Principat. Dinastia Flàvia
Durant l’any 69, el dels quatre emperadors –cap d’ells, tot sigui dit, amb el pedigrí dels anteriors–, hi va haver, com recordareu, un seguit de petites guerres civils i Roma veuria vestir successivament la porpra a Galba, a Otó, a Vitel·li i, finalment, a Vespasià, conegut pels seus èxits en les campanyes contra els jueus sediciosos a Palestina i proclamat emperador per les seves tropes a primers de juliol, quan ja havia complert els seixanta, que establiria el que va ser la segona dinastia de l’Imperi: els Flavis.
Quan
Vespasià va conèixer la notícia de la
victòria dels seus a Cremona sobre
l’exèrcit de Vitel·li era a
Alexandria i allà va conèixer Apol·loni de Tíana
amb qui travaria una bona amistat. Que
Apol·loni, a més de filòsof i
matemàtic, era mag ho acrediten els
innombrables prodigis obrats per ell que descriu el
seu biògraf Filòstrat d’Atenes, un
dels quals es pot resumir
així: en
passar per davant d’ell el baiard amb el cadàver d’una donzella
pertanyent a una família de rang consular a qui es va donar per
morta el dia del seu casament, s’hi va acostar, va pronunciar
algunes paraules en secret i la noia va tornar a la vida (poca
broma!)
i se’n va anar caminant a casa
de son pare, potser a fer-se les ungles. Els seus parents li van regalar una gran suma de diners,
que ell generosament va
donar a la noia com a dot.
Però anem per ordre que es fa tard. Titus Flavi Vespasià va néixer a l’antiga ciutat sabina de Rieti, al centre geogràfic d’Itàlia, en el si d’una família a la qual avui s’encasellaria en la classe mitjana acomodada. Va ser un home adornat de virtuts i bones obres com la de fer la rosca als poderosos adequats, primer a Calígula i després a Narcís, l’influent llibert de Claudi, pel favor del qual se’l va destinar a Germània com a legat de legió d’on passaria més endavant a Britània destacant en els combats i fent-se creditor d’honors. Suetoni en descriu el físic així:
Era de complexió quadrada, membres forts i robustos i el rostre com el de qui fa esforços violents. Així va passar que un satíric, a qui compel·lia a dir un acudit sobre ell, li va contestar alegrement: «Te’l diré quan acabis de descarregar el ventre.»
Tenaç, s’imposava una fèrria disciplina de treball, no coneixia el ressentiment (un cop emperador, dotaria amb esplendidesa, per exemple, la filla del seu enemic Vitel·li i li faria magnífics regals), i era molt exigent amb la conducta i l’honradesa d’altri. Finalment, l’any 62, Neró va enviar-lo com a procònsol a l’Àfrica, d’on hauria de tornar a Roma pelat com una rata o gairebé.
Va casar l’any 40 amb Flàvia Domicil·la, primera d’aquest nom (la segona, esposa del cònsol Titus Flavi Climent, nebot de Vespasià, a més de santa seria màrtir sota l’emperador Domicià perquè va morir a l’exili). La primera Domicil·la havia estat en un altre temps esclava i concubina d’un cavaller romà i, ja ciutadana lliure i casada amb Vespasià, li donaria dos fills, Titus, el gran, que com era habitual havia heretat el nom de fonts del pare, i Domicià, el segon, futurs emperadors tots dos, i una filla, Domicil·la (aquí, la tercera). Sobreviuria dona i filla, a les quals va perdre abans d’obtenir l’Imperi. Un cop vidu, va rebre una altra vegada a casa la seva antiga amant Cenis, lliberta d’Antònia, mare de Claudi, a la qual servia de secretària; i fins i tot sent ell emperador la tractaria sempre com a una esposa legítima, cosa que no treu que la substituís a la seva mort per unes quantes concubines.
Després d’haver format part del cercle de pròxims a Neró i de caure en desgràcia a causa, sembla, d’adormir-se durant un dels seus concerts a Grècia, l’any 66, quan van esclatar les revoltes a Judea (Primera Guerra Judeo-romana), aquell no dubta a nomenar-lo legat imperial amb quatre legions al seu càrrec –uns seixanta mil homes– per posar-hi fi, cosa que aconseguirà en dos anys, si exceptuem el control de Jerusalem, tasca que, com vaig avançar en el capítol anterior, encomanaria a son fill Titus.
El cas és que, proclamat Vespasià per diverses legions, es decideix a començar la guerra civil i havent enviat tropes a Itàlia, es trasllada a Alexandria. Allí s’assabentarà els darrers dies de desembre del 69 de la mort de Vitel·li, esdevinguda el 20 de desembre i, gairebé alhora, que el Senat li confereix els poders imperials i el títol d’August.
El nou any 70 portarà novetats a les altes esferes de Roma: Licini Mucià enviarà fora de la capital, amb les legions, el seu rival Marc Antoni Prim; Domicià, el fill petit de Vespasià, introvertit i impopular, en serà pretor, un càrrec de categoria, només per sota del de cònsol; Arri Var serà substituït com a prefecte del pretori per Climent Arretí, amic íntim de Domicià, aviat substituït en el càrrec per Titus mateix, que erradicarà amb sang tota possible oposició al nou emperador. Aquest, a l’últim, sense presses, precedit d’un gran prestigi militar, arribarà l’octubre a Roma per encasquetar-se oficialment el llorer imperial i per celebrar el seu triomf sobre els jueus.
Més aviat auster, poc inclinat als compliments i menys a la pompa, Vespasià va prendre les mesures necessàries perquè nobles i potentats no fessin ostentació de luxes excessius, com era habitual. La seva fòbia a la inútil aristocràcia romana arribava al punt de negar qualsevol favor a qui fes servir molts títols i mai va admetre com a col·laboradors els qui vestien teles costoses o es perfumaven. Explica Suetoni que «havent-se presentat molt carregat de perfums un jove a donar-li gràcies per la concessió d’una prefectura, es va tombar disgustat i li va dir amb severitat: “M’estimaria més que fessis pudor d’alls”, i va revocar el nomenament».
Els pretorians, que ja s’havien acostumat a posar i treure, i a collar emperadors, es van veure postergats en les seves prerrogatives per Vespasià, que en reduiria el nombre (de setze cohorts de 1.000 homes cadascuna, a nou de 500, alleujant així l’erari públic i la tasca, entre altres, del laterculensis, l’encarregat de redactar les llistes de soldats) i en reduiria també les atribucions afrontant la possibilitat de córrer la sort d'alguns dels seus antecessors. Alhora, va saber infondre en poc temps disciplina i moral a les legions, díscoles i enfrontades, que havia rebut. Va llicenciar molts veterans i els va donar terres. I si l’exèrcit, fins aleshores, l’integraven principalment itàlics (lliures: els esclaus no tenien accés a les armes, no fos cas), en endavant es nodriria sobretot de reclutes procedents de les classes mitjanes de les províncies de l’Imperi, en especial de les occidentals.
Quant als afers militars, tot i que sota Vespasià es pot dir que en general hi va haver pau a l’Imperi amb la notòria excepció de Palestina, és cert que va heretar una insurrecció dels bataus, un poble germànic assentat a la Germània Inferior, el que avui són els Països Baixos, comandada pel borni Claudi Civilis (un batau amb ciutadania romana) i el seu aliat per jurament Juli Sabí, cap dels lingons, un poble gal. N’havia estat causa un edicte de Vitel·li que els exigia unes lleves als bataus que incloïen els ancians i de les quals només se’n podien deslliurar afluixant la mosca. Els rebels, després de vèncer les legions acantonades a la zona i d’ocupar Castra Vetera, un campament al Rin, fundat per Germànic en temps d’August, s’hi van fer forts. Durant un temps hi resistirien els atacs del general Quint Petili Cerealis, enviat contra ells per l’emperador, de qui era parent, que finalment, amb els alts i baixos de tota guerra, en sortiria victoriós.
Malgrat això, a causa dels exagerats informes que havia rebut de Cerealis, Licini Mucià es va veure forçat a sortir de la capital amb les seves pròpies tropes per donar-li un cop de mà, una expedició a la qual es va afegir Domicià, que albergava l’esperança que se li concedís el comandament d’una legió, una esperança infundada perquè, segons Tàcit, Mucià no hi tenia la més mínima confiança, tot i que s’estimava més tenir-lo a prop, on pogués controlar-lo, que no pas a Roma. Quan van arribar les notícies de la victòria de Cerealis, Mucià va haver de desfer el camí tot intentant dissuadir el fill de l’emperador de perseguir la fama militar. Aleshores, Domicià va escriure directament a Cerealis, per suggerir-li que li traspassés el comandament de l’exèrcit, però aquest, previngut per Mucià, ho va rebutjar.
Després de la derrota, Civilis va aconseguir escapar i, encara que rebria reforços, es va retirar a una illa a la desembocadura del Rin, la insula Batavorum, que convertiria en la seva base d’operacions. Des d’allà, quan ja no se’l considerava un perill, llançaria diversos atacs que ocasionarien greus pèrdues als ocupants. Cerealis va acabar per atacar l’illa amb forces molt superiors i la va fer devastar. Tot i així, seria finalment el pur esgotament i la desesperança el que faria que els rebels acceptessin la rendició a canvi del perdó. Civilis va desaparèixer durant uns quants anys fins que va ser capturat i possiblement executat.
També el seu aliat Sabí aconseguiria fugir i amagar-se en algun racó de l’Imperi. No obstant això, als nou anys de la seva derrota, va ser trobat i traslladat a Roma on seria ajusticiat amb la seva dona Eponina, que sabia des del primer dia on s’amagava el seu marit i no havia cantat. Esclar que Vespasià, d’haver-ho volgut, hauria venjat la insubordinació de Sabí turmentant-ne la dona i fent-la confessar el seu secret, però va preferir no obligar Eponina que traís el seu home. I si a l’últim se la va ajusticiar, es deu al fet que ella mateixa ho va preferir a quedar-se vídua, i no per desig de l’emperador. O això diuen les fonts.
L’única persecució que va portar a terme seria la dels astrologi i philosophi professionals contra els quals va publicar un edicte en virtut del qual se’ls faria fora de Roma, i si més no a un de l’escola cínica li va fer tallar el cap l’any 75 en públic, és de suposar que per enemistat personal o perquè fos un dels més significats partidaris de la República. Com ho era Helvidi Prisc, el primer del Col·legi dels Pretors, que absents de Roma l’emperador i son fill Titus, com també Domicià, pretor de la ciutat, va presidir les complexes cerimònies de restauració del Capitoli, cremat durant les recents lluites, i en va posar la primera pedra el 21 de juliol de l’any 70.
Prisc tenia greus desatencions amb Vespasià, a qui s'adreçava com si fos un ciutadà més, i aquest, que no volia tampoc sentir-lo a parlar de Repúbliques, el va amenaçar d’expulsar-lo del Senat a menys que hi anés només a escoltar i no obrís boca, però ell s’hi va negar tot insistint que hi aniria i diria el que creia just. Quan l'altre li va recordar com qui no vol la cosa que el podia fer matar, ell va replicar que ja sabia que no era immortal i que fes cadascú allò que li tocava. Finalment l’emperador el va desterrar; més endavant, aconsellat per uns enemics de Prisc, n’ordenaria l’execució. Cert que se’n va penedir de seguida, però els missatgers enviats per revocar l’ordre ja no hi van ser a temps.
Què era concretament el que va moure Vespasià a prendre els filòsofs de caps d’esquila pretendria saber-ho els primers anys del segle V l’escriptor cristià Sinesi de Cirene. Aquest atribuiria al grecoromà Dió Crisòstom haver-ne estat l’inductor amb la seva obra, avui perduda, Contra els filòsofs, en què instava al desterrament de la capital dels seguidors de Sòcrates i de Zenó de Cítion. Dió, a més, havia concedit també l'atenció a temes tan sublims com ara l’origen diví d’Hèracles (l’Hèrcules de la mitologia romana) o si l’home savi és feliç; també a l’esclavatge i la llibertat: per ell, tant pot ser esclau el Gran Rei, com lliure qualsevol esclau carregat de cadenes. La llibertat vertadera no té res a veure amb els títols, ni amb els càrrecs ni amb el pes dels grillons, ni amb la indumentària. (Amén.)
La capacitat administrativa de Vespasià va ser gran i no sols per dividir la província d'Il·líria en dues –Dalmàcia, la part costanera occidental de la península balcànica, i Pannònia, la part interior–, sinó per estabilitzar les finances de l’Imperi valent-se, això sí, d’estratagemes poc ortodoxos i no gaire elegants. Entre altres mesures, va decidir vendre l’absolució als acusats, fossin culpables o innocents, i atorgar els poders inherents a alts càrrecs governamentals a aquells individus que més paguessin pel lloc. Pensava, potser amb encert, que encara que aquests esquilessin després el poble, com era de rigor, ja tornaven per endavant part dels futurs béns mal adquirits.
Pel que fa als impostos, a més de restablir els que Galba havia abolit, en va crear de nous. Fins i tot un sobre l’orina humana que, pel seu contingut d’amoníac, recollien per a ús industrial assaonadors, bugaders i tintorers de les comunes públiques i els gibrells col·locats a la porta dels respectius obradors (orinals que l’enginy popular aviat batejaria com a vespasians). Relata Suetoni que havent retret Titus a son pare que l’hagués imposat, aquest va reaccionar posant-li davant dels nassos els diners obtinguts de la primera recaptació i preguntant-li si feien mala olor; i en contestar-li aquell que no, va replicar «I, en canvi, han sortit dels orins», anècdota que deu ser l’origen de la locució llatina pecunia non olet ‘els diners no fan olor’.
Una altra mesura sàvia, amb rivets de canallada, va ser nomenar exactors, o recaptadors de tributs, els individus més egoistes, miserables i àvids de riquesa de què disposava entre els els empleats del que en podríem dir ministeri d’Hisenda. Com era d’esperar, plomant els ciutadans a cor què vols, aquests facinerosos aviat es van fer rics, però aleshores l’emperador va confiscar-los tots els béns i obligar-los a reparar els abusos comesos. Així va aconseguir cobrar tots els impostos legalment cobrables –i per tant afavorir el tresor públic– i, d’una altra banda, burlar i castigar els oportunistes de sempre.
Pel que fa al general Aule Cecina Aliè, de qui es podia esperar que comptés amb el favor de Vespasià, que a Alexandria l’havia tractat amb tots els honors, a Roma va servir-lo només en càrrecs secundaris. Al final ja del regnat (79 aC), juntament amb el ric i poderós Epri Marcel, va participar en un complot contra ell i mentre el darrer seria jutjat pel Senat, condemnat i decapitat, Cecina va ser assassinat per ordre de Titus quan sortia d’un banquet al palau imperial. Potser era més d’un el mòbil d’aquesta mort, ja que Titus sospitava que Cecina s’havia entès amb l’amant que havia portat de Judea i que havia hagut de despatxar, Berenice.
Sense haver fet els setanta, Vespasià moriria en una vil·la prop de la ciutat de Rieti, on havia nascut, als banys d’Aquae Cutiliae. Hi va anar de cacera i allí va agafar uns còlics incurables per a la medicina d’aquell temps. En sentir-se morir, burlant-se dels qui l’envoltaven i del costum de retre honors divins als emperadors traspassats, va dir sarcàstic: «Ai, crec que m’estic convertint en déu».
.jpg)