De com demanar un préstec bancari

    Com diu Sant Pau, “La fe és el fonament de les coses que s’esperen”, en aquest cas el préstec, però ella tota sola no garanteix un resultat satisfactori. Cal esforçar-se una mica per tal de presentar-nos al Banquer nets de cos i ment: recordem que ell pot satisfer la nostra necessitat en un minut, mentre que nosaltres, amb els nostres ingressos miserables, no ho haguéssim pogut fer en molts anys, potser mai de la vida. A part de tenir fe, qui busca obtenir un préstec ha de seguir aquestes instruccions: 1) Aconseguir una cita amb el Banquer. 2) Preparar-se. 3) Comportar-se de manera adequada en l’entrevista.

    Donant per solventat el primer punt, la preparació més recomanable per trobar el to exacte que emprarem en l’entrevista consisteix a fer sense defallir un dejuni absolut durant les quaranta hores prèvies a la cita, esforçant-nos durant aquest període a deixar de banda les nostres imperfeccions més sobresortints. El dia assenyalat, vestits de manera formal i sense estridències, desapareguts al fons de la butaca de la zona d’espera de l’entitat, però sempre camajunts, esperarem amb l’ajut d’una suau música ambiental que se’ns convidi a passar al despatx del Banquer. Aleshores...

    Aquí van unes indicacions generals sobre la manera de comportar-s’hi: per comptes de dir “jo”, cal dir “un servidor” i no respondre cap pregunta amb un “sí” o un “no” pelats. A més, per incomprensibles i avorrides que ens resultin les explicacions tècniques que ens doni, mai recorrerem a la grolleria d’exclamar: “Escolti, potser que vagi al gra!”, o “Valga’m Déu, que llarg!” I sobretot no demostrarem que hem de menester desesperadament aquells diners.

    En fi, si tenim béns que garanteixin el compliment de l’obligació de pagar, un historial de crèdits impecable i el Banquer està de filis aquell dia, hi ha moltes possibilitats que ens atorgui el préstec. En cas contrari, pensem que el sol fet que s’hagi dignat escoltar el nostre problema i les nostres expectatives ja és de per si un valuós regal.

De com adreçar-se als Funcionaris

    Atès el rang dels Servidors Públics ubicats rere els taulells de l’Administració i com que amb ells no solem tenir una positiva franquesa, no recorrerem mai al tuteig, cosa que suposaria una greu desatenció, i en demanar-los el que sigui ho farem en veu baixa però clara, en un estil respectuós però planer i sense especials preocupacions retòriques, dient: “Buenos días o buenas tardes. Dispense usted la libertad que me tomo al incomodarle en su áspera jornada pero, si no le sirve de excesiva molestia, haría el favor de indicarme..., de comprobar..., de acusar recibo...”

    Fóra faltar a les bones maneres fer servir amb el Funcionari que ens atén el dialecte català o la dubtosa LSC, argumentar en excés, plorar, fer tamborinar el peu contra el terra mentre mira de localitzar el paper que falta entre les estibes de papers de l’armari del fons, badallar ostensiblement mentre s’estudia els 26 missatges que acaba de rebre al mòbil, o rememora amb un company una de les jugades mestres del partit de futbol del dia abans... També, tan sols per guanyar temps, passar irresponsablement per alt l’ordre estricte que cal observar en la cua i pertorbar així l'harmonia pròpia d'aquelles dependències. Tot això és incompatible amb la consideració i les atencions que mereix el Funcionari.

Llocs distingits

    Els llocs distingits que hem d'oferir amb paraules senzilles i respectuoses a una persona de més edat, de rang superior o a qui desitgem obsequiar, són:

    Passejant en la seva companyia, el costat dret; a la sala de casa, el sofà o un altre seient tou i adequadament entapissat (en el qual no ens ha de sorprendre que s'acomodi el visitant després d'una lleugera demostració de repugnància, mostra de gentilesa); en una llotja, els seients davanters, en especial aquell des d'on s'albiri millor l'escot de la primera actriu sense girar la cara; a taula, la capçalera; en una escala, el costat del passamà; en un automòbil, el seient davanter al costat del xofer; en el camp d'extermini, la plaça de supervisor del crematori; a la sala capitular del convent, el seient de la mare priora.

La Urbanitat

QUÈ ÉS? La Urbanitat és aquell complement de les vostres qualitats físiques i morals que els presta més brillantor.

QUÈ ENSENYA EN GENERAL? Ensenya a ser consol i ajut d'Autoritats militars, policials i religioses; de pares, germans, cunyats i altres parents; de mascotes, amics i coneguts, i fins i tot d'indigents i animals silvestres. Més encara: a estimar Déu sobre totes les coses i a tenir-lo present en llevar-nos i en anar a dormir, en asseure'ns a taula o a la banqueta del clavicèmbal i en empunyar l'estic per iniciar un partit d'hoquei sobre gel, aprofitant aquestes ocasions per dedicar-li una pregària.

QUÈ ENSENYA EN PARTICULAR? Ensenya a ser sobris i diligents, treballadors, discrets, ben compostos en el vestir, i pulcres i polits pel que fa al cos, amb especial mirament als engonals i a les zones situades entre els dits dels peus; a no menjar amb les mans ni menjar sense control, no furgar-se el nas i mirar el que n’hagueu extret, no arrossegar cadires, no descansar les parts sobre la cantonada de la taula, no badallar amb solfa o cantarella, no esquitxar amb saliva la faç del vostre interlocutor, no mentir, no dissentir amb vehemència, no parlar malament dels absents, ni que pertanyin al PP...

Ser urbanitzat equival, en suma, a ostentar dos preciosos atributs que es diuen Virtut i Cortesia.

De com respondre l'interrogatori de la Fiscalia

Rebrem les subtils preguntes de la Fiscalia amb humilitat, amb la íntima convicció que Ella tan sols procura el restabliment en aquest món de la Justícia. En conseqüència, no recorrerem a la mentida ni a cap subterfugi per mirar d’excusar el nostre delicte o alleugerir el càstig merescut.

A les preguntes, el més correcte és contestar sense vehemència i, si pot ser, de bon grat, i quan acabades l’acusació i la defensa, se’ns concedeixi l’última paraula, començar la nostra manifestació amb una cosa així com “M’ha fet molt de favor la Fiscalia en rectificar amb objectivitat el meu punt de vista inadequat i, sens dubte, erroni; En descobrir el meu pecat, certament execrable", etc.

Al llarg de la vista estan fora de lloc la rebequeria i els sanglots, com també l’actitud d’aquells individus que de cop i volta salten de la banqueta, abracen la Fiscalia i li fan un petó a la boca per impedir que continuï. Tot i que no són recomanables, aquestes demostracions es poden acceptar, però, en cas que estiguem seguint el procés amb amor i amb sincer penediment.

Lliçons d'urbanitat per al segle XXII

    El títol em va cridar l’atenció, Lliçons d’urbanitat per al segle XXII, com si l’autor anés 100 anys per davant meu fora que hagués clicat una I de més. 

    "M’agradaria que hi donessis un cop d’ull –em va dir amb rostre expectant–. La idea és aplegar 30 o 40 textos curts com aquests en un llibret. Mira-te’ls, mira-te’ls. I si trobo qui els faci, els acompanyaria de dibuixos com ara aquests que he tret de Google."

    Sense fer llavors cap comentari ni esperar cap recompensa, mostrant d'aquesta manera la meva grandesa d'esperit, em vaig posar a llegir amb les ulleres de llegir el que transcric a continuació estalviant-vos les cometes.

DE L'EXPRESSIÓ DEL ROSTRE EN GENERAL

El rostre és el mirall de l'ànima per la qual cosa el front, les celles i l'entrecella; els ulls, ja siguin sortints, tornàtils, sense lluentor, inexpressius, com a taronges, estràbics, prèsbites, miops; el nas en tota la seva extensió i profunditat; les galtones, la boca i el mentó i fins i tot, si s'escau, la papada, han de reflectir des de primera hora del matí la pau espiritual que ens omple el cor i aquesta meravellosa gaubança interna, absolutament aliena a qualsevol desfici i al més mínim maldecap. 

La Humanitat guanyaria molt si tots ens entrenéssim cada dia, esmerçant-hi l'esforç i les energies necessàries, a acompanyar les nostres paraules i maneres mesurades, acomodades com és natural al lloc i al temps, i a l'edat de les persones, amb una expressió mel·líflua i riallera de continu. 
 

DE L'ASSENYALAR A DISTÀNCIA

Quan es tracta d'indicar la ubicació d'imatges sagrades, éssers humans, àdhuc dels més vulgars o que pateixen una deterioració psíquica notable, o de monstres de la natura, serà incorrecte utilitzar el dit índex estès. Només si ens referim a animals, a vegetals o a objectes inanimats, és lícit de fer-ho. Tampoc és acceptable, contràriament al que molts s'imaginen, assenyalar-los amb un lleu moviment de cap.

Què cal fer, doncs, en aquests casos? N'hi ha prou amb donar a conèixer a mitja veu i amb paraules precises al nostre acompanyant a qui o a què ens referim: Fixi's vostè en el bellíssim Pantocràtor amb un nimbe al voltant del cap i la mà destra aixecada que adorna aquest saló, En el monstre horripilant que hi ha al costat de la marquesina de l'autobús, etc.

DEL COMPORTAMENT A SEGUIR AMB ELS PIDOLAIRES

En situació de risc, ronyosos, amb paràsits i úlceres malignes com sortits d'una pel·lícula de zombis, els captaires, encara que no ho sembli, són també germans nostres i no mereixen que els tractem amb brusquedat i despotisme sinó amb la més exquisida cortesia. Així doncs, estan fora de lloc els maltractaments i, per descomptat, no els manifestarem sota cap circumstància el menyspreu que ens inspiren.

En socórrer-los amb xavalla, mantenint sobretot la distància preventiva mínima que determinaria un braç estès, ho farem amb amabilitat i bon humor, i tot seguit els convidarem a dirigir-se de seguida a l'Oficina de Classificació d'Indigents més propera, valent-nos d'una frase afectuosa. L'Autoritat, si convé, serà l'encarregada de sancionar qualsevol inconveniència o conat de rebel·lia per part seva. 

DE COM ABANDONAR LES DEPENDÈNCIES POLICIALS

Si se'ns intima a marxar, ens posarem immediatament en posició de ferms i en absolut silenci, i sols després d'obtenir la vènia del Sotscomissari d'Inspecció i Vigilància del Districte, li farem avinent com d'agradable ens ha resultat l'estada a les seves dependències, exclamant: Ha estat un autèntic plaer: aprecio el seu sentit de la justícia i li'n dono mil gràcies; Agraeixo de tot cor les seves atencions que estic segur de no merèixer, etc.

Quan ens haurem acomiadat cortesament del nostre interlocutor, ens encaminarem a la sortida sense entretenir-nos amb altres detinguts per molt que, arrossegant els peus, implorin ajuda, ni amb qualsevol altra persona no uniformada que ens pugui sortir al pas i, un cop en companyia del cònjuge o parent que ens esperarà ple de goig més enllà de la guàrdia i les filferrades d'espines, aturarem el taxi que ens portarà a la nostra residència habitual.

 

    A vosaltres, què us en sembla? S’aguanta o val per llenya? Té futur literari aquest xicot o no és bo per llaurar ni per dur càrrega?