DÉUS D'ESTAR PER ROMA (11)

 Principat. Dinastia Flàvia

Domicià

 

Titus Flavi Domicià, segon fill de Vespasià i Flàvia Domicil·la, i germà de Titus, va aterrar en el món el 24 d’octubre de l’any 51 a la casa paterna, al turó del Quirinal. Passaria però la infància i la primera joventut a les golfes d’una casa de Roma, on va créixer tot sol amb una tieta, patint unes (relatives) estretors, mentre el pare i el germà anaven de la Seca a la Meca. Vespasià, al llarg del seu regnat, el mantindria en un discret segon pla sense permetre-li adquirir experiència militar, tot i que l’hi havia demanat sovint. Ara bé, com a premis de consolació sí que va rebre un consolat ordinari i uns quants títols honorífics, com ara Cesar o Princeps Iuventutis, més un grapat de sacerdocis: augur, pontifex, frater arvalis...

Suetoni el retrata d’aquesta manera:

D’elevada estatura, modest el rostre, pell rosada i ulls grans, encara que febles; era bell i ben plantat, sobretot en la joventut, encara que tenia els dits dels peus molt curts. A aquest defecte, es van unir altres més endavant; es va tornar, efectivament, calb; se li va fer el ventre enorme i les cames extraordinàriament primes, més afeblides encara per una llarga malaltia. [...] Li disgustava tant ser calb, que prenia per ofensa personal les bromes o critiques que dirigien en presència seva als calbs en general.

(No podia saber que, un cop ell ja no hi fos, el poeta satíric Juvenal s’hi referiria precisament com «el Neró calb.») I, per acabar-ne el retrat, un altre tret rellevant en els seus anys joves: la propensió a enrojolar-se, a propòsit de la qual comenta Tàcit que «com que encara no es coneixien les seves veritables inclinacions, [...] va ser interpretada com a modèstia».

Abans de succeir Titus en el tron, el jove Domicià experimentava tal horror pel més petit vessament de sang que va pensar seriosament a prohibir que s’immolessin bous en les cerimònies religioses. No devia tenir res, però, contra el sacrifici de moscam: d’ell afirma Suetoni que al començament del seu regnat es tancava sol cada dia durant hores per caçar mosques, que enfilava amb un punxó molt agut. Costum aquest que donaria motiu a un acudit del cònsol Quint Vibi Crisp, el qual, preguntat un bon dia si hi havia algú amb l’emperador, va contestar que no i va afegir: «Ne quidem musca» ‘Ni tan sols una mosca’.

Ja esdevingut emperador, quan el Senat va intentar que els seus membres quedessin sostrets al judici imperial, Domicià es va fer nomenar censor perpetu, càrrec que li donava dret a determinar-ne la composició. Això, més l’alçada de cresta de deïficar-se ell mateix en vida adoptant el títol de dominus et deus ‘senyor i déu’, i identificant-se amb Júpiter, va generar en contra seu uns odis africans manifestos i duradors per part de bon nombre de senadors i per descomptat l’empitjorament de les relacions amb el Senat, cosa al seu torn que, recelós i violent com era, devia tenir la virtut de fer-lo emprenyar força.

Domícia Longina, filla del brillant general Corbuló i vinculada a la gens Júlia, havia nascut a finals del regnat de Claudi i era l’esposa del magistrat Luci Eli Làmia Emilià, vint anys més gran que ella i que ja tenia un fill d’un matrimoni anterior, quan Domicià, «després d'haver mantingut comerç carnal amb les esposes de molts personatges» a parer de Suetoni, la va prendre com a amant per casar-s’hi, previ divorci d’ella, a finals del 70. Tres anys després ella li donaria un fill, el nom del qual ignora la història i que va morir abans de tenir ús de raó. L’any 83, un cop conegut que, enamorada del mim d’origen egipci Paris, molt influent a la cort, hi tenia relacions adúlteres, Domicià el va fer assassinar enmig del carrer i també, de passada, un deixeble seu que s’hi assemblava molt i que es trobava malalt, en tant que a Domícia la va repudiar i enviar a l’exili.

A continuació es va divorciar per fer vida marital amb Júlia Flàvia, filla de Titus i per tant neboda seva, que cal consignar que estava casada amb el cònsol Flavi Sabí, tot i que, per decisió imperial, aviat va quedar vídua. Al cap d’un temps, però, per la conveniència política d’accedir a les súpliques del Senat i del poble en aquest sentit, faria tornar la dona i la readmetria a palau sense renunciar a esbargir-se amb la neboda fins que aquesta, embarassada, va avortar –es diu que obligada per ell–, va morir i uns anys després (el 91) va ser deïficada.

Aquestes relacions, tan limitades, devien representar-li una presó i, si no ho havia fet abans, va obrir llavors la ment a d’altres possibilitats:

Era d'una lascívia exagerada –explica Suetoni–, i així, anomenava combats de llit els seus constants ajuntaments carnals, com si fos un tipus d'exercici físic; es creia igualment que depilava les seves concubines amb les seves pròpies mans, i que nedava entre les més vulgars meretrius.

Però encara obriria més la ment segons l’historiador Cassi Dió, que fa referència a la seva complaença en la disbauxa amb jovenets (i dones) en la campanya dels dacis, de què parlaré de seguida, com també al seu enamorament –anys després d’haver promulgat un edicte prohibint la castració dins els límits de l’Imperi–, d’un eunuc de nom Earinus, natural de Pèrgam, a l’actual Turquia, i capat a Itàlia, a qui per cert el poeta hispà Marcial compararia, fent el llepa, amb el mitològic Ganimedes, un adolescent de gran bellesa que hauria estat raptat per Zeus i portat a l’Olimp per fer-li de coper. Per la seva banda, Filòstrat d’Atenes relata que un jove arcadi lliure, «que ni tan sols ten[ia] encara edat de cometre un delicte», acabat d’arribar a Roma per estudiar lleis, va suscitar una passió folla en Domicià (i en altres), que el va assetjar sexualment sense èxit fins que, en represàlia, el fes engarjolar.

Tots aquests passatemps, però, no li van impedir embarcar-se en un ambiciós programa d’obres públiques. A la capital enllestiria, com ja vaig apuntar, la construcció del Colosseu, amb 50.000 seients, i la del temple de Vespasià; restauraria el Capitoli i el monumental teatre de Pompeu, danyats per l’incendi del 80; reconstruiria en pedra i maons l’estadi de fusta per a competicions atlètiques l’emplaçament del qual ocupa avui la Piazza Navona; empedraria carrers als barris pobres; construiria de nova planta l’arc de Titus, porta monumental d’entrada al Fòrum en el punt més alt de la Via Sacra, els baixos relleus del qual a banda i banda de l'intradós representen escenes de la processó triomfal per la victòria a Judea; el templum Gentis Flaviae, un nou palau (Domus Augusti), l’odèon per a audicions musicals del Camp de Mart/Palazzo Massimo... I no descuidaria les provinciae: calçada de Sinuessa a Neàpolis (de Campània: Nàpols), etc.

Aquesta febre edilícia i la seva imperial persona mateixa van trobar un propagandista de nivell, el ja esmentat Marcial, que comptava amb poderosos protectors i els llibres del qual arribarien com flyers a tots els racons de l’imperi. Si no abans, a Marcial se li va veure el llautó quan, assassinat Domicià, en va renegar i va dedicar les seves lloances al successor, Nerva i, després del regnat vist i no vist d’aquest, a Trajà. Fins que sentint-se poc estimat a Roma o fart potser de tant donar sabó, tornaria a Bílbilis (a pocs quilòmetres de Calataiud, Saragossa), la seva ciutat natal, per morir en pau als tres o quatre anys en una vil·la que li havia regalat una rica admiradora.

L’exèrcit va ser la nineta dels ulls reials: n’augmentaria les pagues en més d’un trenta per cent i passaria amb les tropes bona part del temps que li deixaven lliure els afers d’estat, els jocs de daus, pels quals tenia una gran afició, i la gimnàstica amatòria, cosa que no exclou que sentís enveja pura i pelada de l’èxit i la popularitat d’altres, per molt militars que fossin. N’és un bon exemple que l’any 84 cridés a Roma el general Gneu Juli Agrícola, sogre de l’historiador Corneli Tàcit, un cop completada la tasca de sotmetre Britània i la major part de Caledònia (Escòcia) i començada amb bon peu la romanització de les elits, suposadament pels costos de les seves campanyes. Al cap d’uns anys (el 93), afirma Cassi Dió que Domicià el va fer assassinar.

L’any 85 van esclatar dos conflictes: de primer una revolta dels nasamons, la tribu nòmada més important de l’antiga Líbia, que no seria reprimida del tot fins l’any següent i, a continuació, a l’hivern, a través del Danubi glaçat, l’atac de l’exèrcit del rei daci Duras (la Dàcia correspondria avui a Romania i Moldàvia), a la província romana de Mèsia, a l’actual Sèrbia. Els romans patirien greus revessos: dues legions –una rere l’altra– serien massacrades pels dacis. Aleshores, Domicià va decidir prendre cartes en la qüestió: personat en aquells verals, que havia dividit en dues regions, Mèsia Inferior i Mèsia Superior, va organitzar una expedició per envair la Dàcia, de gran riquesa minera, la temporada vinent.

El 87 va començar la campanya de conquesta, però l’exèrcit romà –dues legions més nombroses forces auxiliars comandades pel prefecte del pretori Corneli Fusc, de lleialtat a prova de bombes–, cauria en una emboscada i patiria una gran derrota. Fusc hi trobaria la mort en combat i el líder dels dacis, Decèbal, d’un dia per a l’altre esdevindria el nou rei. L’any següent l’ofensiva romana va continuar –ara amb vuit legions que, amb els auxiliars, sumarien uns 100.000 efectius–. L’enfrontament decisiu tindria lloc a la mateixa zona que l’any anterior (pas de Tapae, prop de Bucova), però aquest cop, a desgrat de les crescudes baixes a tots dos bàndols, amb resultat favorable als atacants. Tot i això, al cap d'un any, Domicià va haver de demanar negociacions a Decèbal i concloure finalment una pau humiliant i cara –uns vuit milions de sestercis i ajut tècnic per a embellir Sarmizegetusa, la capital dàcia–, ja que necessitava, c’est la vie, les legions a Pannònia davant l’amenaça de quades i marcomans.

El 91, el general Luci Antoni Saturní, governador de la Germània Superior, es va rebel·lar amb dues legions i el suport de diverses tribus germàniques que, a l’hora de la veritat, no se li podrien unir a causa d’una sobtada pujada del nivell del Rin i de les pannes de glaç que arrossegava. Domicià, després de fer matar el seu amic íntim i fugaç praefectus Urbis Climent Arretí, havia sortit de Roma i marxava cap al nord quan, abans de creuar els Alps, li va arribar la notícia que el seu general Luci Appi Màxim havia sufocat la rebel·lió. I si aquest va cremar les cartes de Saturní que li va trobar per tal de no implicar ningú més en la revolta, l’emperador no estava per orgues: va fer executar el general vençut i diversos sospitosos, i enviar-ne els caps a Roma per exhibir-los i que se’ls escarnís.

L’any 92, Domicià havia ordenat l’expulsió de tots els filòsofs per considerar-los subversius (els agradava parlar contra la tirania i els tirans i en favor d’una república idealitzada), però l’any següent, de tornada a Roma, la llavor de la sospita havia crescut fins al punt de donar naixença a una política terrorista –Saturní no podia haver estat l’únic traïdor–, que es pot considerar anunciada quan, parlant en el Senat, va comentar amb expressió ombrívola: «M’agradaria tenir menys cèsars». I va començar l'època daurada dels delators i, amb ella, el boom dels desterraments i les execucions amb què aterriria els ciutadans i sobretot l’aristocràcia fent-ne liquidar molts dels seus membres per les raons més variades.

Va fer matar –diu l’amic Suetoni en un tètric passatge– un deixeble de l’histrió Paris, que era molt jove encara i estava llavors malalt, per l’única raó que s’assemblava al seu mestre en la figura i el talent. Va fer també perir [l’historiador] Hermògenes de Tars per algunes al·lusions contingudes en una obra seva, i els copistes que l’havien escrit van ser crucificats. A un pare de família, perquè va cridar en l’espectacle que un traci podia lluitar contra un mirmilló [gladiadors que es diferenciaven per l’armament i la indumentària], però no contra l’odi de qui donava els jocs [...] el va obligar a lluitar en l’arena contra dos gossos. Molts senadors [...], com Cívic Cerealis, procònsol a Àsia, Servi Corneli Orfit i Acili Glabrió, desterrats en aquell temps, van ser condemnats a mort com a conspiradors. Molts altres van ser morts per lleus pretextos; entre ells Làmia Emilià [el primer marit de Domícia Longina], per antigues bromes [...]; va donar també mort a Salvi Cocceià per haver celebrat el naixement de l’emperador Otó, oncle seu; a Meti Pomposià [...]; a Sal·lusti Lucul·le; a Juni Rústic; a Helvidi [fill del filòsof Helvidi Prisc, mort per ordre de Vespasià]; a Titus Flavi Climent, cosí [germà] seu...

De tant en tant mostrava una vena didàctica, com quan per deixar ben clar que no s’ha d’atemptar contra la vida de l’emperador en cap circumstància, ni tan sols a petició seva, després de desterrar el llibert Epafrodit, l’homicida pietós de Neró, secretari aleshores del cap dels camarlencs de Domicià, Parteni, el va fer matar l’any 95, quan ja passava dels setanta. O com quan, per demostrar que el futur no està escrit als astres, va fer cridar l’astròleg i matemàtic Ascletarió, que havia predit la seva mort i li va preguntar com acabaria ell mateix, Ascletarió, a la qual cosa va contestar que ben aviat el destrossarien els gossos. Domicià, aleshores, el va fer degollar i va manar que se’n cremessin les restes amb gran cura per tal de desacreditar-lo. Però amb el cos ja a la pira encesa, una pluja torrencial va apagar el foc i uns gossos apareguts de sobte van desmembrar el cadàver a mig cremar.

I què hi ha de la pretesa crueltat de Domicià amb els cristians? Des de l'any 70, els nascuts jueus, incloent-hi dones i nens, havien d’enviar a les arques imperials el tribut que, mentre havia existit, enviaven al Temple, però aquells que abandonaven el judaisme quedaven exempts de pagar l'impost i ell va decidir fer extensiu el pagament a tots els circumcisos, practiquessin o no, i també als incircumcisos que visquessin a la manera jueva (i això afectava els cristians, vistos encertadament com a membres d'una de les múltiples sectes del judaisme, del qual no es començarien a separar fins al segle següent). Podria haver estat la negativa d’alguns a afluixar la mosca el que va moure certs alts funcionaris a pressionar i a perseguir esporàdicament aquest sector de població. Però anem molt curts de notícies i sobrats de fake news.

Entre els represaliats a l’època, cristians o amb contactes amb cercles cristians, tot i no haver-se declarat una persecució específica contra ells, se sol esmentar Flavi Climent, el cosí de Domicià anomenat més amunt, condemnat per ateisme (és a dir, impietat contra els déus i deslleialtat política envers la instància més alta de l’estat) mentre la seva dona, la segona Flàvia Domicil·la, neboda de l’emperador, pel mateix càrrec va ser desterrada a l’illeta de Pandatària o a la propera de Ponza; un Joan que podria ser l’apòstol, el sant Joan de les lletres grosses, autor del quart evangeli, de qui Tertul·lià, un dels pares de l’Església, amb la desimboltura d’un tertulià d’avui, afirmarà que va ser exiliat després d’haver sortit il·lès, a Roma, d’una bota amb oli bullent on se l’havia submergit, o bé un altre Joan, dit de Patmos perquè es considera que va ser exiliat sota Domicià a l’illa d’aquest nom i que hi ha qui creu que hauria estat l’autor de l’Apocalipsi; també l’erudit grec Dionís l’Areopagita, suposat bisbe d’Atenes nomenat per Sant Pau, etc.

Ara bé, ja hem vist que Domicià no va ser un bonàs precisament: bo, sí, però per llençar. No sols gaudia amb l’angoixa de la futura víctima, que convidava a palau i a qui parlava en un to tranquil·litzador que semblava prometre-li indulgència quan només l’esperava el càstig. Com si no n’hagués tingut prou amb els mitjans corrents de tortura –el poltre, un artefacte capaç de provocar al pacient per mitjà d’un sistema de pesos i cordes la distensió, l’esquinç o el trencament d’un tendó o un lligament de les frontisses de l’esquelet; les ungulae, uns garfis que laceraven la carn, l’arrossegament del cos per un cavall, la flagel·lació...–, va sotmetre alguns dels seus adversaris, amb una notable capacitat creativa, a un nou tipus de tortura: fer-los-hi cremar els genitals i –cosa que ja no era rigorosa novetat– amputar-los-hi les mans.

El 18 de setembre del 96, als quaranta-cinc anys d’edat, l’últim emperador de la dinastia flàvia va ser cosit a punyalades a palau, en una conxorxa d’uns quants pretorians, entre ells el prefecte, Titus Petroni Segon, i alguns lliberts, com també, afirmen tant Suetoni com Cassi Dió, de l’emperadriu consort. I no fóra absurd especular que, detestada pel marit, a qui havia estat infidel amb un actor de comèdies, i sense un fill que hagués d’heretar el poder imperial, Domícia sentís que la seva vida corria perill i hi hagués participat per omissió. Ara bé, el cervell de l’operació hauria estat Parteni, enemistat amb Domicià des de l’execució d’Epafrodit, i la mà que va infligir-li la primera ferida, la del llibert Esteve, majordom de Domícia Longina.

Si el poble va rebre la notícia amb indiferència, el Senat va celebrar-la amb alegria, va decretar que s’esborrés el nom odiat del tirà de monuments, edificis, pintures..., que es fonguessin les monedes amb la seva efígie i que se’n fessin caure estàtues i arcs. I per oblidar-lo com més aviat millor, va nomenar ràpidament un dels seus membres, Nerva, que ja era home granat, gai i sense fills, com a emperador.

A la presentació del llibre sobre Clotet

 

Durant la meva intervenció

 

 Ahir a la tarda, al Col·legi de Periodistes, va tocar presentació de llibre, que és allò que se’n diu un acte cultural, tan cultural, posem per cas, com una actuació de la banda Black Sabbath, però amb menys assistència. Que què us en puc dir als qui no hi vau ser? Doncs molt doctorals les intervencions dels doctors de la taula presidencial; molt bon paper el de les intèrprets; algun parent, amics, coneguts i saludats; bones vibracions i... piscolabis. També alguna absència notable, a part de la vostra, degudament justificada. I, quant a Clotet i les persones sordes, que sí que hi era, tant de bo tingui una feliç navegació pel vast oceà de no lectors.

I per acabar em plau de transcriure, en exclusiva per a vosaltres, el meu particular sermó de les set paraules, que vaig predicar des de la cathedra/cadira amablement cedida pel doctor Jordi Serrat:

    Abans de res expressar la meva satisfacció per ser aquí amb vosaltres, fent front a una calor de rècord, i agrair que se m’hi hagi convidat.
Potser us soni la frase «Puix parla català, Déu li’n do glòria» (‘Com que parla català, Déu li doni glòria’). És el vers final d’un sonet anònim del segle XVII, que es va fer servir sovint com a lema polític i literari durant la Renaixença, és a dir, durant el XIX, el segle de Clotet. Doncs Joan Fuster, l’escriptor de Sueca, en va fer un remake, una nova versió segurament més raonable, que fa: «Puix parla català… vegem què ha dit.» Seguint aquesta recomanació, Déu li’n do glòria a Clotet, si molt convé, amb celebracions i estàtues i misses i discursos, però vegem què ha dit. Aquest seria, per mi, el millor homenatge possible: l’estudi serè i assossegat de la seva obra lingüística.
Mentrestant i per anar fent boca, vet aquí un llibre que contra la humana capacitat d’oblit, que és infinita, parla d’ell i la seva tasca i ho fa des de diferents sensibilitats i punts de vista. Curiós, el que passa amb els punts de vista! Com deveu saber, determinen en bona part allò que s’examina. Ho il·lustra prou bé una endevinalla que vaig aprendre de menut: «Si es mira per l’endret / és un animalet, / si es mira pel detràs / és un gran animalàs.» (Per no deixar-vos amb el cuquet i que aquesta nit pugueu dormir, sapigueu que l’animalet és el poll i l’animalàs, el llop, però millor que això no consti en acta.)
Ara: hi ha una cosa en què tots els coautors, amb independència del punt de vista de cadascú, hem coincidit forçosament. I és que Clotet va ser algú que, com el bon arbre, va donar fruits, uns fruits que mereixen encara el nostre interès i molt en especial el de la comunitat sorda catalana.
Res més sinó desitjar-vos bona sort llegint i també quan mireu pels espiells QR que té el llibre!
Gràcies.

D'esq. a dta.: jo mateix, Carlos García i Arnau Ferrerons

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (10)

 Principat. Dinastia Flàvia

Titus Flavi

 

 

Un cop mort i incinerat Vespasià, se’n van portar temporalment les cendres al Temple d’August, d’on passarien cap a l’any 87 al nou temple dedicat a ell, un temple, per si us interessa, pseudoperípter i hexàstil, a l’extrem occidental del Fòrum romà, que va manar immediatament bastir Titus Flavi Sabí Vespasià. el seu successor indiscutit. Com a primogènit, guapot, corpulent i d’estatura entre mitjana i baixa, una mica panxut i de disposició amable, bon orador i hàbil genet, n’era l’hereu lògic: un hereu, això sí, que com si hagués trepitjat merda hauria d’afrontar unes quantes calamitats seguides.

En efecte, als inicis de la seva època d’amo del món, el 24 d’agost del 79 –o el 24 d’octubre segons alguns perepunyetes–, el Vesuvi, com no recordava ningú que mai hagués passat, va entrar en erupció amb extraordinària violència sepultant en poques hores les ciutats de Pompeia i Herculà, prop de la badia de Nàpols, sota tones de pedra tosca, cendra i lava, i destruint en gran part el poble d’Estàbia; aquell mateix any, per bé que declarada a Roma el 78 i combatuda amb processions penitencials i rituals propiciatoris que havien d’apaivagar la còlera de la divinitat competent, Itàlia patiria el flagell del que els historiadors antics anomenen «pesta», fos la que fos l’afecció específica; el 80, Roma, com havia passat setze anys enrere, es va incendiar, un foc de grans proporcions que va durar tres dies i tres nits i arrasar edificis importants, incloent-hi el temple de Júpiter Capitolí, o Jupiter Optimus Maximus –on en un altre incendi, com recordareu, aquell provocat, havia mort Titus Flavi Sabí, oncle patern de Titus–, i la Biblioteca Augusta, una dutxa d'aigua freda per a la minoria selecta d’usuaris formada per aristòcrates cultes, gramàtics i retòrics professionals i ciutadans il·lustrats.

Protegit i adorat per son pare i per l’amant d’aquest, Cenis, que era de tots dos qui tenia influència a la cort de Claudi, Titus s’hi va criar, escriu Suetoni,

amb Britànic [fill de l’emperador], rebent la mateixa educació i dels mateixos mestres que ell. [...] Vivien els dos prínceps en tanta intimitat, que es creu que Titus va tastar el verí de què va morir Britànic, perquè estava en aquell moment assegut a taula al seu costat i va patir després una llarga i perillosa malaltia. En memòria d’aquella íntima amistat manaria erigir més endavant una estàtua d’or en el seu palau [...].

De les bacanals de Neró, de les quals va ser assidu des de ben jove, li devia quedar la inclinació a organitzar banquets fins a altes hores de la matinada i festes glamuroses. També una preferència sexual non sancta pels eunucs. En qualsevol cas, va casar primerament amb Arrecina Tertulla ('Tercereta'), neboda de Climent Arretí, aquell prefecte pretorià fugaç sota Vespasià, i poc després que morís, l’any 64, amb Màrcia Furnil·la –germana d’una altra Màrcia, que era ja mare del futur emperador Trajà–, a qui repudiaria quan la seva família va caure en desgràcia per haver conspirat contra l’emperador Neró l’any 65, quedant-se ell amb la filla de tots dos, la petita Júlia Flàvia, que no tenia gaire més d’un any.

Si contemporanis seus l’anomenarien “delícia del gènere humà”, no és fàcil d’esbrinar-ne la raó si no és que en regnar tan sols un any i mig no va tenir temps de fer gaire mal... com a emperador, vull dir, perquè mentre dirigia el setge, la reconquesta i la destrucció de Jerusalem, afer que li va encarregar Vespasià abans de marxar cap a Roma per prendre possessió de la seva nova dignitat d’emperador, va mostrar un gran coratge fent amputar les mans a centenars de presoners i massacrant a l'engròs: «tantes eren les seves víctimes –Flavi Josep dixit–, que no tenien prou espai per posar les seves creus ni creus per clavar-ne els cossos». Malauradament, La clemenza di Tito és només el títol d’una òpera (amb música, això sí, de Mozart.)

Després de servir com a tribú militar a Britània i Germània, a començament de l’any 67, com ja vaig explicar, acompanyaria son pare, un dels millors generals de l’època, en l’expedició que tenia per finalitat sufocar la violenta revolta que feia un any que sacsejava Judea. Havia començat a la ciutat portuària de Cesarea després d’un pogrom provocat pels grecs en el barri jueu, durant el qual la guarnició romana es va limitar a fer l’orni, i continuaria a Jerusalem quan el fill del summe sacerdot va deixar d’oferir oracions i sacrificis en honor a l’emperador i va manar que s’ataqués la guarnició local. Els ocupants no aconseguirien esclafar-la totalment fins a l’any 73.

En els primers moments de la insurrecció, a la famosa fortalesa de Masada, erigida en una zona estratègica pels macabeus –governants jueus descendents de Judes Macabeu–, que seria el darrer bastió de la gran revolta, un grup de sicaris (anomenats així per la sicae, o daga petita, que amagaven sota el vestit i que no feien servir precisament per pelar fruita), dirigits per un tal Menahem, hi havia sorprès i passat a degolla la guarnició romana i aviat les poblacions veïnes començarien a patir les ràtzies dels homes de Eleazar ben Yair, que havia substituït Menahem, de qui era nebot: és notori el cas d’Ein Guedi, a l’oasi del mateix nom, que van saquejar i on van treure del món set-cents compatriotes. Després, entre grups de fugitius amb les seves famílies, procedents de zones calentes del país, hi va arribar un nou grup de sicaris, liderat pel cabdill camperol Simó bar Giora, que acabaria per abandonar la fortalesa i marxar cap a Jerusalem.

A la capital jueva s’havien fet forts diversos grups de zelotes, nom que ve de l’extraordinari zel (religiós) d’aquest corrent de jueus fanàtics que maldaven des de feia dècades per alliberar-se del jou estranger, que veien a més com un sacrilegi. Se’n repartirien el domini Simó bar Giora mateix i els líders Joan de Giscala i Eleazar ben Simó enmig, però, de recels mutus que van desembocar en una autèntica guerra civil. En un moment donat Joan de Giscala, cap militar, i els zelotes van arribar a enfrontar-se amb Simó bar Giora i els idumeus (descendents de la població àrab de l’antic estat veí d’Idumea convertida si us plau per força al judaisme). I és que qui només té un gat, amb ell combat. Fins i tot durant el setge que no trigaria a produir-se es van continuar esbatussant.

El cas és que un cop esclafada la resistència al nord de Jerusalem i assetjada la ciutat a l’abril, de resultes del primer atac, tres legions van depassar la primera línia de defensa –la muralla que havia fet construir Agripa I–, per acampar dins la ciutat nova. Des d'aquí dirigiria Titus les operacions, llargues i complicades, fins que el 28 d’agost del 70 les seves tropes van prendre i incendiar el Temple (el Segon, l’ampliat i reconstruït per Herodes el Gran, el de la matança dels innocents que, a diferència de la que s’estava produint, mai no va existir), i tres setmanes després queia amb molt poca resistència la ciutat Alta. Per fi, després de la mort al llarg del setge de mig milió de persones, els soldats van poder anar a la seva, és a dir, al saqueig.

Titus va ordenar aleshores la metòdica demolició de qualsevol construcció que hagués quedat en peu, tret d’un dels murs de contenció que encerclaven el Temple, que no va voler enderrocar perquè servís de recordatori als vençuts del seu triomf: l’actual Mur de les Lamentacions. En resum, «no hi va quedar res –explica l’historiador jueu Flavi Josep, testimoni directe–, que pogués persuadir el visitant que allò havia estat alguna vegada un lloc habitat». I aviat, damunt la runa, va fer bastir una ciutat hel·lenística.

Arran de la victòria, Titus es negaria a acceptar dels seus homes una corona graminea, literalment ‘d’herba’, la més alta de les condecoracions militars romanes i que s’havia atorgat ben poques vegades, potser per la rara particularitat que era la tropa que li concedia al general que se’n feia mereixedor i no pas per haver derrotat l’enemic sinó per haver-la’n salvat. Poc després, deixant apostades al seu darrere unes quantes guarnicions de veterans i havent encarregat al comandant Lucili Bas que donés el cop de gràcia als últims focus de resistència, va anar a exhibir-se en primer lloc a Cesarea Marítima, on per celebrar l'aniversari de naixement del seu germà petit Domicià va celebrar uns jocs esplendorosos. Un esplendor, explica Flavi Josep, aconseguit

a costa de la vida de més de dos mil cinc-cents dels jueus presoners a qui s'havia jutjat a mort. Part d'ells van ser cremats vius, la resta va ser obligat a combatre contra les feres o els uns contra els altres, com a gladiadors i per molt gran que semblés la inhumanitat que feia morir a aquest poble de tan diverses maneres, els romans estaven convençuts que el seu crim mereixia un càstig encara més rude.

Va passar també per Antioquia, tot seguit per l’antiga ciutat de Memfis, a pocs km al sud del Caire, on va consagrar el sagrat toro Apis (toro i no pas bou, que se sol entendre com a ‘bou castrat’ i anomenar així l’encarnació vivent del déu de la fertilitat és per treure foc per les banyes), i per Alexandria, i la primavera del 71, quan les condicions meteorològiques ho permetien, allí va embarcar amb destinació a Roma, on arribaria el juny.

Simó bar Giora a qui no havien pogut localitzar els romans en entrar a Jerusalem –havia fugit de l’antic palau d’Herodes per uns passadissos subterranis–, va ser capturat més tard, embogit per la fam i la set, i enviat a Roma com a trofeu de guerra per exhibir amb una munió de presoners en una processó que encapçalarien Vespasià i Titus, seguits per Domicià, i per carros a vessar d’or i plata i els tresors robats del Temple de Jerusalem, alguns de pega i mastega com la menorà (el famós canelobre de set braços), els rotlles de la llei, el vel del sancta sanctorum... I si Joan de Giscala, a qui van exhibir de la mateixa manera, va acabar els seus dies a la presó, a Simó me’l van llançar al buit des de la Roca Tarpeia, el lloc ancestral des d’on s’executava els pitjors enemics de Roma. I encara sort que el seguici de seguida es va afanyar a fer els preceptius sacrificis religiosos en el proper temple de Júpiter Capitolí.

Mentre era a Judea, Titus havia començar una relació amb la més gran de les tres filles del rei Herodes Agripa I –el bon amic de l’emperador Claudi–, germana d’Herodes Agripa II, amb qui corria la brama que es ficava al llit, la bella princesa Berenice, casada ja tres cops. Embalat com anava, se l’havia portat amb ell a Roma, cosa que van mirar de mal ull els romans, predisposats en general contra els jueus. Potser perquè aquests, com escriurà Tàcit,

avorreixen tots els qui no són de la seva gent com a enemics mortals. Es diferencien dels altres homes en la forma del menjar i dormir: i sent gent molt propensa al vici deshonest, s’abstenen de dones estrangeres [...]. La primera cosa que se’ls ensenya i persuadeix és el menyspreu dels déus, el despullar-se de l’afecte de les seves pàtries i el no fer cas de pares, de fills ni de germans.

O perquè hi devien veure una nova Cleòpatra. O per tot plegat. El cas és que una vegada emperador, Titus es deixaria dur pel corrent i faria fora d’Itàlia Berenice.

La primavera del 73, a Masada, a les darreries d’un setge penós que havia començat Lucili Bas i que, mort aquest, continuaria i culminaria el nou procurador de Palestina, Luci Flavi Silva, els sicaris van ser conscients en cert moment que l’assalt final arribaria l’endemà. Segons Flavi Josep, Eleazar ben Yair va reunir aquella nit els seus homes i els va arengar animant-los a donar-se mort ells mateixos per evitar que els fessin presoners i els venguessin com a esclaus. Ara: com que les lleis del judaisme prohibeixen el suïcidi, cada home es va encarregar de matar la pròpia família, i posteriorment van treure sorts i els deu sobre els quals va caure van haver de treure la vida a la resta. Finalment un d’ells, triat també a la sort, va matar els altres nou i abans de suïcidar-se va calar foc a la fortalesa. Quan els assetjadors van entrar a Masada es van trobar amb més de 950 cadàvers i set supervivents: dues dones i els cinc fills d’una d’elles, que s’havien amagat i que van explicar el que hi havia passat durant el setge.

Naturalment, sou lliures de preguntar-vos si l’episodi és rigorosament cert o més o menys imaginari; si també els jueus moderats i partidaris d’arribar a un acord amb els romans (que segur que n’hi havia com a tot arreu), van immolar els seus i deixar-se matar tot seguit sense parpellejar; si com les morts més recents (1978) de tots els residents de Jonestown, Guaiana, impulsades pel reverend sonat Jim Jones, es van deure a un suïcidi col·lectiu o més aviat a un assassinat massiu.

És curiós que sota el govern de Vespasià, actuant com el seu secretari i assumit oficialment el càrrec de prefecte del pretori, Titus mirés tothom de reüll i es mostrés despietat amb qui li semblava perillós per al poder de son pare (ja he explicat, per exemple, que va fer matar Aule Cecina Aliè), i que la porpra el fes girar com un mitjó. Un dels seus primers actes de govern va ser ordenar la prohibició dels judicis per traïció, fundats en l’abús de la lex Maiestas. Amb l’Imperi, l’abast d’aquesta llei, que en origen tractava sobretot de delictes relacionats amb la seguretat de l’estat, s’havia ampliat en gran mesura, de primer sota el regnat d’August, quan es va aplicar per condemnar escrits difamatoris i, ja amb Tiberi, es va utilitzar com a complement de tota mena d’acusacions per justificar les execucions i el repartiment de béns dels declarats culpables, fossin vius o morts, entre els acusadors, fet que va fomentar la consolidació d’una xarxa creixent de delators.

Cert que Vespasià, amb una clara intenció propagandística i d’autoglorificació, després de fer drenar el gran llac que havia fet construir Neró a la seva Domus Aurea, palau que es va haver de demolir en part, hi havia iniciat l’any 70 la construcció del gran Amfiteatre Flavi (que acabaria sent conegut pel Colosseu perquè al seu costat hi havia el Colós de bronze de 31 m d’altura, de què ja vaig parlar), però seria Titus qui l’inauguraria al cap de gairebé deu anys, celebrant-ho amb uns jocs fastuosos que van durar més de cent dies, cosa que li va reportar gran popularitat entre la gent no sols perquè s’hi van matar nou mil feres i hi van deixar la pell dos milers de gladiadors sinó també pel llançament a les bèsties famolenques en un sol dia d’un miler de presoners jueus fets esclaus, molts dels quals havien participat en l’edificació de la seva pròpia tomba. El 82, son germà Domicià, nou emperador, hi afegiria l’última graderia.

En absència de grans conflictes militars o polítics, es pot destacar que cap al 80, va aparèixer a Anatòlia un pseudo Neró, el segon impostor –i no pas l’últim– amb la mateixa pretensió. Es tractava de l’asiàtic Terenci Màxim, que assegurava ser el difunt emperador, a qui en veritat s’assemblava i que, com ell, cantava al so de la lira. Tot i que havia aconseguit aixecar un exèrcit amb gran nombre de seguidors, acabaria per fugir a Pàrtia (una forma, de fet, del terme Pèrsia) on demanaria ajut al rei Artaban III, que el va acollir i, interessat a desestabilitzar els vells enemics, va fer els preparatius necessaris perquè tornés a Roma. Però descoberta la seva veritable identitat, Terenci Màxim va ser executat. El que sobta és que al seu dia rebés el suport ni més ni menys que de Domicià, cosa de la qual es va assabentar Titus que, no obstant això, es va estimar més fer com qui sent ploure.

I és que, segons Suetoni, a son germà,

que no desistia de posar[-li] paranys, que minava gairebé obertament la fidelitat dels exèrcits i que va voler, en fi, fugir, no es va poder decidir ni a fer-lo perir, ni a separar-se d’ell, ni tan sols a tractar-lo amb menys consideració que abans. Va continuar proclamant-lo col·lega seu i successor en l’Imperi, com en el primer dia del seu regnat; i algunes vegades fins i tot li va pregar en secret, amb llàgrimes als ulls, que visqués en fi amb ell com un germà.

La mort li va arribar el 13 de setembre del 81 sembla que a la mateixa finca que son pare, dos anys i tres mesos després. Quant a la causa, hi ha notables discrepàncies: Suetoni no apunta a res més que unes febres en tant que Filòstrat sosté que va ser enverinat amb una llebre de mar, una mena de repel·lent llimac marí, per son germà Domicià. Però la versió més fascinant és la del Talmud: es tractaria d’una venjança divina per les matances a Judea i la destrucció de Jerusalem, l’instrument de la qual hauria estat un mosquit que ficant-se-li pel nas se li havia amagat a l’imperial cervell durant set anys. Ja difunt, li haurien obert la clepsa i trobat que l’insecte havia crescut fins a assolir la grandària d’un ocell.