En memòria dels joves sords filipins que el 1600 van ensenyar un jesuïta català a comunicar-s'hi

 

Esq.: Illes Filipines, 1744, Pedro Murillo Velarde. | Dta.: Jesuïta, s. XVIII, Anònim.

 

Filipines (Índies Orientals Espanyoles), regnant Felip II de Castella, durant el procés d’implantació dels jesuïtes a l’arxipèlag. A la Relación de las Islas... (Chirino, 1604, p. 130-132), una crònica històrica al servei de la propaganda del propi orde i del desenvolupament de les seves missions, hi llegim en referència a l’any de gràcia de 1600:

Llegaron los bautismos deste año en Dulac [Dulag, a la costa oriental de l’illa de Leyte, les Bisayas]¹ a setecientos: de los quales, el mas notable fue de un principal, cuya conversion (como es ordinario) ayudo muchissimo a la de un pueblo entero, llamado Bincar, por ser su cabeça, i Governador. [...]

1 - Les més de set mil illes de superfície força accidentada que a l'oceà Pacífic, en el Sud-est Asiàtic, componen les Filipines, es classifiquen geogràficament en tres grups: de nord a sud, el grup de Luzon, pel nom de l’illa més gran de l’arxipèlag (rebatejada pels ocupants Nueva Castilla i on, a l’anterior emplaçament del poblat de Maynila, incendiat durant la conquesta, es va fundar la nova Manila el 1571), el grup central de les Bisayas i el de Mindanao, pel nom de la segona illa en extensió.

Pero mucho mas maravilloso fue el bautismo de dos mudos. Tanto mas, quanto (de mas de su natural Barbarie) estavan mas impedidos para la cultura umana, i para la ordinaria disposicion, que (como dice el Apostol San Pablo) es el oido; de que ellos por ser mudos carecian. Mas para mostrar Dios Nuestro Señor su gran clemencia, i que verdaderamente su lei [...] es santa, i convierte las almas [...] traço un prodigio sobre natural en estos mudos, haziendolos tales [...] para manifestacion de su gloria; no por pecados suyos, ni de sus padres.

Avia pues en Dulac dos mudos, de los quales tenian nuestros Padres [jesuïtes] dolor, por pareçerles dificultoso su bautismo con la incapacidad para catequizarse. Sabiendolo el padre Ramon de Prado² (que aun era nuestro Viceprovincial) se resolvio a catequizarlos por señas: fiado que la Diuina Clemencia quiere que todos nos salvemos, i a nadie niega su gracia. Començolo, continuolo, i salio con ello: obrando Nuestro Señor de modo que al mismo Padre, al Padre Visitador, i a todos parecio, que estavan capaces del bautismo. No se engañaron en este Iuizio; pues lo reçibieron, i despues de reçebido, resplandeçe en ellos la diuina gracia, que en el se comunica, con tales muestras, i efectos, quales testifican los Padres Francisco de Otaço, i Melchior Hurtado, en cartas suyas, que tratan dellos. La del Padre Francisco de Otaço dize assi al Padre Ramon. [‹‹]No quiero dexar de dar parte a V. R. en propia carta de los dos mudos que V. R. catequizo, i yo bautize el dia siguiente de la partida de V. R. Mucho consuelo perdio V. R. en no hallarse presente: porque yo no é visto en esta tierra otra persona recebir el Santo Bautismo con mayores muestras de devocion, i alegria, siendo exemplo a los de mas, que en su compañia lo recibieron.

2 – El català Ramon Prat o Joan Ramon Prat (tot i que ell mateix solia firmar com a Raymundo de Prado; en altres documents, Ramón Prado, Ramón de Prados, Raimundo Prat, Raymundo Prado).

[››]No cabian de alegria en especial el mayor, que parecia se le saltava el coraçon de gozo. Ni fueron solamente en el bautismo estas buenas muestras, i buenos efetos; sino que lo continuan en la Iglesia, assitiendo a la Missa hincados de rodillas, puestas sus manos, los ojos clavados en el altar, con una atencion, i reverencia estraordinaria.[››] Hasta aquí el Padre Francisco de Otaço. El Padre Melchior Hurtado en otra para el Padre Visitador dize. [‹‹]El bautismo de los mudos, que el Padre Vice Provincial catequizo, se hizo con toda la solenidad possible con gran satisfacion, que suplio Nuestro Señor en estos pobrezitos lo que les falta de oir, i hablar. Porque las muestras, i efectos de devocion (en especial del mayor, a quien se puso por nombre Raimundo [per honorar el seu catequista]) fueron estraordinarias; assi en el tiempo de las ceremonias del santo bautismo, como quando les echaron el agua. [H]a quedado el Raimundo tan aficionado, que apenas sale de casa. Acude a las cosas de devocion con gran diligencia: no faltando á Missa, trayendo su Rosario, hiriendo los pechos, que no le falta mas sino dezir. Nos persuadamos, que Dios suple mucho mas, de lo que alcançamos nosotros. Esta semana santa se deciplino en la procession:³ que me parece, si oyera, i hablara, no pudiera dar mas muestras de su Christiandad.[››]

3 - ‹‹Con disciplina de sangre›› precisa Colin (Labor evangélica..., 1663, p. 445-446).

Deslliurar de la influència del dimoni els indígenes d’on fos per mitjà del baptisme i adoctrinar-los, ni que el que se n’obtingués fos una cristianització superficial i poc consolidada que no solia alterar gaire el seu estil de vida, era un dels objectius del procés colonial que, per consideració a la deficient humanitat que se’ls atribuïa i amb independència dels interessos i les motivacions particulars dels civilitzats intrusos, segurament diverses però que no es deixen percebre des de fora, en perseguia la submissió, la despossessió i l’aculturació .⁴

4 – Com havia escrit Juan Ginés de Sepúlveda a propòsit dels indis americans, antítesi pel que sembla de la civilització que ell mateix creia representar, ‹‹són gent cruel i inhumana, aliena a la vida civil i als costums pacífics. I sempre serà just i conforme al dret natural que aquesta gent sigui sotmesa a l'imperi de prínceps i nacions més cultes i humanes, perquè es beneficiïn de les seves virtuts i de la saviesa de les seves lleis; així, s'allunyaran de la barbàrie [...]. Si rebutgen aquest imperi, se'ls hi podrà imposar mitjançant la força de les armes; aquesta guerra serà justa segons el dret natural.›› (Ginés, ‹‹Democrates alter...››, 1892, p. 293.)

El primer grup jesuïta a Filipines, en missió dependent del virregnat de Nova Espanya hi havia arribat el 1581, quan ja hi corrien agustins (els primers: havien acompanyat Legazpi) i franciscans descalços. Tres anys després, un segon grup de jesuïtes, que havien deixat la ciutat de Mèxic el 15 de febrer, es van reunir a Acapulco amb Santiago de Vera, acabat de nomenar per Felip II governador i capità general de les Filipines, a més de primer president de l’Audiència de Manila (després d'haver estat alcalde de Cort de la Reial Audiència de Mèxic), que era qui els havia reclamat per al seu nou destí.

Formaven aquest segon grup Hernán Suárez, castellà, el superior de tots ells; el nostre Ramon Prat; Francesco Almerici (/Almerique), italià, i el llec Gaspar Gómez, coadjutor que, alhora que el nou governador, la seva família i els seus criats, més tropes, salparien d'Acapulco el 9 de març en dos galions i una fragata i, després d’una travessia sense incidents, tirarien l’àncora a Cavite, port natural de Manila, el 28 de maig.

Qui era Ramon Prat? Fill de Llàtzer Prat i Marina Prat, les referències a la data i el lloc en què va néixer són diverses: l’any estaria comprès entre 1554 i 1557, tots dos inclosos, i el lloc seria o bé la vila barcelonina de Bigues (Vallès Oriental) o bé la de Sant Cugat (Vallès Occidental).

Estudia filosofia i, en acabat, el 28 de novembre de 1576 ingressa com a novici a la Companyia de Jesús. Passa l’any de provació al Col·legi de Barcelona ‹‹haciendo unos retirados ejercicios con gran fervor de espíritu, encerrado en su aposento sin hablar ni ver a persona de la casa, más que al que se los daba […], macerado su cuerpo con rigurosas penitencias, continuo silencio y fervorosa oración››, diu Andrade (Varones ilustres..., III, p. 36); fa el noviciat a Gandia, al País Valencià i, un cop culminat, professa el 18 de novembre de 1577) a València i comença a estudiar teologia. Voluntari per anar a Nova Espanya a convertir infidels, el 29 de maig de 1579 embarca a Cadis rumb a Amèrica.

A Mèxic completa els estudis de teologia i el 1582 s’ordena sacerdot. El fan mestre del seminari per ensenyar llengua llatina. D’aquí l’envien com a superior a Puebla (aleshores Puebla de los Ángeles) i, després de demanar-ho amb insistència, al que aviat seria província de Filipines i que s’havia concebut fins aleshores com a mer territori de pas per cristianitzar la Xina.

Al poc d’arribar, com els seus companys, es posa a estudiar la llengua tagala –una de les moltes parlades a l’arxipèlag: pangasinan, cebuà, bicol, ibanag...– i el 12 de maig de 1593 fa la professió solemne. L’any següent rep la patent del general de la Companyia, Claudio Acquaviva, nomenant-lo rector del Col·legi de Manila, creat en virtut d’una reial cèdula de 8 de juny de 1585 expedida pel rei al governador Santiago de Vera que ordenava socórrer els jesuïtes de les illes per a la institució d’un col·legi i el manteniment dels religiosos que hi fessin de mestres. L’1 de maig de 1595, arran de la mort del primer viceprovincial, Antonio Sedeño, a la ciutat de Cebú, a la costa oriental de l’illa del mateix nom, a les Bisayas, i conforme a la prèvia disposició d’Acquaviva, Prat el substitueix en el càrrec.

1596, el mateix any que en el curs d’una fallida expedició militar contra els pobladors de l’illa de Joló, malais de religió musulmana –“moros” a ulls dels espanyols–, una expedició de què participa el llec Gaspar Gómez esmentat més amunt, troba la mort el capità Esteban Rodríguez de Figueroa, nomenat per endavant pel rei governador de Mindanao per tal que la conquerís al seu càrrec i la governés,⁵ Prat té l’alegria de veure augmentar el reduït nombre dels seus coreligionaris d’orde amb l’arribada de disset sacerdots i tres coadjutors.

5 - Aquest personatge ajudaria el Col·legi de Sant Josep, una extensió del Col·legi de Manila, que sembla que a empentes i rodolons funcionava des de 1601, amb un llegat testamentari que no es faria efectiu fins a 1605, un cop morts els seus hereus directes i que, en raó de la lenta burocràcia imperial, no es traduiria en la creació de vint beques fins a 1610.

I arribat el 1600, deu ser en una estada, que cal suposar no gaire llarga, a la petita missió de Dulag, potser en una de les seves visites com a viceprovincial, que es produeix la trobada amb els joves sords i les posteriors lliçons mútues. Mútues, sí, perquè de quines senyes s’havia de valdre per instruir-los en els misteris de la fe sinó de les que aprengués a l’escola viva que eren ells, els seus catecúmens? Unes senyes pertanyents sens dubte a un codi casolà, referit a coses i situacions concretes, ja que no és versemblant que atesos els reduïts nuclis urbans existents pogués haver-hi aleshores cap col·lectiu signant que hagués creat una llengua i que en compartís l’ús. Tingui’s en compte que Manila, la ciutat més important, comptava el 1582 amb 329 espanyols, una colònia de xinesos dedicats al comerç i l’artesania, i uns pocs mercaders japonesos i d’altres orígens, més un nombre indeterminat de naturals, entre servents i esclaus.

Si aquests darrers, els indígenes, que són els únics que aquí interessen, haguessin decuplicat, per exemple, el nombre d’espanyols, que posem que el 1600 arribessin als 500, haurien sumat 5.000. I si la incidència de la sordesa, excloent-ne la hipoacúsia, l’estimem en un 1 per 1.000 sobre la població general, entre ells hi podríem haver trobat fins a cinc sords, probablement de diferents edats. Però que hi hagués dos joves sords en un llogarret com devia ser Dulag és prou xocant, si no és que eren germans i la sordesa es devia a raons genètiques.

Fos com fos, Ramon Prat acaba el 1601 el seu mandat com a viceprovincial; el setembre se’n nomena successor i ell torna a fer-se càrrec del rectorat del Col·legi de Manila. A començament de 1605, emmalalteix de gravetat i el 17 de febrer, a les set del vespre, a una edat compresa entre els quaranta-vuit i els cinquanta-un anys, les carències alimentàries gairebé cròniques i, sobretot, les pèssimes condicions higièniques patides li passen factura i mor de tifus exantemàtic (tabardillo), una malaltia epidèmica transmesa pels polls del cos humà.

Quant als seus joves mestres de comunicació gestual, no ens ha pervingut cap notícia biogràfica, ni tan sols una ombra de notícia, res. Malauradament, era d’esperar. Com es pregunta Brecht sobre els oblidats constructors de Tebes, la ciutat grega de set portes: ‹‹Als llibres hi apareixen noms de reis. | Van arrossegar els reis els blocs de pedra?››

 

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

Chirino, Pedro, Relacion de las Islas Filipinas, i de lo que en ellas an trabaiado los Padres de la Compañia de Iesus, Roma, Estevan Paulino, 1604.

Colin, Francisco, Labor evangelica, Ministerios apostólicos de los obreros de la Compañia de Iesus, Fvndacion, y progressos de su Provincia en las Islas Filipinas, Parte primera, Madrid, Ioseph Fernandez de Buendia, 1663. https://patrimoniodigital.ucm.es/s/patrimonio/item/693799

Nieremberg, Juan Eusebio, Alonso de Andrade i José Casani, Varones ilustres de la Compañía de Jesús. Alonso de Andrade, tom III, Misiones de Filipinas, Méjico, Canadá, Brasil, Bilbao, Admón. del Mensajero del Corazón de Jesús, 2ª ed., 1889.

Repetti, William C., History of the Society of Jesus in the Philippine Islands, 2 vols. (Part I: The Philippine Mission, 1581-1595 i Part II: The Philippine Vice-Province, 1595-1605), per a circulació interna de l’orde, Manila, Jesuit Mission, 1938. http://www.fondazioneintorcetta.info/pdf/biblioteca-virtuale/documento973/JesuitsinthePhilippines.pdf

Sepúlveda, Juan Ginés de, ‹‹Democrates alter, sive de justis belli causis apud Indos››, pròleg, traducció i edició de Marcelino Menéndez y Pelayo, Boletín de la Real Academia de Historia, vol. XXI, octubre 1892, núm. 4.

Zambrano, Francisco, Diccionario Bio-Bibliográfico de la Compañía de Jesús en México, tom XII, segle XVII (1600-1699), preparat per José Gutiérrez Casillas, Mèxic, Ed. Tradición, 1973. http://www.fondazioneintorcetta.info/pdf/biblioteca-virtuale/documento1022/diccionario12.pdf

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (5)

 Principat. Dinastia julioclàudia 

Neró

 

 

 Quan Luci Domici Enobarb, Neró, va ser proclamat emperador l’octubre del 54 amb el vistiplau del Senat, era un noi d’estatura mitjana, corpulent i amb tendència al sobrepès, d’ulls blaus i cabells de color castany rogenc, que no havia complert encara els disset. Tenia per preceptors Sext Afrani Burre, el prefecte del pretori, i Luci Anneu Sèneca, el filòsof que practicava la usura i predicava la pobresa mentre gaudia d’una fortuna de 400 milions de sestercis i que n’esdevindria el principal conseller, un savi a qui podria referir-se aquell refrany que diu: a tothom dóna consell i no el pren per a ell.

En qualsevol cas, el poble esperava de Neró que complís amb l’ideal estoic de la moderació i la clemència. I, a banda de malbaratar diners de nits a prostíbuls i tavernes, on acudia disfressat d’esclau perquè no el reconeguessin, passatemps que no transcendien l’esfera privada, així va començar: reduint impostos, recompensant els soldats, posant límits als honoraris dels advocats, socorrent els senadors pobres. Però al cap de pocs anys mudaria de pèl.

Qui no va perdre el temps era Agripina Menor, que veia complerta l’ambició de la seva vida en exercir en la pràctica l’autoritat suprema –menyscabant de passada l’autoritat i la imatge de l’emperador– i de seguida va fer executar, a més de la tia paterna de son fill, Domícia Lèpida, com ja vaig avançar, Marc Juni Silà, procònsol d’Àsia, i poc després son fill Luci, fidels al seu difunt marit. Quant al llibert Narcís, que havia fet engarjolar, se suïcidaria a la presó no sense cremar abans les cartes de Claudi per tal que no s’utilitzessin en contra dels qui hi havien tingut contacte epistolar.

Iniciat el nou any, també Neró tacaria la seva imperial consciència amb un primer crim quan, temorenc que sa mare fes valer contra ell, com afirmaven els rumors que circulaven a palau, els drets al tron del seu germanastre Britànic, que en cosa d’un mes vestiria la toga virilis i es convertiria oficialment en adult, va encarregar a la indispensable Locusta que l’enverinés en un banquet per disposar després que els béns del mort es repartissin entre els cortesans per tapar-los la boca.

El segon crim, al cap de quatre anys de govern tutelat tant pels seus consellers com per Agripina –de qui s’havia distanciat tant que estava a punt de perdre-la de vista–, el d’aquesta mateixa, que s’havia oposat de primer a la seva pretensió de divorciar-se d’Octàvia, l’esposa que se li havia imposat en l’adolescència i, a continuació, havia vist fracassar els seus plans, segons Tàcit, de tenir-hi relacions incestuoses per tal de conservar el poder.

En efecte, encoratjat per Sèneca, Neró va contraure matrimoni amb la seva exòtica amant, la lliberta Clàudia Acté i, temps després, amb l’amant següent, la bella Popea Sabina, set anys més gran que ell, divorciada de Rufri Crispí, que havia estat prefecte del pretori sota Claudi, i de qui tenia un fill, esposa en aquell moment de Marc Salvi Otó (amic íntim seu i futur emperador vist i no vist), a qui Neró allunyaria nomenant-lo governador de Lusitània.

Però liquidar Agripina, a qui previsorament havia retirat l’escorta temps enrere i fet fora de palau, no va ser bufar i fer ampolles. Fins a tres vegades, amb l’empenteta de Popea, la intentaria enverinar Neró, però ella, advertida dels propòsits de l’arracada de son fill, prendria sengles antídots; després d’assistir a un sopar a la vil·la que Otó, el marit de Popea, tenia a Baia, un complex turístic per a rics a la costa de Campània, amb Neró entre els convidats, a l’hora de tornar a la vil·la on ella s’allotjava la faria embarcar en una nau preparada per enfonsar-se a alta mar, que efectivament naufraga, però la dona aconsegueix allunyar-se’n nedant fins que la recull una barca i la trasllada a la riba. Quan l’emperador va rebre la notícia que s’havia salvat i es trobava bé, se li devia glaçar la sang. Encara tenia prou poder per acusar-lo d’intent d’assassinat i, per a ell, això era inadmissible.

En conseqüència, el març del 59, en una operació “de precisió quirúrgica”, com solen dir les fonts militars habituals, uns sicaris comandats pel llibert Anicet es van presentar a la seva vil·la, es van obrir pas fins a l’alcova i ella, que era al llit, després d’uns instants d’angoixa, en adonar-se que era son fill qui els enviava, decidida, els va oferir el ventre que havia parit el monstre, escena que sembla inspirada en l’Èdip de Sèneca: «Vinga, ofereix la teva mà al que demana la teva mare, si ets un parricida… Aquí, [mà] destra, ataca aquí, en aquest ventre que ha estat capaç d'albergar el marit i els fills». El cas és que van acabar amb ella, com diu sòbriament Tàcit, «cosint-la a punyalades».

Quan Neró es va assabentar que tot havia conclòs conforme als seus interessos, va anar ell mateix a comprovar-ho i en veure Agripina morta i mig nua, sense la fascia pectoralis, la bena de teixit fi que realçava els pits, ni el strophium, les tires de cuiro que els sostenien, diu que va exclamar: «No me n’havia adonat fins avui de com era de bella ma mare».

Aleshores, mentre Sèneca i Burre s’encarregaven de dur a terme una campanya de rentat de la imatge pública de Neró, contra el qual, assegurava el primer amb tota la barra en una famosa carta al Senat, Agripina promovia un atemptat i, en ser descoberta, havia optat pel suïcidi, ell es dedicava a organitzar com qui no vol la cosa uns jocs fastuosos que tallessin en sec el safareig, de què eren bona mostra les pintades que el denunciaven com a parricida. I conforme al que era d’esperar, el pretori i el Senat van aplaudir el desenllaç, i molts dels murmuradors, amb l’entreteniment, se’l van treure del cap. Però no tothom a Roma es cagava a les calces ni gaudia dels beneficis que reportava l’adulació i l’oblit.

El senador Pet Trasea, per exemple, que ja callava normalment quan la majoria de col·legues feien la gara-gara a l’emperador, el dia que aquest va reconèixer davant els honorables patres l’assassinat d’Agripina i va mirar de justificar-lo, abandonaria la cúria digne i sol, cosa que li va evitar de veure com la resta de senadors votaven després una acció de gràcies als déus per haver salvat Neró del greu perill que planava sobre seu.

Doncs bé, en desentendre’s en endavant dels seus deures com a senador, Trasea sobreviuria a la repressió que va seguir un complot que l’any 65 es va endur pel davant, executats o forçats a suïcidar-se, el prestigiós Gai Calpurni Pisó, de qui es deia que era qui havia d’ocupar el tron, i els seus còmplices, vertaders o suposats: el cònsol Plauci Laterà, Sèneca, els seus dos germans i el seu nebot –el poeta Lucà, a qui Neró tenia entre cella i cella des que guanyés un premi literari a què ell també concorria–, Antònia –la filla de Claudi i Èlia Petina–, l’escriptor Petroni –un dandi llibertí que formava part del reduït cercle dels íntims de l’emperador–, els senadors Flavi Esceví i Barea Sorà; el centurió Sulpici Àsper...). Trasea sobreviuria, sí, però no per gaire temps. L’any següent se’l va acusar de sedició. Era al seu jardí quan va rebre la notícia que l’emperador li concedia la gràcia de triar la seva pròpia mort i, dit i fet, es va obrir les venes.

Tornem enrere. Un cop deslliurat Neró d’Agripina, per tal d’esposar la seva amant Popea, encara quedava una peça a abatre: la seva aristocràtica dona Octàvia. Després d’uns intents frustrats de fer-la estrangular, es va conformar a repudiar-la per estèril i se’n va divorciar, casant-se uns dies després amb Popea, embarassada. Però si Neró devia quedar tranquil, Popea no en tenia prou. Li va penjar la llufa a Octàvia d’un adulteri inventat i, per afegitó, amb un flautista alexandrí, esclau al seu servei, de manera que tot i que la tortura es va endur unes quantes vides sense que ningú reconegués un fet tan descaradament fals, l’emperador la va desterrar amb escorta militar a la Campània.

Ben aviat, però, a causa de les protestes populars, es veuria forçat a permetre-li tornar. Tot i això, la simpatia de la plebs per l’emperadriu es traduiria en nous aldarulls durant els quals es va exigir la reconciliació de la reial parella i es van enderrocar algunes estàtues de Popea. S’imposava, doncs, tirar la capa al toro. Neró obligaria el llibert Anicet, el que havia manat els soldats que van liquidar Agripina, a confessar que n’havia estat amant i que havia tramat amb ella un complot per fer-se amb el poder. Com a càstig, se la va desterrar a la petita illa de Pandatària, a la mar Tirrena, on al cap de poc, quan comptava amb prou feines vint-i-un anys, l’emperador la faria assassinar fingint un suïcidi, mentre al calumniador, per salvar les aparences, se’l va enviar a Sardenya on gaudiria d’un exili daurat sense problemes de diners.

Aquell mateix any (62), també Burre, que tant per haver-se oposat a la intenció de Neró de divorciar-se d’Octàvia i, després, al fet que la matés, com per haver estat acusat de conspirar per derrocar-lo encara que en fos absolt, devia haver caigut en desgràcia, va fer el darrer badall, «sense que se sàpiga –diu Tàcit–, si per malaltia o enverinat». Com a prefecte del pretori es va nomenar aleshores Sofoni Tigel·lí, juntament amb Feni Ruf, que va posar fi als seus dies arran de la conspiració de Pisó.

Pel que fa a l’embaràs de Popea cal dir que va arribar a bon port. El gener de l’any 63 donava a llum una xamosa nena a qui es va posar el nom de Clàudia Augusta i que quatre mesos després, sense que sa mare hagués carregat amb la responsabilitat de la criança –tenia prou esclaves–, deixava prematurament el món. En qualsevol cas, Popea aviat esdevindria –qui ho havia de dir!– un indiscutible referent de la moda femenina a la ciutat dels set turons i posaria en circulació mètodes de bellesa com el dels banys en llet de burra per mantenir la finor i la blancor de la pell.

En el capítol de les extravagàncies del cap de casa no es pot deixar de comptabilitzar la d’enviar a l’exili el filòsof Demetri el Cínic en ensorrar-se unes noves termes que havia criticat durant la inauguració per cares i antihigièniques; ni la d’obligar Dècim Juni Torquat Silà a treure’s la vida per vantar-se de ser descendent d’August (cosa que era certa); ni la mort de Popea l’estiu del 65 a causa d’una famosa puntada de peu en el ventre quan estava embarassada de nou, si és que la causa real, com afirmen estudis recents, no van ser complicacions derivades de la gestació; ni la de fer ofegar al mar mentre pescava el nen Rufri Crispí jr., fill de la difunta Popea i el seu primer marit, perquè en els seus jocs adoptava el paper d’emperador; ni la de fer castrar un joveníssim esclau anomenat Sporus, molt bell, de qui s’havia enamorat perquè s’assemblava a l’enyorada Popea.

Amb el pobre Sporus, castrat físicament i de retruc socialment (un eunuc mai no gosaria reclamar el tron), abillat amb les gales i les joies de les emperadrius, s’hi casaria oficialment a Grècia i el passejaria per tot arreu, també per Roma, quan hi va tornar. Ni tan sols la mort de Neró el deslliuraria del seu destí: va passar de seguida a dependre com a esposa substituta del cap dels pretorians Nimfidi Sabí i, en ràpida successió, com a consort, a l’emperador Otó, el primer marit de Popea i, suïcidat aquest, com una més de les seves possessions, al següent, Vitel·li. Quan aquest li va ordenar que actués a l'escenari en l’obra El rapte de Prosèrpina representant la deessa, el paper principal, que implicava la seva violació pel déu de l’inframón, incapaç d’afrontar la humiliació, es va llevar la vida. Tenia vint anys.

És de sobres conegut l’entusiasme de Neró per les arts: per cantar acompanyant-se amb una cítara (tot i que tocava també una mena de gaita –la tibia utricularis–), i per fer d’actor. Sobretot però no únicament, atès que escrivia poesies i pintava. Aquestes activitats el feien gaudir de força popularitat entre la plebs, popularitat proporcional al menyspreu, si no l’odi, que provocava entre els poderosos, que les consideraven impròpies perquè degradaven la dignitat imperial.

Així, l’any 66, morta la seva segona esposa i contret matrimoni amb Estatília Messalina, que era vídua perquè sense ni ombra de judici l’emperador n’havia convidat el marit a obrir-se les venes, va emprendre amb ella i la penya –10.000 pretorians i uns 5.000 augustans, joves pagats per aplaudir i aclamar el Gran Home, a qui lloaven relacionant-lo amb Apol·lo i August–, un bolo per Grècia, on opinava que el poble sabia apreciar el mèrit artístic. Els grecs van suportar amb espartana disciplina els seus recitals i concerts i van aplaudir tothora el gran artista amb frenesí. Això els va merèixer per part de Neró la plena ciutadania.

Un bon dia, a més, va decidir participar en una cursa de carros de l’Olimpíada 211 i, encara que en això, com en tot, es considerava a si mateix insuperable, va arribar l’últim. Ara bé, els astuts grecs el van proclamar vencedor, fent-s’ho venir bé per justificar d’alguna manera l’injustificable. Neró, encantat, recompensaria a aquell poble tan intel·ligent i tan sensible eximint-lo del pagament d’impostos. I una xafarderia: va ser precisament durant la seva estada a Grècia, quan es va modificar el tall de cabells, que en endavant consistiria en bandes escalonades de cabells, llargs i deixats caure pel darrere que acabaven arrissats en bucles simètrics, amb el serrell elevat en una petita cresta, un tall sofisticat que de seguida es va posar de moda.

Malgrat tot, l’emperador no va ser responsable del fet pel què és més recordat: el virulent incendi, el juliol del 64, iniciat a les botigues, paradetes i cauponas (tavernes i cantines) de la part oriental del Circ Màxim que, amb l’ajut del fort vent i durant nou dies, va arrasar la major part de Roma, que tenia molts carrers estrets i tortuosos amb cases de fins a sis pisos d’alçada suportats per bigues de fusta. Molt pocs barris se’n van lliurar del tot, entre ells curiosament la Suburra, protegida per un mur de pedra volcànica resistent al foc el propòsit del qual havia estat, per contra, protegir la resta de la ciutat dels freqüents incendis originats al barri, famós per les seves prostitutes.

I, per descomptat, la imatge amb què hem crescut tantes generacions que mostra Neró tocant la lira i cantant la destrucció de Troia mentre des de palau veu cremar la ciutat no es correspon amb la realitat. En aquell moment, segons Tàcit, l’emperador era al seu Anzio natal, a uns cinquanta o seixanta quilòmetres de la capital, d’on va tornar de seguida per fer obrir els jardins imperials mateixos, el Camp de Mart i els monuments d’Agripa per acollir la immensa gernació que s’havia quedat sense llar, a més d’abaratir el preu del blat per pal·liar la previsible fam posterior.

Esclar que malgrat aquestes mesures, les condicions d’amuntegament, higiene i alimentació de bona part dels habitants de la ciutat devien ser tan deficients que la tardor de l’any següent un brot del que fos –malària, còlera...–, se’n va endur pel davant en un parell de mesos més de 30.000.

És cert, però, que lluny de creure accidental el foc, molts contemporanis sospitarien que Neró n’havia estat l’instigador per tal de destruir Roma i reconstruir-la després al seu gust, cosa que efectivament faria reedificant una ciutat més gran, més endreçada i amb més fonts públiques, perquè com explica Suetoni

no es va reconstruir [...] de manera indiscriminada ni de qualsevol manera, sinó que es va ordenar l'alineació de les illes, es van eixamplar els carrers, es va limitar l'alçada dels edificis i es van deixar espais oberts, construint-s’hi pòrtics que protegien la façana dels blocs. Neró va prometre aixecar aquests pòrtics a càrrec seu, i lliurar els solars lliures de runa als seus amos.

La impressionant reforma urbanística va incloure, això sí, sobre solars cremats –alguns de confiscats–, una nova residència grandiosa per a ell i els seus (l’anterior, la Domus Transitoria, l’havia destruït el foc), que va fer decorar amb incrustacions d’or i pedres precioses, el que seria la Domus Aurea ‘la Casa Daurada’, envoltada de camps, bosquets, vinyes, estanys... i amb una modesta estàtua de bronze de 33 m d’alçada, el Colós de Neró, que el representava nu com a déu sol al seu davant. La pega és que tot això ho van fer possible la rebaixa del pes de les monedes, la captació de testaments, el saqueig de les províncies..., que li van procurar els calerons indispensables. Ara: la Domus no devia ser gaire ben vista, a tenor de dites com aquesta: «Roma es convertirà en una casa: emigreu a Veïs, ciutadans, / si és que aquesta maleïda casa no envaeix Veïs també». (Veïs era una antiga ciutat a uns 20 km al nord de la capital.)

Es diu –de fet ho diu Tàcit o l’interpolador de Tàcit–, que conscient del rumor que l’apuntava com a causant de la destrucció i per desviar l’atenció popular de la seva persona, de seguida en va penjar la llufa als membres d’una secta jueva, la dels partidaris d’un tal Crist, obsedits per la imminent fi dels temps, una petita minoria a la ciutat, que no se sap com dimonis devia distingir dels integrants d’altres sectes com els fariseus i els saduceus, perquè el cristianisme d’aleshores no tenia encara ni nom ni entitat pròpia diferent del judaisme, dificultat davant la qual s’ha suggerit la possibilitat de denúncies per part de competidors, jueus ortodoxos, en pugna amb ells.

La pena per als presumptes piròmans que es van poder enxampar va ser de mort (sempre que el relat no enllacés dos esdeveniments independents: el foc i la persecució local dels cristians), però l’acusació no va ser curiosament haver provocat l’incendi sinó el seu «odi al gènere humà». Entre els condemnats, potser cal comptar Sant Pere, si és que va morir a Roma en aquesta època, tingui o no la tomba uns metres per sota de l’altar major de la basílica del seu nom com va assegurar triomfalment Pius XII el 1950 (i no a Jerusalem on, uns anys després, uns arqueòlegs entusiasmats van trobar un ossari dins una cova en el Mont de les Oliveres, amb el nom original i el patronímic de l’apòstol i de cinc mil jueus més, «Simó, fill de Jonàs».)

No se li devia acudir a Neró que a ell se’l podia acusar del mateix odi atribuït a les víctimes i que estava per tancar-lo sols per la manera com els hauria fet executar: coberts uns quants amb pells d’animals salvatges perquè els esbocinessin uns gossos de presa, mentre a uns altres se’ls va crucificar als seus jardins, oberts a nombrosos convidats, i, enquitranats, se’ls va cremar. Ara: per ser justos, s’ha de tenir en compte que la mort per combustió ja estava estipulada per als incendiaris a les lleis de Les Dotze Taules que daten del segle V aC, tot i que a l’època imperial només se n’havia fet ús sota Calígula. La innovació d’impacte de Neró hauria consistit a afegir el foc a la crux. 

Però per ser més justos encara, cal dir que si Eusebi de Cesarea, en la seva Història eclesiàstica, en què entre altres coses refereix de manera exhaustiva els martiris haguts d’un cap a l’altre de l’Imperi fins l’any 324, no diu ni piu del tràgic esdeveniment, Suetoni, que tampoc, afirma que Neró no va executar mai ningú en espectacles públics. I agafa-t'ho com vulguis!

Durant el seu regnat, no van faltar conflictes a les fronteres.

Els parts, després d’envair Armènia i expulsar-ne el rei, protegit de Roma, per col·locar en el tron Tiridates, germà del rei part Vologès, van ser vençuts pel germanastre de Cesònia, última esposa de Calígula, el general Domici Corbuló, que ocuparia i cremaria la capital armènia i donaria la corona a Tigranes VI. Tot i això, al cap d’uns quants desencontres i topades amb fortuna diversa, Tiridates i Corbuló firmarien la pau: es reconeixia el primer com a rei d’Armènia però seria client de Roma (el 66 Neró el coronaria al Fòrum), mentre que Tigranes havia de plegar. Pel que fa a Corbuló, l’emperador, que es feia mala sang en veure’n la popularitat de què gaudia, anys després l’obligaria a suïcidar-se.

A Britània (60-61), mort Prasutag, rei dels icenis, una tribu assentada a la zona de l’actual Norfolk (sud-est del Regne Unit), que en el seu testament repartia els seus dominis a parts iguals entre Neró i les seves filles per assegurar-se que Roma donaria al seu successor el mateix suport que li havia donat a ell, el procurador imperial va exigir el regne sencer. Tot seguit les seves tropes van saquejar el país, hi van confiscar terres i béns, i tractar els nobles com a esclaus, cosa que els nobles sempre han desaprovat.

No sols això, sinó que la vídua de Prasutag, la reina i sacerdotessa Budicca, va ser assotada en públic pels ocupants, que van violar de passada les seves dues filles. Budicca aleshores es va alçar al capdavant de la seva i altres tribus, en el que seria la revolta més important haguda i per haver a l’illa contra els ocupants romans. D’entrada, arrasarien i cremarien l’antiga capital dels trinobants i principal colònia romana de la regió, Camulodunum (Colchester), massacrant-hi colons i soldats. A unes nobles romanes que hi van trobar, explica Cassi Dió, les van penjar nues, els van tallar els pits i se’ls van cosir a la boca de manera que semblava que s’estessin devorant elles mateixes i finalment les van empalar.

A continuació, enardits, s’encaminarien a Londinium (Londres), el principal enclavament comercial romà, reforçats constantment per britans d’altres tribus atrets per la victòria i la perspectiva de botí. Per fer-los front, el legat Quint Petil·li Cerial va reunir diversos destacaments de la Legió IX Hispana i va plantejar batalla, confiant en la capacitat superior de combat dels legionaris. Però les forces rebels s'havien engrossit amb nous contingents de britans d’altres tribus atrets per la victòria i la perspectiva de botí, i els romans van ser pràcticament anihilats, menys part de la cavalleria, que va poder fugir.

Després li va tocar el rebre a Verulamium (Saint Albans), que també van purificar amb foc i reduir a cendres abans de patir a mans de les tropes, molt inferiors en nombre, del governador Suetoni Paulí, absent fins aleshores, que els havia atret a un terreny angost que li era favorable, una derrota aclaparadora en què els romans no van fer presoners. Els guerrers, les famílies que els acompanyaven i fins i tot els cavalls junyits als carros van ser exterminats.

L’any 66, a causa de les tensions religioses entre grecs i jueus, començaria la Primera Guerra Judeo-romana, conflicte al qual hauria de fer front el general i futur emperador Vespasià, que disposava de 50.000 homes, i que Neró no veuria acabar. És digne d’esment el fet que en vigílies de l’esclat d’aquesta guerra el Sanedrí aprofités el buit de poder que s’hi va generar el 62 entre la mort del procurador Porci Fest i la presa de possessió del nou, per condemnar a mort per lapidació Jaume el Just, el germà gran de Jesús, dirigent de la comunitat cristiano-jueva d’orientació localista de Jerusalem.

Aterrit Neró per la por a ser assassinat, els anys posteriors a la conspiració de Pisó van ser un període de noves conxorxes i contínua i salvatge repressió. L’any 68, es trobava a Nàpols quan li van arribar notícies d’una gran rebel·lió a la Gàl·lia Aquitània que liderava el propretor Gai Juli Víndex, descendent d’una família reial local, que no sols va declarar la seva lleialtat al governador de la Hispania Citerior Tarraconensis, Sulpici Galba, com a emperador, moviment que recolzava Otó des de Lusitània, sinó que va arribar a titllar-lo a ell, l’Inigualable, el qui no cabia al món, de ser un citarista incompetent. L’exèrcit de Víndex va ser derrotat pel del comandant de la Germània Superior, és a dir, meridional, Luci Vergini Ruf, prop de Vesontio, la moderna Besançon, i ell es va suïcidar. En principi, doncs, quedava restablerta la pax romana.

Però per a Neró tot acabaria tràgicament quan, amb el gruix de les províncies occidentals contra seu; l’exèrcit, de cul pel suïcidi forçat dels legats de les dues Germànies, els germans Escriboni, i el del general Corbuló a què ja m’he referit; revoltat el governador d’Àfrica, Luci Clodi Màcer, i abandonat per Tigel·lí que feia un doble joc, va deixar el palau amb una bola d’or que contenia verí procurat per l’experimentada Locusta, la seva guàrdia personal, l’emperadriu Sporus, i uns quants amics i lliberts per instal·lar-se de moment a la seva residència dels jardins servilis.

Allà descobriria l’endemà que la guàrdia l’havia abandonat. Atesa la gravetat de la situació sortiria de nit amb tres dels seus lliberts per anar a ocultar-se en una granja propietat d’un d’ells, Faó, a quatre milles de Roma. Però un correu duria a aquest una carta amb la notícia que el Senat havia deposat, declarat enemic públic i condemnat a mort el seu amo, i que se’l buscava pertot. Era la nit del 9 de juny del 68. Aleshores Neró manaria que excavessin una fossa a la mida del seu cos mentre plorava i repetia «Quin artista tan gran que mor amb mi!». Tot seguit, amb els soldats que el buscaven ja davant la casa, incapaç de fer el que volia fer, va ordenar al seu secretari, el llibert Epafrodit, que l’ajudés a clavar-se un punyal a la gola i... bona nit cargol!