Hermann Hamfler, un gestapo als llimbs (4)

 Un cop a Alemanya, l’informe de detenció pels ocupants nord-americans està datat el 6 de febrer de 1946 al Recinte d’Internament de Civils núm. 76, a Hohenasperg, una antiga fortalesa i presó amb vistes a la ciutat d’Asperg, actual estat de Baden-Württemberg, prop de Stuttgart, que el Setè Exèrcit dels EUA utilitzava com a camp d’internament i que uns mesos després passaria a estar sota administració alemanya. La seva estada aquí, on se’l va sotmetre a un interrogatori preliminar per part de la contraintel·ligència nord-americana, era només el començament del llarg pelegrinatge de Hamfler pel caòtic món concentracionari de postguerra.

Fortalesa de Hohenasperg

D’allà passaria el 26 d’abril al camp d’internament d’Oberursel, ciutat a una vintena de km al NO de Frankfurt, comtat de Hochtaunuskreis, camp conegut oficialment com a 7707è Centre d’Intel·ligència del Comandament Europeu. Durant la Segona Guerra Mundial havia estat un camp de classificació i trànsit per a pilots aliats abatuts i capturats. L’abril de 1945 els EUA se’n van fer càrrec i van utilizar-lo d’entrada per concentrar-hi presoners de guerra i d’ençà de l’agost, ampliat amb cases i camins, com a centre d’interrogatoris. Aquí devia tornar a ser interrogat, aquest cop per personal de l’oficina del CCPAC, sigles en anglès de Cap del Consell per al Processament de la Criminalitat de l’Eix.

I mentre les autoritats espanyoles, que interpretaven correctament que la incipient Guerra Freda començava a desplaçar l’interès dels aliats occidentals cap a altres punts i altres qüestions, acabaven sense soroll amb el programa de repatriació la tardor de 1946, Hamfler ingressava a Dachau, el que havia estat el primer dels camps de concentració nazis, proper a Munic, Baviera, model i prototipus de tots els que el seguirien, convertit pels estatunidencs en centre d’internament de presoners en espera de judici.

El traslladarien més endavant al camp de Hammelburg, als afores d’aquesta petita ciutat de la Baixa Francònia, Baviera, el que havia estat OFLAG XIII-B per a oficials aliats presoners. Aquí consta amb data de 26 de juliol de 1947 la declaració jurada feta per dos dels interns, prèviament assabentats de la responsabilitat penal que comportaria una declaració falsa. Tots dos, Paul Sackerman i Hermann Minnieur –aquest darrer, Polizeiobersekretär en els rengles de l’OrPo o Policia de l’Ordre, dita Blau Polizei pel color de l’uniforme, un grau per damunt del de Hamfler a la Gestapo i pertanyent també a les SS Generals–, afirmen que el coneixen (Sackerman, des de 1934) com a membre de la RSHA i que va estar primerament com a detectiu al departament de trameses i a l’oficina, i més tard a l’arxiu del departament IV E 3 del departament de contraintel·ligència. I conclouen que no hi va prestar cap servei executiu.23

23 - En podem dubtar, esclar. Ignoro si a Alemanya tenen un equivalent al nostre refrany “Testimoni de vista: Pasqual el cec”, però em consta que a l’època, per definir un rentat d’imatge que ja assolia grans proporcions, els alemanys van popularitzar el terme publicitari Persilschein, el ‘fulgor de neteja’ del detergent Persil, que eliminava la brutícia del passat.

I, encara després, a Eselheide, a Rin del Nord-Westfàlia, NO d’Alemanya, en la zona d’ocupació anglesa (on consta la seva presència –en el bloc B 30– si més no des del 21 d’agost al 6 de novembre del 1947). Eselheide, en els terrenys i les instal·lacions de l’antic camp per a presoners de guerra Stalag VI K, administrat per l’Exèrcit britànic del Rin des d’octubre del 1946 fins a desembre del 1947, dit oficialment Camp d’Internament de Civils núm. 7, es destinava a presumptes criminals de guerra, funcionaris del NSDAP i funcionaris governamentals.

Serà en aquest centre de detenció, probablement destinat a la Spruchkammer o junta de desnazificació que n’era localment responsable, la de Bielefeld,23 que el 18 de de 1947 redacta un currículum en què sosté que mai va estar involucrat en cap acte punible, que no estava al corrent del que passava, concentrat com estava en la seva feina... Recorre en definitiva a la defensa socràtica de moda: només sé que no sabia res (llavors): 

Lliuro un curriculum vitae que se m’ha llegit i que avui és l’objecte del meu interrogatori.

Sé de què va acusar la Gestapo la sentència de Nuremberg.

Nego haver tingut coneixement de tots aquests actes criminals de la Gestapo mentre exercia les meves funcions a la RSHA i a Espanya. Vaig treballar a la RSHA, al departament Abwehr (IV E 3), de maig del 1934 a setembre del 1937 i de març del 1939 a setembre del 1941. Durant l’altre període, del 1937 fins al final de la guerra, vaig estar a Espanya, fins al febrer de 1939 com a funcionari de la Wehrmacht, oficial de l’Abwehr per a la Legió Còndor i del 1941 fins al final de la guerra per a l’agregat de policia de Barcelona.

La meva feina no m’ha permès conèixer les activitats criminals de la Gestapo.

La meva feina al Departament de l’Abwehr es va limitar a comprovar l’avaluació objectiva de les operacions d’espionatge i a dur el registre dels fets. A més, em corresponia l’examen dels expedients, que normalment era una activitat de registre i administració. No he realitzat cap interrogatori ni cap investigació fora d’això.

El novembre del 1937 em van ascendir a Secretari Criminal [i] cap vegada més des de llavors. Tenia un rang equivalent a SS com a SS-Sturmscharführer, però mai en vaig dur l’uniforme.

També lliuro tres declaracions jurades de les quals es dedueix el meu camp d'activitat.

23 - Una part de les tasques de desnazificació era aleshores en mans alemanyes, concretament d’aquestes juntes, que no eren tècnicament tribunals legals i que constituïen l’esglaó més baix de la jurisdicció arbitral. Les formaven un president i dos assessors, sense antecedents, dels quals rarament algun era advocat i es completaven amb una sala superior d’apel·lacions. Cal destacar que en els seus procediments s’invertia el que en un procés ordinari s’anomena “càrrega de la prova” i era l’acusat qui havia de provar els fets que refutessin la presumpció de culpabilitat.

El 6 de novembre, Hamfler encarrega la seva defensa a l’advocat i notari Karl Wolff, de Bielefeld. I, a finals d’any, ell i tots els interns que encara resten a Eselheide són traslladats al veí camp d’internament de Staumühle (districte de Paderborn), o Camp d’Internament de Civils núm. 5, el més gran de la zona d’ocupació anglesa.

El 12 de gener de 1948 la sala II de la junta de desnazificació de Bielefeld en la causa 1127/47 seguida contra Hermann Gottlieb Hamfler àlies Heller el condemna a tres mesos de presó (complerts amb escreix en internament preventiu), i al pagament de les costes. 

Portada de l'expedient processal de Hamfler

El mateix dia l’advocat Wolf tramet una nota a l’esmentada sala (que l’enregistra l’endemà 13) en què anuncia que interposa un recurs contra la sentència. En qualsevol cas, de conformitat amb ella, el dia 16, Hamfler, intern núm. 700.827, és alliberat del camp de Staumühle. I encara l’endemà 17 les sales I i II de la junta de Bielefeld, presidides pel comissari Richter Wodtke, revisen la causa 1127/47 i la troben ajustada a dret. Entre altres coses, diuen: 

A l’acusat se li imputa haver estat membre de la Gestapo i de les SS després del 1/9/1939, amb ple coneixement de l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. L’acusat no nega la seva pertinença a la Gestapo però, d’altra banda, nega ser membre de les SS. Tot i això, el tribunal no ha pogut acceptar aquest punt de vista. Per a la qüestió de l’afiliació criminal a les SS, és decisiu que a l’acusat no se li concedís un rang honorífic a l’organització sense la seva participació, sinó que ell mateix promogués l’atorgament del rang de Sturmscharführer proporcionant les seves dades personals amb aquesta finalitat. L’acusat no ha demostrat que se li donés realment una ordre per informar les SS de les seves dades, a part del fet que no es reconeixeria la legalitat i la vinculació d’aquesta ordre. La mera indicació que havia de donar les seves dades personals a l’autoritat competent per tal d’atorgar-li un rang a les SS no exclou el caràcter voluntari de la declaració feta per l’acusat.

També calia examinar si l’acusat, com a membre de la Gestapo i de les SS, era conscient de l’ús d’aquesta organització amb finalitats criminals. Després del resultat del procediment principal, aquesta pregunta es va respondre afirmativament. L’acusat va treballar dos anys durant la guerra a l’Oficina central de seguretat, l’oficina central de la Gestapo. Tot i que les seves funcions oficials se centraven a combatre l’espionatge i el sabotatge, el tribunal va considerar que havia d’haver reflexionat sobre les altres tasques de la policia secreta de l’Estat.

No era possible que li passés inadvertit que la lluita i la repressió dels opositors polítics mitjançant l’empresonament en camps de concentració i l’extermini dels jueus eren unes de les tasques principals de la Gestapo, sobretot perquè aquestes qüestions s’havien centralitzat i gestionat als departaments veïns del mateix servei. Fins i tot si, tal com afirma, va tenir poc contacte amb el personal d’aquests departaments, era inevitable que, en el seu despatx, es coneguessin les atrocitats i assassinats que es cometien en els camps de concentració com també l’eliminació i anihilació dels jueus.

Durant la seva posterior estada a Espanya, hauria d’haver ampliat aquest coneixement perquè l’acusat hi va tenir l’oportunitat de llegir periòdics estrangers, que sovint tractaven amb detall els mals d’Alemanya i els mètodes de la Gestapo.

Finalment, no s’ha de passar per alt que l’acusat havia estat oficial de policia des del 1924 i, per la seva condició, segons el parer del tribunal, tenia un interès especial en els principis i mètodes aplicats per la policia.

Les accions de la Gestapo en l’àmbit de la persecució dels jueus i la lluita contra els opositors polítics estaven tan estretament lligades a les activitats realitzades per les SS a les mateixes zones que, a parer de la Sala d’Apel·lacions, l’acusat també havia d’haver tingut coneixement necessàriament dels fets delictius imputables a les SS en aquest sentit. En aquest cas, l’acusat va haver de ser castigat d’acord amb l’article II, [1], lletra d, de la Llei nº 10 del Consell de Control,24 en relació amb la sentència de Nuremberg i l’ordenança nº 69 del Govern militar britànic.

Atès que, segons la sentència del tribunal, l’acusat tenia un coneixement significatiu dels crims de lesa humanitat i va amagar la veritat en el judici principal, hauria procedit imposar una pena de presó fixada en tres mesos.

Tanmateix, la pena es podria declarar com a complerta a causa de la detenció d’internament patida, ja que l’acusat no estava implicat personalment en actes delictius o inhumans.

La decisió sobre les costes es basa en el paràgraf 465 STPO.

24 – La Llei nº 10, de 20/12/1945, del CCA, en el seu article II, 1, d, establia que constituïa delicte «pertànyer a determinades categories de grups o organitzacions declarades criminals pel Tribunal Militar Internacional [de Nuremberg]». I quins grups i quines organitzacions, havia conceptuat de tals, entre altres, l’alt tribunal? Les SS, la Gestapo i l’SD.

Dotze dies després, el 29, l’advocat Wolff demana a la sala d’apel·lacions la revisió del cas del seu client per tal que se’l declari innocent o es torni l’afer a la junta de Bielefeld perquè el reconsideri:

JUSTIFICACIÓ

L’acusat és membre de la Gestapo, segons ha determinat el jutge de primera instància, però s’assumeix erròniament que l’acusat és membre de les SS. Per ordre del seu superior, l’acusat va haver de proporcionar a finals de 1940 les seves dades personals a l’oficina de l’SD, de la RSHA. Més tard se li va concedir el rang de Sturmscharführer. [Però] a la reunió de l’IMT del 26/8/46, la fiscalia no va poder establir la pertinença a les SS d’aquests membres, que era purament nominal.[...] 

Cal tenir en compte també que la majoria dels membres de la Kripo que tenien un grau d’equiparació amb les SS, han estat alliberats o no han estat detinguts. Si se’ls hagués considerat membres de les SS en el sentit de les Nacions Unides, haurien estat sotmesos a judici i condemnats.

[I] Tot i que es consideri que el grau d’assimilació a les SS podria establir-ne la pertinença, aquesta pertinença no es deu a la lliure voluntat de l’acusat, sinó que es basa en una coacció de l’estat a què l’acusat, en les circumstàncies vigents aleshores, no podia escapar. (Ordre del seu superior).

El 14 de setembre de 1948, la sala VI de la junta de desnazificació de Bielefeld, presidida pel jutge de districte Dr. Erdmann; com a assessors, l’obrer Gerhard Oberteicher, de Liemke –avui un districte de la ciutat de Schloss Holte-Stukenbrock–, a 15 km al sud-est de Bielefeld, i el carnisser Rudolf Koch, de Versmold, una petita ciutat a uns 30 km a l’oest de Bielefeld, amb el fiscal Köhnke i el secretari judicial Gerstenberg, en sessió pública, constata que la citació per a la vista es va cursar el 4 del corrent mes de setembre a l’atenció del representant de l’exdetectiu de la Gestapo Hermann Hamfler i aquest no s’ha presentat.

L’advocat defensor aporta una carta del sogre de l’acusat, Ernst Hoffmann, en què afirma que Hamfler ha viatjat a Barcelona per portar a Alemanya la seva família, que encara hi era (es veu que un cop fora del camp d'internament pocs esforços es feien, si és que se'n feia algun, per controlar els moviments dels alliberats), demana l’ajornament de la vista. Aleshores, com que el fiscal no hi fa cap objecció, la junta acorda ajornar-la. I en nota manuscrita al peu del document algú hi afegiria «Per al 18/10/1948».

Arribat el nou dia assenyalat, atès que l’acusat no compareix tampoc la sala VI de la junta deu contactar amb el defensor Wolff que, el 26 d’octubre, li fa avinent que l’acusat, tal com li havia dit el seu sogre, no havia tornat encara d’Espanya. Passen els dies i el 2 de desembre el fiscal en cap demana informació a la junta del procediment contra Hamfler 1127/47.

El 7 de desembre de 1948, el president de la sala VI firma la següent resolució:

El judici contra l’exdetectiu Hermann Hamfler, nascut el 23 de febrer, etc., amb residència a Verden an der Aller, Lindtroperstrasse 38, per motius de pertinença a la Gestapo, ha estat suspès provisionalment d’acord amb el § 2 5 StPO.

L’acusat va marxar a Espanya fa uns 4 mesos per recollir-hi la seva família i encara no ha tornat. La data del seu retorn és del tot incerta i no és possible dur a terme el procediment normal en absència de l’acusat. Per consegüent, s’ha hagut de suspendre el procediment temporalment.

El 19 de maig de 1949, l’advocat Wolff explica a la junta de Bielefeld, amb relació al procediment contra Hamfler, que el març del mateix any, havia preguntat al sogre d’aquest, per les intencions de l’acusat i n’havia rebut la contesta que semblava que eren les de no tornar a Alemanya. Cinc dies després, el fiscal en cap de la junta demana el tancament definitiu del procediment a causa de l’absència de Hamfler.

Amb això, l’enrenou judicial al voltant del seu cas es pot donar per acabat, cosa que no treu que encara a finals de juliol de 1956, des de Barcelona, destinació del seu particular final feliç, Hamfler demani a la fiscalia de Bielefeld l’acreditació del seu període de servei a la policia secreta estatal, aneu a saber –perquè no ho explicita– si amb la pretensió de demanar el cobrament de la pensió de jubilació d’una professió tan marcada pel risc com ho havia estat la seva. El fiscal en cap, aleshores (4 d’agost), comunicava la petició al ministre d’Interior de la Baixa Saxònia, a Hannover, i pregava la tramesa de l’expedient judicial com més aviat millor, cosa a la qual contestaria el ministre el dia 20 que li trametria l’expedient un cop revisat. 

Potser en aquest punt no serà sobrer fer un sintètic balanç de la campanya aliada de repatriació d’Espanya d’alemanys pretesament indesitjables i, amb aquesta finalitat, cedeixo la paraula a David A. Messenger:

Entre 1945 i 1948, Estats Units i el Regne Unit van exigir la repatriació de 811 alemanys. Es va aconseguir de repatriar-ne 265, tot i que posteriorment molts van tornar a Espanya i 546 s’hi van quedar, dels quals Estats Units i el Regne Unit van [acabar per] demanar la repatriació de tan sols 104 [atesa la resistència del règim de Franco] l’octubre de 1947, sense que d’aquests s’arribés a deportar-ne cap. Així doncs, la majoria dels alemanys que figuraven a la llista de repatriacions es van quedar on eren.25

25 - David A. Messenger, La caza de nazis...,op. cit., p. 268.

Si més no a partir dels anys 60, consta que Hamfler i família, conforme a la posició social rellevant que el primer continua tenint a l’Espanya “amiga”, resideixen al nou carrer de Mandri, 54, 5è 1a, al barri barceloní de la Bonanova. I el 1970 una notícia de premsa dóna fe que

Se celebró una recepción en la sala de fiestas del Club Ricard para la presentación de un libro, en dos tomos [i gairebé un miler de pàgines], de Miguel Boladeras, que lleva por título [d’aire feixistoide] Bastardía y esperanza de Europa. [...] Los invitados fueron doña Isabel-María Damián de Zardón, cónsul general de Panamá; doña Marta de Moragas [oficialment, Maria-Marta Moragas Montis de Moragas Gracia]; M. Claude-Hubert Cocheret, vicecónsul de Francia y agregado de Prensa al Consulado General; M. Pierre Calderer, secretario general de la Cámara de Comercio francesa; M. Henri Bour, director de Ricard España; [...] herr Hermann Hamfler, delegado del Pabellón alemán de la Feria de Muestras [...].26

26 – La Vanguardia, 19 febrer 1970, p. 28, sec. Ecos de Sociedad, «Recepción para presentación de un nuevo libro».

D'ençà d’aquest esdeveniment, hi ha un llarg parèntesi de vint anys que no he pogut omplir fins que el trobo ingressat, a causa de l’agreujament de la malaltia cardiovascular que pateix, a l’antiga Clínica Delfos, núm. 149 de l’Av. Hospital Militar, denominació durant el franquisme de l’Av. de Vallcarca. Aquí, als 86 anys d’edat, l’enxamparà la mort a conseqüència d’un infart agut de miocardi, poc després de les nou del vespre de l’11 d’octubre de 1990.

Addenda sobre els fills de Hermann Hamfler:

Jürgen Hamfler Hoffmann, que patia una forma de càncer poc freqüent –linfoma histiocític–, moriria a 50 anys d’edat d’una aturada cardíaca a l’Hospital Dos de Maig de Barcelona el vespre del 4 de desembre de 1986. Deixava vídua, Irene P., i dos fills, Víctor i Martina.

Eckart, el germà petit de Jürgen, casat amb Maria Lluïsa G. N., resideix actualment en un poblet del Baix Penedès. Té un fill, Christian.