, que no posseïa més dot que el d’en Comelles, cul i mamelles, molt vinculada a l’entorn de Calígula, que és qui li va oferir mig de per riure. D’aquest matrimoni naixerien Clàudia Octàvia, futura dona de Neró i, cosa d’un mes després d’accedir al tron, Tiberi Claudi Germànic, conegut posteriorment com a Britànic.
Segons els cronistes de l’època, Messalina, luxuriosa i sàdica, va esdevenir, un cop emperadriu, una veritable devoradora d’homes fins al punt d’arribar a competir a palau amb una pecadora professional –la siciliana Escil·la– per veure, amb Claudi entretingut a Britània, quina de les dues resistia que més mascles li passessin la rella en una nit i... va guanyar per golejada. El poeta satíric Juvenal (el de la famosa frase panem et circenses ‘pa i circ’), explica d’ella que «dissimulava els cabells negres amb una perruca rossa i es dirigia al lupanar de tapisseries gastades, on li tenien reservada una cambra. Aleshores prenia el seu lloc, nua i amb els mugrons daurats, i atenia al nom de Lyscisca...».
Entre la infinitat dels seus amants esmentaré de primer Titus, jove ben plantat de tan sols quinze anys i de gran vigor sexual, amb qui va tenir una tòrrida relació, de la qual ell no es cansava de presumir i que es va difondre per tot Roma provocant un gran escàndol. L’emperadriu va decidir resoldre el problema i amb l’ajut de l’esclava gal·la Locusta, una fetillera experta en drogues i assassina en sèrie avant la lettre que, segons Juvenal, ensenyava les dones «com havien de portar a enterrar els seus esposos», el va solucionar.
El cèlebre mim Mnèster –de qui es deia que havia fet cremar Calígula sense flama–, va ser un altre dels nombrosos amants de Messalina (i, de passada, de Popea Sabina, mare de l’homònima Popea Sabina, segona esposa de Neró). És cert que de bon principi Mnèster va rebutjar les propostes de Messalina perquè ell més aviat era mitjapoma i també per por de Claudi, però sembla que l’emperadriu tenia gran poder de convicció i va mantenir-lo molt a mà fins que no va perdre el cap pel galant jove Gai Sili, polític i militar. Aleshores, va obligar l’actor a abandonar els escenaris, cosa que va provocar alguns aldarulls a Roma.
Ara bé, a més de cometre infidelitats per donar i per vendre, tenia una virtut afegida i és que era molt ambiciosa: a fi de satisfer els seus capricis manipularia l’emperador per enriquir-se i per participar en la presa de decisions de poder. I, per a escàndols, el de l’any 48, quan Messalina va forçar l’esmentat Gai Sili a divorciar-se de la seva dona i a casar-se amb ella en una solemne cerimònia pública, incloent-hi un banquet nupcial que va durar una nit sencera, impossible per això mateix de mantenir en secret, celebrada mentre Claudi era a Òstia. No consta que ella s’hagués divorciat abans de l’emperador ni és probable que la seva intenció fos situar Sili al tron atesa la manca de suports. El cas és que Claudi no es va adonar de la relació entre Messalina i Sili fins que ja va ser massa tard. Quan un grupet de lleials a la seva persona, encapçalats pel llibert Narcís i Calpúrnia, una cortesana que havia estat al seu servei i per qui sentia gran afecte, van anar a fer-l’hi saber a Òstia, l’emperador trigaria uns quants dies a reaccionar.
Finalment, a mitjan octubre, en plena celebració de les festes de la verema, l’emperador torna a Roma i la sola notícia de la seva imminent arribada provoca la desbandada dels festaires. Mentre Sili marxa al Fòrum a complir els seus deures, Messalina resol sortir a l’encontre de Claudi no sense pregar abans a la vestal més veterana que li demani que sigui clement amb ella. La trobada té lloc a la carretera d’Òstia, ben a prop ja de la capital, però Claudi, presa segurament de la indecisió, no diu a ningú ase ni bèstia i és el seu llibert Narcís qui pren en nom seu les decisions més peremptòries.
Aviat començaran els judicis sumaríssims. Seran executats Sili –el primer–, i set notables més, còmplices. També Mnèster, el mim, i alguns altres examants i protegits d’ella. Mentrestant Messalina, que no havia estat detinguda, s’està als Jardins de Lucul·le, un lloc de pau i tranquil·litat del qual, a la mort per suïcidi (instigat per ella) del legítim propietari, se n’havia apropiat un any enrere. Confiava, com tantes altres vegades, poder fer girar el seu marit com un mitjó si tenia l’oportunitat de parlar-hi. Però Narcís, convençut del mateix, avisaria el tribú i els centurions que tenia a mà de la suposada ordre imperial de liquidar Messalina d’immediat. Cosa que van fer. Claudi, quan se’n va assabentar, no va concedir més importància a la notícia i va continuar amb els seus afers ordinaris, incloent-hi els banquets, content d’haver salvat el propi cap.
Aviat arribaria a jurar davant els pretorians que en endavant viuria en celibat i que es deixaria enviar al calaix per ells si, incomplint el jurament que acabava de fer, es tornava a casar. Doncs, tot i això, ensopegaria per quarta vegada amb la mateixa pedra.
Els seus lliberts li van presentar tres candidates per cobrir la vacant: Lòl·lia Paulina, la riquíssima exmuller de Calígula, a qui em permeto rebatejar com la Collares; la seva segona dona Èlia Petina, de qui, com he dit, tenia una filla, i la seva neboda Agripina Menor, que ja tenia un fill, Luci Domici Enobarb, conegut més endavant com a Neró, i que acabaria sent l’elegida. O Claudi tenia pa a l’ull o devia influir en aquesta decisió el fet que ell mateix, com el seu fill Britànic, que a més era encara una criatura, pertanyien a la gens Clàudia però no pas a la Júlia, mentre que Agripina era un dels pocs descendents d’August que quedaven. De manera que, sobre el paper, aquest enllaç hauria de posar fi als enfrontaments entre les famílies Júlia i Clàudia, que dataven de l’enfrontament d’Agripina Major amb Tiberi arran la mort del seu marit Germànic, germà de Claudi.
Després del casament, celebrat l’any 49 i que, com a unió incestuosa que era, va requerir la prèvia autorització del Senat, que va haver d’aprovar una llei ad hoc, Neró seria nomenat hereu juntament amb Britànic –una mena de jugador reserva, ja que era tres anys menor i patia epilèpsia– i se’n va decidir el futur matrimoni amb Octàvia, la filla de Claudi i Messalina, cosa que refermaria la seva posició dins la família imperial i el col·locaria en immillorable posició de cara a succeir el seu sogre. L’enllaç tindria efecte el 53, quan Neró comptava setze anys.
Per la seva banda, un cop emperadriu, Agripina va tirar pel dret i va fer acusar Domícia Lèpida, mare de Messalina i germana del pare de Neró, amb qui aquest s’havia criat mentre sa mare era a l’exili i el tracte de la qual preferia al d’Agripina, de complot contra Claudi, cosa que li costaria el coll el 55, ja sota el mandat del seu nebot. Pel que fa a la Collares, com a venjança per haver competit amb ella, la va assenyalar com a culpable d’haver demanat a astròlegs i un oracle quin seria el futur del nou matrimoni imperial, cosa prohibida per la llei. Aleshores Claudi, convençut, l’acusaria davant el Senat de conspirar contra l’estat i, en conseqüència, se li van confiscar tots els béns i se la va desterrar d’Itàlia. Fet això, Agripina, no prou satisfeta, li va enviar d’estranquis un tribú amb una cohort de soldats perquè l’obliguessin a suïcidar-se i, per assegurar-se d’haver estat obeïda, va ordenar que li lliuressin el cap de la dissortada, que efectivament rebria.
No es pot passar per alt, en contrapartida, que convenceria Claudi que permetés el retorn del filòsof Luci Anneu Sèneca del seu exili a Còrsega on, convençut per Messalina que havia comès adulteri amb Júlia Livil·la, l’emperador l’havia desterrat, i el nomenaria preceptor, juntament emb Sext Afrani Burre, el nou prefecte del pretori, de Neró.
Determinada Agripina que fos el seu propi fill, d’innegable pedigrí, qui heretés l’Imperi, i no pas el de Claudi, per qui a l’últim semblava decantar-se son pare, va alliberar Locusta, condemnada per enverinadora, i li va encarregar treure del món el Number One (fet pel qual no li demanaria comptes mai ningú). Durant un sopar el 13 d’octubre del 54, doncs, se li va servir un plat d’apetitosos bolets, probablement ous de reig, entre els quals s’hi devia haver mesclat alguna criminal farinera borda (Amanita phalloides) i, si bé sembla que es va poder recuperar, a la poca estona tornaria a ser emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li van introduir a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé administrant-li una lavativa amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar. Moriria al cap d’unes hores, deixant via lliure per pujar al tron a l’infame Neró.
