Hermann Hamfler, un gestapo als llimbs (4)

 Un cop a Alemanya, l’informe de detenció pels ocupants nord-americans està datat el 6 de febrer de 1946 al Recinte d’Internament de Civils núm. 76, a Hohenasperg, una antiga fortalesa i presó amb vistes a la ciutat d’Asperg, actual estat de Baden-Württemberg, prop de Stuttgart, que el Setè Exèrcit dels EUA utilitzava com a camp d’internament i que uns mesos després passaria a estar sota administració alemanya. La seva estada aquí, on se’l va sotmetre a un interrogatori preliminar per part de la contraintel·ligència nord-americana, era només el començament del llarg pelegrinatge de Hamfler pel caòtic món concentracionari de postguerra.

Fortalesa de Hohenasperg

D’allà passaria el 26 d’abril al camp d’internament d’Oberursel, ciutat a una vintena de km al NO de Frankfurt, comtat de Hochtaunuskreis, camp conegut oficialment com a 7707è Centre d’Intel·ligència del Comandament Europeu. Durant la Segona Guerra Mundial havia estat un camp de classificació i trànsit per a pilots aliats abatuts i capturats. L’abril de 1945 els EUA se’n van fer càrrec i van utilizar-lo d’entrada per concentrar-hi presoners de guerra i d’ençà de l’agost, ampliat amb cases i camins, com a centre d’interrogatoris. Aquí devia tornar a ser interrogat, aquest cop per personal de l’oficina del CCPAC, sigles en anglès de Cap del Consell per al Processament de la Criminalitat de l’Eix.

I mentre les autoritats espanyoles, que interpretaven correctament que la incipient Guerra Freda començava a desplaçar l’interès dels aliats occidentals cap a altres punts i altres qüestions, acabaven sense soroll amb el programa de repatriació la tardor de 1946, Hamfler ingressava a Dachau, el que havia estat el primer dels camps de concentració nazis, proper a Munic, Baviera, model i prototipus de tots els que el seguirien, convertit pels estatunidencs en centre d’internament de presoners en espera de judici.

El traslladarien més endavant al camp de Hammelburg, als afores d’aquesta petita ciutat de la Baixa Francònia, Baviera, el que havia estat OFLAG XIII-B per a oficials aliats presoners. Aquí consta amb data de 26 de juliol de 1947 la declaració jurada feta per dos dels interns, prèviament assabentats de la responsabilitat penal que comportaria una declaració falsa. Tots dos, Paul Sackerman i Hermann Minnieur –aquest darrer, Polizeiobersekretär en els rengles de l’OrPo o Policia de l’Ordre, dita Blau Polizei pel color de l’uniforme, un grau per damunt del de Hamfler a la Gestapo i pertanyent també a les SS Generals–, afirmen que el coneixen (Sackerman, des de 1934) com a membre de la RSHA i que va estar primerament com a detectiu al departament de trameses i a l’oficina, i més tard a l’arxiu del departament IV E 3 del departament de contraintel·ligència. I conclouen que no hi va prestar cap servei executiu.23

23 - En podem dubtar, esclar. Ignoro si a Alemanya tenen un equivalent al nostre refrany “Testimoni de vista: Pasqual el cec”, però em consta que a l’època, per definir un rentat d’imatge que ja assolia grans proporcions, els alemanys van popularitzar el terme publicitari Persilschein, el ‘fulgor de neteja’ del detergent Persil, que eliminava la brutícia del passat.

I, encara després, a Eselheide, a Rin del Nord-Westfàlia, NO d’Alemanya, en la zona d’ocupació anglesa (on consta la seva presència –en el bloc B 30– si més no des del 21 d’agost al 6 de novembre del 1947). Eselheide, en els terrenys i les instal·lacions de l’antic camp per a presoners de guerra Stalag VI K, administrat per l’Exèrcit britànic del Rin des d’octubre del 1946 fins a desembre del 1947, dit oficialment Camp d’Internament de Civils núm. 7, es destinava a presumptes criminals de guerra, funcionaris del NSDAP i funcionaris governamentals.

Serà en aquest centre de detenció, probablement destinat a la Spruchkammer o junta de desnazificació que n’era localment responsable, la de Bielefeld,23 que el 18 de de 1947 redacta un currículum en què sosté que mai va estar involucrat en cap acte punible, que no estava al corrent del que passava, concentrat com estava en la seva feina... Recorre en definitiva a la defensa socràtica de moda: només sé que no sabia res (llavors): 

Lliuro un curriculum vitae que se m’ha llegit i que avui és l’objecte del meu interrogatori.

Sé de què va acusar la Gestapo la sentència de Nuremberg.

Nego haver tingut coneixement de tots aquests actes criminals de la Gestapo mentre exercia les meves funcions a la RSHA i a Espanya. Vaig treballar a la RSHA, al departament Abwehr (IV E 3), de maig del 1934 a setembre del 1937 i de març del 1939 a setembre del 1941. Durant l’altre període, del 1937 fins al final de la guerra, vaig estar a Espanya, fins al febrer de 1939 com a funcionari de la Wehrmacht, oficial de l’Abwehr per a la Legió Còndor i del 1941 fins al final de la guerra per a l’agregat de policia de Barcelona.

La meva feina no m’ha permès conèixer les activitats criminals de la Gestapo.

La meva feina al Departament de l’Abwehr es va limitar a comprovar l’avaluació objectiva de les operacions d’espionatge i a dur el registre dels fets. A més, em corresponia l’examen dels expedients, que normalment era una activitat de registre i administració. No he realitzat cap interrogatori ni cap investigació fora d’això.

El novembre del 1937 em van ascendir a Secretari Criminal [i] cap vegada més des de llavors. Tenia un rang equivalent a SS com a SS-Sturmscharführer, però mai en vaig dur l’uniforme.

També lliuro tres declaracions jurades de les quals es dedueix el meu camp d'activitat.

23 - Una part de les tasques de desnazificació era aleshores en mans alemanyes, concretament d’aquestes juntes, que no eren tècnicament tribunals legals i que constituïen l’esglaó més baix de la jurisdicció arbitral. Les formaven un president i dos assessors, sense antecedents, dels quals rarament algun era advocat i es completaven amb una sala superior d’apel·lacions. Cal destacar que en els seus procediments s’invertia el que en un procés ordinari s’anomena “càrrega de la prova” i era l’acusat qui havia de provar els fets que refutessin la presumpció de culpabilitat.

El 6 de novembre, Hamfler encarrega la seva defensa a l’advocat i notari Karl Wolff, de Bielefeld. I, a finals d’any, ell i tots els interns que encara resten a Eselheide són traslladats al veí camp d’internament de Staumühle (districte de Paderborn), o Camp d’Internament de Civils núm. 5, el més gran de la zona d’ocupació anglesa.

El 12 de gener de 1948 la sala II de la junta de desnazificació de Bielefeld en la causa 1127/47 seguida contra Hermann Gottlieb Hamfler àlies Heller el condemna a tres mesos de presó (complerts amb escreix en internament preventiu), i al pagament de les costes. 

Portada de l'expedient processal de Hamfler

El mateix dia l’advocat Wolf tramet una nota a l’esmentada sala (que l’enregistra l’endemà 13) en què anuncia que interposa un recurs contra la sentència. En qualsevol cas, de conformitat amb ella, el dia 16, Hamfler, intern núm. 700.827, és alliberat del camp de Staumühle. I encara l’endemà 17 les sales I i II de la junta de Bielefeld, presidides pel comissari Richter Wodtke, revisen la causa 1127/47 i la troben ajustada a dret. Entre altres coses, diuen: 

A l’acusat se li imputa haver estat membre de la Gestapo i de les SS després del 1/9/1939, amb ple coneixement de l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. L’acusat no nega la seva pertinença a la Gestapo però, d’altra banda, nega ser membre de les SS. Tot i això, el tribunal no ha pogut acceptar aquest punt de vista. Per a la qüestió de l’afiliació criminal a les SS, és decisiu que a l’acusat no se li concedís un rang honorífic a l’organització sense la seva participació, sinó que ell mateix promogués l’atorgament del rang de Sturmscharführer proporcionant les seves dades personals amb aquesta finalitat. L’acusat no ha demostrat que se li donés realment una ordre per informar les SS de les seves dades, a part del fet que no es reconeixeria la legalitat i la vinculació d’aquesta ordre. La mera indicació que havia de donar les seves dades personals a l’autoritat competent per tal d’atorgar-li un rang a les SS no exclou el caràcter voluntari de la declaració feta per l’acusat.

També calia examinar si l’acusat, com a membre de la Gestapo i de les SS, era conscient de l’ús d’aquesta organització amb finalitats criminals. Després del resultat del procediment principal, aquesta pregunta es va respondre afirmativament. L’acusat va treballar dos anys durant la guerra a l’Oficina central de seguretat, l’oficina central de la Gestapo. Tot i que les seves funcions oficials se centraven a combatre l’espionatge i el sabotatge, el tribunal va considerar que havia d’haver reflexionat sobre les altres tasques de la policia secreta de l’Estat.

No era possible que li passés inadvertit que la lluita i la repressió dels opositors polítics mitjançant l’empresonament en camps de concentració i l’extermini dels jueus eren unes de les tasques principals de la Gestapo, sobretot perquè aquestes qüestions s’havien centralitzat i gestionat als departaments veïns del mateix servei. Fins i tot si, tal com afirma, va tenir poc contacte amb el personal d’aquests departaments, era inevitable que, en el seu despatx, es coneguessin les atrocitats i assassinats que es cometien en els camps de concentració com també l’eliminació i anihilació dels jueus.

Durant la seva posterior estada a Espanya, hauria d’haver ampliat aquest coneixement perquè l’acusat hi va tenir l’oportunitat de llegir periòdics estrangers, que sovint tractaven amb detall els mals d’Alemanya i els mètodes de la Gestapo.

Finalment, no s’ha de passar per alt que l’acusat havia estat oficial de policia des del 1924 i, per la seva condició, segons el parer del tribunal, tenia un interès especial en els principis i mètodes aplicats per la policia.

Les accions de la Gestapo en l’àmbit de la persecució dels jueus i la lluita contra els opositors polítics estaven tan estretament lligades a les activitats realitzades per les SS a les mateixes zones que, a parer de la Sala d’Apel·lacions, l’acusat també havia d’haver tingut coneixement necessàriament dels fets delictius imputables a les SS en aquest sentit. En aquest cas, l’acusat va haver de ser castigat d’acord amb l’article II, [1], lletra d, de la Llei nº 10 del Consell de Control,24 en relació amb la sentència de Nuremberg i l’ordenança nº 69 del Govern militar britànic.

Atès que, segons la sentència del tribunal, l’acusat tenia un coneixement significatiu dels crims de lesa humanitat i va amagar la veritat en el judici principal, hauria procedit imposar una pena de presó fixada en tres mesos.

Tanmateix, la pena es podria declarar com a complerta a causa de la detenció d’internament patida, ja que l’acusat no estava implicat personalment en actes delictius o inhumans.

La decisió sobre les costes es basa en el paràgraf 465 STPO.

24 – La Llei nº 10, de 20/12/1945, del CCA, en el seu article II, 1, d, establia que constituïa delicte «pertànyer a determinades categories de grups o organitzacions declarades criminals pel Tribunal Militar Internacional [de Nuremberg]». I quins grups i quines organitzacions, havia conceptuat de tals, entre altres, l’alt tribunal? Les SS, la Gestapo i l’SD.

Dotze dies després, el 29, l’advocat Wolff demana a la sala d’apel·lacions la revisió del cas del seu client per tal que se’l declari innocent o es torni l’afer a la junta de Bielefeld perquè el reconsideri:

JUSTIFICACIÓ

L’acusat és membre de la Gestapo, segons ha determinat el jutge de primera instància, però s’assumeix erròniament que l’acusat és membre de les SS. Per ordre del seu superior, l’acusat va haver de proporcionar a finals de 1940 les seves dades personals a l’oficina de l’SD, de la RSHA. Més tard se li va concedir el rang de Sturmscharführer. [Però] a la reunió de l’IMT del 26/8/46, la fiscalia no va poder establir la pertinença a les SS d’aquests membres, que era purament nominal.[...] 

Cal tenir en compte també que la majoria dels membres de la Kripo que tenien un grau d’equiparació amb les SS, han estat alliberats o no han estat detinguts. Si se’ls hagués considerat membres de les SS en el sentit de les Nacions Unides, haurien estat sotmesos a judici i condemnats.

[I] Tot i que es consideri que el grau d’assimilació a les SS podria establir-ne la pertinença, aquesta pertinença no es deu a la lliure voluntat de l’acusat, sinó que es basa en una coacció de l’estat a què l’acusat, en les circumstàncies vigents aleshores, no podia escapar. (Ordre del seu superior).

El 14 de setembre de 1948, la sala VI de la junta de desnazificació de Bielefeld, presidida pel jutge de districte Dr. Erdmann; com a assessors, l’obrer Gerhard Oberteicher, de Liemke –avui un districte de la ciutat de Schloss Holte-Stukenbrock–, a 15 km al sud-est de Bielefeld, i el carnisser Rudolf Koch, de Versmold, una petita ciutat a uns 30 km a l’oest de Bielefeld, amb el fiscal Köhnke i el secretari judicial Gerstenberg, en sessió pública, constata que la citació per a la vista es va cursar el 4 del corrent mes de setembre a l’atenció del representant de l’exdetectiu de la Gestapo Hermann Hamfler i aquest no s’ha presentat.

L’advocat defensor aporta una carta del sogre de l’acusat, Ernst Hoffmann, en què afirma que Hamfler ha viatjat a Barcelona per portar a Alemanya la seva família, que encara hi era (es veu que un cop fora del camp d'internament pocs esforços es feien, si és que se'n feia algun, per controlar els moviments dels alliberats), demana l’ajornament de la vista. Aleshores, com que el fiscal no hi fa cap objecció, la junta acorda ajornar-la. I en nota manuscrita al peu del document algú hi afegiria «Per al 18/10/1948».

Arribat el nou dia assenyalat, atès que l’acusat no compareix tampoc la sala VI de la junta deu contactar amb el defensor Wolff que, el 26 d’octubre, li fa avinent que l’acusat, tal com li havia dit el seu sogre, no havia tornat encara d’Espanya. Passen els dies i el 2 de desembre el fiscal en cap demana informació a la junta del procediment contra Hamfler 1127/47.

El 7 de desembre de 1948, el president de la sala VI firma la següent resolució:

El judici contra l’exdetectiu Hermann Hamfler, nascut el 23 de febrer, etc., amb residència a Verden an der Aller, Lindtroperstrasse 38, per motius de pertinença a la Gestapo, ha estat suspès provisionalment d’acord amb el § 2 5 StPO.

L’acusat va marxar a Espanya fa uns 4 mesos per recollir-hi la seva família i encara no ha tornat. La data del seu retorn és del tot incerta i no és possible dur a terme el procediment normal en absència de l’acusat. Per consegüent, s’ha hagut de suspendre el procediment temporalment.

El 19 de maig de 1949, l’advocat Wolff explica a la junta de Bielefeld, amb relació al procediment contra Hamfler, que el març del mateix any, havia preguntat al sogre d’aquest, per les intencions de l’acusat i n’havia rebut la contesta que semblava que eren les de no tornar a Alemanya. Cinc dies després, el fiscal en cap de la junta demana el tancament definitiu del procediment a causa de l’absència de Hamfler.

Amb això, l’enrenou judicial al voltant del seu cas es pot donar per acabat, cosa que no treu que encara a finals de juliol de 1956, des de Barcelona, destinació del seu particular final feliç, Hamfler demani a la fiscalia de Bielefeld l’acreditació del seu període de servei a la policia secreta estatal, aneu a saber –perquè no ho explicita– si amb la pretensió de demanar el cobrament de la pensió de jubilació d’una professió tan marcada pel risc com ho havia estat la seva. El fiscal en cap, aleshores (4 d’agost), comunicava la petició al ministre d’Interior de la Baixa Saxònia, a Hannover, i pregava la tramesa de l’expedient judicial com més aviat millor, cosa a la qual contestaria el ministre el dia 20 que li trametria l’expedient un cop revisat. 

Potser en aquest punt no serà sobrer fer un sintètic balanç de la campanya aliada de repatriació d’Espanya d’alemanys pretesament indesitjables i, amb aquesta finalitat, cedeixo la paraula a David A. Messenger:

Entre 1945 i 1948, Estats Units i el Regne Unit van exigir la repatriació de 811 alemanys. Es va aconseguir de repatriar-ne 265, tot i que posteriorment molts van tornar a Espanya i 546 s’hi van quedar, dels quals Estats Units i el Regne Unit van [acabar per] demanar la repatriació de tan sols 104 [atesa la resistència del règim de Franco] l’octubre de 1947, sense que d’aquests s’arribés a deportar-ne cap. Així doncs, la majoria dels alemanys que figuraven a la llista de repatriacions es van quedar on eren.25

25 - David A. Messenger, La caza de nazis...,op. cit., p. 268.

Si més no a partir dels anys 60, consta que Hamfler i família, conforme a la posició social rellevant que el primer continua tenint a l’Espanya “amiga”, resideixen al nou carrer de Mandri, 54, 5è 1a, al barri barceloní de la Bonanova. I el 1970 una notícia de premsa dóna fe que

Se celebró una recepción en la sala de fiestas del Club Ricard para la presentación de un libro, en dos tomos [i gairebé un miler de pàgines], de Miguel Boladeras, que lleva por título [d’aire feixistoide] Bastardía y esperanza de Europa. [...] Los invitados fueron doña Isabel-María Damián de Zardón, cónsul general de Panamá; doña Marta de Moragas [oficialment, Maria-Marta Moragas Montis de Moragas Gracia]; M. Claude-Hubert Cocheret, vicecónsul de Francia y agregado de Prensa al Consulado General; M. Pierre Calderer, secretario general de la Cámara de Comercio francesa; M. Henri Bour, director de Ricard España; [...] herr Hermann Hamfler, delegado del Pabellón alemán de la Feria de Muestras [...].26

26 – La Vanguardia, 19 febrer 1970, p. 28, sec. Ecos de Sociedad, «Recepción para presentación de un nuevo libro».

D'ençà d’aquest esdeveniment, hi ha un llarg parèntesi de vint anys que no he pogut omplir fins que el trobo ingressat, a causa de l’agreujament de la malaltia cardiovascular que pateix, a l’antiga Clínica Delfos, núm. 149 de l’Av. Hospital Militar, denominació durant el franquisme de l’Av. de Vallcarca. Aquí, als 86 anys d’edat, l’enxamparà la mort a conseqüència d’un infart agut de miocardi, poc després de les nou del vespre de l’11 d’octubre de 1990.

Addenda sobre els fills de Hermann Hamfler:

Jürgen Hamfler Hoffmann, que patia una forma de càncer poc freqüent –linfoma histiocític–, moriria a 50 anys d’edat d’una aturada cardíaca a l’Hospital Dos de Maig de Barcelona el vespre del 4 de desembre de 1986. Deixava vídua, Irene P., i dos fills, Víctor i Martina.

Eckart, el germà petit de Jürgen, casat amb Maria Lluïsa G. N., resideix actualment en un poblet del Baix Penedès. Té un fill, Christian.

 

Hermann Hamfler, un gestapo als llimbs (3)

En el marc de la preocupació dels aliats perquè la relació econòmica de la nova Espanya amb l’Alemanya nazi anés a més i les previsibles conseqüències que se’n derivarien, a principis de 1944, per iniciativa dels Estats Units (amb el suport entusiasta del vicepresident Henry Wallace), es va començar a pressionar econòmicament Espanya perquè imposés un embargament del seu comerç amb Alemanya del mineral wolfràmic gallec, del qual s’obtenia un metall molt dens, molt dur i resistent a la corrosió, propietats que el feien especialment valuós per a diverses aplicacions militars.

Com a resultat d’aquestes pressions, segurament combinades amb la possibilitat, cada cop més clara, d’una victòria aliada –final de la guerra a l’Àfrica, grans ofensives russes, avanç aliat per la península italiana, rumors sobre la imminència d’un gran desembarcament a l’Europa occidental ocupada...–, Espanya va firmar el 2 de maig de 1944 un acord pel qual no es comprometia pas a embargar però sí a limitar el seu comerç de mineral wolfràmic amb Alemanya a canvi de petroli dels països aliats. Arran d’aquest acord, d’altra banda, i temorencs els aliats de la reconstitució del poder militar nazi aquí o, si més no, de la pervivència d’aquella ideologia i d'una creixent influència en la política espanyola, li van lliurar al govern una primera llista de 222 alemanys sospitosos d’espionatge, identificats aquí pels seus propis serveis d’intel·ligència, demanant-ne la repatriació per tal de sotmetre’ls al que en deien “desnazificació”.

En un sentit ampli, el terme –definit oficialment a la conferència de Potsdam (17/7-2/8/1945) per les tres potències aliades més poderoses–, incloïa la difusió dels crims comesos als camps de la mort, la detenció i l'empresonament dels criminals de guerra nazis, la derogació de les lleis nazis i el desmantellament de les seves organitzacions, la prohibició d’uniformes, símbols i escrits nazis i la depuració d’influències nazis a l’administració, la premsa, la cultura, etc., amb mires a l’erradicació completa de l’ideari nacionalsocialista i del militarisme. En un sentit més estricte, s’entenia per desnazificació la detenció, l’interrogatori i la compareixença de les persones acusades davant un comitè o un tribunal i, eventualment, la privació dels seus càrrecs i el seu càstig: tot plegat, un procés complex –amb ritmes i maneres de procedir variades– i sens dubte inacabat que va trobar des dels seus inicis una forta resistència entre la població.18

18 – Una resistència civil que solia expressar-se amb crítiques a l’ocupant, el ressentiment davant la imposició per una gent adventícia i estrangera de normes i més normes sobre el que calia fer i el que calia pensar, i la tendència, així que era possible, a tombar-s’hi d’esquena quan no a oposar-s'hi. Això va fer possible casos com els de Hans Globke, que havent participat en la redacció de les lleis antisemites de Nuremberg de 1935, l’anomenada “Llei per a la protecció de la sang alemanya”, va esdevenir ministre de la cancelleria del govern d’Adenauer (1953/1963), i de Walter Scheel, president de la RFA (1974-1979), que havia estat membre del NSDAP des de 1942.

L’opció de quedar-se a Espanya era molt llaminera per als reclamats i per als susceptibles de ser reclamats més endavant, atesa la possibilitat de continuar amb els seus negocis i la complicitat que aquí trobaven a tots els nivells, amb unes autoritats –incloent-hi especialment les militars i les de les forces i cossos de seguretat–, hospitalàries i complaents amb aquells col·laboradors amb la “croada anticomunista” de Franco, a diferència del que passaria a la major part de nacions europees, aviat sota el control dels grups de resistència als nazis, de governs nous o reinstaurats i de les forces polítiques i militars dels vencedors.

Perpinyà alliberat

 

Pròxim ja el final de la guerra, el desembre de 1944, quan entre els soldats alemanys corria la sarcàstica frase “Gaudeix de la guerra, perquè la pau serà terrible”, el govern franquista, que preveient una allau de sol·licituds de nacionalització per part de ciutadans alemanys temorosos de ser extradits, acabava de suspendre’n la tramitació, informava que n’havia reclòs 750 de sospitosos (dels acabats d’arribar: desertors, duaners, fugits dels camps de presoners aliats...), a Miranda de Ebro i als establiments d’aigües termals i balnearis de Sobrón (Àlava), i de Molinar de Carranza (Biscaia).  

El 5 de maig de 1945, sols tres dies abans de la rendició incondicional del III Reich, un decret llei manifestava la «solidarització» del govern espanyol amb la VI Resolució de la Conferència Monetària i Financera Internacional de Bretton Woods (New Hampshire, Estats Units), de 22 de juliol de 1944, relativa al bloqueig en els països neutrals de béns procedents dels països de l’Eix. Una solidarització aquesta que no devia aspirar sinó a cobrir l’expedient, perquè quan el CCA o Consell de Control Aliat, aleshores única autoritat sobirana d’Alemanya en substitució de l’extint govern nazi, va decretar que els actius immobilitzats es posessin sota la seva autoritat per destinar-los a les reparacions de guerra i perquè no poguessin ajudar en la postguerra a un ressorgiment del règim, Espanya es posaria de cul a la paret fins que va acabar lliurant-los-hi no sense aconseguir abans un acord pel qual se l’autoritzava a quedar-se una important suma de diners.

No és casualitat que 1945 sigui també l’any que els barcelonins Almacenes Alemanes, del carrer Pelai, 20, deixen de ser alemanes i es converteixen, per acord dels accionistes de 22 de febrer, en Almacenes Capitolio (per l’icònic edifici que allotja les dues cambres del Congrés dels Estats Units), o que el ministeri d’Assumptes Exteriors s’afanyi a cursar ordres d’internament contra unes quantes tongades de súbdits alemanys dels que reclamaven els aliats per espionatge.

Anunci de la campanya de Reis de 1933. Dibuix de Bon

 

Així, el 18 de maig de 1945, divuit dies després del suïcidi de Hitler (i disset, que el consolat barceloní obrís un llibre de condolences per tal que autoritats i ciutadans hi poguessin expressar el seu dolor per la mort del Führer), la DGS comunica al governador civil de Girona que, per ordre d’aquell ministeri, 14 alemanys, entre ells Hamfler, han de ser concentrats «en el Balneario de Caldas de Malavella de esa Provincia, en iguales condiciones a las señaladas para los comprendidos en relaciones anteriores enviadas a V. E.», cosa que el governador, José Fernández Hernando, al seu torn, notifica al comandant de la guàrdia civil del post de Caldes sense gaires presses, el 12 de juny de 1945.

De fet, però, Hamfler, segons declararà en l’interrogatori a què el sotmetran al seu dia els serveis de contraintel·ligència aliats, havia estat internat el 7 de juny, extrem que corroboren diversos documents com ara l’ofici del brigada del post de la guàrdia civil de Caldes fent saber el 8 de juny de 1945 al governador civil de la província

que en el día de ayer y procedente de Barcelona, llegó a esta localidad, acompañado de un Agente del Cuerpo General de Policía, el súbdito alemán Hermann Hamfler, el cual se ha alojado en el Balneario Vichy Catalán, siendo agregado a los súbditos de dicha nacionalidad concentrados en esta población.

Deu ser el decalatge temporal entre l’arribada de Hamfler i la notificació posterior del governador allò que explica la nota al marge d’aquest ofici, que diu: «No figura en ninguna relación».

El mateix dia 8, Hamfler escriu en una nota manuscrita i firmada

que en el caso de producirse la desconcentración de Caldas de Malavella en donde se encuentra con residencia forzosa desearía fijar nuevamente su residencia en Barcelona; que el firmante de este documento tiene medios propios para sus necesidades y las de sus familiares sin que tenga necesidad de recibir auxilio económico oficial.

Fins a dos centenars d’alemanys «indesitjables» (obnoxious, literalment, ‘detestables’ o 'odiosos') per als aliats, o candidats a ser-ho,19 s’anirien distribuint pels balnearis Prats, Soler i Vichy Catalán i les fondes Ribot i Fabrellas de Caldes, poble dins el qual tenien llibertat de circulació però d’on no podien sortir sense permís.

19 - «Són alemanys indesitjables –en definició de la Divisió de Guerra Econòmica del Foreign Office, de 8/5/1946–, tots aquells que han tingut a veure amb l'espionatge, el sabotatge o altres activitats semblants de l'enemic [exclosos els criminals de guerra]; els que han participat obertament en les activitats antialiades o pronazis, com la propaganda o l'organització d'empreses nacionalistes alemanyes a nivell local.» Citat de David A. Messenger, La caza de nazis en la España de Franco, trad. Alejandro Parera, Madrid, Alianza Editorial, 2018, p. 70.

Tot i que aquests establiments devia contractar-los el govern civil de Girona, en uns pocs casos facturaven a l’ambaixada alemanya o el consolat de Barcelona els serveis que prestaven: fonts de finançament que s’assecarien amb la desaparició del Reich. En efecte, a una de les preguntes d’un qüestionari que es lliura als internats el 17 de maig de 1945, l’aristòcrata i capità de navili Meino von Eitzen respon que el cost de la seva estada a Caldes havia estat satisfet fins llavors per l’ambaixada, ara desmantellada i, per la seva banda, Horst Müller Fieldler, funcionari del consolat de Barcelona, explica que «hasta últimos de mayo [de 1945] me han sido sufragados mis gastos de estancia en Caldas por el Consulado Alemán».

És possible també que l’ajut a alguns dels interns sense recursos –o que al·legaven no tenir-ne– i potser sense gaire interès per al seu govern, l’assumís la Creu Roja espanyola, de l’Assemblea Suprema de la qual era aleshores vocal i responsable dels internats aquí, estretament relacionat amb el govern, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós, duc d’Hernani i Gran d’Espanya, nét d’Alfons XIII. És possible, però no en conec cap cas.

Interns dels que havien contret deutes importants, no sembla que rebessin ajut de ningú. Situació, per exemple, del mexicà Luis Fernández de la Reguera Noriega, àlies Pancho, falangista i agent de l’Abwehr, que introduïa a Espanya cotxes francesos de luxe i que (abans d’evadir-se de Caldes el 5 de febrer de 1946 avançant-se al fet que Blas Pérez, ministre de la Governació, n’interessés el 22 de març l’alliberament), fa constar la impossibilitat en què es troba de pagar el compte de la fonda Ribot, on s’allotja; de Hans-Peter Fromm, gerent de la sucursal de València d’AEG Ibérica de Electricidad, S.A. que, segons el brigada del post local de la guàrdia civil en nota de 17 de maig de 1945, tenia pendent de pagament a l’Hotel Balneari Prats 5.642,00 Ptes. per despeses de manutenció. El 10 d’octubre següent, Fromm mateix afirmava en una instància que «después de haber satisfecho al indicado Balneario más de Pts. 20.000,– [... i sense haver-se] negado aun en ningún momento de procurar la liquidación de las referidas facturas una vez reintegrado en su trabajo normal o bien si a su vez cobrara de alguna parte los gastos que su estancia motiva [...]».20

20 – Hans-Peter Fromm Weist, fill del Fromm que esmento, en ús del dret de rectificació, enviava el 16/6/2017 una carta al diari valencià Levante a propòsit de l’article «Nazis a València (I)» de Francesc J. Hernández publicat el 5 de març, en què nega taxativament que son pare fos, com afirma l’articulista, un agent nazi. Les al·legacions de Fromm Weist estan en total sintonia amb el fet que el governador civil de Girona, el 24/4/1946, enviés aquesta nota al cap superior de policia de València: «El  Excmo. Sr. Director General de Seguridad en telegrama de fecha 20 de los corrientes, me dice lo que sigue: “Ministerio de Asuntos Exteriores comunica que en vista que confinados Caldas Malavella, HANS PETER FROMM y [...], no figuran ya en listas de repatriación de Embajadas Británica y Americana, dichos extranjeros pueden ser puestos en libertad; comunícolo V. E. su conocimiento y efectos.” Lo que traslado a V. I. [...]»
  

El cas de Hamfler és diferent, ja que es va costejar tota l’estada forçosa a la localitat del seu peculi, val a dir que com molts, si no la majoria, de la resta de confinats. Per exemple, Ludwig Losbichler, agent també de la Gestapo i marxant d’art (16 de maig de 1945: «[...] que nunca recibía pagos algunos de la parte del Consulado alemán y que paga su estancia en Caldas también de sus propios medios»); Karl von Friedl (18 d’octubre de 1945: «le sea concedido el permiso para trasladarse desde el Balneario Soler a la Avenida del Dr. Furest Roca, n.º 16. El traslado obedece a que estando a punto de llegar su família, pueda vivir con ella en casa particular y más económicamente»), etc.

Tornant al nostre home. El 24 d’octubre, últim mes que va cobrar de l’ambaixada –en teoria inexistent des del maig– la seva esplèndida mesada de 4.800,00 Ptes., el governador l’autoritzava, prèvia petició seva, a traslladar-se del balneari on es trobava a un domicili particular del carrer Pla i Deniel, 17. Tan sols dos mesos després, el 17 de desembre, exposaria en una altra instància

que por terminar el contrato de alquiler suscrito con el propietario del alojamiento arriba expresado, y por no resultarle asequible el costo de dicho alquiler, además de no reunir dicha casa las necesarias condiciones para su utilización durante el invierno, desea trasladar su residencia [de nou] al Balneario Vichy Catalán, donde tomaría una habitación, en condiciones económicas convenientes [...], a partir del día cinco de Enero de 1946.

 

És clar, doncs, que les condicions del confinament no tenien res a veure ni amb les de les presons i camps de concentració ni amb les dels camps de treball, els batallons disciplinaris de soldats treballadors, etc., que a més d’opositors polítics, homosexuals, presos comuns, enquadraven molts joves de les lleves compreses entre 1936 i 1941, que havien fet la mili amb la República, una prestació que el règim no reconeixia i, per tant, obligava a fer de nou, a més de presoners de guerra republicans, encara.

Els tenien com en un camp de concentració, però bé. Clar que estaven bé. No els faltava de res. Feien la vida normal d’un hotel. Igual. Passejaven, anaven a tot arreu, als banys, a les botigues... Alguns estaven casats i hi tenien les seves senyores, uns altres, no. I tant que ballaven. Anaven al casino del poble i allà, a la terrassa del casino, també ballaven. Anaven al cine. Feien vida normal.21

21 - Entrevista a Serafina Riera. Sèrie documental Boira negra de Felip Solé Sabaté, Televisió de Catalunya, 2009, episodi IV. Citat de Rosa Sala Rose, La penúltima frontera. Fugitivos del nazismo en España, pròleg de Josep Calvet, Barcelona, Papel de liar i Ediciones Península, 2011, p. 232.

La embajada británica protestó varias veces de forma vehemente contra las condiciones de internamiento en Caldes, que incluso permitían la continuación de las actividades de espionaje por parte de los alemanes internados, según aseguraba la representación del Reino Unido. A estas protestas reaccionaba el Palacio de Santa Cruz [el MAE o Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol] con argumentos apaciguadores, prometiendo una investigación de los sucesos y asegurando que, en caso de confirmarse las acusaciones, se tomarían las medidas necesarias para acabar con los abusos. A pesar de todas las declaraciones verbales, no ocurrió naturalmente ningún cambio sustancial en el régimen establecido en Caldes.22

22 - Carlos Collado Seidel, «España y los agentes alemanes 1944-1947. Intransigencia y pragmatismo político», Espacio, Tiempo y Forma. Serie V. Historia Contemporánea (ETFV), Departamento de Historia Contemporánea de la Facultad de Geografía e Historia de la UNED, p. 465: https://tuit.cat/x4yMI

A les esferes del poder, mentrestant, tant espanyoles com de les potències aliades, començava una mena de joc dels disbarats amb els noms, els llocs de residència i el nombre d’alemanys que havien estat repatriats, que quedaven per repatriar o que havien esdevingut intocables per gaudir, ni que tinguessin una ordre d’expulsió, de la protecció d’algun alt càrrec o per haver adquirit la nacionalitat espanyola, cosa que es podia aconseguir extraoficialment per mitjà d’un bon contacte o bé, comptant amb el suport d’un ciutadà nadiu, satisfent una quantitat a l’abast de no gaires butxaques.

D’altra banda, el Servei de bloqueig de béns estrangers de la Direcció General de Política Econòmica del MAE havia adreçat a Hamfler una minuta impresa i datada el 20 d’octubre de 1945 fent-li saber que, en aplicació del decret-llei de 5 de maig a què m’he referit més amunt, calia que en el termini improrrogable de trenta dies els lliurés declaració jurada per quadruplicat indicant les dades personals, el temps de residència a Espanya i la relació detallada dels béns i valors patrimonials propis, amb l’historial de les vicissituds que haguessin pogut experimentar els que fossin o haguessin estat de la seva propietat a partir de l’1 de setembre de 1939. Notificant-li a més que quedaven bloquejats tots els béns i valors patrimonials que declarava per imperatiu legal. L’acudit és que l’adreça que figurava al sobre era la de Plaça Catalunya, 21, és a dir, la del consolat i no es va poder lliurar a Hamfler perquè, com anota el carter, «Se marchó sin señas» (a Caldes i des del juny!). 

Així van seguir les coses per a Hamfler fins al 21 de gener de 1946 quan, per disposició de la DGS, se’l va conduir a Madrid en el que era el preludi de la seva repatriació a la zona d’ocupació estatunidenca a Alemanya, que tindria lloc el 29 de gener, com la de l’altre policia agregat del consolat, Hans Urban, en un primer avió especial noliejat pels aliats (Espanya "no podia" assumir el cost de cap vol), amb 22 compatriotes a bord, nombre a què havien quedat reduïts els 45 “indesitjables” pactats prèviament entre el MAE i els representants dels aliats, després de la desaparició d’alguns i la intervenció de poderosos intercessors en el cas de la majoria. 

Hi hauria algun vol més d’aquests, amb passatgers forçosos –sempre molts menys, però, dels que es reclamava–. Entre ells, alguns a qui coneixia tan bé com a Urban: Hans Kroll, cònsol general a Barcelona, i Alfons Maria Reuschenbach, cònsol anterior, als quals m’he referit més amunt; Hans Tichauer, oficial “tapat” de la RSHA, copropietari d’un dels punts de trobada d’agents nazis a Barcelona, el bar La Jungla («sitio pintoresco, ambiente alegre», segons s’anunciava a La Vanguardia), al Raval, carrer Montserrat, 10, que havia treballat esporàdicament per a ell...   

Continuarà