DÉUS D'ESTAR PER ROMA (19)

Principat. Dinastia dels Severs

Septimi Sever

 

«Era un extraordinari mestre en l’art de simular i inspirar confiança, i no estalviava cap jurament, ni que calgués violar-lo amb la intenció d'obtenir algun avantatge; la seva boca pronunciava el que no sentia el cor.» Qui així descriu l’historiador Herodià no era altre que l’emperador Luci Septimi Sever, aquell que en els retrats llueix abundants rínxols amb petits blens sobre el front i barba partida, fundador de la dinastia dels Severs.

Provinent d’una família d’origen itàlic, havia nascut l’11 d’abril del 145 a la ciutat líbia de Leptis Magna (avui Lebda), on romandria fins als divuit. Després va viatjar a Roma, on hi tenia parents, per seguir-hi estudis de lleis sense perdre mai l’accent africà del seu llatí. Iniciaria la carrera administrativa com a qüestor militar a la província de la Bètica el 171 i, cap al 175, nomenat tribú de la plebs, va casar amb Màrcia, que era de la mateixa ciutat que ell i que, sense donar-li descendència (no pas dues filles com fabula la Història Augusta), el deixaria una dècada després per causa justificada: reposi en pau.

A quaranta anys, ja vidu, era al capdavant d’una legió a Síria quan va conèixer l’exòtica Júlia Domna, que no en tindria més de quinze, natural de la ciutat siriana d’Èmesa (actual Homs) i filla de Bassià, gran sacerdot del déu solar El-Gabal, assimilat més endavant amb el déu romà Sol Invictus, un home que tenia on posar la mà a causa precisament dels donatius fets al temple pels pelegrins. Amb Júlia, a qui va esposar el 187, tindria dos fills: el 188, Bassià, que esdevindria l’emperador Caracal·la (sobrenom que al·ludeix a un tipus de túnica gal·la amb caputxa que ell introduiria a Roma i posaria de moda), i Geta (pronuncieu-ho /Gueta/, gràcies), el 189, un any abans que son pare fos nomenat governador de la província de Pannònia i quatre abans que pugés al tron.

Ella seria coneguda com l’emperadriu filòsofa, no perquè escrivís cap reflexió del tipus cogito, ergo sum 'penso, per tant existeixo' sinó perquè es va saber envoltar, a més de filòsofs, de juristes, astròlegs i tota mena d’intel·lectuals dels que s’arramben al poder, que escalfa sense foc. L’abril del 195, l’emperador la va honorar amb el títol de mater castrorum vint anys després que l’ostentés per primera vegada la geniüda Faustina Menor, dona de Marc Aureli. I per si no era prou distinció, el 211, mort el seu august marit, assumiria la maternitat heroica del Senat i de la pàtria sencera: prova de la creixent atenció que es dispensava a les femelles de la família imperial, sobre les quals convergia la llum de més i més focus, procés que culminaria amb la neboda de Júlia i futura regent durant la minoria d’edat d’Alexandre Sever, Júlia Mamea, a qui es concediria el títol de Mater Universi Generi Romani de manera que ni una mosca quedés sense la seva protecció.

Com era d’esperar, la rellevància pública de Júlia Domna, el fet que se la representés en monedes i en estàtues, en frisos i en relleus, no sols havia de produir inevitablement antipaties i censures, sinó que devia suscitar l’odi de Gai Fulvi Plaucià, el cobdiciós prefecte del pretori, amb gran ascendència sobre l’emperador, de qui probablement era parent i que hi tenia tanta confiança com per no sols deixar-lo governar en nom seu i condemnar a mort a discreció sinó per acceptar la seva filla Fúlvia Plautil·la com a esposa de l’hereu Caracal·la (contra la voluntat d’aquest). La malvolença de Plaucià el portaria a remoure cel i terra i sotmetre a turment tant servents com dones nobles per tal d’obtenir “confessions” amb què poder acusar l’emperadriu d’adulteri, un delicte (sols si el cometia ella), pel qual podia ser jutjada i afrontar una pena de mort gairebé segura.

No consta si entre Plaucià i l’emperadriu hi va haver un enfrontament directe ni si ella va apel·lar sense èxit a Sever. El cas és que en un moment donat, mancada del suport del marit, Júlia sent com se li arronsa el melic i opta, deixant el camp lliure al prefecte, per retirar-se del món glamurós però arriscat de la cort i acollir-se a la companyia dels seus doctes amics i protegits, eclipsi que manté durant dos anys fins que reapareix en públic poc abans que el seu enemic la dinyi, durant la celebració l’any 204 d’uns Jocs Seculars que organitza Sever i que demostren, diguem-ho de passada, l’habitual dificultat dels emperadors a l’hora d’abordar les operacions aritmètiques més elementals, perquè aquests jocs, com el seu nom indica, haurien d’haver-se celebrat cada cent anys i resulta que en feia cent setze dels de Domicià, cent cinquanta-set dels de Claudi i a aquests només els en separaven trenta dels organitzats per August l’any 17.

Tornant a Sever. Superats els conflictes bèl·lics a què he fet referència a Pèrtinax & Cia., faria la seva entrada triomfal a Roma després de la victòria sobre Albí i, com era habitual, va fer un donatiu al poble i als soldats i, conscient que la veritable font de poder a l’Imperi eren aquests darrers, els va afavorir a més apujant-los el salari, que tenien congelat des dels temps de Domicià; permetent-los dur anells d’or i concedint-los la possibilitat durant el seu servei actiu de contreure matrimoni legítim, cosa que comportava la consecució automàtica de la ciutadania per la parenta i el permís de conviure-hi (fer-ho, però, amb una concubina ja havia esdevingut corrent als campaments de frontera), a més de concedir als centurions el dret ben curiós a desfilar abillats de blanc. I naturalment augmentant-ne els efectius: així, de vint-i-cinc legions que hi havia a la mort d’August passarien a ser ni més ni menys que trenta-tres.

Perquè la celebració fos completa, va condemnar a mort vint-i-nou homes acusats d’afavorir el pretendent Albí, entre ells Flavi Sulpicià, el sogre de Còmmode. D’aquest emperador en va defensar la memòria davant el Senat i, potser per acabar de guanyar-se el favor de la família de Marc Aureli, es va proclamar fill seu i, d’altra banda, venjador de l’assassinat Pèrtinax, a qui faria divinitzar. Al cap d’uns mesos, sense adormir-se als llorers, partiria de nou amb la seva família cap a Orient, per reconquerir la meitat septentrional de Mesopotàmia, que aprofitant que ell era ben lluny i atrafegat amb les guerres civils, havien ocupat els parts i també per castigar-los pel suport prestat al seu rival pel tron Pescenni Níger.

Sever va iniciar llavors, al capdavant d’uns 150.000 homes, la segona guerra pàrtica (197-198). D’entrada, es va imposar d’assegurar-se els territoris veïns al que aviat seria teatre d’operacions i aconseguir, com ho va fer, la submissió del rei d’Armènia i, després, del d’Osroene, o Regne d’Edessa, la lleialtat vacil·lant del qual s’asseguraria reconeixent-li l’autonomia i atorgant-li el títol pompós, però barat, de “Rei de reis”. També va concedir el títol de colònia a Palmira, un estat coixí entre les potències hostils de Roma i els parts. Avantatges secundaris de totes aquestes concessions van ser la incorporació al seu exèrcit de tropes nadiues i, el que era indispensable, de guies coneixedors del país.

Aleshores, va dividir les legions en tres cossos: el principal, manat per ell mateix, marxaria cap al sud fins a trobar l’Eufrates, on faria construir una flota imponent amb la qual recorreria el riu, sempre rumb al sud, per atacar les dues metròpolis sobre el Tigris, Selèucia (a la riba occidental, davant la qual, trenta-dos anys enrere, havien aparegut els primers casos de “pesta antonina” entre les tropes de Luci Ver) i, uns pocs quilòmetres avall i a l’altra riba, Ctesifont, la populosa capital dels parts, mentre que un segon cos causaria estralls a l’est de l’Alta Mesopotàmia, i un tercer creuaria el Tigris per prendre l’antic regne d’Adiabene, ja part de l’imperi part.

Després d’entrar sense resistència a Selèucia, gairebé despoblada i encara destruïda, va arribar Sever a la vista de Ctesifont i de les forces del rei Vologès V que esperava els romans en un descampat prop de les tranquil·litzadores muralles. Al poc d’entaulada la batalla, els parts es van haver de batre en retirada fins a recloure’s a la ciutat, que els atacants van envoltar amb màquines de setge: balistes, escorpins i onagres. A les fortes muralles acabarien per obrir-hi bretxes on es produiria el xoc dels soldats de tots dos bàndols fins que els romans van forçar el pas i entrar a la ciutat saquejant i matant tot el que belluga. Corria l’octubre del 198. Doncs a despit de la carnisseria –de què, com a líder sagaç, Vologès havia escapat–, encara esclavitzarien 100.000 dels seus habitants, que aviat és dit.

El 198 els romans arribarien al Tigris i posarien setge sense èxit a la ciutat d’Hatra (les espectaculars ruïnes de la qual, com potser recordeu, serien destruïdes pels xicots ultres del Daesh el 2015). I a continuació se’n van retirar, però deixant enrere una nova província a la Mesopotàmia septentrional.

198 va ser també l’any en què designaria els seus fills com a successors. Quan el gran, Caracal·la, va passar a ser Augustus –per tant, coemperador–, les tropes van aclamar Geta com a Caesar, càrrec que poc després confirmarien l’emperador i el Senat. Esclar que aquest Senat ja no era ni ombra d’ell mateix. I a diferència dels “bons emperadors” de la dinastia antonina, que actuaven de cara a la galeria com si li reconeguessin l’autoritat d’antany i la valuosa funció de contrapès al poder propi; que fingien participar en peu d’igualtat en les seves deliberacions i que no en feien executar sinó els integrants estrictament necessaris, Sever li mostrava un menyspreu olímpic.

Com a emperador, embelliria Roma i altres ciutats de l’Imperi. Cenyint-nos només a la capital, l’any 203, va fer bastir l’arc de triomf, dedicat també al seus fills, Caracal·la i Geta, amb una decoració escultòrica exuberant, per commemorar els primers deu anys del seu regnat i recordar les victòries aconseguides sobre els parts; també, prop de l’estadi de Domicià, per a l’esbarjo antiestrès dels ciutadans, les Termes del Trastevere i, a la Via Àpia, on girava cap al Palatí, un estrany edifici anomenat Septizodium (de Septisolium, ‘set sols’), sense altre funció que la decorativa; va reconstruir el grandiós pòrtic d’Octàvia, al camp de Mart, que havia estat destruït per un incendi i restaurar el magnífic Panteó reedificat per Adrià, el teatre de Pompeu, els temples de Vespasià, Juno Moneta i la casa de les Vestals. La restauració cap al 204 del temple de Vesta, rodó sobre una base quadrada i tocant a aquella casa, sembla que es va dur a terme per ordre directa de l’emperadriu. En fi.

La tradició eclesial retrata Septimi Sever com un perseguidor dels cristians, cosa que cal dir que és confondre els ous amb els cargols. Ben al contrari, Sever, que es refiava d’auguris, somnis i horòscops, devia compartir allò del poeta Juvenal: «Avui ja no creuen ni els nens en aquest regne de les ombres situat sota terra, en aquella llacuna Estígia poblada de gripaus, travessada pels morts en barca.» De fet, va tenir una actitud tolerant amb tota mena de cultes i envers les comunitats cristianes, que feia molts anys que s’havien distanciat prou de la sinagoga com per ser perfectament identificables. És més, durant el seu regnat hi va haver cristians que ocupaven càrrecs rellevants en la cort. I és dubtós que el 202, el seu desè any de govern, promulgués un edicte general a Palestina prohibint la conversió al judaisme i al cristianisme i prescrivint penes greus per als nous conversos.

Ara: sí que hi va haver episodis persecutoris locals, sobretot a l’Orient i el nord d’Àfrica (Leònides d’Alexandria, pare d’Orígenes, les cartagineses Perpètua i la seva esclava Felicitat, condemnades a les feres tot i que la primera, com a ciutadana romana, hauria d’haver estat condemnada a espasa...). Però no s’ha d’oblidar que suplicis esgarrifosos com la creu o el foc no es reservaven als cristians sinó que s’aplicaven també a reus d’altres crims. De fet, l’Imperi era força permissiu quant a professar i difondre la religió que fos sempre que els seus adeptes no atemptessin contra la mos maiorum ‘el costum dels ancians’ i, arribat el cas, retessin culte als déus oficials i a l’emperador, tret dels jueus, que n’estaven exempts. És a dir, no es tractava d’exigir als acusats que professessin tal o tal creença, sinó que complissin els seus deures amb l’estat: pagar impostos i fer, quan tocava, el jurament o el sacrifici prescrit per la tradició. I s’ha acabat el bròquil.

Convé ara donar-vos notícia trista d’unes morts. De la de Plaucià, que assabentat, segons la versió oficial, que el seu gendre Caracal·la volia eliminar tant a la seva filla com a ell mateix, va decidir avançar-se i treure’l del mapa, però descobert el pastís i cridat a palau, va ser condemnat per traïció i liquidat allí mateix el gener del 205 mentre se li confiscaven les propietats i les riqueses, que eren moltes, i Plautil·la i la seva filla eren enviades a l’exili. No va trigar a reunir-se amb ell el seu amic Cecili Agrícola, involucrat també en la conxorxa, que es va fer obrir les venes després d’engatar-se amb un bon vi. I no puc passar per alt tampoc la de Bul·la Fèlix, un cap de bandits amb cert carisma popular, una mena de Serrallonga avant la lettre, a qui «mai no es veia quan se'l creia veure –diu Cassi Dió–, mai no es trobava quan se'l creia trobar, mai no s'atrapava quan se'l creia haver atrapat», i que després d’innombrables aventures entre el 205 i el 207, seria traït per una de les seves amants, fet presoner i lliurat en públic a les urpes i la gola de les feres.

El 208 Sever es va dirigir a Britànnia amb les legions corresponents, acompanyat pels seus fills que, tot s’ha de dir, no es podien veure ni en pintura, per castigar els indígenes i restablir-hi la pau i l’ordre romans. Passava que l’exgovernador Albí, un cop proclamat emperador, havia retirat gran part de la guarnició i se l’havia emportat a Lugdunum (l’actual Lió), per enfrontar-se a qui l’havia traït, i aviat les tribus caledònies, prèvies incursions de tempteig per avaluar la situació, havien vist el cel obert i llançat un gran atac sobre les tropes aquarterades a la frontera –el mur d’Adrià, ja que el d’Antoní s’havia abandonat molts anys enrere–, depassant-la malgrat la resistència dels ocupants, que no disposaven de reforços, i aprofitant l’avinentesa per fer diverses expedicions de saqueig contra el ric sud.

Un cop a l’illa, Sever va establir el campament principal a Eboracum (avui York, Anglaterra). Aleshores, uns 20.000 homes van marxar cap al nord amb ell, assegut cada dos per tres, quan el deixava fora de joc el dolor intens dels freqüents atacs de gota que patia, en una cadira gestatòria tancada, que duien a coll. Un cop en territori enemic, els seus homes, empunyant la pala i la dolabra –una eina consistent en una peça de ferro acabada en punta en un extrem i una fulla plana de vora tallant a l’altre perpendicular al mànec–, van talar boscos, aplanar terrenys i reblir aiguamolls sense poder entaular amb els caledonis, que els esquivaven, cap combat decisiu. Finalment, van desfer el camí i, pel que fa al mur d’Adrià, l’emperador el va fer reparar i hi va assignar nodrides tropes per defensar-lo.

Afectat Sever per lesions articulars permanents i problemes renals, a Eboracum el va visitar la mort el 4 de febrer del 211 sigui cert o no que Caracal·la havia demanat abans als metges que n’acceleressin el tràmit. En qualsevol cas, vestit d’uniforme, se’l va col·locar sobre una gran pira davant la qual desfilaria tothom fins que els seus fills la van encendre. Al cap de poc, mentre la seva ànima voletejava pel cel dels militars, els ossos que havien sobreviscut al foc emprenien el viatge en una urna a Roma per ser dipositats al mausoleu d’Adrià.

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (18)

Principat. Generals-Emperadors

Pèrtinax & Cia.

Amb Còmmode encara de cos present, al matí de l’endemà 1 de gener del 193, Pèrtinax va ser proclamat emperador pels pretorians, sense gaire entusiasme tot i haver rebut d’ell la promesa de lliurar-los dotze mil sestercis a cadascun ja que temien que els retirés els privilegis extravagants de què gaudien, i a continuació pel Senat, on no era vist de bon ull a causa del seu origen humil (son pare havia estat un llibert a qui havia enriquit el comerç de llana). La pregunta que s’imposa, doncs, sobre els motius pels quals se li va fer escaleta per pujar al tron, només la contesta –o intenta contestar-la– Herodià, segons el qual els conxorxats

van prendre la decisió de cridar com a successor en l’Imperi a un home d’edat avançada [66 abrils] i moderat, amb la intenció de posar-se ells mateixos fora de perill i perquè tothom respirés després de l’amarga disbauxa de la tirania. En havent considerat diversos noms, ningú els va semblar tan capacitat com Pèrtinax. [...] Era l’únic que quedava amb vida dels venerables consellers deixats a Còmmode per son pare, que no havia executat o perquè el respectava pel seu prestigi, en ser el més il·lustre dels companys i generals de Marc [Aureli], o perquè la seva pobresa el protegia.

Publi Helvi Pèrtinax havia nascut a Alba Pompeia (actual Alba), regió de la Ligúria, al nord-oest d’Itàlia. Amb sa germana, Hèlvia Fídia, es va educar a casa del seu oncle matern, que el va fer estudiar amb un gramàtic grec i després amb un de romà, Sulpici Apol·linar. El mateix Pèrtinax va exercir de gramàtic durant un temps, però va decidir buscar una feina més rendible i, amb l’ajut del patró de son pare, se’l va promocionar primerament a centurió i se li va encarregar després, ja com a prefecte, el comandament d’una cohort (10 cohorts formaven una legió). En la guerra contra els parts del regnat de Marc Aureli i Luci Ver, se li premiarien els serveis prestats i, després d’haver estat destinat a Britànnia com a tribú militar i a la frontera del Danubi, va ser designat procurator, una cosa així com intendent en cap, de la Dàcia (bàsicament, els actuals estats de Romania i Moldàvia).

Malgrat ser víctima de certes intrigues de palau durant el regnat de Marc Aureli, aviat se’l destinaria a servir a les ordres del general Claudi Pompeià, el qui casaria a la mort de Luci Ver amb la seva vídua Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, en la primera guerra marcomana. El 175, Pèrtinax rebria l’honor d’un consolat i les enhorabones pel fet que la seva esposa Flàvia Ticiana portés al món feliçment un infant. Fins a l’any 185, Pèrtinax seria governador de les províncies de la Mèsia Superior i Inferior, Dàcia i, ja sota Còmmode, Síria, la perla de les províncies i, finalment, Britànnia.

Tornat a Roma, Pèrtinax va jugar un paper actiu en el Senat, fins que el prefecte pretorià Perennis el forçaria a abandonar la vida pública. Al cap de tres anys, se’l va cridar a prestar servei a Britànnia perquè l’exèrcit s’hi havia amotinat. Allà intentaria calmar els ànims però una legió insubordinada va atacar la seva guàrdia personal i el va donar per mort entre els morts. Tanmateix es recuperaria de les ferides sofertes i, aleshores, la faria pagar cara als seus agressors. I si tenim en compte que amb la flagel·lació amb branques llargues i primes, generalment de vinya –sarments, que era la insígnia dels centurions–, es castigaven a l’exèrcit faltes menors en tant que la pena prescrita per a delictes com la insubordinació, la deserció i la traïció era la mort prèvia tortura, no hi ha dubte sobre quina es va aplicar. Ara: com que a la traïció s’hi afegia en aquest cas l’esperó de prendre venjança del dany personal rebut, no cal deixar volar gaire la imaginació sobre la crueltat que devia revestir el suplici.

De tota manera, Pèrtinax acabaria renunciant al càrrec ja que les legions l’odiaven i de retruc s’estaven tornant hostils a l’autoritat imperial. Passaria a servir com a procònsol d’Àfrica i després com a prefecte urbà de Roma, càrrec que tenia quan Còmmode va ser assassinat.

Un cop al tron, explica Cassi Dió que

va nomenar prefecte de la ciutat el seu sogre, Flavi Sulpicià, un home realment digne de tal magistratura. No obstant això, no desitjava nomenar Augusta la seva esposa, ni Cèsar el seu fill, encara que així ho havíem autoritzat [al Senat]. De fet, va rebutjar enèrgicament totes dues propostes, fos perquè encara no havia assentat fermament el seu propi poder, com perquè no voldria que la seva impúdica dona embrutés el nom d’Augusta ni que el seu fill, que encara era un noi, abans d’haver rebut la seva educació, quedés corromput pel luxe i les perspectives que implicava el títol de Cèsar. De fet, ni tan sols els va portar amb ell a palau, sinó que des del primer dia va apartar tot el que li havia pertangut i ho va dividir entre els seus fills (tenia també una filla), i va ordenar que visquessin amb el seu avi; allí els visitava ocasionalment, però més com a pare que com a emperador.

Pel que fa a la possible impudícia de Ticiana, només hi ha una referència una mica més precisa a la Historiae Augustae, segons la qual hauria tingut un afer a plena llum o gairebé amb un individu que l’hauria enlluernat cantant –imagino que a l’estil melòdic de Frank Sinatra– i acompanyant-se amb la lira. Cert que de l’emperador afirma, en contrapartida, l’imaginatiu bisbe Antonio de Guevara que va ser «molt notat» el fet que tingués amors amb la seva neboda Cornifícia, escandalosos tant per la seva edat avançada com pels anys que separaven la parella. A saber si no s’ho va treure de la mitra! Quant a no fer partícips als seus familiars dels títols i dignitats imperials podria haver obeït també al seu desig de preservar-los dels punyals que volaven tothora i en tots sentits.

Fos com fos, Pèrtinax va descobrir la profunda crisi econòmica en què estava sumit l’Imperi i, carregat de bones intencions, va intentar reformar la institució dels Alimenta amb la seriosa oposició de sectors de l’exèrcit i, d’altra banda, es va veure obligat a dur a terme tota mena de retallades que el convertirien en un emperador poc popular els primers dies de govern si bé, amb el pas del temps, seria recordat com un emperador “amable”, un dels “bons”.

D’altra banda, aconseguiria avortar una conspiració que pretenia substituir-lo sí o sí pel cònsol Pompeu Sosi Falcó, la riquesa del qual enllaminia els pretorians i a qui ell mateix allargaria la mà quan el Senat estava a punt de condemnar-lo per la intriga. Ara bé, diu Cassi Dió que el prefecte «Let, aprofitant-se de l’assumpte de Falcó, va procedir a donar mort a molts dels soldats, fent veure que es feia per ordre de l’emperador» i tant perquè temien ser els següents com perquè l’emperador, per pagar-los el favor d’haver-lo entronitzat, només els havia pogut abonar la meitat de la recompensa esperada malgrat haver venut les propietats mobles i immobles de Còmmode i, entre les primeres, les joves i els noiets que feia servir per als seus jocs de llit, es van amotinar el 28 de març del 193 (l’any que seria conegut com el “dels cinc emperadors”).

Aquell dia, Pèrtinax, assabentat que un grup d’uns dos-cents pretorians s’acostava, ventant la gladius, al palau reial, descartant enfrontar-hi els soldats amb què comptava i desoint el consell que fugís dels seus lleials, sortiria a negociar-hi in person. Els va adreçar un discurs que si bé va convèncer els uns, que embeinarien les espases, va deixar els altres com el negre del sermó: amb els peus freds i el cap calent. Un grup de guàrdies més agosarats que els altres, aleshores, tiraria pel dret: es van abraonar sobre l’emperador i el seu 86è dia de reialesa i glòria, el van enviar al regne tètric d’Hades, el déu del món dels morts. Això sí, perquè no hi anés sol, immediatament van enfonsar també l’espasa en el seu fidel camarlenc Eclecte.

Un cop tret Pèrtinax del mig, els pretorians van esdevenir subhastadors del tron ​​imperial: hi pujaria, van anunciar, qui els oferís més quartos. I dels dos postors, l’oferta final de Sulpicià, prefecte de la ciutat i sogre de l’interfecte, de qui es podia sospitar que, arribat al poder, tingués la temptació de tornar-los la pilota, va ser de vint mil sestercis per barba i la del senador Didi Julià, un banquer multimilionari, de vint-i-cinc mil. No cal dir que els soldats, sense pensar-s’hi, van lliurar la corona al més-dient. Però l’alegria per la fantàstica moma pactada, que mai no arribaria, aviat es va convertir en ressentiment. D’altra banda, si el poble va rebre el nou emperador amb insults i literalment a pedrades, el Senat, tot i ratificar-lo en el càrrec, va trametre en secret peticions d’ajut a uns quants generals destacats a províncies com a governadors i així, a les poques setmanes, Pescenni Níger a Síria (que era el seu favorit), Clodi Albí (cunyat de l’anterior) a Britànnia, i Septimi Sever a Dalmàcia i Pannònia van revoltar-se al capdavant de les legions que comandaven.

De manera que tan bon punt es va asseure al tron, Didi no va gaudir gaire de la vida encara més regalada que abans que comportava el títol d’emperador, sinó que va haver de fer front a la perillosa situació que creaven sobretot les tropes de Sever, a les quals s’havien unit les desplegades a Germània i als Balcans, i que s’acostaven a marxes forçades per tal d’avançar-se a les dels seus rivals.

Sever, que per raons tàctiques s’havia aliat amb Albí, a qui va reconèixer com a cèsar i prometre el cogovern, havia ocupat ja sense lluita Ravenna, apoderant-se de gran part de la flota imperial ancorada al port, i marxava cap a Roma. Didi es va afanyar a fortificar la capital tan de pressa com li era possible, però estava de pega: no sols molts ciutadans dels qui s’ho podien permetre van fugir de la ciutat per por del que se’ls podia venir a sobre sinó que un nodrit destacament de pretorians que va enviar a defensar les muralles va aprofitar l’avinentesa per desertar i lliurar-se als rebels: això sí, la seva recompensa consistiria en el desterrament dels més i l’execució dels qui havien pres part en la mort de Pèrtinax.

Mancat de suports, Didi va oferir a Sever compartir el tron però aquest va rebutjar l’oferta fos perquè no el reconeixia com a emperador legítim, perquè ja es veia la corona a tocar del crani, o per totes dues coses i, de passada, va pelar el missatger. Una delegació de senadors, aleshores, hi va pactar el seu reconeixement com a emperador, jurant-li lleialtat, i la condemna a mort de l’altre. Sever, victoriós, entrava a la capital l’1 de juny del 193 i el Senat, reunit, el proclamava nou emperador. L’endemà, el deposat Didi, que romania a palau, abandonat per tots, va ser decapitat a la cambra de bany en què s’havia tancat per un soldat ras que complia ordres. «Però, què he fet malament? A qui he matat?», diu que van ser les seves últimes paraules.

El vencedor va llicenciar els pretorians que havien ajudat Didi a pujar, de lleialtat tan a la deriva, i els va substituir per soldats de les seves legions. D’altra banda, explica Cassi Dió de primera mà,

ens va fer [al Senat] algunes promeses jactancioses, com les que ens havien fet els bons emperadors d’abans, en el sentit que no condemnaria a mort cap senador i va prestar jurament pel que fa al cas i, encara més, va ordenar que quedés confirmat per mitjà d’un decret conjunt, proscrivint com a enemics públics l’emperador i qualsevol que l’ajudés a [cometre] tal acte, així ells com els seus fills. I, no obstant això, ell mateix va ser el primer a violar aquesta llei, en comptes de guardar-la, i va fer donar mort a molts senadors; de fet, Juli Soló mateix, que per ordre seva havia redactat aquest decret, va ser assassinat no gaire després.

Níger, que disposava de més efectius que Sever i als quals, per afegitó, s’havien sumat les tropes enviades com a reforç pel rei part Vologès V, i que controlava el graner d’Egipte, havia comès l’error de no sortir disparat cap a Roma des del primer moment. I es trobava a Antioquia de l’Orontes, quan va rebre la notícia que el seu rival avançava cap a l’est. Llavors, mentre Egipte passava a poder d’aquest que, d’origen libi, també s’havia garantit el suport del seu país natal, va fortificar les muntanyes del Taure, va deixar una forta guarnició a l’antiga colònia portuària grega de Bizanci i altres ciutats i va ocupar Tràcia i el nord de Grècia, però alhora va oferir resoldre el conflicte fent la proposta de dividir-se l’Imperi. «Puja aquí dalt i balla», devia ser si fa no fa la resposta de Sever.

Després de travessar el Bòsfor, l’exèrcit d’aquest darrer lliuraria amb èxit la primera gran batalla, prop de Cízic, a Mísia (nord-oest de l’Àsia Menor). Una segona batalla en uns congostos prop de Nicea, a Bitínia (est de Mísia), aquesta dirigida, en el bàndol contrari, personalment per Níger, acabaria amb el mateix resultat i si no va arribar a ser una catàstrofe total per als seus homes només es deu al fet que va caure la nit. Part d’ells es retirarien a Armènia, mentre Níger fugia a la ciutat d’Issos. La tercera i decisiva batalla es lliuraria al mateix punt de la plana d’Issos en què el persa Darios III havia plantat cara inútilment a Alexandre el Gran. I una altra vegada, conforme a la llei de Murphy, li tocaria el rebre a Níger i hi perdria vint mil homes. Va provar aleshores de fugir a Pàrtia però una partida de soldats enemics el va interceptar i el va escabetxar. Corria l’any 194. 

Ni la dona –impúdica o no impúdica–, ni els fills ni cap familiar veurien com li confiscaven a continuació tots els seus béns perquè en van compartir la mala fi. A ell li van tallar la testa i la van enviar a Bizanci, que encara resistia contra Sever, per exhibir-la als assetjats, que cedirien davant argument tan convincent.

Desaparegut Níger i caigut Bizanci, els banys i els edificis públics de la qual van ser destruïts i arrasades les muralles, Sever va creure arribada l’hora d’assolir tot el poder i va girar les seves armes contra Albí, a qui no havia servit de res, doncs, ni ser-li lleial ni fer-li la gara-gara adoptant-ne el nom (Septimi). Tan sols després d’escapar pels pèls de ser assassinat per un missatger del seu rival i decidit a aguantar el tipus, Albí es proclamaria emperador la tardor del 196 i, amb el suport de les legions de la Gàl·lia i d'Hispània, passaria de Britànnia al continent al capdavant d’un exèrcit imponent.

Un encontre menor tindrien aviat les forces d’Albí, segons Cassi Dió, amb les d’un enigmàtic espontani que, sent mestre d’escola, es va llançar a l’arena:

Numerià, un gramàtic que ensenyava als nens les primeres lletres, va partir de Roma cap a la Gàl·lia per alguna raó desconeguda i, fingint ser un senador romà enviat per Sever per allistar un exèrcit, va reunir inicialment una petita força i va donar mort a uns quants de la cavalleria d'Albí, aconseguint a més alguns altres èxits en benefici de Sever.

I si la topada en si no passaria als annals de la història militar, mereixeria fer-ho amb lletres d’or pel fet que el mestre en va obtenir un increïble botí de setanta milions de sestercis i que, més increïble encara, el va lliurar a l’emperador. Quan Sever, tan estupefacte com és de suposar, va voler fer-lo ric i nomenar-lo senador de veritat, l’altre va declinar l’oferiment i al capdavall només va acceptar una petita assignació per retirar-se a viure al camp.

Així arribaria l’hivern i, mentrestant, Sever aplegava totes les seves legions i posava rumb a la Gàl·lia per encarregar-se in person del problema. A Viminacium, capital de la Mèsia Superior (actual Sèrbia central, Kosovo i part septentrional de Macedònia del Nord), va fer un discurs als seus homes bescantant Clodi Albí, a qui titllaria de traïdor, declararia enemic públic i li retiraria el títol de cèsar, que va traspassar al seu fill Bassià, que va rebre el nou nom de Marc Aureli Antoní, una manera més aviat tramposa de guanyar legitimitat en vincular-lo (i vincular-se ell mateix) a la dinastia antonina.

El primer xoc directe, previ a la gran batalla final, entre els dos poderosos exèrcits que incorporaven bon nombre d’aliats (britans, els d’Albí; pannonis, misis –de Mèsia– i dacis, els de Sever), tindria lloc a Tinurtium (Tournous, a la Borgonya), i la victòria, poc concloent, se l’enduria l’emperador tot i que, poc després, el rebel va derrotar les tropes que comandava el legat de Sever Viri Llop causant-li moltes baixes. (Llop, però, va escapar i just l’any següent, qui ho havia de dir, se’l nomenaria governador de Britànnia precisament).

El 19 de febrer de 197, els exèrcits de Sever i d’Albí es van enfrontar a Lugdunum (Lió) en una batalla que sembla que va ser la més gran i més llarga –va durar més de dos dies– lluitada mai entre romans i de la qual, després d’un estira-i-arronsa en què tan aviat prenien els uns avantatge com el perdien, sortiria vencedor el primer i, el segon, sense bous ni esquelles. En efecte, fugit i amagat en una casa, Albí es va treure la vida. Allí el van descobrir soldats enemics, que en van maltractar el cos fins que Sever va ordenar que se li tallés la testa i se l’enviés a Roma per ser exposada en una pica i que la resta es pengés al campament, abans d’arrossegar-la i llençar-la al Rin amb la seva dona i els fills, aquests sembla que sencers. També, de passada, que fossin enviats a fer el darrer viatge vint-i-nou senadors partidaris d’Albí, uns quants d’ells hispans, per cert.

Sever s’havia sortit amb la seva: assolir el poder absolut.