Una mena de comiat

 

Foto: Nació Digital

Sé que presidents i expresidents,

purs patriotes il·lustríssims,

tants periodistes i tertulians

que senten créixer l’herba

diran meravelles de vostè

com altres li negaran l’indult,

però jo només el puc catalogar,

Josep Espar i Ticó,

ara que tot està dat i beneït,

com un senyor d’un altre temps

amb qui, sense coneixe’l gaire,

vaig contreure un deute

que ja no podré pagar.

A deshora, però gràcies de cor.

(A)déu.

Un poema polsegós

 

 

Entre els fulls escrits per una cara que guardo per reutilitzar, me’n surt un amb un poema que vaig escriure fa segles i que em ve de gust transcriure aquí. El titulava “Aquell paio”:

Té aquell paio la delera 

d’esquinçar totes les fotos, 

que no el restitueixin els miralls, 

que les ocasions mateixes el refusin. 

Triga a venir i quan ve 

triga a adonar-se’n. 

Si inquireix el dia i l’hora 

és per comprovar que s’ha confós, 

que segurament aquí no és. 

Els torbs rabents de la tardor 

li estriparan camisa i pantalons, 

li rigidificaran l’encongiment. 

Quan es fondrà la neu d’hivern 

no en quedarà ni el cuiro: 

un record vague potser, però ningú.