D’entrada en diries una cova, d’aquelles excavades per extreure’n diners (de les participacions preferents, les clàusules sòl, les comissions i altres venes argentíferes), però de cova no en té res. Es tracta d’un local a peu pla, espaiós i ben condicionat, situat al carrer Gran de Gràcia, 140-142, de Barcelona, no pas de Sierra Morena. D’altra banda, sobretot després d’unes experiències com les que hi ha tingut el menguis, la tendència natural és percebre’l com a ple de lladres de camí ral, però tampoc és així, perquè no m’hi ha assaltat (encara) cap integrant de la colla, tots mereixedors en principi de respecte i comprensió. I Déu me’n guard, per descomptat, de qualificar la bona gent que l’ocupa d’estafadors perquè, per fer-me incórrer en error contra meu, no han fet servir cap engany, cap ni un, tan sols simples omissions sense importància. Però vegem-ho.
En una situació econòmica difícil i havent rebut un SMS de la benemèrita botiga de què parlo anunciant-me que tinc un crèdit preconcedit i, trobant acceptables les condicions de què m’informen verbalment, em decideixo a sol·licitar un préstec d’un terç si fa no fa de la quantitat que m’ofereixen. Envio la documentació que se’m demana i, al cap d’un temps, el dijous 12 d’agost, citat oportunament, mantinc una entrevista amb un jove que s’identifica com el meu nou gestor (a afegir a la llista dels que he conegut els darrers anys), diguem-ne Lluís el Pietós, veritable encarnació del meu àngel de la guarda.
Ell, rere la pantalla del seu portàtil i la de protecció antiCovid, comença per dir-me que no hi ha cap problema i que ja ho té tot preparat i a continuació m’assegura que aquest és precisament el primer dia d’una promoció especial, d’un crèdit amb unes condicions extraordinàries, molt millors que les que m’haurien d’haver aplicat fins al dia abans, i que si tomba que si gira. I una firmeta digital ací i una firmeta digital allà, i moltes firmes digitals més sense mostrar-me en cap cas els textos vinculats –la impressora és lluny i està ocupada, i la següent visita espera de fa estona–, que ja m’enviarà per correu-e. Error fatal! Perquè sense haver pronunciat ni una sola vegada al meu davant les paraules mòbil o targeta de crèdit, a mitja tarda, a casa, m’assabentaré que he adquirit un magnífic telèfon i que disposo d'una nova targeta (en la qual ja se m’ha carregat el preu de l’artefacte): “Algú pot imaginar-se una vida sense el mòbil?” diu la publicitat rebuda.
Com que no vull per a res cap nou mòbil d’última ni penúltima generació i, en principi, tampoc cap targeta, envio un correu-e a l’esmentat Lluís i li dic que passaré per la seva botiga l’endemà 13, per tal que repari d’alguna manera el tort.
L’endemà, amb una calorada que fa florir els abusos, el meu ex-àngel de la guarda, ara amb aires de verge ofesa, té el valor de negar-me haver omès cap informació essencial quant al servei que demanava, esclar que amb el responsable de la botiga, Alexandre el Gran, de peu dret com qui no vol la cosa al cubicle del costat. Sortosament, requerida l’empara d’aquest, molt en el seu paper d’estar per damunt del bé i del mal (“pero ayudo a mi señor...”), tot són facilitats. Puc, si vull, anul·lar el préstec concedit (i espavila’t a trobar en uns quants dies els diners que et calen), o bé substituir-lo per un altre, naturalment més car (a qui no vol cols, dos plats). Doncs gràcies de tot cor, jo també us estimo.
La moralitat de la història, per si no us n’heu adonat, és que mai del món firmeu cap document que no hàgiu llegit abans. Ni que us ho demani la vostra pobra mare plorant i de genolls.
I, per cert, no us interessaria un mòbil amb armadura d’alumini reforçat i vista immersiva, multitasca, Sensurround, resistent a l’aigua i la mala llet? Us el deixo a meitat de preu.
