Aquesta és una peça de teatre document que fa que el lector esdevingui espectador d’un judici imaginari. Tots els que hi intervenen, des del jutge a l’acusada, mare d’Àlex N. R., sord, de tres anys i sis mesos d’edat, pretenen actuar en interès del nen esgrimint arguments contradictoris, alguns dels quals fan servir actors diferents en diferents escenaris de la vida real, també –però no necessàriament– en un jutjat. De cadascun dels personatges n’he pretès fer, doncs, un portantveu, un símbol.
En l’improbable cas que l’obreta es representés, el decorat hauria de ser auster: llum blanca de fluorescent, finestrals amb vidres tintats o absència de finestres, la taula imponent del jutge i el secretari sobre una tarima, un parell de banderes inidentificables al darrere, un faristol que no farà servir ningú i unes taules més petites des d’on intervenen metges i advocats, mentre que l’acusada seu, sola, en una cadira plegable. (El realisme que busco no té gaire a veure amb la fidelitat al que és banal, no significatiu). Les instruccions escèniques es poden desenvolupar i/o modificar durant els primers assajos. La música, si se’n volgués, potser algun tipus de “mosaic sonor”, s’hauria de compondre.
Personatges:
Jutge
Secretari
judicial
Fiscal
Defensor
Acusada
Catedràtica
Cirurgià
Psicòleg
Un
venedor ambulant de quincalla (paper mut)
ACTE ÚNIC
Escena I
(A
la sala de judicis.)
Jutge
Vejam,
senyora. Vostè és la mare del menor Àlex N. R., oi?, que pateix,
llegeixo, «hipoacúsia
profunda bilateral congènita»
i «que no entén
res del
que se li diu»...
Acusada
Bueno,
Senyoria
(alçant-se),
això és el que passa, em
sembla a mi,
quan
no hi sents, que...
Jutge (autoritari):
Segui!
Deixi’m acabar, sisplau.
I no pateixi, que ja podrà parlar. ¿La
defensa està conforme (fixant
la vista en l’esmentat)
amb el dictamen
d’hipoacúsia
profunda que
recull el senyor fiscal
en l’escrit
d’acusació,
o vol demanar una pericial
contradictòria?
Defensor
Hi
estic conforme, Senyoria.
Però
en rebutjo les conclusions.
Jutge
Bé,
ja
hi arribarem.
És
a causa de la suposada omissió... (Llegeix)
«omissió
dels deures de
protecció
inherents a la potestat parental»,
concretament per desatendre les necessitat mèdiques del menor, que
el senyor fiscal, diu, de conformitat amb diversos tractats
internacionals i d’acord amb els serveis socials i sanitaris
competents, un cop ponderada la situació amb criteri objectiu i
tenint ben presents els principis de necessitat i proporcionalitat,
etc., demana que en suspengui la pàtria potestat i atorgui
temporalment les
funcions tutelars
del menor a
un centre d’acollida
públic o concertat per
tal que rebi tractament
mèdic:
aquí interpreto que
vol significar que se
li practiqui una intervenció quirúrgica
per a la col·locació de
pròtesis auditives implantables
(es mira el
fiscal que fa que sí amb el cap).
Temporalment
(emfasitza adreçant-se a
l’acusada),
i doncs sens perjudici que,
si canvien les
circumstàncies, aviat pugui
decretar una mesura de restitució de la guarda.
D’altra
banda, el senyor Fiscal en
el seu escrit, que per cert és pura
rutina i no aporta cap dada de veritable interès,
dels més fluixos que he vist darrerament (el fiscal mira
inexpressiu un horitzó imaginari)
i n’haig de veure molts, doncs
es refereix a
«la
intensa i extensa rehabilitació
i el
cost econòmic
corresponents», diu
textualment,
que cal per
evitar-li un dany futur,
que torno a interpretar que
és el d’esdevenir un marginat social.
I esclar,
pel que fa al cost, em
faig càrrec de com deu
ser de gravós (uns 2.000 €
l’any de manteniment, m’han dit),
però agrairia a un dels professionals presents
de la medicina (mirant-se’ls
alternativament),
que fes, per a mi i per a la sala, un
breu resum
d’allò
en què consisteix aquesta «intensa
i extensa rehabilitació».
Si
per a la intervenció cal
anestèsia, si hi ha un
postoperatori...
Cirurgià
Jo
mateix? Amb
la vènia.
Doncs la
cirurgia de l’implant
coclear, que no s’ha de confondre amb l’implant osteointegrat, és
relativament senzilla. Necessita,
sí, una anestèsia general, però dura cosa d’una hora o molt
poc més. Es
fa una incisió rere l’orella; aleshores,
amb l’ajut d’un microscopi i un trepant s’obre l’os
mastoide...
Jutge
Perdoni.
(Amb
impaciència):
Em
temo que per molt que ens instrueixi continuarem sent tan
llecs
en la matèria com
sempre.
Sisplau, de manera molt concisa: rehabilitació i postoperatori.
Cirurgià
Sí,
ja hi anava. Doncs
un cop col·locat
l'implant real,
o sigui, la part interna
(prossegueix
amb flegma),
perquè la part exterior,
la que va rere l’orella, amb el seu processador vocal i l’antena
magnètica per comunicar-se a través de la pell amb la part interna,
no és pròpiament un implant..., l’hospitalització
que es requereix no sol ser de
més de vint-i-quatre
o quaranta-vuit
hores i sense molèsties importants perquè,
a més, s’administren
normalment analgèsics i, si convé, antibiòtics per prevenir
infeccions. Aleshores cal
esperar de dues a quatre setmanes perquè cicatritzi la incisió i,
si no es presenta cap problema, com podria ser un trencament de la
pell sobre el dispositiu o
una lesió del nervi facial,
possibilitats que
cal dir que són
infreqüents,
se’n pot col·locar la part externa. El pacient ja està implantat.
Ara li queda, esclar, aprendre
a utilitzar la pròtesi de
manera adequada amb l'ajut
de l'audioprotetista i el logopeda al llarg d'una rehabilitació
intensa i extensa, com s’ha dit abans, que és fonamental, realment
fonamental per obtenir el màxim rendiment de l’implant.
Catedràtica
Sense
oblidar, molt important també, la implicació activa de la família
en els programes d’intervenció primerenca.
Cirurgià
La
rehabilitació... (Pausa.)
Jo la
resumiria
en unes quantes fases. La
primera, seria la detecció: el pacient ha de ser capaç de percebre
i, per tant, d’indicar la presència o l’absència de so; la
discriminació, és a dir, distingir si dos sons, dues paraules són
iguals o diferents sense necessitat de
moment que les comprengui;
la identificació: el pacient ha de triar la resposta correcta
d’entre una relació preestablerta; el
reconeixement: ha de ser
capaç
de repetir una frase sense l’ajut d’aquesta relació, i per
acabar, la comprensió: cal que comprengui
totalment
una frase o una conversa.
I
si em permet, breument,
voldria afegir una cosa:
que, després de la imprescindible
rehabilitació, i fins
i tot sense ajuda de la labiolectura...
Jutge
I
labiolectura és... (Amb
la mà plana, palmell paral·lel al pit i dits junts orientats cap a
un costat, executa un moviment repetit de rotació endavant).
Cirurgià
Bé,
és l’art..., l’habilitat per
entendre
el que diu algú observant-ne
el moviment dels llavis.
Jutge
Endavant!
Cirurgià
No,
això que deia. Que, després de la rehabilitació,
la intel·ligibilitat augmenta
de manera extraordinària.
Pensi que a
dia d’avui algun dels
meus
pacients fa servir
el telèfon de manera
habitual. No és la norma,
certament, però passa.
Catedràtica (al jutge):
Puc?
(Lleu
cop de cap del jutge.)
Doncs només
aclarir que com no podia ser d’altra manera estic d’acord en
línies generals amb el meu col·lega. Però m’agradaria matisar
una mica algun punt de la seva exposició. Fa
cosa
de
mig
segle
que es va iniciar la
tecnologia dels
implants coclears.
No obstant això, com ja ha passat amb algun altre capítol de la
medicina, no es pot dir que hagi evolucionat gaire.
Sí quant a la miniaturització dels seus elements però, de fet,
sense cap innovació de transcendència especial.
House,
el seu iniciador, al principi va establir certes condicions per als
candidats a l'implant; entre elles, patir de cofosi o anacúsia, com
se’n diu de la
pèrdua auditiva superior a 120 decibels,
de localització perifèrica; ser sords postlocutius, adults i amb
capacitat intel·lectual, impossibilitat de beneficiar-se d'una
pròtesi auditiva convencional i desig de sotmetre's a l'experiment,
sempre
sense perdre de vista que
aquest
dispositiu ni crea ni
restaura una audició normal.
Acusada
Però
llavors... Per què em
volen operar el nano?
Defensor (adreçant-se a la catedràtica):
No
serà perquè els implants són molt llaminers? He llegit que el cost
d’un de sol, incloent-hi dispositiu, cirurgia, estudi del cas,
etc., raneja els trenta mil euros.
Fiscal (com parlant per a ell mateix):
Gran
reposició de Zacaries
va tocar la flauta.
Catedràtica
Amb
nens (ignorant-los
tots tres),
el problema és extremament ardu. I
això sense entrar a valorar l’estudi que sembla determinar que
encara dos anys després de feta la cirurgia, els nens amb implants
tenen un risc més gran de contreure meningitis bacteriana que els de
la població general.
Jo
no voldria —a
més de catedràtica
sóc àvia—,
que
s'experimenti amb nens, la
veritat, perquè
evidentment no poden assumir la responsabilitat de la decisió.
Tinguin
present
que l'implant és definitiu, perquè anul·la i suplanta l'oïda
natural sense cap possibilitat de tornar enrere. Sens dubte, un dels
factors principals d'èxit és que el pacient hi hagi sentit i parlat
prèviament, és a dir, que tingui l'àrea cerebral corresponent al
llenguatge plena de paraules i del record del so. Per això, en sords
prelocutius i
més si no tenen encara ús de raó,
el tema em sembla terrible, dificilíssim. I favorable
com sóc als implants, estic absolutament en
contra de la manca de rigor científic pel
que fa
a la selecció de casos.
Defensor
Agraeixo
als
doctors
les
lliçons
magistrals que ens han brindat.
Però anant al fons de l’assumpte que ens ha portat aquí: segur
que estem tots d’acord que qualsevol ésser humà
mereix tenir, a més de salut, una infantesa feliç. Doncs el
fill de la meva clienta, com tots els nens, té
dret a créixer en el si d'una família que cobreixi, ho
diu la llei, les seves necessitats materials, que
el
protegeixi i se'n faci responsable, i
en un ambient afectiu que li permeti i li potenciï el
desenvolupament integral de la personalitat. I
així ha estat i és en el cas d’Àlex
N. R.
On
rau, doncs, el problema? Que el senyor fiscal, convençut
d’actuar
en interès del menor, insta la privació de la potestat parental
perquè entén
la
situació del nen en aquest cas com de desemparament, de víctima
d’una actuació imprudent o negligent per part de la mare que
en dificulta o n’impedeix el desplegament integral de la
personalitat.
I
ha buscat amb
desfici aquest suposat desemparament com
es faria amb una agulla que no hagués perdut ningú en un paller que
no existís. I
doncs?
Quina
és la raó que finalment
creu que
justifica que se l’hagi de separar
a la força del seu nucli familiar i aplicar-li implants coclears per
imperatiu legal?
La negativa de la meva clienta a acceptar aquesta cirurgia abans —i
recalco abans—
d’explorar
i
sospesar altres
possibilitats, com podria ser, per exemple, la d’ensenyar al nen a
comunicar-se, com
em
diu que ja
ha començat a fer,
en una llengua que li resulti visible
—evidentment
la
veu i la nasalitat són invisibles—,
i
que
l’adquireixi
de manera
natural,
com la llengua de signes, per
a la qual està plenament habilitat.
Aquesta
seria la causa suposadament
justa i suficient. I
a tot això
on
queda l'exigència
del consentiment (amb
emfàsi)
in-for-mat de
la persona per a qualsevol
intervenció mèdica?
(Avançant-se
al cirurgià, que es disposava a intervenir.)
Acabo: el senyor
fiscal planteja la qüestió com
si es tractés d’una emergència. Però
seria tan amable d’indicar-nos
on hi veu el risc immediat greu per a la integritat física o
psíquica del nen?
Fiscal
Bah!
En
tot cas, hi ha facultatius aquí. Segur que qualsevol d’ells, si
contesta, ho farà millor que aquest fiscal, l’alta
missió del qual no té a veure amb la medicina ni de lluny (i
estreny els llavis en un rictus de desdeny).
Cirurgià
Sí.
(Al
jutge):
Si
no
hi té inconvenient...? (El
jutge, contrariat, li fa el gest que anima a afanyar-se: estén la mà
amb el palmell cap amunt i flexiona ràpidament
un
parell de cops
els dits junts pels artells o articulació metacarpofalàngica).
Doncs
l’advocat
defensor
no hi veu la urgència, o l’emergència, ha dit, però d’urgència
n’hi ha. Pensin
que amb molt bon criteri s’opta de fa uns anys, quan és possible,
per implantar dels sis als dotze mesos, que es considera el període
ideal. I si tots
els
professionals tenim clar que
cal facilitar al nen sord de naixement una forma de comunicació a
l'edat més primerenca possible, cosa
que és fonamental per al pensament i la conducta…
Psicòleg
En
efecte. I
el que ens fa humans, Luria dixit:1
1 - Es refereix al neuropsicòleg soviètic (tàtar) Alexander R. Luria, deixeble de Vigotski.
Cirurgià (sense fer-li cas, com la resta dels presents):
Sabem
que en aquestes etapes els nens són com esponges que absorbeixen amb
facilitat la llengua que els ensenyem. I la majoria de vegades, el
primer codi après serà aquell amb què més endavant se sentirà
més còmoda la persona.
Defensor
Ja
hi som! Com
si la llengua de signes constituís una amenaça! I
per
quins set sous el nen sord no hauria
d’ absorbir, com diu vostè, la llengua de
signes i sentir-s’hi còmode després?
A
fe que jo
no sé
parlar-la,
però
en tinc prou amb
el fet que als països civilitzats se la reconeix com a una veritable
llengua que serveix per
entendre’s,
per discutir
i per estimar. Com
a mínim això,
a vostè, l’hauria
de fer
dubtar.
Cirurgià (ignorant-lo):
Està
més que comprovat que els implants efectuats als dos i tres anys…
Defensor
Com
si sentís ploure! La
qüestió sembla que és que el nen, independentment del que pensi o
senti, adopti de cara a la galeria el perfil que vostès,
els
metges,
volen.
Cirurgià
...Dos,
tres anys, com dic, és normalment
el període de més receptivitat per al creixement del llenguatge, de
manera que
els implants a aquesta edat faciliten
en gran mesura la integració en la societat.
Defensor
En
la societat oïdora, deu
voler dir.
Cirurgià
En
la que hi ha!
Defensor
Jo
diria (irònic)
que
vostè
no
practica l’activitat ictiòfila.
Cirurgià
Eh?
Perdoni?
Defensor
Dic
que si li agradés pescar, potser no
tindria
tanta
ardor guerrera.
Cirurgià
L’únic
que em fa perdre la paciència, senyor meu, és veure algú que amb
uns magnífics pulmons que expulsen l’aire i un seguit d’obstacles
naturals que el converteixen en sons,
en comptes de parlar, es resigna
a fer de per vida gestos tan complicats
i inútils
com els mudres de les ballarines índies.
Defensor
Escolti.
Per
entendre’ns.
(Aparentant
estranyesa.)
Vostè no creu que l'interès
superior del nen
inclou el respecte a les seves senyes d’identitat? I que d’aquestes
senyes d’identitat en forma part, una part importantíssima, la
llengua? La
que s’aprèn naturalment, sense ensenyament
sistemàtic, com es
fa seva
el nen oïdor la llengua oral del seu entorn,
a
condició esclar que se la faci servir amb el nen sord?
En
aquest cas, la
llengua de signes? I
vostè
ja, d’entrada, pretén fer-li
patir el
foc purificador de l’oralitat? En nom de què i de quins principis?
Catedràtica (tercerejant):
Si
em permeten… Em fa l'efecte que el que plantegen és una falsa disjuntiva que
fa
un mal servei als nens sords i les
seves
famílies.
Ja
he dit abans el meu parer sobre la col·locació d’implants als
nens. Ara bé, posada
en aquesta tessitura, vull dir en la del nen ja implantat, jo no crec
que la
pròtesi faci desaparèixer
la
necessitat de facilitar-li
des de la primera infància
l’aprenentatge
del
llenguatge de signes. S'han
fet
diversos estudis…
(Entreobre la porta d’accés al públic i treu el nas un venedor ambulant de pell bruna carregat de quincalla llampant i, mentre el secretari s’alça de la cadira, el venedor, adonant-se amb un cop d’ull del seu error, desapareix sense molestar-se a tancar.)
Jutge (amb indignació):
Increïble!
Em prenen pel pito
del sereno! Un
dia entraran amb una bomba! (Adreçant-se
al secretari, que
s’ha posat dret al
seu costat i que
se’l mira amb alarma):
Ànsia,
home de Déu! I deixi de respirar-me a sobre! Pregunti,
pregunti a l’auxiliar com pot ser que el moro
hagi arribat fins aquest
sancta sanctorum.
I que s’assegurin de
fer-lo
fora.
Fiscal
i
pensar que n’hi ha que no
vindrien a menys que els portessin emmanillats i a ròssec!
Jutge (mirant de controlar-se):
La
utopia de la integració d’aquests individus a
la nostra societat no
fracassarà per insuficiències tècniques ni materials sinó per la
seva grolleria i manca de cultura. En
fi. (S’adreça
a la
catedràtica
mentre el
secretari travessa
la sala en silenci,
sense apressar-se i
com trepitjant
clofolles d’ou per no fer soroll amb les sabates.)
Ni cas. Continuï.
Catedràtica
Doncs
això que deia. (El
secretari surt i tanca
amb
compte la
porta al seu darrere.)
Que
diversos estudis, que
utilitzen imatges cerebrals, han
demostrat
de
manera concloent els
beneficis d’aquest
llenguatge pel
que fa a l'adquisició
de la
llengua oral
en nens sords, tant si tenen implant coclear com si no.
Fiscal
I
no passa de vegades que aquests
estudis els fan experts (somriu
burleta) que
no saben fer-se un pa amb tomàquet?
Catedràtica
Home!
No els ha fet un mosso de cafè. Si hem de dubtar de tot…
Jutge (a la catedràtica):
Continuï,
sisplau.
Catedràtica
Doncs
demostren també que per tal
que aquests
nens
progressin en les seves capacitats cognitives i
en
les seves habilitats de
lectura
i
d’escriptura,
tan
importants per al seu futur,
és si
més no convenient que desenvolupin
el
llenguatge de signes en un entorn bilingüe. De
manera que ja veuen que en principi no hi ha oposició entre una cosa
i l’altra.
Psicòleg
Aviam.
Sense entrar en els
aspectes ètics de la implantació coclear en nens sords petits. Pel
que jo sé, els professionals dels serveis de suport
als centres educatius amb què acostumen a tractar els pares de nens
sords, poques vegades, per no dir mai, els animen a aprendre i parlar
amb el fill la llengua de signes, a banda que les classes són per a
molts d’ells inaccessibles per qüestió d’horaris,
econòmicament, geogràficament... I aprendre llengua de signes és
precisament el que haurien de fer. Perquè
les
dificultats per desenvolupar habilitats lingüístiques i socials a
què
s'enfronta un nen sord quan s'exposa només al llenguatge oral
són
prou
conegudes.
La
privació lingüística pot provocar…
Jutge
I
aquest concepte?…
Psicòleg
Privació
lingüística? (El
jutge assenteix amb un lleu moviment de cap.)
Per
privació lingüística entenem…, entenem
la manca d’exposició en la primera infantesa a una llengua
accessible i ajustada a les capacitats perceptives del nen i també a
les conseqüències psicosocials d’aquesta
mancança,
que són negatives i (recalca)
permanents: trastorn
de dèficit d’atenció, fracàs
escolar, ansietat,
depressió...
Jutge
Coi!
Psicòleg
L'oportunitat
d'adquirir plenament una llengua en la modalitat més natural i
manejable evita la privació lingüística per a tots els nens i, en
els que són sords, aquesta modalitat és innegablement visual i la
seva llengua natural, la que construeixen ells mateixos per mitjà
d’un procés espontani i asistemàtic, és la de signes, de manera
que hauria de tenir prioritat sobre les habilitats orals. Establir-la
com a primera llengua… (Torna el secretari, tan silenciós com
ha marxat, i abans de seure fa que sí amb el cap a la
mirada inquisitiva del jutge.) Establir-la com a primera llengua
en el nen sord amb implants o sense, com ha dit el doctor, l’ajuda
a evitar aquesta privació i li forneix la base lingüística
necessària per donar suport no sols a la seva educació sinó a la
seva capacitat d'expressar-se tant en un entorn sord com en un entorn
oïdor.
Defensor
Amb
la vènia. Com
a curadora del nen, la meva clienta té dret, com convindrà el
senyor
fiscal,
a rebutjar un tractament determinat, un dret que li reconeix la
legislació vigent,
exactament com el de qualsevol persona que exerceix la seva autonomia
en decisions que la concerneixen o
que
concerneixen la persona de qui té cura. I
no està pas incapacitada ni físicament ni moralment per prendre
decisions. Però
és que a més el seu no és un rebuig frontal als implants. És
temporal.
Fiscal
Escolti!
(sec).
El
respecte a
la veritat
constitueix un
puntal bàsic de la convivència. Per
això mateix, no pretengui fer-nos
veure el que no és ni
obrir-li a la seva clienta procés informatiu de beatificació i
declaració de martiri.
Jo
li pregaria que li
demani
en privat que respongui amb franquesa si el que vol és ajornar el
partit o que el partit no es jugui. Perquè posaria la mà al foc i
no em cremaria que és això darrer. Sent així, considero
causa justa per a la privació transitòria
de
la potestat parental el fet que ella
s’abstingui
del deure d’empara
del fill que
estableixen les lleis i
no
mostri
cap
interès
per estalviar-li
un futur marcat per un
dèficit invalidant.
Psicòleg (al fiscal):
Un
incís. Vostè
no s’ha plantejat mai el caràcter tan poc fiable de les
qualificacions que fem d’altres persones? I
no s’ha plantejat que a part del dèficit biològic que no nega
ningú, la sordesa es pot definir simplement com una situació
diferent? No
pas com una deficiència sinó com una diferència?
Fiscal
El
que em plantejo cada dia és com complir millor el meu deure, sempre
de conformitat amb els postulats de les lleis.
(Amb
èmfasi):
Què
més hauria volgut aquest fiscal que limitar-se a demanar mesures
que no comportessin
la
separació
del menor de la seva llar i deixar córrer
la consideració de la mesura d'acolliment en una
institució!
Però
insisteixo que el
principi
rector que guia la
meva actuació no
és altre que la
protecció i el
benefici
del menor.
Psicòleg (al fiscal, amb suavitat):
No
volia
ofendre. Ho
deia perquè aquest canvi de perspectiva, de problema mèdic a
problema pedagògic, permetria
que en comptes de l’objectiu difícilment assolible de donar al
sord el que li falta, que
és naturalment l’audició,
i el seu derivat, la parla, l’objectiu fos l’aprenentatge de
continguts escolars i l’adquisició de la llengua escrita.
Defensor
Molt
bé, molt bé, oli en un llum. Tot
en la línia de la
resolució
del
Parlament
europeu que
va aprovar la Carta Europea dels Drets del Nen, però
no
havia acabat! Només
volia expressar,
una
mica al marge,
que
la
judicialització de
casos com aquest no
ha
estat un encert precisament. Admès
que no
existeixen fórmules màgiques per
resoldre un conflicte d’aquestes característiques,
només
l'anàlisi reposada
des
de
diferents punts
de vista, el
mèdic i el
legal,
d’acord,
però també l’ètic,
sobretot
l’ètic, pot
orientar
a
l’hora d’abordar
aquestes situacions.
Psicòleg
Això
mateix.
El
que passa és que
l'ètica
sanitària tradicional es basava en la consideració que existien uns
valors immutables sobre salut, malaltia i curació, que constituïen
uns objectius exigibles a
tothom per
igual. Conforme
a això, la
funció del professional sanitari era atendre el malalt, fins
i tot
en contra de la seva
voluntat, d'acord amb els preceptes i els principis del codi
deontològic,
i sempre tenint present el profit
del
pacient.
A
dia d’avui, en canvi, aquest
profit,
que no s’ha deixat mai de perseguir, ja no es considera una
cosa objectiva i externa a la persona sinó subjectiva i entroncada
amb els valors de cadascú. Parlo,
esclar, dels valors del
pacient i no pas dels
del professional,
que
per molt que
militi,
com
és d’esperar, en
el respecte als drets a la vida i a la dignitat de la persona, a la
llibertat de consciència, etc.,
té un ideari propi que condiciona
per
força
la valoració dels diferents drets. I
quan les valoracions de professional i pacient xoquen, ja tenim el
conflicte servit.
Jutge
I
és per aquesta raó que som aquí.
Psicòleg
Malauradament,
senyoria,
com
ha dit el lletrat defensor,
no hi ha fòrmules
màgiques i
jo gosaria dir que tampoc
solucions
jurídiques...
satisfactòries.
Jutge (visiblement molest):
Li
passo per alt aquesta afirmació només perquè vostè és aliè a la
condició de jurista. Si
hi pot haver en la societat un ordenament de la convivència, sempre
sotmesa a tensions i comportaments oposats als interessos del grup,
un ordenament que aplani
les diferències i s’acosti
el
màxim al que fóra desitjable, és precisament gràcies al dret. I
perquè qualsevol acte, des de comprar un bitllet de tren a romandre
en aquesta sala, té en
més o menys grau transcendència
jurídica, té el dret la importància que té. Però no és qüestió
de discutir. I no
em facin dir allò d’aquell:
“Senyors, estic fins als collons, amb
perdó,
de tots nosaltres”.2
Ja
hem
parlat prou i
massa.
2 - Coneguda frase d’Estanislau Figueras, el primer president de la Primera República espanyola, quan va presentar la renúncia davant el seu consell de ministres. Ara bé, “amb perdó” és de collita pròpia del jutge.
(Mirant ara a l’acusada, traça amb la mà estesa i oberta i el palmell cap amunt uns cercles paral·lels al pit en sentit horari i, davant l’ostensible desconcert d’ella, afegeix): Sí, sí. Ja sé que li he posat abans una mordassa. En canvi, d’ara endavant, veu?, podrà fer ús de la paraula tant com vulgui, sense abusar, per això, que el rellotge corre (diu alhora que se’l mira, molest encara).
Acusada
Els
demano
excuses. Jo
no puc estar a l’altura del que s’ha dit aquí. A
mi no m’ha agradat mai estudiar. I tot i que els pares havien
somiat per a mi un pervindre brillant, quina
broma, la
veritat és que jo m’estimava més fer les coses de casa, que no hi
havia de pensar, sí. I els diumenges sortir amb les amigues, ni que
fos a passejar amunt i avall per la carretera. Jo no servia per seure
hores i hores en una aula i contestar preguntes sense solta ni volta.
Però aviat vaig començar a sortir amb en Joan Pau, el meu marit que
al cel sia i en cosa de dos anys ens vam casar. Una història com
tantes n’hi deuen haver. Però (mirant-se
el jutge)
no
sé si...
Jutge
Li
he donat la paraula. No
estarà buscant
algun tipus de compensació, oi?
Acusada (ofesa):
Em
volen prendre el nen!
Jutge
¿Una
compensació econòmica (mirant-se
el defensor) per la
privació de la companyia del fill?
Defensor
La
meva clienta, senyoria, no demana caritat. Ni compassió. Només que
se li respectin els seus drets com a mare biològica
que és de l’Àlex, del
menor.
Jutge
A
l’hora de jutjar, lletrat, tinc ben presents els límits dels
meus
coneixements.
Per això pregunto i
repregunto.
I li recomano que faci el mateix, perquè preguntar no és errar. O
és que es pensa que jo
ja vinc aquí amb la
sentència escrita a la gira de la toga? (I
adreçant-se a l’acusada):
Vejam això que ens ha de dir, senyora R.
Acusada
Doncs
potser podria
explicar-los una mica el procés que m’ha dut a aquest jutjat o...
Jutge
Faci,
faci.
Acusada
La
veritat és que el primer sord que vaig conèixer va ser el meu fill.
És ara que conec més nens i persones grans que també ho són.
Pensin que jo visc en un poble, no a cap gran ciutat. La
cosa és que, com ja deuen
saber, em vaig quedar vídua al cap de poc de néixer l’Àlex i, la
veritat, després d’un
tràngol, l’altre. Molt
dur va ser, molt dur.
La pena negra, vaig passar.
Trobar-te
que has de bregar amb el fet que ton fill és com
un extraterrestre i que,
quan creixi, serà tan
diferent a com l’havíem
somiat amb son pare, no va ser cap
plat de gust. El desengany,
la ràbia..., també la
culpa..., no els desitjo a ningú. A ningú (eixugant-se
una llàgrima amb la
mà).
Perdonin...
Jutge (entendrit):
Vol
una aigua? L’hi van a buscar, si vol, a la màquina de fora.
Acusada
No,
gràcies, no tinc set.
Jutge
Un
cafetó?
Acusada (mirant de sobreposar-se):
No,
gràcies, no en prenc, de cafè, que prou alterat que tinc el son
sense cafè.
Jutge
Com
vulgui.
Acusada
Doncs
el que deia. Així
que vaig tenir sospites, alertada
per ma germana, que és qui
se’n va adonar primer, el
vaig dur
al cirurgià,
que em va confirmar que el
nano era sord.
Què puc
dir? Se’m
va ensorrar el món. Quan em vaig refer una
mica del cop,
i per si em donaven un
altre diagnòstic, vaig
desplaçar-me a ciutat a
consultar amb
un especialista
de l’oïda molt conegut,
que li va fer proves i més proves. Tot
inútil: l’Àlex era sord profund. De
tota manera, veure que de
tant en tant, en aquestes
proves, ell sí que
responia a alguns dels
sons, em va donar esperança. Esperances d’ase! Precisament
aquest especialista em
va recomanar, tot amabilitat, que
no m’amoïnés, que avui dia ser sord no era la condemna que havia
estat en èpoques passades; que hi havia a la meva disposició una
àmplia gamma d’audiòfons i d’implants, i que només
era qüestió de trobar el més adequat.
Que
bé! Que hi sentís una mica, per poc que fos, em va omplir
d’alegria. I si amb algun aparell hi podia sentir encara més, oli
en un llum! Però rumiant rumiant de seguida vaig arribar a la
conclusió que això no era prou. Ni de lluny. Si seguia aquest camí,
potser sí que en el futur arribaria a pronunciar, més bé o més
malament, unes quantes paraules, que aleshores jo ja coneixia algun
dels sords adults que abans
he comentat, i sabia com parlen. Però quin
esglai que me li fiquin
els implants
i al cap d’uns anys resulti que no en té prou per comunicar-se,
que se suposa que és el motiu pel qual li han posat. No,
el que l’Àlex
necessita no
és, dic jo, recitar poesies en veu alta sinó
entendre el que li
diguin
i que l’entenguin
a ell,
sigui parlant o escrivint o
fent saltirons.
De
manera que vaig començar a
anar amb ell
a classes per aprendre llengua de signes i vaig rebutjar
l’operació...
Fiscal (amb sorna):
“De
moment!…” (i
dibuixa en l’aire les cometes de l’expressió amb els dits índex
i del mig de les mans alçades.)
Acusada (obviant la interrupció):
...Que
em recomanava l’especialista,
que molt
anomenat molt anomenat però vaig
veure els prejudicis
que tenia
contra els signes, perquè
en dir-li que miraria
d’aprendre’n
per poder
arribar
a l’Àlex, tenir-hi
una comunicació de
debò i..., com dir-ho?,
d’anada i tornada, es
va posar com un
gall de panses. D’una
manera... Devia ser quan va
decidir ficar-hi
la justícia pel mig, amb
perdó. Que no vull ser
malpensada, però els seus interessos tindria per
fer-me’n
una de tan grossa.
El
cas és que ara que el nano ha deixat de ser sord pràcticament, ho
dic perquè ara
tots
dos ens
entenem amb
signes com no ens
havíem entès mai,
una
meravella, la
veritat,
a un nivell senzill,
esclar,
però ja
n’aprendrem
més, justament
ara volen
practicar-li una operació contra la meva voluntat i, per si no n’ha
prou, retirar-me’n la custòdia, o la guarda o com se’n digui i
allunyar-lo de mi i de casa seva. Perdonin, però no hi ha dret...
(Les
llàgrimes li comencen
a córrer
cara avall abans no
troba un mocadoret a la bossa de mà que
havia deixat a terra, al costat de la cadira.)
Perdonin...
Jutge
No
hi ha res a perdonar, senyora.
Acusada
Ho
sento. (Amb
la veu trencada.)
Sé la importància de les bones maneres. I plorar és ordinari
i molesta. Tothom mira a una altra banda, com si tinguessis dos caps
o
fossis marciana.
Jutge
No
és això, dona, no és
això.
Fiscal (dramatitzant):
“Quants
principis / caben / en una llàgrima”...3
3 - “Certesa”, poema del francès Thomas Vinau.
Defensor (al jutge):
Amb
tots els respectes, faig constar la meva protesta.
Jutge (desmenjat):
Admesa.
Defensor
Jo,
eh, voldria...
Jutge (que fa com si sentís ploure):
Bé (animat
visiblement davant la perspectiva de la fi imminent de la
sessió), crec que
hem fet rodó; que tots han pogut dir-hi la seva i que ningú s’ha guardat res al pap.
Gràcies. Moltes gràcies. Amb una mica de sort avui encara veurem el
sol. El cas queda... vist per a sentència!
(El jutge surt d’escena per una porta integrada, amb prou feines visible, i tot seguit, ordenadament, abandonen també la sala per l’altra porta la resta de personatges tret del secretari que, un cop sol, ordena els papers que té al davant i, amb ells a la mà, s’aixeca i amb parsimònia va al prosceni des d’on s’adreça directament al públic.)
Escena II
Secretari
(S’aclareix
la raspera.) El
que acabeu de veure al
capdavall és
teatre
i per tant ficció. Ara:
el conflicte
que planteja és
ben
real. Això
vol dir que el
veredicte que ha de pronunciar el
jutge de ficció és
irrellevant. En
canvi, té
la seva transcendència
el judici
sobre el
vertader interès del nen sord que
us N'HAUREU
format
cadascun de
vosaltres, perquè
en funció del partit públic que prengueu, si és que en preneu, les decisions sobre aquest tema que adopti el poder judicial, mèdic, el que sigui..., acabaran d'una manera o d'una altra de diferent. I dic del judici que us n'haureu format, sempre,
esclar, que us
hagueu
pogut obrir pas
entre la
jungla de
raonaments, emocions,
exigències i
valoracions que parlen més de qui les fa que d’allò
que valoren.
Però no
n'heu de responsabilitzar
l’autor. Si teniu prou edat, sabreu que la
vida és justament així: amb més
arestes que un
políedre de mil cares.
En cas que no
us n'hagueu
sortit i
continueu com la barca d’en Guillem, sense timó, vela ni rem..,
al vostre
aire! No
sé pas l’autor,
és a dir, no
ho sé del
cert però sí
que sospito
el desengany
que tindria
si
s’assabentés
que alguns
marxeu
d’aquí amb
els peus freds i
el cap calent.
I no sols, com
podríeu suposar,
perquè hagueu pagat vint o vint-i-cinc euros per l’entrada, no.
Perquè…
(Abaixant
la veu) us
ho explico
en confiança, oi?.
Conec de
primera mà
l’horror que sempre li ha causat entrellucar
la situació personal de
nens sords prelocutius implantats… Imparcial
ell en aquest
tema?
(Irònic):
Fins al
moll de l’os! Au,
vinga. Només
us diré que una
vegada, fa molts anys, va
traduir aquest horror
en una recepta
de
sord
a la cocleara per
als
amics, una
recepta
poètica.
Més
endavant,
devia ser el
2000, li
van
demanar fer-la
servir en una
campanya civil contra l'implant a nens sords, cosa
a la qual va accedir sense pensar-s’hi i que li va causar
força
problemes
arran d’una denúncia.
Potser
algú de vosaltres la
recorda. Jo me
la
sé de memòria. Feia (recita):
«Demaneu
en préstec un nen sord: / al capdavall no està fet d’home / i és
més dòcil que l’adult: / una
bufa ben ventada
i el problema / es desinfla i es dissol. / Un cop plomat i net...»
És
pel que ve a partir d’aquí que el van denunciar i, com espero que
comprendreu, jo no tinc
gens de ganes que em cridin a declarar ni a comissaria ni al jutjat:
tinc família
i tinc una hèrnia. Bé,
suposo que us
en puc dir els darrers versos, perquè
aquests van
quedar nets com a patenes: «Fet
això i atabalat l’infant / per certes sensacions acústiques, /
estofeu-lo vint anys entre experts. / A l’últim, reduïda la carn
a pasta, / esteneu-la en una plata i, / això és bàsic, ruixeu-la
amb plors.
/ Se serveix freda.»
Excuseu-me
la digressioneta lírica i
que això no surti d’aquestes quatre parets, OK?
De fet, el
que
havia
de
dir-vos
segons la idea de l'autor no
era gaire res més que
nosaltres, els actors, agraïm la vostra assistència i que
esperem
que hagueu passat una estona entretinguda.
(Fa
una reverència.)
TELÓ
