Principat. Dinastia Antonina
Adrià
Publi
Aeli Adrià, o Hadrià, en
la seva autobiografia (perduda) es
presenta a si
mateix com a descendent d’uns nobles d’Adria,
al nord d’Itàlia (el Vèneto), com
si ser simplement hispà –d’Itàlica– i
descendent d’hispans fos un defecte
contra el qual cal lluitar amb propòsit d’esmena.
Esclar que, nat
en el si
d’una família senatorial que
havia fet fortuna amb el comerç de l’oli d’oliva,
no es pot descartar que
tingués realment avantpassats originaris
d’allà, però tampoc que ho afirmés per
dur la contra als seus
opositors, que
li atribuïen
l’únic
mèrit per
regnar de ser
paisà i nebot
de Trajà, sense
oblidar les burles que va provocar amb
el primer
discurs fet al
Senat pel seu marcat accent bètic.
El
cas és que a deu anys veu morir
son pare i
Trajà, aleshores, encara lluny de vestir la porpra, se’n farà
càrrec com a tutor,
juntament amb un altre paisà, Publi
Acili Attià, i el durà a Roma,
on rebrà
una acurada educació clàssica i on aviat,
pels seus
gustos i les seves lectures, li diran
pejorativament
Graeculus
‘Greguet’. Aquesta
passió per la cultura hel·lènica li va durar tota la vida i en
va ser
mostra, entre altres coses, el fet que es deixés barba (si
no és que ho va fer per amagar, com
diu la Història
Augusta,
unes cicatrius que tenia de naixement).
Deixar-se
barba era un
costum dels grecs que fins
al moment no
havien vist
amb bons ulls
els romans i que només havia seguit Neró, un altre gran
admirador del
país de l’altra banda de la mar Jònica. Però
la barba
cuidada
d’Adrià,
curta i
espessa,
arribaria a
crear tendència i
en endavant en
durien, de
curta o de
llarga, molts
emperadors.
Casat
l’any 100 a contracor, per exigència de l'esposa de Trajà,
Plotina, de qui era favorit, amb una besneboda de l'emperador, una jove anomenada Víbia Sabina, de faccions delicades
però amb més punxes que una argelaga, a la parella no li va anar
gens bé i no van trigar a passar de la mútua indiferència a no
poder-se veure ni en pintura: ell la tractava com un drap brut i ella
es vantava de no haver tingut fills del seu «monstruós» marit, que
haguessin «danyat la raça humana». Alguna cosa hi tindria a veure,
més que el fet de dur-se ell al tàlem nombroses amants –cosa amb què
les dones ja hi comptaven–, dur-s’hi també bells efebus de trets
andrògins.
Cap
al final del regnat de Domicià, Adrià va començar la carrera
tradicional d'un senador romà. El
van fer tribú militar,
i després es va convertir en qüestor. Quan Trajà va ser cònsol,
el va acompanyar a
la primera
campanya contra els dacis i es va
convertir en tribú
de la
plebs, un càrrec polític aleshores no gaire rellevant. El
107 esdevindria
pretor, càrrec immediatament inferior
al de cònsol, i
se li encomanaria el govern
de Pannònia Inferior com a delegat de
l’emperador. Esdevindria
cònsol, el pinacle de la carrera d'un
senador, el 109 i, el 116, governador de
Síria, de gran importància estratègica
en la campanya de Trajà contra els
parts, en la qual va participar.
A
Antioquia, l'agost de 117, rebria la carta de Trajà nomenant-lo
successor... si és que mai va existir. Explica Cassi Dió que Adrià
es
va convertir en Cèsar i emperador perquè, en morir Trajà sense
fills, Attià,
conciutadà i tutor seu, al costat de Plotina, que n’estava
enamorada, li van aconseguir el nomenament, facilitant-los la tasca
la seva proximitat i la gran força militar [que
comandava Adrià].
El meu pare, Apronià, que va ser governador de Cilícia, s'havia
assabentat amb precisió de tota la història sobre ell i solia
relatar els diversos incidents, contant en particular que la mort de
Trajà es va ocultar uns quants dies perquè es pogués anunciar
primer l’adopció d'Adrià. Això, a més, va quedar demostrat per
les cartes de Trajà al Senat, ja que no anaven signades per ell,
sinó per Plotina, tot i que ella no
havia
fet mai una cosa així fins
aleshores.
Mai
tampoc mostraria Adrià mateix la suposada carta al Senat.
Però altra feina hi havia que ballar amb elàstics.
Ell,
per damunt de tot, el que devia valorar és que les legions sota el
seu comandament l’aclamessin com a emperador i, en condició de
tal, es va encaminar a Roma per terra, creuant amb un fort exèrcit
les províncies de Tràcia, Mèsia, Dàcia i Pannònia. No hi
arribaria fins onze mesos després enviant per davant el seu amic i
antic tutor Attià perquè li aplanés el camí. Aquest, que havia
acompanyat Trajà en la campanya de l'est com a prefecte del pretori
(l’altre prefecte, Servi Sulpici Similis, havia romàs a Roma),
faria executar sense judici, segurament d’acord amb Adrià, dos
dels millors generals d’Orient,
un d’ells Lusi Quiet,
i dos senadors acusats
de traïció. Les
protestes del Senat per aquests fets van obligar Adrià cap al
117 a
destituir Attià amb la mà dreta mentre amb l’esquerra li lliurava
els ornaments i les distincions de
cònsol. Uns anys després, amb una amable coça al cul, el promouria
al Senat.
Caracteritzen
el govern d'Adrià els nombrosos viatges que va fer a pràcticament
totes les províncies i que el mantindrien fora d’Itàlia més de
la meitat del seu regnat, la renúncia voluntària a les conquestes
de Trajà, tret de la rica Dàcia, i el replegament a les antigues
fronteres. Encara que va encapçalar algunes campanyes militars, cap
d’elles va obeir a una política expansionista sinó que van tenir
un caràcter eminentment defensiu i de consolidació de la pax
romana als territoris annexionats d’antic. La primera, la de
Britànnia, que cap al 120 estava altre cop patint incursions de les
belicoses tribus dels pictes (assentades a l’actual Escòcia).
Adrià
va desembarcar a Britànnia la
primavera del 122 i es va desplaçar fins a
l'actual Newcastle. Allà
ordenaria
construir l’obra
militar més important del seu regnat: un pont que unís les dues
ribes del riu Tyne, el Pons Aelius
(d’Aeli,
nomen
de l’emperador),
una
fortalesa
per vigilar-lo a la riba nord i, aprofitant
un sistema defensiu preexistent a base de
fortaleses, fortins
i torres de guaita, un
mur de més de cent quilòmetres que
travessés l'illa de mar a mar, des
de Wallsend, a la costa est, fins al golf
de Solway, a la
costa oest, d’un
gruix de 2,5 a 3 m i una alçada d’entre 3,5
i 5 m, amb un fossat a la part nord i un camí de ronda a la part
sud: el “mur d’Adrià”, que
tindria també les funcions de frenar els fluxos migratoris (o,
com diria l’expresident Trump del mur amb
Mèxic, una «invasió
de drogues i criminals»),
que podien desestabilitzar l’Imperi
en aquell racó de món.
Aquell
any mateix va viatjar a Hispània, on passaria l’hivern a la luxosa
vil·la dels Munts d'Altafulla, a dotze km de Tàrraco, que disposava
d’un gran temple dedicat al déu Mitra, d’origen persa però ja
romanitzat i el culte del qual competiria un parell de segles més
amb el cristianisme, i d’uns jardins mirant al mar on és possible
que patís, mentre hi passejava, l’atac de l’esclau d’un dels
seus convidats a qui ell mateix reduiria sense donar-hi gaire
importància en adonar-se que estava com un llum. I l’any següent,
d’Hispània a Mauritània (part nord del que són avui Marroc i
Algèria), on faria establir defenses contra els nòmades i els
ramats de cabres que pul·lulaven pel límit septentrional del
desert.
El
123 o 124, Adrià,
en una
de les
seves
excursions
habituals es trobava a Bitínia,
al
nord de l’actual Turquia, quan va conèixer
Antínous,
un gentil
noiet
grec de
12 o 13 anys i origen humil, aficionat com ell a la caça i bon
atleta. Sobre
el tret de sortida a la fogosa relació que van tenir, corria per les
xarxes l’agost passat (2023) una notícia que, paraula més paraula
menys, venia a dir que molt abans que en el món de la boxa l’àrbitre
interpretés l’acció de l’entrenador d’un dels contendents de
tirar la tovallola al ring com a senyal d’abandó del combat per
part d’aquest, l’acció ja era coneguda i significava el mateix.
Continuava afirmant que en unes antigues termes romanes a Turquia
(sense més precisió),
es va descobrir una placa on hi diu Hic
Antinous Hadriano linteum suum iactavit
'Aquí (va ser on) Antínous
va tirar la tovallola a Adrià', en gest de submissió i lliurament
al conqueridor. Serp
d’estiu per entretenir el personal?
En
qualsevol cas, la
seva obsessió malaltissa pel xaval, a qui tindria en endavant com a
amant, patge i pupil, el va dur a convertir-lo en la seva ombra.
I
això durant anys fins que
l'octubre de l’any
131
va aparèixer surant al
Nil el cadàver del
jove,
sense
que es
pogués
dilucidar
si s’havia
tractat
d'accident, sacrifici
ritual
o suïcidi. Adrià
va plorar la seva mort prematura i en el lloc del fatal esdeveniment,
a la riba oriental del riu, sobre un petit poblat egipci, va fundar
una ciutat de colons grecs, Antinòupolis;
en va ordenar la
divinització, reservada en principi als emperadors i a algun
familiar dels emperadors –una divinització, potser cal precisar,
que no els convertia en déus de debò (dei, singular deus),
sinó en una mena de déus honorífics (divi, sing. divus),
sense poders–, i li va fer erigir temples a Egipte, on se
l’identificaria amb Osiris, i a Grècia.
Precisament
a Grècia
havia marxat el
125 i ell, que havia rebut una educació
totalment grega, s’hi va trobar com peix a l’aigua: hi va fer
restaurar vells edificis malmesos, bastir-ne de nous en
estil neoàtic i fins i tot
fundar-hi ciutats, la més important de les quals a Tràcia, batejada
en honor seu com a Adrianòpolis (avui Edirne). Va
aprofitar també perquè l’iniciessin en els misteris d’Eleusis,
uns rituals secrets que es feien a la
ciutat del mateix nom, un dels moments culminants dels quals
consistia a prendre’s un beuratge ritual anomenat kykeon
i fet, diuen, a base de civada i poliol.
Creu-t’ho! És més probable que la preparessin, a part de vi i
potser mel i poliol, amb fongs paràsits de gramínies com l’ordi i
el sègol (Claviceps purpurea),
tractats d’alguna manera per evitar-ne la toxicitat i servir-se del
poderós agent psicotròpic que contenen.
No
es bellugaria del país hel·lè fins al
127, que va
anar a
Itàlia a fer-hi
una tournée
i tan aviat com va poder se’n
va tornar
al racó de
món que estimava més que la nineta
dels seus ulls a fer-hi una segona i
llarga estada. Que
va promoure amb entusiasme l’hel·lenització
de l'Imperi és un fet que es manifesta en molts aspectes de la seva política cultural
i religiosa. Així, no sols va
atorgar un
lloc honorífic a la religió grega, fomentant el culte d'Apol·lo
(déu de l'amfictionia de Delfos, un consell amb representants d’unes
quantes ciutats properes al santuari, que ell va presidir), sinó
que el 130-131 va crear les
Panhel·lènnies, unes festes de caràcter religiós acompanyades de
competicions físiques i culturals, els jocs pítics, propis de
Delfos (i similar als d’Olímpia), que en endavant s’havien
de celebrar a les ciutats
de tota la Mediterrània.
Ara
bé, el
132,
trobant-se a
Alexandria, va
esclatar mitjançant
uns atacs simultanis
i ben coordinats a diferents punts de la província de
Judea,
la que uns coneixen com a Segona Guerra
Judeo-Romana, i uns altres, els qui consideren la Guerra de Kitus, de
què he parlat a Trajà,
una d’aquestes Guerres, com la Tercera. Per evitar l'escull, aquí
l’anomenaré la rebel·lió de Bar Kokhebà,
que és com la coneixen també els altres i els uns, i santes
pasqües.
La van encendre quatre
espurnes.
Primera:
l’any anterior Adrià
havia
visitat la conflictiva
Judea i,
atès l’estat ruïnós de Jerusalem,
que les
legions de Titus
–com
recordareu– havien
devastat mig
segle enrere,
va
expressar
la seva voluntat de reconstruir-la
amb el nom romà de Aelia Capitolina i convertir-la
en colònia.
Segona:
ja
duta a terme la cerimònia de fundació de la nova ciutat pel
governador de Judea, Anni Ruf, es va saber que s’anava a construir el temple
de Júpiter a l’emplaçament del Segon Temple, és a dir, damunt
les seves ruïnes. Tercera:
Adrià va
fer erigir a les portes de la ciutat l’afrontosa
escultura d'un
porc (la carn del qual, com és sabut, és tabú
per als jueus).
Quarta: en
aquells dies, l’emperador
havia emès
un edicte prohibint
la circumcisió dels gentils, un
costum
considerat especialment bàrbar per
grecs i
romans, mesura que limitava el proselitisme rabínic i que el governador, pitjor encara, va fer extensiva als fills dels jueus.
El
cas és que entre els ressentits pels ultratges de l’Imperi va
emergir la figura de Ximon ben Kosebà, un jove audaç que al·legava
ser descendent directe d’aquell rei David de qui no quedava ni la
pols i que va capitanejar el moviment de resistència. Que un dels
rabins més influents, Akiva, partidari dels rebels, li posés el
sobrenom triomfal de Bar Kokhebà ‘Fill d’una estrella’
en arameu –al·lusió als versets bíblics «surt
de Jacob una estrella, / s'alça un ceptre a Israel»
(Nm,
24,17)–, va propiciar encara més que fos vist com el
messies llargament esperat i de tota la regió van acudir voluntaris
per posar-se a les seves ordres.
Poc
després de començat el conflicte, la magnitud del qual sorprendria
Roma, ja van prendre la fortalesa on hi havia la guarnició de
Jerusalem, als components de la qual van passar a degolla per
establir a continuació un estat independent, que va arribar a emetre
moneda pròpia, en moltes de les quals es representava la façana del
Temple de Jerusalem amb una estrella al damunt, mentre Bar Kokhebà, que es veu que no tenia àvia,
prenia el títol de Nassí ‘Príncep’.
Després
que Akiva fos capturat i torturat fins a la mort, dos
anys sencers
d'aferrissades
batalles va
necessitar el
millor general d’Adrià,
el legat a Britànnia Sext Juli Sever, cridat expressament, per
controlar –i
arrasar– la pràctica totalitat del territori. La primavera del 135
només quedava en mans dels rebels la fortalesa de Betar,
l'últim nucli de resistència, que
aleshores va ser assetjada i finalment presa i destruïda amb la
massacre de rigor. Aleshores, no els va quedar als ocupants sinó la
tasca més
entretinguda de
cremar els llogarrets de la zona que havien escapat a la destrucció i caçar grupets
de fugitius i
refugiats.
Tanta
era l’emprenyamenta d’Adrià que
va prohibir l’enterrament
dels cadàvers de Betar, que van quedar
a sol i serena i els teixits en
descomposició dels quals acollirien els ous de brunzidores mosques
verdes i n’alimentarien les larves durant
força temps si no fem cas de la tradició jueva, segons la qual no es van podrir; va prohibir també
l’observança del sàbat, la
Torà i el calendari hebreu; va fer
martiritzar i executar en públic savis
i estudiosos, i cremar les escriptures
sagrades; instal·lar a l’emplaçament
de l'antic Temple
destruït dues estàtues, una de Júpiter, i l'altra
de la seva humil persona.
I per si no n’hi havia
prou amb tot
això, faria
desaparèixer administrativament la
província de Judea que, fusionada amb
una altra, prendria
el nom de Síria Palaestina. És
des de llavors que
el territori
s’anomena
Palestina.
Tal
com volia, es va reconstruir Jerusalem
amb el nom romà de Aelia Capitolina, i
als jueus (també als cristians, sense
que s’haguessin ficat en brocs), se'ls
va prohibir d’entrar-hi
sota pena de mort.
I no ho van poder fer fins a dos segles després, amb
Constantí i encara un sol cop l’any –el 9 del mes hebreu d'av, corresponent als nostres juliol o agost–, per tal de lamentar la seva derrota en el mur occidental. No pot
estranyar
doncs la
imprecació que
acompanya el
nom d’Adrià
en el Talmud: «Així
se’n
podreixin
els ossos!».
Per
aquelles dates i probablement a causa de les mesures repressives
contra els jueus, l’Església de Roma, a diferència de les
orientals, més
sotmeses a la influència d'aquests,
va introduir l’observança del diumenge com
a dia de descans obligatori per comptes del dissabte i del Diumenge
de Glòria o Pasqua de Resurrecció per comptes de la Pasqua jueva o
Péssah. Com se sol dir, d'un mateix pa, diferents llesques.
Quant a l’amor
d’Adrià per
l'arquitectura, es pot esmentar en
primer lloc que va enviar a l’exili l’arquitecte Apol·lodor i més endavant el va fer pelar perquè, segons Cassi Dió, quan
en certa
ocasió l'emperador Trajà li estava consultant alguna cosa de
construccions, ell
hi havia ficat cullerada i el mestre l’havia engegat: «Vés
a dibuixar les
teves carbasses.
Tu no hi entens d’aquests
assumptes».
Per a
l’arquitecte, genial però imprudent, això havia estat naturalment posar-se el
dogal al coll.
També
que faria
acabar a Atenes i
inauguraria l'imponent
temple de Zeus Olímpic
(començat set
segles enrere: “Mai
no és tard quan arriba”, devien pensar els atenesos)
i construir, a
Roma,
edificacions tan memorables com el monumental temple de Venus; el
seu propi
mausoleu, que
no era sinó l'actual
castell
de Sant’Angelo,
sense l’àngel,
i que no
arribaria a veure enllestit,
i el pons
Aelius,
que comunicava, creuant el Tíber, el mausoleu amb el centre de la
ciutat; la
sumptuosa
vil·la
Adriana, a
Tibur (avui Tívoli), de
fet un gran
conjunt
residencial
amb una
col·lecció
dels millors
elements que es podien trobar en el mercat de l’art,
on passaria
els últims anys de la seva vida i
el magnífic Panteó (avui
basílica
de Sancta
Maria ad Martyres, també
dita la
Rotonda),
un temple
dedicat a tots els déus, reedificació en forma totalment diferent
del vell Panteó d’Agripa i
que va suposar
l’inici d'un
nou estil arquitectònic.
Hauria
viscut feliç els seus últims anys sense hidropesia ni les doloroses
hemorràgies que el van fer desitjar que algú el despatxés sense
aconseguir-ho (tothom fugia d’estudi), i quan va intentar matar-se,
el van reduir els guàrdies: això el duria a doldre’s amargament
de tenir poder sobre la vida dels altres però no sobre la pròpia.
Quant
a possible successor, un
dia optava per un i un altre dia per un altre. En efecte, després de
deixar entendre al seu cunyat Juli Servià que el tron seria per a
ell, s’ho devia repensar –l’home ja rondava els 90 abrils–, i
es va inclinar pel nét d’aquest, el jove Fusc. I quan ja Juli
Servià s’havia fet a la idea de veure el seu nét al capdavant de
l’Imperi, va adoptar com a fill i successor Luci Eli Cèsar. Va fer
treure del món llavors el seu ressentit cunyat i, per si de cas,
Fusc mateix. Ara: quan al cap de poc el candidat elegit va lliurar
sobtadament l’ànima als déus, en va triar un altre, Antoní Pius,
posant-li per condició que adoptés
Luci Ver,
fill d’Eli Cèsar, i Marc
Aureli, un altre hispà, futurs
emperadors tots dos.
Les
primeres calors de l’estiu del 138 farien que es traslladés de
Tibur a la vil·la que posseïa a Baiae, al golf de Nàpols. Allí va
deixar de respirar el 10 de juliol.
