A la presentació del llibre sobre Clotet

 

Durant la meva intervenció

 

 Ahir a la tarda, al Col·legi de Periodistes, va tocar presentació de llibre, que és allò que se’n diu un acte cultural, tan cultural, posem per cas, com una actuació de la banda Black Sabbath, però amb menys assistència. Que què us en puc dir als qui no hi vau ser? Doncs molt doctorals les intervencions dels doctors de la taula presidencial; molt bon paper el de les intèrprets; algun parent, amics, coneguts i saludats; bones vibracions i... piscolabis. També alguna absència notable, a part de la vostra, degudament justificada. I, quant a Clotet i les persones sordes, que sí que hi era, tant de bo tingui una feliç navegació pel vast oceà de no lectors.

I per acabar em plau de transcriure, en exclusiva per a vosaltres, el meu particular sermó de les set paraules, que vaig predicar des de la cathedra/cadira amablement cedida pel doctor Jordi Serrat:

    Abans de res expressar la meva satisfacció per ser aquí amb vosaltres, fent front a una calor de rècord, i agrair que se m’hi hagi convidat.
Potser us soni la frase «Puix parla català, Déu li’n do glòria» (‘Com que parla català, Déu li doni glòria’). És el vers final d’un sonet anònim del segle XVII, que es va fer servir sovint com a lema polític i literari durant la Renaixença, és a dir, durant el XIX, el segle de Clotet. Doncs Joan Fuster, l’escriptor de Sueca, en va fer un remake, una nova versió segurament més raonable, que fa: «Puix parla català… vegem què ha dit.» Seguint aquesta recomanació, Déu li’n do glòria a Clotet, si molt convé, amb celebracions i estàtues i misses i discursos, però vegem què ha dit. Aquest seria, per mi, el millor homenatge possible: l’estudi serè i assossegat de la seva obra lingüística.
Mentrestant i per anar fent boca, vet aquí un llibre que contra la humana capacitat d’oblit, que és infinita, parla d’ell i la seva tasca i ho fa des de diferents sensibilitats i punts de vista. Curiós, el que passa amb els punts de vista! Com deveu saber, determinen en bona part allò que s’examina. Ho il·lustra prou bé una endevinalla que vaig aprendre de menut: «Si es mira per l’endret / és un animalet, / si es mira pel detràs / és un gran animalàs.» (Per no deixar-vos amb el cuquet i que aquesta nit pugueu dormir, sapigueu que l’animalet és el poll i l’animalàs, el llop, però millor que això no consti en acta.)
Ara: hi ha una cosa en què tots els coautors, amb independència del punt de vista de cadascú, hem coincidit forçosament. I és que Clotet va ser algú que, com el bon arbre, va donar fruits, uns fruits que mereixen encara el nostre interès i molt en especial el de la comunitat sorda catalana.
Res més sinó desitjar-vos bona sort llegint i també quan mireu pels espiells QR que té el llibre!
Gràcies.

D'esq. a dta.: jo mateix, Carlos García i Arnau Ferrerons