Entre els fulls escrits per una cara que guardo per reutilitzar, me’n surt un amb un poema que vaig escriure fa segles i que em ve de gust transcriure aquí. El titulava “Aquell paio”:
Té aquell paio la delera
d’esquinçar totes les fotos,
que no el restitueixin els miralls,
que les ocasions mateixes el refusin.
Triga a venir i quan ve
triga a adonar-se’n.
Si inquireix el dia i l’hora
és per comprovar que s’ha confós,
que segurament aquí no és.
Els torbs rabents de la tardor
li estriparan camisa i pantalons,
li rigidificaran l’encongiment.
Quan es fondrà la neu d’hivern
no en quedarà ni el cuiro:
un record vague potser, però ningú.
