divendres, 15 d’abril de 2016

Lliçons d'urbanitat per al segle XXII






    El títol em va cridar l’atenció, Lliçons d’urbanitat per al segle XXII, com si l’autor anés 100 anys per davant meu fora que hagués clicat una I de més. 

    "M’agradaria que hi donessis un cop d’ull –em va dir amb rostre expectant–. La idea és aplegar 30 o 40 textos curts com aquests en un llibret. Mira-te’ls, mira-te’ls. I si trobo qui els faci, els acompanyaria de dibuixos com ara aquests que he tret de Google."

    Sense fer llavors cap comentari ni esperar cap recompensa, mostrant d'aquesta manera la meva grandesa d'esperit, em vaig posar a llegir amb les ulleres de llegir el que transcric a continuació estalviant-vos les cometes.


DE L'EXPRESSIÓ DEL ROSTRE EN GENERAL


El rostre és el mirall de l'ànima per la qual cosa el front, les celles i l'entrecella; els ulls, ja siguin sortints, tornàtils, sense lluentor, inexpressius, com a taronges, estràbics, prèsbites, miops; el nas en tota la seva extensió i profunditat; les galtones, la boca i el mentó i fins i tot, si s'escau, la papada, han de reflectir des de primera hora del matí la pau espiritual que ens omple el cor i aquesta meravellosa gaubança interna, absolutament aliena a qualsevol desfici i al més mínim maldecap. 
La Humanitat guanyaria molt si tots ens entrenéssim cada dia, esmerçant-hi l'esforç i les energies necessàries, a acompanyar les nostres paraules i maneres mesurades, acomodades com és natural al lloc i al temps, i a l'edat de les persones, amb una expressió mel·líflua i riallera de continu. 
 

DE L'ASSENYALAR A DISTÀNCIA


Quan es tracta d'indicar la ubicació d'imatges sagrades, éssers humans, àdhuc dels més vulgars o que pateixen una deterioració psíquica notable, o de monstres de la natura, serà incorrecte utilitzar el dit índex estès. Només si ens referim a animals, a vegetals o a objectes inanimats, és lícit de fer-ho. Tampoc és acceptable, contràriament al que molts s'imaginen, assenyalar-los amb un lleu moviment de cap.
Què cal fer, doncs, en aquests casos? N'hi ha prou amb donar a conèixer a mitja veu i amb paraules precises al nostre acompanyant a qui o a què ens referim: Fixi's vostè en el bellíssim Pantocràtor amb un nimbe al voltant del cap i la mà destra aixecada que adorna aquest saló, En el monstre horripilant que hi ha al costat de la marquesina de l'autobús, etc.



DEL COMPORTAMENT A SEGUIR AMB ELS PIDOLAIRES


En situació de risc, ronyosos, amb paràsits i úlceres malignes com sortits d'una pel·lícula de zombis, els captaires, encara que no ho sembli, són també germans nostres i no mereixen que els tractem amb brusquedat i despotisme sinó amb la més exquisida cortesia. Així doncs, estan fora de lloc els maltractaments i, per descomptat, no els manifestarem sota cap circumstància el menyspreu que ens inspiren.
En socórrer-los amb xavalla, mantenint sobretot la distància preventiva mínima que determinaria un braç estès, ho farem amb amabilitat i bon humor, i tot seguit els convidarem a dirigir-se de seguida a l'Oficina de Classificació d'Indigents més propera, valent-nos d'una frase afectuosa. L'Autoritat, si convé, serà l'encarregada de sancionar qualsevol inconveniència o conat de rebel·lia per part seva. 



DE COM ABANDONAR LES DEPENDÈNCIES POLICIALS


Si se'ns intima a marxar, ens posarem immediatament en posició de ferms i en absolut silenci, i sols després d'obtenir la vènia del Sotscomissari d'Inspecció i Vigilància del Districte, li farem avinent com d'agradable ens ha resultat l'estada a les seves dependències, exclamant: Ha estat un autèntic plaer: aprecio el seu sentit de la justícia i li'n dono mil gràcies; Agraeixo de tot cor les seves atencions que estic segur de no merèixer, etc.
Quan ens haurem acomiadat cortesament del nostre interlocutor, ens encaminarem a la sortida sense entretenir-nos amb altres detinguts per molt que, arrossegant els peus, implorin ajuda, ni amb qualsevol altra persona no uniformada que ens pugui sortir al pas i, un cop en companyia del cònjuge o parent que ens esperarà ple de goig més enllà de la guàrdia i les filferrades d'espines, aturarem el taxi que ens portarà a la nostra residència habitual.

 

    A vosaltres, què us en sembla? S’aguanta o val per llenya? Té futur literari aquest xicot o no és bo per llaurar ni per dur càrrega?

   

Cap comentari:

Publica un comentari