GOS:
vet aquí una senya de l’LSC la configuració i el moviment de la
qual coincideixen amb els d’un gest emblemàtic en ús entre els
oïdors, gest de befa envers aquell que xerra pels descosits i amb
molèstia de qui el sent, sense que tinguin res a veure els referents
de l’una i l’altre. (De fet, si atenem als mateixos paràmetres,
la senya coincideix també amb el gest que fa el conductor d’un
cotxe a un altre per indicar-li que ha oblidat encendre o apagar les
llums de camí o l’intermitent. Però d’aquest no
me n’ocuparé aquí, sent com és un camp de reflexió que concerneix més aviat la Direcció General de Trànsit.)
Tal
com vaig escriure a l’entrada corresponent del Primer
Diccionari... (1),
i com sembla que salta a la vista, el referent immediat de GOS és
‹‹l’acció de lladrar pròpia de l’animal. Noteu que, quan la
senya es fa amb cura, la boca imaginària se situa al costat del
signant i a una alçària que se suposa compatible amb la d’un
animal de talla mitjana: [el seu sentit recte és doncs:]
‘[l’animal que] lladra’.››
Accepteu-me
ara que al gest de què parlo, que
solem verbalitzar
com a bocamoll,
xerrameca, garlar, xerrar, enrotllar-se, fer córrer la
llengua, no callar, etc.,
provisionalment i per entendre’ns, l’anomeni OBRIR I
TANCAR EL BEC. I si aposto d’entrada per un bec com a referent i no
pas per un morro com en el cas de la senya és simplement perquè em
porta a l’àmbit ornitològic l’existència d’expressions com
ara piular, no dir ni piu, acopar (o tancar) el bec,
tenir un bec d’or..., totes
relacionades amb la parla o l’absència de parla.
Pel
que pogués ser i atesa aquella afició gesticular que sembla que
caracteritzava els ciutadans de la Roma clàssica, fem-hi una
excursioneta per mirar d’esbrinar si podien haver fet servir un
gest groller com aquest per burlar-se específicament de qui xerrava
com un lloro.
Doncs
bé, en el context d’una crítica als qui busquen l’aplaudiment
per mitjà d’una eloqüència vana i ignoren les burles que se’n
fa al seu darrere, el vers 58, I, de les Sàtires de Perseu
(2)
fa així: ‹‹O Iane, a
tergo quem nulla ciconia pinsit›› ‘Feliç tu, Janus, que a
esquena teva no espicossa cap cigonya’, vers que la traductora,
Rosario Cortés, interpreta d'aquesta manera: ‹‹El satírico invoca a Jano,
dios de las puertas [que connecten el cel i la terra],
representado con dos caras [una de les quals mirava sempre
enrere], por lo que nadie podía hacerle burlas por detrás. [...
Aquesta burla] consistiría en levantar el brazo e imitar con
los dedos el picoteo*
de la cigüeña.››
D’entrada
no sembla que aquest gest de mofa es pugui tractar del mateix que
m’ocupa perquè la representació gestual d’espicossar hauria de
consistir pròpiament en un moviment articulat en el canell i no pas
en els artells, com passa en la senya GOS i en el gest que he batejat com a OBRIR I
TANCAR EL BEC.
En
fi, vegem què n’expliquen els Antics, si és que n’expliquen
alguna cosa.
Després
d’uns quants intents estèrils, recorro al diccionari trilingüe
del valencià Labèrnia (3):
‹‹CIGONYA. f. Aucell de pas [...]. Cigüeña. Ciconia
crotalistria, ae. [...] met. Burla
que ’s fa á algú per detrás posant los dits retorts sobre
l’índice.›› Sembla, doncs, que hi ha efectivament un gest
despectiu de burla al qual se li dóna el nom d’aquest gran ocell
si bé, d’altra banda, no pot consistir en el que descriu l’amic
Labèrnia: la retorçamenta de dits a què al·ludeix és
fàcil d’aconseguir sobre el paper, però més que difícil en la
realitat.
Acudeixo
després al Tesoro de Covarrubias (4)
en què, a l’entrada Iano, hi llegeixo: ‹‹[...] Si los
señores tuvieran ojos en el cogote, pudieran ver la burla y el
escarnio que van haziendo dellos estos mismos que delante hincan la
rodilla en el suelo, y no osan alçar los ojos a mirarlos. Esto
advirtio Persio a aquellos grandes cavalleros romanos de sangre
patricia y noble, que yendo por la calle, hinchados y pomposos, les
iban sus criados detras haziendo la ciconia*
(que oy dia en Roma tiene este
nombre la irrision) [...]››.
En
definitiva, doncs, hi
havia o hi ha un gest
la representació
verbal del qual és FER
LA CIGONYA. Però
falta esbrinar com era exactament. Per
sort, Covarrubias
mateix ho explica a
l’entrada Cigüeña:
«[ ... ] un termino
de irrision,
que oy día se usa en Italia, que para dezir de uno, que detras
del
le van haziendo cocos y burlas, dizen la Ciconia,
y trae origen que yendole
detras
hazian
con la mano y los dedos una forma de pico de Cigüeña,
como que le abre y
le cierra*
[...]››.
FER
LA CIGONYA consistia, doncs, a imitar com obria i tancava el bec
l’animal, no pas com espicossava. Per tant, bé podria tractar-se
del gest que m’ocupa si no fos perquè la forma del bec no està
ben representada.
En
efecte, si seguim la pauta de representació gestual de l’LSC en
les senyes OCELL, CIGONYA i ÀNEC, el determinant principal de totes
les quals és el bec (curt, estret i punxegut en el primer cas,
llarg, estret i punxegut en el segon i en forma d’espàtula el
tercer), veiem que els dits actius en els dos
 |
| CIGONYA |
primers casos són
índex i polze, mentre que per a ÀNEC, a fi de remarcar-ne la forma
aplanada, intervé a més el dit del mig. Per aquesta regla de tres,
el gest de FER LA CIGONYA, atenent a la configuració de la mà,
podria fer referència a un ornitorrinc, posem per cas.
Esclar que això fóra oblidar que aquest és amb certesa un gest creat per
oïdors i per a oïdors, de manera que tot i que la forma hi jugui un
paper, no té per què ser el determinant principal del referent.
Antígona,
filla de Laomedó,
rei de Troia, de gran
bellesa, segons
relata Ovidi a les seves
Metamorfosis (5),
va pretendre que la
seva cabellera era més
bonica
que la de
Juno (la deessa a
qui es va dedicar el mes de juny),
fet pel qual la deessa va transformar-li els cabells en serps.
Després els déus se’n
compadirien
i la convertirien
en cigonya, au enemiga de les serps. Una
au, escrivia el poeta, que
‹‹ipsa sibi plaudat crepitante ciconia rostro›› ‘s’aplaudeix a si mateixa picant*
amb el bec’, segons Pere Bescós.
Alto les seques! Ni
un llatí escarransit com el meu és obstacle per entendre que
crepitante és una forma del
verb crepito, crepitavi, crepitatum,
‘crepitar (= produir sorolls secs i repetits)’. Res de picar amb
el bec, doncs. La
cigonya emet un clac-clac
característic, anomenat claqueig, que pot recordar el so de
trucar a una porta
i que no produeix amb la veu, de què està privada, sinó entrexocant ràpidament les
dues parts del bec. Per tant, FER LA
CIGONYA a algú és atribuir-li
que fa sorolls com ella sense que (presumiblement)
tinguin cap sentit.
*
La cursiva és meva.
FONTS
(1)
Ramon Ferrerons, Primer Diccionari General i
Etimològic de la Llengua de Signes Catalana, Girona,
Documenta Universitaria, 2 vols, 2011.
(2)
Persio (Aulus Persius Flaccus), Sátiras, ed.
bilingüe de Rosario Cortés, Madrid, Cátedra, 1988.
(3)
Pere Labèrnia,
Diccionari de la llengua catalana ab
la correspondencia castellana y llatina, Barcelona,
Espasa Germans, 1864.
(4)
Sebastián de Covarrubias,
Tesoro de la lengua castellana o española, Madrid,
1611: https://tuit.cat/aHq42
(5)
Publi Ovidi Nasó, Les metamorfosis. Versió catalana del segle XV
de Francesc Alegre, introducció,
ed. crítica i notes de Pere Bescós, University of California, Santa
Barbara, eHumanista, Humanities, 21, 2019: https://tuit.cat/Xzvie
IMATGES
(de dalt a baix)
I)
AGILS Accessibilitat: https://tuit.cat/q1IBp
II)
Lluís Payrató, Assaig de dialectologia gestual. Aproximació
pragmàtica al repertori bàsic d'emblemes del català de Barcelona, tesi doctoral dirigida pel Dr. Jaume Mascaró i Pons, Universitat de
Barcelona, Dept. de Filologia Catalana, setembre 1989: file:///tmp/mozilla_ramon0/03.LPG_3de5-2.pdf
III)
Josep M. Segimon i Valentí i M. del Pilar Fernández-Viader,
Animals, Barcelona, ILLESCAT, 2000.
.jpg)
