La neutralitat d’Espanya durant la Gran Guerra havia fet que Barcelona, a més d’esdevenir escenari d’intrigues per part d’espies de les nacions bel·ligerants, sicaris a sou del més-dient i grans contrabandistes, i escenari també de la gresca desenfrenada de vividors vinguts de tot Europa, experimentés efectes contraposats: mentre alguns sectors de la indústria, com ara la metal·lúrgia, interromput el comerç internacional, anaven a mal borràs i havien de despatxar milers de treballadors, d’altres, com el tèxtil i els de producció d’armes i productes químics, experimentaven un creixement exponencial atès l’augment de la demanda. Aquest boom econòmic, per fragmentari que fos, va atreure una onada immigratòria i provocar la formació de guetos obrers i, d’altra banda, la proliferació de cases de joc i bordells, fins i tot l’obertura d’alguns clubs de cocaïnòmans.
La fi de la contesa al front occidental va tenir aquí greus repercussions: inflació, augment de l’atur i baixades de salaris, condicions que van generar un gran malestar entre la classe treballadora, que hi va respondre amb un auge espectacular de l’afiliació al Sindicat Únic (de fet, sindicats de ram o indústria i no d’ofici) o CNT, sobretot després que durant la vaga de la Canadenca, la CNT acorralés patronal i govern i aconseguís les seves reivindicacions.
Ara: la patronal, decidida a escapçar com fos l’increment de les afiliacions a l’Únic i gens disposada a cedir ni una engruna més de la seva hegemonia econòmica i social, va anar a totes amb mesures com el locaut, les llistes negres, el finançament de sicaris i el padrinatge, juntament amb el del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, d‘un sindicat catòlic i d’ideologia carlina creat oficialment el 19 de octubre de 1919, la Corporación General de Trabajadores-Unión de Sindicatos Libres de España (CGT-USLE), que es coneixeria com el Lliure, presidit pel lleidatà Ramon Sales Amenós, i molts dels militants del qual –els librenyos– serien utilitzats com a pistolers contra els quadres –i els pistolers– de l’Únic.1 Perquè el sector més radical de la CNT, frustrat per l’esterilitat de la reivindicació col·lectiva i esperonat per la revolució bolxevic a Rússia i l’activisme a Alemanya de Rosa Luxemburg, havia apostat també per la violència individual, començant per amenaçar determinats empresaris, gerents i encarregats i atemptant després contra ells, contra agents de l’autoritat i, sobretot, contra altres treballadors, reals o suposats confidents, infiltrats, esquirols, etc.
La matinada del 26 d'octubre de 1919, últim dia del II Congrés Patronal organitzat per la Federació Patronal de Barcelona, que se celebrava al Palau de la Música i al qual s’havia convidat tots els patrons d’Espanya, s’acordava dur a terme un locaut total a Catalunya des de l'1 de desembre. Per la seva part, la Federació barcelonina, que no en devia tenir prou, acordava decretar un locaut previ des del 3 al 30 de novembre que se seguiria de manera progressiva fins a empalmar, doncs, amb l’acordat locaut total, que al seu torn no s’aixecaria fins al 26 de gener de 1920: un tancament dels centres de treball que a la ciutat va durar ni més ni menys que vuitanta-quatre dies i va abocar a la fam les famílies obreres.
![]() |
D'esquerra a dreta: Milans del Bosch, Martínez Anido i Brabo Portillo. Wikimedia |
Serà arran de la vaga de la Canadenca, que va prendre cos a partir de l’acomiadament de vuit treballadors i el desallotjament per la policia i subsegüent acomiadament de 140 treballadors més, que volien fer un boicot en solidaritat amb els anteriors i per la seva readmissió, que la vaga, declarada el 21 de febrer per la CNT a tot el sector i les empreses participades, es va estendre com taca d’oli fins a deixar la ciutat paralitzada, sense gairebé indústria ni transport, i sumida en la foscor. Aviat, quan ja eren tres o quatre mil els vaguistes reclosos al castell de Montjuïc en virtut d’un ban de Milans del Bosch que instava els obrers a tornar als seus llocs de treball sota pena de quatre anys de presó, el govern va decidir enviar a Barcelona Carles Montañès de governador civil amb plens poders en substitució de Carlos González Rothvoss que havia fet costat incondicionalment a Milans en l’aplicació de la llei marcial a Barcelona entre desembre de 1918 i gener de 1919, amb forces de l’exèrcit a diferents punts de la ciutat, detencions a dojo, censura de premsa i vaixells de guerra al port, i que s’havia desacreditat per intransigent i autoritari amb els vaguistes.
Havent-ne pres possessió el 14 de març de 1919, de seguida va prendre mesures com la d’obligar el director gerent de la Canadenca, Frank Fraser Lawton, a acceptar la mediació; alliberar el líder sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i arribar a un acord amb els representants dels treballadors. Avalat aquest acord per més de vint mil assistents a una assemblea a la plaça de toros de Las Arenas, l’empresa acceptava la readmissió dels vaguistes sense represàlies i el pagament de la meitat dels dies no treballats, i el govern establia per decret de 3 d’abril la jornada laboral de vuit hores per a tots els oficis. Dies abans s’havia anat alliberant els milers de treballadors empresonats... menys una dotzena, que Milans del Bosch va retenir al·legant que havien estat militaritzats i que s’havien negat a complir ordres. Aleshores els pactes es van trencar i la vaga va continuar. Però Montañès ja havia estat cessat i substituït pel militar José Centaño Anchorena.
3 «No ha podido contenerse el último jefe del ministerio [Romanones] y al hablar con sus amigos mas íntimos durante la mañana de hoy ha ofrecido la auténtica revelacion de lo ocurrido diciendo: —Supongo que ahora estarán contentos los que se enojaron cuando afirmé que los señores Montañés y Doval eran insubstituibles, pues con ellos me voy.» (Diario de Barcelona, 17/4/1919, Crònica de Madrid (15 d’abril), p. 4677.)
La
crisi s’havia degut a la decidida oposició dels cessats/dimitits
al vistiplau
que Milans del Bosch i la Federació Patronal de Barcelona donaven a
la guerra bruta contra la CNT, organitzada i dirigida per qui ja
havia esdevingut mà dreta en la foscor del general, Manuel Brabo
Portillo.
El
de Brabo
era
un currículum brillant: comissari de policia i agent a sou del servei
d’intel·ligència militar alemany a través del consolat durant la
Gran Guerra –a raó, es deia, de dues mil pessetes mensuals–, les
seves informacions haurien permès que els submarins de la Triple
Aliança enfonsessin mercants espanyols, com ara el Joaquín
Mumbrú, de 2.700 tones i matrícula de Barcelona, que duia pells i
productes agrícoles a Estats Units. Aquesta activitat, com
la seva implicació en l’assassinat de l’enginyer
i empresari
Josep Albert Barret, que fabricava espoletes
per als aliats, destapades
amb proves fefaents pel diari Solidaridad
Obrera
en una edició retirada de seguida per la censura, li va reportar
processament,
condemna i destitució. El seu empresonament,
però,
duraria
cinc mesos i mig fins que amb gran escàndol popular (feia poc que
per igual motiu havia estat condemnat a Cartagena el tinent de navili
Ramon Regalado López, fill de l’almirall Dimas Regalado, a vuit
anys de presó i pèrdua de la carrera), se’l va posar en llibertat
el 7 de desembre de 1918.
De
seguida, al servei de Milans del Bosch i dels propis interessos,
l’ara excomissari codirigiria amb sometenistes i elements de
l’Oficina d’Informació de capitania l’elaboració de
l’anomenat ‘fitxer Lasarte’ (pel cognom del capità de la
guàrdia civil en el domicili del qual es trobaria el 1931), un fons
documental de més de set mil fitxes amb informacions que facilitaven
el control i, si s’esqueia, l’eliminació d’”elements
subversius” de tota mena, des d’anarquistes a independentistes, a
més d’organitzar i liderar un grup parapolicial reclutat en bona
part entre gent de l’hampa, amb l'aquiescència i els diners de la
Comandància General de Sometents i de grans empresaris, com ara Joan
Miró Trepat (Construcciones y Pavimentos, S.A.), per apallissar o
assassinar aquells que se li assenyalaven4
i extorsionar de passada industrials i propietaris de locals nocturns
a profit propi, fins que acabés assassinat el 5 de setembre de 1919
davant la porta de la carboneria que hi havia en el número 7 del
carrer de Santa Tecla, a Gràcia.
4 El diputat socialista Julián Besteiro, en un discurs al Congrés el
31 de desembre de 1919, en diria:
«Nosotros
no sabemos cómo se ha organizado esa banda terrorista de Barcelona.
Pero
yo sí sé lo que un presidente del Consejo de Ministros, que hace
poco ha abandonado ese puesto [Sánchez
de Toca, dimitit dinou dies abans en no haver pogut posar fi a les
tensions socials],
pensaba acerca de los orígenes del terrorismo barcelonés. Pensaba
que [...] el encargado de organizar la banda terrorista fué Brabo
Portillo, el cual, cuando dejó de pertenecer a la Policía española
–todas estas son referencias del Presidente del Consejo de
Ministros, que lo debía saber–, recibió el encargo de organizar
la banda patronal. Y unos patronos que han organizado una banda
terrorista no tienen derecho a repudiar esos procedimientos [...];
son
absolutamente indefendibles, y
así como nosotros decimos a los obreros que esos no son
procedimientos de lucha, con tanta mayor razón sus señorías, que
tantas concomitancias tienen con los elementos patronales, debían
haber hecho todo lo posible por evitar que semejante deshonra cayera
sobre el patronato de Barcelona.»
L’aterratge
al govern militar de Barcelona el
12 de febrer de 1919 de Severiano Martínez Anido, un
veterà
de
Filipines
i
el
Marroc,
acabat
d’ascendir a general de divisió, no va millorar ni poc ni gens el
nivell de conflicte social: tant els atemptats contra industrials i
confidents com la guerra bruta contra sindicats i líders obrers va
continuar si fa no fa com fins aleshores. Quan
empitjoraria de valent seria
a
partir del seu nomenament el 20
de novembre de l’any següent com a governador civil en substitució
de Federico
Carlos Bas,
advocat
conservador dimitit per la malvolença cap a ell dels
patrons arran
de la seva mediació en un conflicte laboral.
D’entre
les
personals
aportacions
a la repressió del general5
en el marc de la seva ofensiva contra l’Únic, destaca l’ordre el
gener de 1921 d’aplicar a discreció, amb l’aval d’Eduardo
Dato, aleshores
president del govern, la llei de fugues.6
6 Es coneix com a llei de fugues aquell procediment en virtut del qual agents de les forces de seguretat de l’Estat abatien a trets per l’esquena un detingut al·legant que havia intentat fugir sense fer cas de l’”Alto!” de la força. Amb nombrosos precedents al llarg del XIX, durant la lluita de la guàrdia civil contra el bandolerisme, se sol considerar que va ser Gregori Daura Ràdua, militant de la CNT, ferit en un tiroteig amb membres d’aquest cos la matinada del 5 de desembre de 1920 i que, de camí a la comissaria, segons la versió oficial, rere la plaça de toros Monumental, va intentar evadir-se, havent-lo de matar a trets, la primera víctima política de l’aplicació més o menys espontània pels guàrdies d’aquesta “llei” sinistra, tan usada en endavant. Daura, tot i ser portat pels seus assassins, que el donaven per mort, al Dipòsit judicial del Clínic, sobreviuria amb greus seqüeles.
![]() | ||||
Arlegui. Mundo Gráfico, 3/10/1923 |
Vist
el panorama, els governs dels
conservadors Sánchez de Toca i, després, d’Allendesalazar, que
havien seguit al de Maura –molt breus tots tres–, van optar per
reforçar pas a pas el poder civil a Barcelona. Així, van començar
posant-hi (per
reial
decret de 2/10/1919)
de cap superior de policia el coronel de la guàrdia civil Miguel
Arlegui Bayonés, foguejat a la
tercera guerra carlina i
Puerto Rico i
tot just ascendit a general de brigada,
que prestava servei a la madrilenya
Direcció
General de Seguretat: un
home «d'aspecte ombrívol, malalt del cor, dels nervis i de
l'estómac, [que]
va
deixar un record trist entre els militants de la CNT. Es va fer famós
a Barcelona pels refinats mètodes de tortura que utilitzava contra
els obrers a les comissaries, com bé han posat de manifest
publicacions obreres de l'època»
(Bengoechea, 2020).
Potser
el que millor retrati aquest personatge repulsiu, però, sigui una
frase seva. Resulta que el 22 de febrer del 1920 moria assassinat a
Sabadell, al seu domicili del carrer de Topete (actual Alfons Sala)
per uns intrusos, l’industrial alsacià Théodore Jenny, retirat i
l’empresa del qual dirigia el seu fill Eugène. Davant les
pressions del govern francès perquè se’n detingués ràpidament
els culpables, es van enxampar tres desgraciats, el primer
(Josep Peris Sancliment), menor i amb greus problemes psíquics, que
és qui va acusar els altres: Victorí Sabater Martínez i Martí
Martí Colomer, a l’atur i amb antecedents per petits furts, que
denegades les nombroses peticions de clemència i després d’un
judici irregular, acabarien al garrot el 10 de maig de 1922.7
Eren molts els convençuts de la innocència dels reus, quan Arlegui
va pronunciar aquestes paraules: «Què hi fa que siguin aquests o
uns altres els autors; l'important és fer un escarment. La vida de
dos desconeguts no té cap importància per a la societat.»
7 A
les oficines de la Prefectura, el
9 de maig, vigília de l’execució dels dos condemnats,
representants d’algunes corporacions de Barcelona van comunicar
entre elogis i afalacs a Arlegui l’acord d’autoritats i “forces
vives” de demanar al Rei el seu ascens a general de divisió per
l’excel·lent gestió realitzada com a cap superior de policia.
Descobrir-se’n
una nova gestió no
tan brillant
seria la causa que al
cap de cinc mesos i mig, el
24 d'octubre, se’l
rellevés del càrrec:
amb
el concurs d’uns
quants infiltrats,
com
el
pistoler
Inocencio
Feced Calvo –el
de la bomba en el Cabaret Pompeya (Paral·lel,
52 i Conde del Asalto [Nou de la Rambla], 103), el 12 de setembre de
1920, que va fer sis morts i divuit ferits–, el policia havia
promogut un atemptat cenetista contra ell mateix i Martínez Anido
per tal
d’actuar a continuació a matadegolla contra els afiliats.
El darrer va ser destituït també. En
paraules seves:
«Ya no
soy gobernador civil. No he dimitido. El Gobierno quería
la destitución del general Arlegui y esto no debía yo consentirlo.
Si el general Arlegui se va, debo irme yo con él...»
Sense pressa però sense pausa, el govern va prosseguir la seva operació nomenant de governador civil de Barcelona el 20 de desembre de 1919, en substitució de Julio Amado, enemistat aquest per “tou” amb els patrons, Francisco Maestre Laborde, comte de Salvatierra, home de caràcter fort i amb fama i fets de dur, que arran de l’atemptat el 5 de gener de l’any següent contra Fèlix Graupera, el president de la Federació Patronal Catalana, que en va sortir ferit de consideració, decretaria la il·legalització de la CNT i la suspensió del seu òrgan Solidaridad Obrera i del periòdic Tierra y Libertad.8
8 Diferents
aspectes de la repressió obrerista dirigida per Maestre denunciaria
en el Congrés, per exemple, Francesc Layret, diputat per Sabadell,
el 7 d’abril de 1920:
«[...]
Han ocurrido otros hechos peores, respecto a los cuales he de llamar
la atención del Gobierno por si éste no está enterado de ellos. En
el distrito que tengo el honor de representar, después de haber
detenido a varios obreros y de haberlos maniatado, se les condujo a
la presencia de la Guardia civil del puesto de Sabadell. Se abrió el
atestado y, con objeto de obtener determinadas declaraciones, se
apaleó brutalmente a aquellos obreros que estaban maniatados.
Ya
sé que cuando de esto se habla la contestación suele ser la de
poner en duda las manifestaciones que se hacen desde estos bancos.
No
es la primera vez que se apalea a unos obreros en Sabadell. Cuando el
conflicto anterior, después de las huelgas de La Canadiense, se
apaleó a varios obreros. Respecto a uno de ellos, José Mestres,
tengo en mi poder el certificado médico que acredita el
apaleamiento, y también las fotografías que evidencian los efectos
del mismo. Hay pruebas plenas; no se trata de la manifestación
personal que haga aquí un diputado, sino de hechos perfectamente
comprobados. Esta vez yo he oído de labios del apaleado estas
manifestaciones. Por lo que se refiere a otros dos, hay pruebas
también plenas. [...]
Esto,
en cuanto a los tratamientos de que son objeto los detenidos [...].
Yo no quiero añadir hoy lo que en tardes anteriores exponía
elocuentemente mi querido amigo el Sr. [Marcel·lí]
Domingo [diputat
per Tortosa],
respecto al caso inaudito de que obreros que habían sido objeto de
un sumario por el juez militar, causa que fué sobreseída, después,
cuando fueron puestos en libertad, eran detenidos gubernativamente,
por orden del gobernador civil de Barcelona, demostrando una vez más
el capricho con que procede aquella autoridad [...].»
Com a part de la mateixa estratègia, el govern va convèncer Alfons XIII que demanés a Milans del Bosch que dimitís sense provocar un escàndol, cosa que el rei va fer amb un to empallegós i apel·lant a la lleialtat del militar i al seu amor a la pàtria, «per la qual hem jurat donar la vida», petició a què amb més o menys protestes (és de suposar que amb més), s’avindria l’altre el 10 de febrer de 1920. I, com a premi i en compensació de tan gran sacrifici, el rei el va fer al maig cap de la Casa Militar de la Casa Reial. El capità general que substituiria Milans, com es rumorejava des de dies abans, seria l’experimentat Valerià Weyler, que ja ho havia estat durant la Setmana Tràgica, aquesta vegada amb instruccions de no intervenir en la política social.
9 Una de les rares actuacions sense víctimes mortals dels homes del baró tindria lloc el 26 de març de 1920. Es va tractar d’una trampa parada a uns sindicalistes en el bar Ràpid, a la Ronda de Sant Antoni, cantonada amb Riera Alta, que freqüentaven. Quan hi acudeixen els seus pistolers i quatre parelles de guàrdies de seguretat, detenen sis activistes coneguts, tots ells reclamats per les autoritats i diu la premsa que els ocupen navalles, un estilet i «algun revòlver» (no pas un ni dos, sinó “algun”). Un dels detinguts, Josep Vidal Cucurella, Àcrata Vidal, linotipista del diari La Publicidad, tindrà l’”honor” de formar part dels trenta-sis sindicalistes i opositors, com Lluís Companys –aleshores regidor municipal–, que salpen del port barceloní el 30 de novembre d’aquell any, el mateix dia que era assassinat l’advocat laboralista Francesc Layret, desterrats per ordre governativa a Maó (fortalesa de la Mola). Aquella nit, davant dels periodistes, Martínez Anido justificaria virtuosament la decisió presa: «Había que salvar a esta gente: tal vez los he librado de la muerte.»
(Jo diria que l'eco inquietant d'aquesta història ressona encara avui: com conciliar, a la llum del dret i la raó, la defensa de l'ordre públic i la preservació de les llibertats.)
![]() |
De l'Esquella de la Torratxa, 17/9/1920 |
10 Taibo (2016, p. 240-241), que aquí segueix León-Ignacio, hi afegeix «Joaquín Buidas (o Benagues) (a) Pescate[r]», és a dir, Joaquim Benaiges Cabré, i sembla que són els únics que l’esmenten, possible error degut al fet que aquells dies apareixia el seu nom a la premsa, si bé en relació amb un altre atemptat. En efecte, membre d’un grup d’acció, Benaiges seria detingut arran del comès el matí del 29 d’abril contra el jutge d’instrucció de Terrassa Francisco Ximénez de Embún Oseñalde, que el va deixar malferit (atemptat de què es va dir que hauria muntat Köenig). El 7 de juliol fugiria amb uns altres dotze presoners de la presó de Terrassa, sobre el pont del Passeig, on s’estava processat per aquest fet com tres més dels fugats, i seria jutjat en rebel·lia el març de 1925. Benaiges seria regidor cenetista a Gelida (Alt Penedès) durant la República.
11 Segons León-Ignacio (1981, p. 121), també un segon membre de la banda, Mariano Sanz. És possible, però la premsa consultada no l’esmenta pas com a ferit. Sí que ho fa, en canvi, com a testimoni el 13 de novembre de 1922 en la causa per l’homicidi frustrat celebrada a la secció tercera de l’Audiència («Mariano Sanz y Antonio Cervelló, afectos á la banda del barón de Köenig, declararon que las heridas del Torrens fueron causadas durante su fuga por un agente de dicha banda llamado Martín, que por ser corto de vista y ver correr al Torrens le disparó creyéndole sindicalista», El Noticiero Universal, 13/11/1922, p. 12). Vaig pensar d’entrada que es devia tractar de Marian Sans Pau, casat, jornaler, amb domicili a Aragó, 175, terrat, denunciat pels seus companys ja el 1913 com a estafador (Tierra y Libertad, 23/7/1913, p. 4). Sans havia pertangut després a la xarxa de confidents i agents provocadors de l’inspector de policia Francesc Martorell i havia participat en l’atemptat contra el sindicalista de l’Únic Jaume Sabanés Parés, de dinou anys, recaptador de la societat d’Estampadors i Cilindradors, que el va reconèixer com a un dels seus agressors, acció per la qual havia estat condemnat i complert condemna a la Model on, com a confident de la policia, el governador civil González Rothwos havia recomanat al director que el nomenés ordenança del centre, possibilitat a la qual s’hi van oposar els interns (Solidaridad Obrera, 7/5/1918, p. 1). Sans seria ferit en l’avantbraç dret, amb fractura del radi, en un atemptat patit el 29 de juliol de 1920 en el tramvia de la línia Barcelona-Horta. Arran d’un nou atemptat, però, el 4 de gener de 1922, al carrer de València, davant del número 553, quan comptava trenta-dos anys, deixaria la vida al Clínic tres dies després. Mort Marian Sans, doncs, mesos abans del judici a què m’he referit, difícilment podia ser el Mariano Sanz que hi havia pres part.
Posteriorment els policies de Seguretat Francisco Ruiz Reyes i Luis León Borrás, i els guàrdies civils Salvador Comas López i Jaime Calpe Martín van detenir pels voltants Manzano i Barros als qui es van ocupar manifestos del Sindicat, i al Barros un carnet de la francesa Confédération Nationale du Travail, d’ideologia anarcosindicalista, al seu nom. Uns altres guàrdies recollirien del terra d’on havia tingut lloc l’escaramussa dues pistoles automàtiques amb dos carregadors, a les quals els faltaven set càpsules (o nou, segons la versió), amb senyals als canons d’haver estat disparades, i una navalla.
EL CAS TORRENS (II)
Segons La Veu de Catalunya, va ser al «carrer de l’Olivera, del Poble-sec» (15/5/20, matí, p. 4); al «carrer de l’Olivera» (9/9/21, matí, p. 7, i 19/3/22, matí, p. 9) o «de l’Olivo» (11/11/22, vespre, p. 9) i, sens dubte per error, al «carrer de la Unió» (9/8/21, matí, p. 7). I també a la «calle del Olivo» segons El Noticiero Universal (18/3/22, p. 8), El Día Gráfico (21/5/20, p. 6, i 4/4/22, p. 12), El Diluvio (26/5/1921, p. 13), i altres, i en la vista de la causa pel crim, en què fiscal i defenses parlen invariablement de la «calle del Olivo». Bé, com que olivo és la traducció al castellà d’olivera, res a dir.
En canvi, per a uns quants escriptors, els fets haurien succeït a «la calle de la Oliva» (Soldevilla, 1921, p. 117); a «la calle de la Oliva, en la barriada de la Sagrera» (León-Ignacio, 1981, p. 125), i «cerca de su casa en la Sagrera» (Aisa, 1999, p. 25). Alto les seques! Una cosa és l’olivera –l’arbre–, i una altra, el seu fruit –l’oliva–. I un barri és el del Poble-sec, districte III, al sud de Barcelona, al qual pertany el carrer de l’Olivera i, un altre de ben diferent, el de la Sagrera, districte IX, al nord de la ciutat, on era l’antic carrer de l’Oliva que, avui Garcilaso, cantó Besòs, va de Gran de la Sagrera a la plaça dels Jardins d’Elx. Aleshores...?
Amb un parell de dades addicionals n'hi ha prou i de sobres per deixar molt poc marge a l’error a l’hora de decidir quina de les opcions de la disjuntiva és la correcta.
Un dels testimonis del procés, Josep Juan Jover, sometenista, declararà «que estava treballant com a paleta al carrer del Setge, quan va sentir trets i va córrer en auxili d'un company del Sometent que lluitava amb el processat...» El carrer del Setge (de 1714), que no era sinó l’actual de la Concòrdia, neix al Paral·lel i en la seva ascensió a Montjuïc s’interseca primer amb el carrer de Radas, a continuació amb Elkano, que el travessa i, en tercer lloc, amb el carrer de l’Olivera, que hi neix. D’altra banda, de la premsa consultada, només dos diaris –un d’ells de Madrid, España Nueva– indicava l’altura del carrer en què es va produir el crim: a la cantonada amb Vallhonrat, que és la penúltima travessia abans d’arribar al carrer de Lleida.
Sabedors, doncs, que acabarem aquesta història amb l’assassinat de Pere Torrens al Poble-sec –una mena de provocació a l’ordre (literari) establert–, i descrit mal que bé el context social en què s’esdevindria, esteu ja en disposició de conèixer-la (si voleu, esclar). Vinga, som-hi!
El capvespre, sobre les sis o poc més, del dimecres 12 de maig de 1920, Pere Torrens, que havia estat donat d’alta hospitalària el dia abans i vestia trajo de tela color marró i botes, va arribar tot passejant al carrer de l'Olivera, força transitat en aquella hora (no consta si des del carrer de Lleida, on té el final, i travessat la plaça de Santa Madrona fins a arribar a la cantonada amb Vallhonrat on, com he avançat, va tenir lloc l’atemptat; si pujant-hi directament per Vallhonrat mateix, etc.). Ho feia en companyia d’Enrique Santiago Agar, de vint-i-quatre anys, solter, paleta d’ofici i no tan ben vestit com ell.
Conforme declararia al seu dia aquest darrer, s’havien conegut quatre o cinc mesos abans al Centre de Forners La Espiga, carrer de Guàrdia, 14, al Raval (recordem que el de forner era l’ofici del primer), però que no sabia on treballava i que el dia del crim havia anat amb ell, des de La Espiga, a fer un volt; que caminaven sense rumb fix i en la direcció que va prendre Torrens. L’afirmació que poso en cursiva es devia considerar poc significativa i passar desapercebuda. No sembla, però, creïble si se la relaciona amb aquests fets: que Santiago vivia de rellogat precisament al carrer de l'Olivera, 7 (o 12, segons la versió), cinquè pis; que Restituto Gómez, al seu torn, un dels processats com a coautor de l’atemptat anterior al Pes de la Palla, residia a l’Olivera, 53, molt a prop ja del carrer de Lleida, i que l’assassinat de Torrens s’havia produït en un punt no equidistant, però sí intermedi, entre tots dos. (Per més inri, l’altre detingut per aquest atemptat declararia, com veurem més endavant, que treballava en un taller del mateix carrer.)
El cas és que de cop i volta van sonar diversos trets i l'agredit va caure pesadament a terra. Passats els primers moments de pànic i estupor, alguns vianants van traslladar-lo a correcuita al dispensari del carrer del Roser, on va ingressar ja cadàver.12 A l'esmentat establiment, el metge de guàrdia, doctor Serra Bertran, li va apreciar tres ferides per arma de foc, totes mortals de necessitat. Una sense orifici de sortida a la nuca, una altra a la regió intercostal esquerra, sense sortida també i una altra a la regió intercostal amb orifici d'entrada i sortida, que travessava la regió hepàtica.
12 Com dirà el fiscal de l’Audiència Dídac Medina en les seves conclusions provisionals sobre els fets del sumari obert a causa d’aquest assassinat, «Quant a la responsabilitat civil, no s'estableix, per no ser coneguda cap persona a qui atribuir el dret a la indemnització de perjudicis per la mort de Pere Torrens.» Cap pèrdua econòmica ni emocional, doncs, que calgués compensar.
Mentrestant Santiago, segons declararà, en arribar al lloc dels fets i sentir els trets i els crits del seu company, per pur instint de conservació, es va arrambar tant com va poder a la paret, i després es va refugiar en una escala, per no ser víctima dels agressors. Afegeix que va passar pel davant de casa seva, però com que per entrar-hi cal obrir la vidriera, no ho va fer, per evitar ser un blanc dels que disparaven. Tinguem en compte que el després de «després es va refugiar», havia implicat de fet una esbojarrada cursa, a la qual no faria cap al·lusió, al llarg del carrer de l'Olivera fins a tombar a mà esquerra per Concòrdia i tirar avall, trencar a mà dreta per Elkano, travessar aleshores sis carrers, trencar a mà esquerra pel setè (Salvà) i tirar cap al Paral·lel.
![]() |
Recorregut dels dos fugitius fins a ser detinguts. Plànol, Carme Manich |
El sometenista Daniel Pitart Prats, segons declararia al seu moment, havia sortit a passeig i en dir-li algú que s'havien sentit trets, va entrar a casa seva per arreplegar l'arma, i en sortir va veure passar corrents dos individus (Santiago i Miguel); va tirar llavors uns trets a l'aire per no ferir els qui els perseguien i els que fugien van disparar les seves pistoles contra ell. Qui detindria Miguel seria Joaquim Pitart, de vint-i-sis anys i fill de l'anterior, també sometenista, que dirà que sortia de la perruqueria quan va veure passar dos individus a tot córrer seguits per diverses persones, que ell en va empaitar un i que ja el tenia a l’abast quan l’altre es va girar i li va disparar sense que l’arma –una Star– funcionés. S’hi va abraonar i, lluitant amb totes les forces, van caure a terra on aconseguiria desarmar-lo i detenir-lo. Un tercer sometenista, José Juan Jover, el «que estava treballant com a paleta al carrer del Setge, quan va sentir trets», afirmarà haver contribuït a aquesta detenció. I, un cop reduït, uns quants vianants enfurismats li causarien unes lesions que van requerir que se’l portés al dispensari.
Alfons Miguel, per la seva banda, declararà que havia treballat en un taller d'ebenisteria al carrer de Valldonzella, al Raval (¿potser a la fàbrica de mobles B. Salvà Mañé, llavors en el número 6 d’aquest carrer, a prop per cert del Pes de la Palla?), d’on va ser acomiadat per un locaut. Que després ho havia fet per compte propi i en un altre taller al carrer de l'Olivera, encara que no s’hi estava a gust pels treballs de fantasia que s’hi feien. Que el dia de l’incident es va trobar amb un company de feina, Vicenç, que li va suggerir que tornés al taller, d’on havia faltat uns dies i es veiés amb l'encarregat. I que justament hi anava quan va sentir trets procedents d'un grup d'individus a uns cinc metres. Llavors, sentint que la seva vida estava en perill ja que havia rebut amenaces per no cotitzar a l’Únic, va treure la pistola que duia i va disparar per intimidar els agressors. Quant a l'arma, afirmarà haver-la adquirit en un bar a baix preu, amb la intenció de revendre-la i guanyar-se unes pessetes. I que no havia disparat mai fins al dia dels fets.
13 Llabrés, cosa que els seus captors ignoraven, era un integrant del grup d’acció que liderava Josep Saleta Pla, el Nano de Sants i, com a tal, és probable que, empresonat només tres dies (com el seu company Martínez) en no apreciar-hi el jutge instructor cap indici de culpabilitat, participés poc després (el 25) en l’atemptat al carrer poblesequí de Cabanyes contra Joan Bayés Curto, propietari de la fàbrica de tractament de pells del carrer del Taulat, 43, al Poblenou, un empresari dels que es deia que finançaven els pistolers rivals i que en va resultar ferit. En qualsevol cas, no gaudiria gaire de la llibertat: de resultes d’un tiroteig el 19 d’octubre amb uns guàrdies que pretenien escorcollar-lo, a ell i al grupet amb què anava, al carrer de l’Hospital cantonada amb el de la Cadena i que va causar tres ferits, es dictaria contra seu i dos més acte de processament i presó sense fiança. Per la seva banda, Saleta, aleshores de vint-i-tres anys, metal·lúrgic, domiciliat al carrer de Carretes, 27, tercer segona, seria qui, amb altres companys, assaltaria el 18 de setembre de 1923 la Caixa d’Estalvis de Terrassa, al carrer de la Rutlla d’aquella ciutat. Detingut, seria jutjat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort, juntament amb Jesús Pascual Aguirre, natural de Vitòria, de trenta-tres anys, sense domicili i que feia poc que era a Barcelona. L’un i l’altre serien engarrotats la matinada del dia 23.
14 Per gentilesa del govern civil que, anys després d’aquest fet, prometria en una nota oficiosa una recompensa de 500 pessetes a qui descobrís el parador de Martínez Abarca, ja que se’l relacionava, sembla que erròniament, amb l’assalt el 30 d’agost de 1923 al despatx de la farinera Salisachs (Diputació, 310, baixos), saldat amb la mort del caixer i gerent, Pere Vilalta Gras, ens podem fer una idea del seu aspecte. El descrivia així: «D'uns vint-i-vuit anys [vint-i-tres, de fet], bru, cabell abundant i negre, baix d'estatura, una mica grassonet».
Tant
Llambrés com Martínez negarien rotundament
tenir
res a veure amb el succeït i comptar Alfons Miguel entre
les seves amistats íntimes. El primer diria que l’havia conegut al
Café Asiático (carrer del Roser, 33-35) i el segon, que el fet de
conèixer-lo es devia a la fonda on dinaven junts. El 15 de maig de
1920, al
tercer dia
de l’assassinat de Pere Torrens, el jutge
González de Echávarri,
que n’instruïa
el sumari, dictaria
ordre de processament i presó per als detinguts Enrique Santiago i
Alfons Miguel, i de llibertat per a Victoriano Martínez i
Bartomeu Llabrés, per no resultar provada la participació
dels dos darrers en el crim.
A
les onze del matí del 3 d'abril de 1922, va començar a la secció tercera de
l'Audiència la vista de la causa per assassinat seguida contra els
processats Alfons Miguel Martorell i Enrique Santiago Agar. A la
tarda després dels informes del fiscal, defensors i resum del
president, el jurat va emetre el veredicte, que va ser
d'inculpabilitat, dictant la Sala sentència absolutòria conforme al veredicte emès.
Balcells, Albert, Violència social i poder polític, Barcelona, Pòrtic, Monografies, 2001.
Bengoechea, Soledad, 2020/11/24, Cuando Martínez Anido controlaba Barcelona con la venia de la patronal. El centenario. Conversación sobre la Historia: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/11/24/
Burgos y Mazo, Manuel de, El verano de 1919 en Gobernación, Cuenca (Impr. E. Pinós), 1921.
Diario de las sesiones de Cortes: Congreso de los Diputados.- Serie Histórica: https://app.congreso.es/est_sesiones/
Gil-Albert, Juan, Drama patrio [1977], dins Memorabilia, Barcelona, Tusquets, 2004.
González Ruano, César, «Las avanzadas de los conspiradores», Heraldo de Madrid, 22/5/1931 (p. 16).
León-Ignacio, (Jacinto), Los años del pistolerismo. Ensayo para una guerra civil, Barcelona, Planeta, col. Documento, 1981.
Manent i Pesas, Joan, Records d’un sindicalista llibertari català. 1916-1943, París, Editions Catalanes de París, Frontera Oberta, 22, 1976.
Taibo II, Paco Ignacio, Que sean fuego las estrellas, Barcelona, ed. Crítica, 2016.
Ventura Subirats, Jorge et al., La Banda negra. A sangre y fuego en Barcelona, Madrid, La Felguera, 2023.