 |
| Jugadors del Barça felicitant-se. Font: https://www.lavanguardia.com/r/GODO/LV/p6/WebSite/2019/04/25/Recortada/_20190427221810073-kD9-U461855975827R5H-992x558@LaVanguardia-Web.jpg |
Panoràmica
prèvia
Per
un cop i sense que serveixi de precedent, permeteu-me unes reflexions
sobre una qüestió directament relacionada amb el futbol.
Mirant
al meu voltant i sense ànim
de sistematització, constato
que alguns ressorts culturals
fets servir en la construcció dels
malnoms
de futbolistes i seguidors
d’un club provenen de camps
semàntics com ara:
–el
lloc d’origen: xes
(‘del
València CF’),
per
la interjecció multifuncional típica del País Valencià, usada a
manera de gentilici pels no valencians i aplicada per analogia;
–la
història: nassarites
(‘del
Granada CF’),
per la dinastia musulmana local, sota la qual es va construir
l’Alhambra;
–una
particularitat de l’escut del club:
barralets (‘del RCD
Mallorca’),
per la forma de l’escut en els anys, anteriors a la II
República, en què
s’anomenava Real Sociedad Alfonso XIII: l’escut, amb la corona
reial a sobre, recordava la forma d’una garrafeta, d’un barral
petit,
etc.1
En
tots aquests casos el malnom sembla haver-se aplicat d’entrada
als
jugadors i l’afició
d’un club alhora.
Per
contra,
hi ha un camp semàntic de procedència molt freqüent en què
resulta clar que el
malnom, aplicat
originalment
als
futbolistes, es va fer extensiu després
als seguidors del
club,
el
del cromatisme:
–el
color
de
l’uniforme dels jugadors:
merenga
‘del Reial Madrid’, ja
que aquest dolç fet amb clares d’ou i sucre és de color blanc com
el
de l’uniforme;
–el
color
o
colors de
la samarreta: blanquets,
per la actual samarreta blanca dels jugadors del Reial Saragossa;
blanc-i-verds,
per
la franja verda horitzontal al pit sobre uniforme blanc que llueixen
des de 1927 els jugadors de l’Elx CF;
–la
combinació de
colors
de
la samarreta dels futbolistes: matalassers
‘de l’Atlètic de Madrid’,
en al·lusió
a la samarreta, de
disseny i colors idèntics als de les fundes clàssiques de
matalàs...
culers
Culers,
com se sap, és el malnom que s’aplica a jugadors i l’afició
del FC Barcelona, popularment el Barça.
I
les dues versions que jo conec sobre l’origen del
terme són:
1)
Un dels primers camps del club estava situat en un antic camp de cols
i d’aquí, coler, després culer. (No crec que valgui
la pena aturar-se en aquesta versió tan poc plausible. Passem a la
que sembla ser la, diguem-ne, “canònica”.)
2)
El cinquè camp de futbol en què va jugar el Barça, i el primer de
certa categoria, inaugurat
el 1909 i situat
al carrer Indústria de Barcelona, tenia
una tribuna de dues grades.
L’afluència
de públic els dies de partit era tan gran que molts aficionats es
quedaven sense lloc per seure i havien de pujar fins a dalt de tot i
enfilar-se al mur que envoltava el camp, de manera que la gent que
caminava pel carrer en un dia de partit, hi veia una fila d’esquenes
i més avall, esclar,
de
culs, paraula
aquesta
de cul,
d’on hauria derivat l’apel·latiu
jocós culer.
Si
aquesta versió és certa (que
jo sàpiga no s’ha establert amb més
prova
documental que
una foto
que
corre per Internet que mostra, des
del carrer,
seguidors enfilats al mur dels trons), i
conforme a la meva conceptualització prèvia,
hauríem de concloure que
el camp semàntic de procedència de culer
seria
una anècdota,
amb la particularitat que el malnom hauria tingut
per referent de primer els
seguidors del club –en concret, els seus paners–,
per fer-se extensiu, després,
als futbolistes.
 |
Ara
bé, del fet que en cap ni un dels casos que conec hagin estat els
seguidors els que hagin generat el malnom de jugadors i club, amb el
dubte raonable del RCD Espanyol,2 infereixo que és
improbable que anés així en el cas que ens ocupa. Per tant, la meva
hipòtesi de partida és que devien ser els jugadors mateixos o
els
jugadors i l’afició
alhora el referent
inicial de culer. Quina podria ser-ne la raó?
Diccionaris
com el DCVB d’Alcover i Moll (en línia), el Gran diccionari
de la llengua catalana (en línia), el Diccionari
de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1990 (11.ª ed.,
reimpressió)... i, per descomptat, el Diccionari
eròtic i sexual de Joan J. Vinyoles, 1989, donen com a una de
les accepcions de culer –i ara, sisplau, no em tireu pedres,
que no els he escrit pas jo– la de ‘sodomita’ i, en concret,
homosexual passiu, cosa que explicaria el matís pejoratiu que afirma
algun d’ells que té culer en l’accepció mateixa de
‘barcelonista’.
En
el primer quart del segle passat, doncs, alguna raó hi devia haver
per aplicar, fos als jugadors del Barça o a ells i l’afició
plegats, un adjectiu tan contundent i desqualificador com el de
culers. I qui ho començaria
a fer? Si va ser l’afició rival, no se m’acut per què
triar aquest precís insult d’entre l’ampli ventall disponible.
Però si el qualificatiu va partir dels barcelonins aliens a aquest
esport –la immensa majoria–, en referència de primer als
futbolistes, la cosa canvia. No seria perquè entrenaven i jugaven,
horror!, amb les cames depilades o, simplement, perquè s’exhibien
en calces?
En
qualsevol cas, em sobta que ni el DIEC, primera ed., 1995, ni el
DIEC2 (en línia), 2007, ni el Manual de llengua catalana, de
VOX (també en línia, web de Larousse)..., recullin l’accepció de
‘sodomita’ ni facin cap al·lusió al matís pejoratiu de culer
en l’accepció avui més comuna de ‘barcelonista’.
I
que al carrer, sortosament, aquest sentit de ‘barcelonista’ hagi
fet oblidar l’altre, esdevingut obsolet, és una cosa, però tanta
antiguitat té l’accepció non grata com per fer-la
desaparèixer de diccionaris generals? O la supressió es deu a
alguna benintencionada iniciativa antihomòfoba? O a una operació
d’escamoteig en pro del que es podria considerar una versió
socialment correcta de l’origen del terme, cosa que podria entendre
però que no comparteixo?
1)
De
vegades la cosa es complica i els camps semàntics d’origen són
més d’un, per exemple, l’homonímia i els colors de la
indumentària alhora:
cas
de
la UD Las Palmas, a
la història de l’afició i els jugadors de la qual s’ha adherit
el piu-piu,
l’onomatopeia
que identifica el crit
dels ocells petits, i
la raó cal
buscar-la
en la relació
d’homonímia canari
‘ocell’ (el
més representatiu de l’arxipèl·lag),
i
canari
‘natural de les Canàries’ i, a més, en la doble
relació del groc de la samarreta dels jugadors amb el color
d’aquells
ocells
(Serinus
canaria),
i també amb un dels colors de la bandera de Gran Canària (l’altre
és el blau).
2)
Si,
segons una versió, periquito
(‘de l’Espanyol’) faria referència a les primeres samarretes
d’uniforme del club, que havien estat grogues, tot i que potser
periquito
no devia designar el Melopsittacus
undulatus, que
de groc només té el cap, sinó algun altre ocell, n’hi ha una
d’alternativa,
que sí faria referència originalment
als aficionats per fer-se extensiva després als jugadors: que
l’estadi de Sarrià, construït el 1923, resultava massa gran i els
primers anys la graderia solia estar ben buida, fet al qual la
premsa, sobretot el setmanari humorístic El
Xut,
s’hi referia sota el titular “Quatre gats”. Això dels “quatre
gats” en referència als aficionats hauria calat entre els
aficionats rivals i quan es va popularitzar a Espanya la pel·lícula
muda d’animació El
Gato Periquito
–més endavant, Félix
el Gato,
nom original del personatge animat–, els “quatre gats” haurien
esdevingut
els “quatre gats periquitos”, fins que de l’expressió van
caure els “quatre gats”.
