L'altre sobrenom dels jugadors del Barça

D'esq. a dta.: Abelardo, Alcántara, Aldecoa. Dibuixos: Josep M. Segimon

 

 

 

 

 

 

Els sords que s’expressen gestualment tenen l’arrelat costum de rebatejar les persones que els són més properes, per una o altra raó, amb una senya distintiva personal a manera d’àlies: el signom. Es tracta d’una senya convinguda que estalvia el recurs al lletreig dactilològic —més lent i destinat a altres usos—, i que de vegades es fa més popular, també en cercles amplis, que el nom i els cognoms que consten en els documents d’identitat de la persona designada. Així que d’ençà de la fundació del F.C. Barcelona, i a causa de la seva projecció pública, a bona part dels jugadors blaugranes se’ls ha dotat pels sords culers catalans de sengles signoms.

Doncs bé, el 1999, amb motiu de la celebració del centenari de la creació del Barça, vam decidir amb Josep M. Segimon contribuir-hi amb la confecció d’un llibre que recuperés uns signoms arrelats en la història i la cultura de casa; que en descrivís els paràmetres formatius i que brindés elements per a futures recerques etimològiques. La maqueta, que incloïa una presentació a càrrec de la doctora Fernández-Viader, la vam enllestir el gener del 2001, però el llibre, ai las!, per circumstàncies que no venen ara a tomb, no va arribar a veure mai la llum. Doncs bé, el que faré a continuació, per l’interès que crec que encara pot tenir, és desempolsar-ne la relació de jugadors amb el signom respectiu.

Potser causarà estranyesa al lector curiós que no figurin en la relació de més avall protagonistes de la història del Barça de tanta anomenada com Seve Goiburu o Manchón. Això es podria deure al fet que els avis del col·lectiu n’haguessin perdut el record, però és probable que en molts casos signifiqui senzillament que els seus cognoms es lletrejaven (sencers o escurçats, per economia expressiva), i que si hi va haver alguna proposta d’àlies gestual no va reeixir.

A continuació, en majúscules, la traducció al català dels 187 signoms que vam poder aplegar, dividits, segons la seva classificació per camps semàntics, en quinze categories, a les quals segueixen uns quadres-resum amb els resultats, que atès que ens les havem amb un corpus, crec, prou representatiu, posen de manifest els diferents ressorts culturals de què s'ha servit la comunitat sorda catalana al llarg d’un segle –i les proporcions en què ho ha fet–, per a la construcció dels signoms.

Aparença/actitud 

1.  EL FATXENDA, Luis Suárez

2.  EL RATOLÍ, Allan Simonsen

3.  EL TORO, Leslie Mark Hughes, Sparky

4.  EL QUE VA BANZIM-BANZAM, Narcís Martí Filosia

Episodi

5.  EL DE LA BOTIFARRA, Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti

6.  EL DEL COP DE COLZE, Luis Enrique Martínez, Lucho

“Eposígnia” (per paral·lelisme amb eponímia. Inclou tot signom inicialment propi d’un personatge popular en el cercle de “rebatejadors”, amb el qual atribueixen al jugador una semblança d’algun tipus).

7.  EL DE LES CELLES PERFILADES, José Vicente Tente Sánchez

8.  EN FRANKENSTEIN, Joaquim Brugué

9.  EL DE LA MARCA AL POLS, Ramon Montesinos

10.  EL DEL NAS DE PUNTA ARROMANGADA, Evaristo de Macedo

11.  EN PETÓ A LES GALTES, Miquel Soler

12.  EN PRIM, José Pinto

13.  EL DELS CABELLS CAIGUTS AL FRONT, Gerardo Miranda

14.  EN 007, Miguel Bernardo Bianqueti, Tarzan Migueli 

Estil de joc

15.  EL QUE PARA LA PILOTA AMB EL PIT, Josep Puig Curta

16.  EL QUE ES PASSA LA PILOTA D’UN PEU A L’ALTRE, Francesc Betancourt

17.  EL QUE REBUTJA LA PILOTA AMB EL COLZE, Ricardo Zamora Martínez, el Diví

18.  EL QUE REBUTJA LA PILOTA AMB EL PUNY, Juan Zambudio Velasco

19.  EL DE LA REMATADA DE CAP EN BIAIX, Josep Samitier Vilalta

20.  EL DE LES TISORES, Gustau Biosca Pagès

21.  EN CA, EL DELS TOCS DE PILOTA AMB EL PEU, László Kubala

22.  EL DEL XUT POTENT, Domènec Balmanya

Ètnia (ja es tracti de pertinença real o només evocada per determinats trets físics).

23.  L’ASIÀTIC, Dagoberto Moll

24.  L’INDI, Hugo Cholo Sotil

25.  EL MORÈ, Julio César Benítez

26.  EL MORÈ, Jorge Alberto Mendonça

27.  EL NEGRE, Aloisio Pires

28.  EL NEGRE, Emmanuel Amunike

Gestos espontanis

29.  EL BOCABADAT, Anderson da Silva, Sonny

30.  EL QUE CÓRRE AMB PUNYS CLOSOS I POLZES AIXECATS, Mikel Alonso,

 Periko

31.  EL QUE FA OSCIL·LAR FRONTALMENT L’ÍNDEX ESTIRAT, Romário de Souza

Faria

“Hagiosígnia” (per paral·lisme amb hagionímia. Inclou tot signom que no és sinó la senya del sant i que designa tots els individus que en porten el nom).

32.  EN JOAN, Juan Carlos Pérez

33.  EN JOAN, Juan Carlos Rodríguez

34.  EN JORDI, Johan Jordi Cruyff

35.  EN PERE, Francisco Sampedro

Homonímia i homofonia (quan el signom que es tradueix és l’habilitació com a tal de la senya conceptual genèrica AMOR [sentiment], BLANC [color], NADAL [festa]...)

36.  L’AMOR, Guillermo Amor Martínez

37.  EL BLANC, Laurent Blanc

38.  EL COLL, Lluís Coll

39.  EL COSTA, Enrique Álvarez Costas

40.  EL COWBOY, José Mari Bakero Escudero

41.  EL CREU, Jesús Antonio de la Cruz

42.  EL CURSA, Lluís Carreras

43.  EL GUARDIOLA, Josep Pep Guardiola

44.  EL JULIOL, Julio Alberto Moreno

45.  EL MARC, Marcos Alonso

46.  EL MARINER, Mario Pérez Marinho

47.  EL MILLA, Luis Milla Aspas

48.  EL NADAL, Miquel Àngel Nadal

49.  L’OSCAR, Òscar García

50.  EL RAMS, Josep Antoni Ramos

51.  EL ROIG, Juan Carlos Pérez Rojo

52.  EL SALVAT, Salvador García Salva

53.  EL SANTS, Joan Sans

54.  EL SASTRE,1 Josep Sastre

55.  EL SEMINARI, Juan Seminario

56.  EL TORRE, Antoni Torres García

57.  L’URBÀ, Urbano Ortega

1 - No es tracta de l’actual senya SASTRE. Una traducció literal seria EL QUE CUS, però és probable que els anys vint i trenta del segle passat, època en què el jugador va pertànyer al Barça, aquesta fos efectivament la senya per designar el qui tenia aquest ofici.

Indumentària

58.  EL DE LA MÀNIGA, Vítor Baía

59.  EL DEL MOCADOR AL CAP, Martí Vantolrà

60.  EL DEL MOCADOR PENJAT DE LA CINTURA, Paulino Alcántara

Lloc d’origen

61.  L’AUSTRO-HONGARÈS, Ferenc Plattkó

62.  EL BASC, Jesús Garay

63.  EN DE, EL DE CERDANYOLA, Daniel García, Dani

64.  L’ESCOCÈS, Steve Archibald

65.  EL NAVARRÈS, Emilio Aldecoa

66.  EL DEL POBLENOU, Manuel Rosalench

67.  EN CA, EL RUS, Igor Korneiev

68.  EL DE SALLENT, Gabriel García de la Torre, Gabri

Paronímia

69.  L’AMO, Teófilo Dueñas Samper

70.  L’ASSASSÍ, Juan Manuel Asensi Ripoll

71.  EL BOCA A BOCA, Estanislau Basora, el Monstre de Colombes

72.  EL CLAR, Manolo Clares

73.  EL COLL, Àngel Manuel Cuéllar

74.  EL COLZE, Meho Kodro

75.  L’ESTEL, Joan Josep Estella

76.  EL FERRO, Albert Ferrer

77.  EL FLOR, Florencio Cafferatti

78.  EL FORT, Francisco Fortes

79.  EL FRED, Luis Filipe Madeira Figo

80.  EL FUSTA, Josep Maria Fusté, la llebre de Linyola

81.  EL GALL, Francisco Fernández Rodríguez, Gallego

82.  EL GELÓS, Albert Celades

83.  EL GRÀCIES, Sigfrid Gràcia

84.  EL MARTELL, Eulogio Ramiro Martínez

85.  EL QUE MIRA, Lluís Miró

86.  L’OLIVA, Ferran Olivella Pons

87.  EL PEDRA, Ángel Pedraza

88.  L’ELA, EL QUE ROBA, Michael Laudrup

89.  EL QUOTA, Fernando Manuel Silva Couto

90.  EL REI, Miguel Reina Santos

91.  EL SAL, Julio Salinas Fernández

92.  EL SERRA, Adjutori Serrat

93.  EL TANC, Jiri Georgi Hanke

94.  EL TEULADA, Justo Tejada

95.  EL VERD, Ernesto Valverde

96.  EL VERD, Ramón Alberto Villaverde

97.  EL MARE DE DÉU, Martí Vergés

Particularitat física

98.  EL BAIX, Juan Díaz, Juanito

99.  EL BAIX, Josep Planas

100.  EL DE LA BARBETA ALTA I ESTRETA, Víctor Muñoz

101.  EL DE LA BARBETA PROMINENT, Winston Bogarde

102.  EL DE LA BOCA PROJECTADA ENDAVANT, Michael Reiziger

103.  EL DE LA CARA ESTRETA, Josep Moratalla

104.  EL DE LA CRESTA, Vicenç Piera, la Bruixa

105.  EL DE LA GRENYA SOBRE EL FRONT, Hristo Stòitxkov

106.  EL DE LA SEPARACIÓ ENTRE LES PALES SUPERIORS, Ronaldo Luis Nazário

Lima

107.  EL DE LA SEPARACIÓ ENTRE L’ULLAL I LA DENT, Abelardo Fernández

108.  EL DE LES BARRES AMPLES I ROBUSTES, Eladio Silvestre Graells

109.  EL DE LES CELLES EN ANGLE, Salvador Sadurní Urpí

110.  EL DE LES ENTRADES DELS CABELLS, César Rodríguez Alvárez, el Perruques

111.  EL DE LES GALTES ENFONSADES, Sergi Barjuán

112.  EL DE LES ORELLES CARGOLADES, Ángel Pichi Alonso

113.  EL DE LES ORELLES DE PÀMPOL, Miguel Ángel Bustillo Lafoz

114.  EL DE LES PATILLES, Gheorghe Hagi

115.  EL DE LES PATILLES, Josep Raich

116.  EL DEL BIGOTI A L’ESTIL CLARK GABLE, Jaume Elías

117.  EL DEL BIGOTI GRUIXUT, Ramon Maria Calderé

118.  EL DEL BIGOTI GRUIXUT AMB LES PUNTES AMUNT, Hans Maximilian Joan

Gamper

119. EL DEL BIGOTI GRUIXUT AMB LES PUNTES AVALL, Francesc Clos

120.  EL DEL BIGOTI RETALLAT, Humberto Jiménez

121.  EL DEL CAP RAPAT, Iván de la Peña

122.  EL DEL FRONT BOMBAT, Enric Gensana

123.  EL DEL GRA AL NAS, Mariano Martín Alonso

124.  EL DEL NAS DE GANXO, Josep Escolà, el Catedràtic

125.  EL DEL NAS DE GANXO, Carles Rexach Serdà, Charly

126.  EL DEL NAS DE GANXO, Zoltan Czíbor

127.  EL DEL NAS DE GANXO, Frédéric Déhu

128.  EL DEL NAS GROS, Gary Winston Lineker

129.  EL DEL NAS GROS I DEFORME, Aitor Txiqui Begiristain Mújica

130.  EL DEL NAS LLARG I PUNXEGUT AMB EL DORS RECTE, Phillip Cocu

131.  EL DEL NAS RETORÇAT, Benito García

132.  EL DEL NAS XATO, Jon Andoni Goikoetxea Lasa

133.  EL DEL NAS XATO, Robert Fernández

134.  EL DEL SOLC PROFUND A LA BARBETA, Alfredo Di Stéfano

135.  EL DEL TUPÈ, José Ramón Alexanko Ventosa, Talín

136.  EL DEL TUPÈ, Boudewijn Zenden

137.  EL DELS CABELLS CAIGUTS AL FRONT I OBERTS, Francesc Xavier Arnau

138.  EL DELS CABELLS CRESPOS, Patrick Stephan Kluivert

139.  EL DELS CABELLS CRESPOS, Simão Pedro Fonseca

140.  EL DELS CABELLS FLONJOS, Iván Iglesias Corteguera

141.  EL DELS CABELLS LLARGS I ARRISSATS, Diego Armando Maradona, el

Pelusa

142.  EL DELS CABELLS LLARGS I PENJANTS, Christophe Dugarry

143.  EL DELS CABELLS LLISOS I FINS, Richard Witschge

144. EL DELS CABELLS EN BOLADO A UN COSTAT, José Bravo Domínguez

145.  EL DELS CABELLS ONDATS, Jari Litmanen

146.  EL DELS CABELLS SUPERARRISSATS, Carles Puyol

147.  EL DELS CABELLS TAPANT-LI ELS POLSOS, Bernd Schuster

148.  EL DUES IS, EL DEL SOLC A LA BARBETA, Juan Antonio Pizzi

149.  EL GARRELL, Vítor Borba Ferreira, Rivaldo

150.  EL GRAS, Agustí Sancho Agustina

151.  EL GUENYO, Basilio Nieto

152.  EL PERRUCA, Isidre Flotats

153.  EL PRIM, Mauricio Pellegrino

154.  EL ROS, Robert Prosinecki

155.  EN CA, EL DEL PENTINAT DE RASPALL, Ronald Koeman, Tintín

156.  L’EFA, EL DE LA CLENXA A LA DRETA, Frank De Boer

157.  L’ERRA, EL DE LA CLENXA A L’ESQUERRA, Ronald De Boer

Símbols (inclou tot signom consistent en senyes dactilològiques –que representen lletres o dígrafs– amb les quals se simbolitza el nom, el cognom o el sobrenom d’un individu concret).

      155 bis.  EN CA, EL DEL PENTINAT DE RASPALL, Ronald Koeman, Tintín

         67 bis.  EN CA, EL RUS, Igor Korneiev

         21 bis.  EN CA, EL DELS TOCS DE PILOTA AMB EL PEU, László Kubala

158.  EN CE HAC, Andreu Bosch fill

159.  EN CU, Enrique Castro, Quini

         63 bis.  EN DE, EL DE CERDANYOLA, Daniel García Dani

160.  EN DUES CAS, Johan Krankl, Hansi

161.  EN DUES CES, Dragan Ciric

162.  EN DUES EFES, Hendrik Johannes Johan Cruyff

163.  EN DUES ERRES, Roger García

164.  EN DUES ES, Johan Neenskens

      148 bis.  EL DUES IS, EL DEL CLOT A LA BARBETA, Juan Antonio Pizzi

165.  EN DUES PES, Gheorghe Popescu

      156 bis.  L’EFA, EL DE LA CLENXA A LA DRETA, Frank De Boer

        89 bis.  L’ELA, EL QUE ROBA, Michael Laudrup

166.  L’ERRA, Cayetano Re

      157 bis.  L’ERRA, EL DE LA CLENXA A L’ESQUERRA, Ronald De Boer

167.  L’EU, Eusebio Sacristán Mena

168.  EN GE I, Giovanni Da Silva

169.  L’HAC, Juan Carlos Heredia

170.  L’HAC PE, Ruud Hesp

171.  EN TRES OS, Gbenda Samuel Okunowo

172.  EN VE BAIXA, Vicente González

173.  EN ZETA, Pedro Mari Zabalza Inda

174.  EN ZETA, Andoni Zubizarreta Urreta

175.  EN XEIX, Xavier Hernández Creus, Xavi

Calc del sobrenom

176.  EL BARBA, Emili Sagi Liñan, Sagi-Barba

177.  EL CAP D’OR, Sandor Kocsis, Cap d’or

178.  EL CAPITÀ, Joan Segarra, el Gran Capità

179.  EL GAT, Antoni Ramallets Simon, El gat de Maracanà

180.  EL LLOP, Francisco José Lobo Carrasco

181.  EL MORÈ, Tomás Hernández Burillo, Moreno

182.  EL NAN, Fernando Macedo Nano

183.  EL SEGON, Josep Gonzalvo, Gonzalvo II

184.  EL TERCER, Marià Gonzalvo, Gonzalvo III

185.  EL TORO, Rafael Dalmacio Zuviría Rodríguez, Torito

Element no identificat

186.  EL CATÒLIC, Esteban Vigo

187.  ?, Joan Josep Nogués

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (29)

Anarquia militar 

Valerià I i Gal·liè

A diferència d’altres usurpadors d’aquest segle esvalotat, generals romans pertanyents a famílies de pa sucat amb oli, Valerià era de llinatge noble i de pes. Això no obstant, com de la majoria d’emperadors soldats d’aquest període, no se’n sap gaire dels seus primers anys ni de la jovenesa. Sí consta en canvi que, fent cas omís de l’advertiment de Plaute a El corc, «Dues dones són pitjors que una de sola», va casar dues vegades, la segona amb Egnatia Mariniana, pertanyent a l’aristocràcia terratinent, de la qual va tenir dos fills barons, Publi Licini Ignasi Gal·liè, i Publi Corneli Licini Valerià.

El 238, sota Maximí i Gordià I, havia estat princeps senatus, un títol que a partir d’August ostentava l’emperador mateix, però que en circumstàncies extraordinàries –la seva absència per exemple–, devia poder delegar. Deci el nomenaria governador de les províncies de Rècia (part de Suissa, el Tirol i nord de Llombardia), i Nòrica, a l’est de Rècia, en territoris de l’Àustria actual, Baviera i part del Litoral eslovè. I seria ocupant aquest càrrec i com a cap, doncs, de les forces que defensaven la frontera del Rin, que Trebonià Gal, com potser recordareu, li va demanar reforços per sufocar la rebel·lió de Marc Emilià el 253. Valerià es va posar en marxa però va fer salat: Gal havia mort a mans dels seus, etc. (Aquest etcètera remet a la vostra memòria o bé als últims paràgrafs del capítol anterior.)

El 253, el primer acte de Valerià com a emperador –no consta si per pròpia iniciativa o sota pressió– va ser demanar al Senat que reconegués son fill Gal·liè, que ja tenia 35 o 36 anys, com a cogovernant i col·lega, cosa que se li va atorgar com també el títol de cèsar per al seu nebot Corneli Valerià i el seu net Valerià el Jove, el primogènit de Gal·liè.

Per a l’Imperi no eren moments dolços precisament. Semblava haver-se capgirat l’ordre de les coses: les fronteres des d’on Roma pressionava els seus veïns ara en rebien els atacs. Aquest mateix any va tenir lloc a Europa la primera gran invasió de francs i d’alamans a través del Rin, parcialment desguarnit. Els primers arribaven a Metz, Reims i París i saquejaven la regió, mentre els segons, creuant-lo més al sud, prop de Mannheim, arribaven fins al Baix Palatinat, regió alemanya a l’oest del riu, fro nterera amb el que avui és Bèlgica i Luxemburg. Alhora, a Orient, Sapor I s’havia apoderat d’Armènia i eliminat el seu rei Tiridates II mentre els fills d’aquest, els futurs Cosroes II i Tiridates III es refugiaven amb els romans; també, de passada, havia envaït Síria i deportat gran part de la població deixant el poder local en mans d’un noble local partidari dels perses, i causat greus destruccions a Antioquia.

En adonar-se Valerià que se li ensorrava la barraca va optar per una solució salomònica: dividir el problema en dos. Gal·liè regnaria a Occident i s’ocuparia dels “bàrbars” i ell es reservaria l’Orient i bregaria amb els perses. Però, naturalment, aquestes campanyes requerien soldats i... molta pasta i, encara més naturalment, per pal·liar el dèficit estatal, es va recórrer a expropiacions de les quals les més perjudicades van ser les classes mitjanes i, com sota Deci, l’Església, a la qual Valerià va posar a més en el punt de mira per tal d’aplacar la ira dels déus als quals atribuïa el poble totes les desgràcies, aspirant a suprimir la classe dirigent cristiana (no els individus, com fins aleshores) i atacant el cristianisme com a doctrina.

Amb aquesta finalitat, promulgaria dos edictes: el primer, de finals d’estiu de l’any 257, es dirigia expressament contra el clergat. Exigia de tots els bisbes, preveres i diaques un sacrifici als déus i prohibia sota pena de mort que els cristians en general celebressin reunions o visitessin els llocs d’enterrament. Ara bé, malgrat les ordres imperials, el càstig per part d’alguns governadors provincials als que es negaven a participar en aquell ritu va afectar tant jerarques com laics cristians, amb l’única diferència que establia la condició social de cadascú: els honestiores eren desterrats, mentre que els humiliores, incloent-hi dones i nens, anaven a parar a mines i presons.

Del segon edicte de persecució (agost del 258), se’n coneix el contingut per la carta 80 de Cebrià de Cartago al seu col·lega Successus, bisbe al capdavant d’alguna comunitat de la província d’Àfrica:

Els bisbes, preveres i diaques han de ser immediatament executats; els senadors, nobles i cavallers, perduda la seva dignitat, han de ser privats dels seus béns, i si tot i així continuen sent cristians, pateixin la pena capital. Les matrones [aquí dones d’estatus social elevat], despullades dels seus béns, siguin desterrades. Els cesarians [empleats de palau i funcionaris imperials] que abans o ara hagin professat la fe, confiscats els seus béns, i amb el registre al coll [un collar de ferro que es reblava perquè el portador no se’l pogués treure i del qual penjava una plaqueta de bronze identificativa], siguin enviats a servir els dominis estatals.

Fruit d’aquests edictes, van ser martiritzats i patir venturós trànsit a la Ciutat Eterna el bisbe Esteve I (potser) i el seu succesor, Sixt II, com els seus diaques Agapet i el popular Sant Llorenç, torrat segons la tradició en una graella i l’aniversari del qual (10 d’agost) coincideix si fa no fa amb la màxima intensitat de la pluja de meteors coneguda com a “llàgrimes de sant Llorenç”; a Hispània, condemnats a crematio, el bisbe Sant Fruitós de Tarragona, amb els seus diaques Auguri i Eulogi; al nord d’Àfrica, el bisbe Cebrià mateix, que va ser decapitat en raó de la seva ciutadania romana i, així, multitud de cristians a totes les regions de l’Imperi.

Cap a l'any 256, amb Valerià a Roma de tornada de Síria, on havia fet girar cua els perses sense que obtinguessin ni un trosset més de territori, un triomf passatger que li va merèixer a l’emperador el títol pompós de Restaurador d’Orient, Sapor I va llançar un atac devastador sobre la ciutat de Dura Europos, important nus de comunicacions al nord de Mesopotàmia –on, segons alguns, com potser recordeu, s’havia bastit un monument funerari en honor de Gordià III–, aquesta vegada amb la intenció d'arrasar-la més que de conquerir-la, objectiu que va aconseguir i que va celebrar fent passar a degolla la pràctica totalitat dels seus habitants. Abandonada, el desert l’acabaria cobrint de sorra.

El 258, al front d’un exèrcit imponent, Valerià va recuperar Antioquia i els perses, veient el que se’ls venia al damunt, van emprendre la retirada. A continuació, quan es disposava a abandonar la seva residència antioquena i perseguir els sassànides, els gots protagonitzarien una invasió naval a través de la Mar Negra. Després de vèncer la resistència que els van oposar les forces romanes desplegades a la zona, havien assaltat i saquejat la ciutat portuària de Trebisonda i la seva fortalesa, per desplaçar-se a continuació cap a l’oest (província romana de Bitínia) i el sud (província de Capadòcia), una aventura que, per als intrusos, devia acabar fent llufa a la llarga si bé no consta de quina manera exacta.

A finals del 259, sabedor Valerià que Sapor, en la seva tercera invasió de territori romà, havia posat setge a les ciutats d’Edessa (on hi havia, per cert, una nodrida colònia cristiana) i Carrhae, a l’est de l’Alt Eufrates, en la mateixa frontera romanopersa, va aplegar i organitzar uns 70.000 efectius que, sempre amb ell al capdavant, van acudir a la zona per avortar els setges, però la mala sort en forma d’epidèmia (la pesta de Cebrià, que no acabava) sumada al rigorós clima oriental, va delmar les seves tropes. I l’any següent, en una extensa plana situada entre les ciutats esmentades, van topar els exèrcits imperials i de Sapor I i els seus aliats.

Sembla ser que els romans, manats d’una manera inexperta, van ser derrotats en una gran batalla campal durant la qual Valerià mateix va caure en mans de l’enemic: un fet sense precedents en tota la història de Roma i més si no hi havia hagut abans cap presagi funest com ara sentir el cant d’un mussol en ple dia. Van caure presoners també un dels prefectes del pretori, senadors i oficials, sense comptar bona part dels soldats supervivents, als quals Sapor faria treballar com a esclaus en plans d’enginyeria i desenvolupament que devien tenir més de propagandístic que de pràctic.

La captura de l’emperador va donar lloc a rumors de tota mena sobre el seu destí: que si durant anys va servir d’escambell per a Sapor cada vegada que aquest muntava el seu cavall o que el van obligar a empassar-se or fos; que si, un cop mort, el seu cos havia estat escorxat i farcit de palla, per conservar-lo en un temple persa com a trofeu... Fonts perses, en canvi, que tracten Valerià d’home de bon caràcter, afirmen que se’l va tractar honorablement i que va morir al llit.

No s’ha conservat la part de la Historiae Augustae que relata l’enfrontament ni la captura de Valerià, però sí els fragments en què aliats de Sapor li demanen que alliberi l’emperador per evitar una nova guerra amb Roma. Com la carta del rei dels armenis Artavasdes VII, que era el nom adoptat pel persa Ormazd Ardashir quan son pare Sapor l’havia assegut en aquell tron:

A mi em correspon una part de la teva glòria, però temo que, més que vèncer, has plantat llavors de guerra. El seu fill reclama Valerià i el seu nét i els generals romans i tota la Gàl·lia i tot Àfrica i tot Hispània i tot Itàlia i tots els pobles de la Il·líria, d’Orient i del Pont [...].

O com la del rei cadusi Velenos:

Vaig rebre amb alegria, íntegres i indemnes, les tropes auxiliars que jo t’havia enviat. Però no m’alegro tant que Valerià, príncep entre els prínceps, hagi estat capturat; m’alegraria més si fos tornat. Perquè els romans mai són més temibles que després d’una derrota [...]».

Roma, però, sense Valerià i desfet i dispersat el seu exèrcit, no tenia de moment capacitat per oferir resistència als perses, que van continuar el seu avanç triomfal deportant gent als seus dominis com aquell que espanta mosques.

Havíem deixat Gal·liè a Roma per ocupar-se de contenir a Occident les tribus germàniques. Doncs bé, el general Ingenu, que ni tenia res de germànic ni d’ingenu, governador de Pannònia i tutor del cèsar Corneli Valerià, fill gran de Gal·liè i Cornèlia Salonina –nét, doncs, de Valerià–, que s’estava amb ell fins que va deixar aquest món el 258, una mort sospitosa que deixava l’altre com a únic representant del poder a la zona, va tenir notícia al cap d’un any i mig o dos de la captura de Valerià i li va entrar el cuc d’usurpar la porpra. De seguida, com per art de màgia, les legions de Mèsia van donar-li el gust. En aquesta ocasió, Gal·liè, desmentint el seu suposat caràcter poc enèrgic, actuaria d’immediat.

Com havia fet amb el malaguanyat primogènit, va deixar a la Germània Inferior el seu segon fill, el cèsar Saloní, sota la protecció del prefecte del pretori Silvà, que era a més el seu tutor, i amb nombrosos efectius sostrets a la vigilància de la frontera del Rin, més un important cos de cavalleria mora, es va desplaçar a la zona danubiana a reprimir la rebel·lió d’Ingenu. De seguida, aprofitant l’afebliment de les defenses frontereres, de nou francs i alamans van envair i saquejar les Gàl·lies. Va ser aquesta vegada quan estols de barbari arribarien fins a Hispània, arrasant Ilerda, Calagurris, la Neàpolis emporitana, Gerunda, Baetulo (Badalona), Bàrcino, part de Tàrraco i altres nuclis urbans... incloent-hi els de tot el Llevant fins a la Bètica i de l’altra banda de l’Estret, a la Mauritània Tingitana, noroest de l’actual Marroc.

Devia ser abans de deixar la frontera del Danubi i desplaçar-se al nord d’Itàlia per contenir la irrupció dels alamans, que saquejaven la fèrtil plana del riu Po –i als quals derrotaria al cap d’un any fent-se creditor al títol de Germànic Maximus–, quan Gal·liè va contreure matrimoni (cometent bigàmia, esclar), amb la filla d’Àtal, rei dels marcomans, una princesa anomenada Pipa, fos per haver-se’n enamorat bojament o més aviat, com ja va apuntar Gibbon, per la necessitat de pacificar aquella zona al preu que fos. 

L’estiu del 260, a la Germània Inferior, Silvà, en nom del cèsar Saloní, va reclamar al general Marc Cassià Latini Pòstum, un personatge fosc a qui se suposa gal o bé batau (dels actuals Països Baixos), que lliurés a Roma un botí pres pels seus homes a una banda de francs que tornava a casa i que ell s’havia afanyat a repartir entre els soldats. Quan Pòstum va fer com que es veia obligat a lliurar-lo, els soldats van dir-se per aquí no hi passo i el van aclamar com a emperador. Aleshores, atès el mal rotllo, Saloní i Silvà es van retirar prudentment a la plaça fortificada de Colònia (aleshores Colonia Agrippina) amb algunes tropes lleials. Pòstum, però, l’assetjaria i aviat aconseguiria la rendició de la ciutat, on van acabar els seus dies el cèsar i Silvà a mans dels legionaris, i on de seguida el nou emperador va fer erigir un arc de triomf per commemorar la victòria.  

Començava així una etapa històrica que la historiografia recent anomena Imperi Gal, amb capital a Colònia i més endavant a Trèveris, que s’estenia per les Gàl·lies, tret de la Narbonesa, la Germània romana, Rècia, i les províncies de Britànnia i Hispània, un imperi independent del poder central per bé que la versió oficial aviat seria que Gal·liè –impossibilitat en la pràctica de revertir la situació–, li havia encomanat a Pòstum la defensa d’aquesta gran àrea. En el plànol personal, amb dos fills al sot, una lliçó que en devia treure Gal·liè seria la de no nomenar cèsar el seu tercer fill, Ignaci Marinià ni de posar-lo sota la protecció de ningú.

L’Imperi Gal no sols es dotaria d’unes institucions semblants a les de l’Imperi Romà –fins i tot d’un senat– sinó que adoptaria els costums i les modes de la cort al llarg dels seus catorze anys d’existència, els nou primers sota el regnat de Pòstum, que el va acabar de cop i volta quan, sufocada la rebel·lió de Lelià, governador de la Germània Inferior, que després de rebutjar un atac marítim dels gots a la costa gal·la, s’havia autoproclamat emperador a Magúncia, va assetjar i ocupar la ciutat, però prohibint-ne el saqueig als seus, una decisió literalment fatal per a ell i per a son fill Pòstum II (no compto a Lelià, que amb saqueig o sense estava condemnat). A destacar que Pòstum evitaria sempre la temptació de Roma conformant-se amb la part gens menspreable del pastís que ja he descrit.

A l’Orient, el general i responsable financer Titus Fulvi Macrià, conegut com a Macrià el Vell, que durant la desastrosa batalla contra els perses en què Valerià va ser fet presoner es trobava a la ciutat de Samòsata, a la riba de l’Eufrates, i s’havia negat a intervenir-hi, més el prefecte del pretori Balista, realitzaven a Cilícia –zona costanera meridional d’Àsia Menor–, amb un cos de tropes organitzat a correcuita, unes envestides contra els invasors en retirada durant la qual capturarien l’harem de Sapor I i part de les riqueses rapinyades. Però el paper estel·lar li va correspondre sens dubte a Septimi Odenat, regent de la ciutat lliure de Palmira, un centre de caravanes i nus comercial al desert sirià que havia crescut i prosperat en temps més tranquils, quan l'Imperi estava en el seu zenit.

Odenat, després d’aplegar tots els efectius que va poder, va sortir a l’encontre dels perses als quals va derrotar aconseguint expulsar-los de Síria i Mesopotàmia i fins i tot amenaçar Ctesifont, la capital dels sassànides, força desprotegida ja que el gruix de l’exèrcit estava molt més a l’oest i va haver de retrocedir a bots i empentes. Això va salvar Roma, on Odenat enviaria els nombrosos presoners fets. En agraïment, Gal·liè, que havia marxat a la capital per portar tot sol la batuta de l’Imperi, el va nomenar governador de les províncies reconquerides i el 263 l’associaria al tron amb el títol d’emperador de tot l’Orient. Un favor que es pagaria a coces, perquè Palmira es va convertir amb això en una autèntica potència que aniria guanyant autonomia fins a independitzar-se de Roma l'any 270.

Tornant al 263. Malgrat la preocupació pel que passava o deixava de passar a Pèrsia, encara trobaria temps Gal·liè per celebrar amb gran pompa el desè aniversari de la seva arribada al poder i potser de passada distreure la plebs del record de la Gran Humiliació: a la desfilada triomfal al Capitoli dels qui havien de participar en els espectacles hi havia 1.200 gladiadors, carrosses amb mims i tota mena de comediants, acròbates, malabaristes... Però això, més la paga dels soldats i sobretot els copiosos donatius destinats a comprar-ne la lleialtat, costava el bec i les ungles. Qui pagaria la festa? Com que la gran majoria del poble ja estava prou munyida, Gal·liè va posar en marxa un programa d’expropiacions de terres i recaptació de nous impostos per als rics alhora que ordenava una severa depreciació de la moneda, causant d’aquesta manera una profunda crisi econòmica que llegaria als seus successors.

En un altre ordre de coses, esperava que els responsables que tenia a l’altra punta del món reprendrien ara la guerra contra Sapor, però ell es trobava al llunyà oest i Macrià amb la influència que li donava tenir la clau de la caixa (havia estat oficial financer amb Valerià), es va veure proclamat emperador per les tropes amb el suport de Balista. Això no obstant, declinaria l’honor en raó de la seva edat avançada i perquè es veu que patia alguna deformitat a les cames. Sense pèrdua de temps, però, va fer mans i mànigues perquè en lloc seu es proclamés com a emperadors els seus fills Macrià el Jove i Gai Fulvi Quiet, cosa que poc després va aconseguir. I, com que tenia el control de les finances, es donaria el gust de fer encunyar moneda amb l’efígie dels nois.

Mentre tots dos Macrians, amb l’exèrcit d’Orient, es preparaven per passar a Europa, Balista va romandre amb Quiet a l’est, no se sap si com aquell que diu Aixequem-nos i aneu-hi, o per refermar-ne el mandat, que seria reconegut a Síria i Àsia Menor, i també a Egipte. Abans de partir, però, com que en el seu camí a Itàlia, travessarien uns quantes províncies, cadascuna amb el seu governador –i les seves tropes–, van prendre precaucions. I atès que un d’aquests governadors, si més no, es mantenia fidel a Gal·liè, el procònsol Valent Tessalònic de la província d’Acaia, que comprenia el Peloponnès i una franja de la Grècia meridional, i representava una amenaça, els Macrians van enviar-hi un tal Pisó amb ordres de fer-li la pell.

Tanmateix Valent s’havia anticipat i, prescindint de lleialtats, s’havia proclamat emperador, i Pisó es va retirar a Tessàlia, entre Acaia al sud i Macedònia al nord. Allà, al seu torn, el van proclamar emperador un reduït nombre de partidaris que, fent gala d’enginy, li van donar el títol de Tessàlic. Al cap de poc, però, el liquidarien soldats enviats per Valent. I al cap d’un altre poc, aquest mateix seria assassinat pels seus per raons desconegudes.

Per la seva part, els Macrians, que en comptes d’anar a poc a poquet, que fa senyoret, buscaven l’enfrontament amb impaciència, van satisfer el seu desig als Balcans, a Tràcia, sols per ser vençuts allí la tardor del 261 per les forces del comandant de la cavalleria romana, el daci Aurèol, pastor en la infantesa, fidel (de moment) a Gal·liè. I fos que pare i fill morissin a la batalla o que, com explicarà Zonaràs el segle XII, fossin assassinats a petició del Vell mateix per evitar d’entrar a la presó, el cas és que van deixar de respirar. Quan la notícia va trobar les oïdes de Quint, aquest es va afanyar a refugiar-se a Emesa, on seria capturat i executat per Odenat de Palmira.

De la notícia se n’assabentaria també el prefecte d’Egipte, Mussi Emilià, que havia estat un oficial de l’exèrcit amb Felip l’Àrab i amb Valerià, a qui devia el seu nomenament. Emilià, que havia donat suport a la rebel·lió dels Macrians i era conscient de figurar a la llista negra de Gal·liè, devia ensumar-se un futur del mateix color i va voler posar remei al mal. Com? Doncs fent-se proclamar emperador i adoptant el títol d’Alexandrí. Per postres, el control per Emilià d’Egipte, un país que era el graner de l’Imperi, va provocar fam a moltes ciutats. No és sorprenent, doncs, que Roma enviés contra ell el general Aureli Teodot, que a començament del 262 va derrotar-lo i fer-lo presoner. Al cap d’un temps, Emilià seria estrangulat a la presó.

Gal·liè va ser un bon poeta i retòric, cosa que en una època de crisi no va estar gaire ben vista i li va valdre fama d’efeminat i de poc competent per al govern. La seva divinitat preferida era Demèter, la deessa mare de la mitologia grega i, admirador de la cultura d’aquesta nació, s’havia iniciat en els misteris d’Eleusis, com al seu dia havia fet Adrià.

Més arran de terra, Gal·liè posaria en marxa diverses reformes d’envergadura a l’exèrcit: va retirar als senadors el comandament de les legions, va instaurar l’ascens a l’escalafó per mèrits en el combat i adonant-se que no servia de gran cosa la defensa de les fronteres per unes legions la base de les quals era la infanteria pesant perquè, si un grup era capaç de superar les tropes i els fortins de la primera línia, no hi havia unitats capaces de frenar el seu avanç, va optar per donar un lloc preeminent a la cavalleria, especialment la lleugera, creant unitats permanents amb tropes provinents en majoria de la perifèria de l’Imperi, independents de les legions i promptes a desplaçar-se ràpidament allà on calgués. A més, va fer fortificar les principals ciutats italianes.

Assetjat pels problemes, entre els quals els causats, com s’ha vist i es continuarà veient, per una colla d’usurpadors, Gal·liè, en un rescripte adreçat als bisbes (els mateixos de qui l’estat aparentava prescindir tot i que ja formaven part del paisatge), anunciava que suspenia totes les mesures contra els cristians –sense però derogar-les– i que els tornava les esglésies i els béns, en la mesura del possible, que se’ls havien expropiat: diu que a finals del segle III ja hi havia a Roma més de quaranta esglésies obertes. No pot estranyar, doncs, que l’home hagi tingut molt bona anomenada entre els historiadors cristians posteriors. Però uns quants cronistes no comparteixen aquesta reputació. L’acusen de ser un mala entranya i d’haver-se donat a conèixer tan bon punt es va trobar sol al poder. I addueixen com a mostra episodis com aquest.

Arran de la victòria a la rodalia de la colònia romana de Mursa (avui Osijek, a Croàcia), de les tropes imperials sobre els rebels del general Ingenu, aquest s’havia tret la vida per estalviar-se les tortures que inevitablement l’haurien esperat. I aquí ve el mal gra: després d’haver guanyat, Gal·liè hauria donat l’ordre de mutilar, matar i esquarterar, per aquest ordre, tots els partidaris joves o vells d’Ingenu. (Tractament tan bèstia esveraria els notables de Mèsia, la província del costat, que un cop Gal·liè va ser a Itàlia per combatre els alamans i comptant amb el suport dels legionaris, van escollir un general, Regalià, com a emperador. Regalià s’enfrontaria als sàrmates amb èxit sense que això li evités ser assassinat al cap d’un parell d’anys.)

Cal dir que més endavant, el 268, estant-se el brillant Aurèol –el mateix que havia vençut l’exèrcit dels usurpadors Macrians–, a Mediolanum (Milà), es va rebel·lar contra Gal·liè, arribant a emetre moneda a nom de Pòstum, a qui va sondejar sobre una possible invasió conjunta d’Itàlia, en la qual l’altre no va mostrar cap interès deixant-lo amb un pam de nas. No trigaria Gal·liè a abandonar la seva campanya danubiana per entrar a Itàlia on derrotaria l’exèrcit d’Aurèol i posaria setge a Mediolanum. Malauradament per a ell, al peu de les muralles i com a resultat d’una conxorxa, en què va jugar un paper destacat el prefecte del pretori Heraclià, el setembre del 268 el deixava sec un dels seus homes amb el consentiment, es diu, del comandant de la cavalleria imperial Marc Aureli Claudi que, malgrat tot, va prosseguir la lluita.

Aurèol, que reclamava la porpra, hauria perdut la vida en la batalla d’un pont sense nom sobre el riu Adda, a la província de Bèrgam, un episodi confús. Uns i altres proclamarien aleshores emperador el nou home fort que, amb la confirmació entusiasta del Senat, regnaria com a Claudi II el Gòtic i que va tenir el detall de fer enterrar el seu adversari prop del pont esmentat i d’atorgar a aquest el nom del mort: Pons Aureoli (defensat en aquells temps per un campament militar proper sobre els fonaments del qual s’alça avui Pontirolo Nuovo. El que són les coses!...).