DÉUS D'ESTAR PER ROMA (5)

 Principat. Dinastia julioclàudia 

Neró

 

 

 Quan Luci Domici Enobarb, Neró, va ser proclamat emperador l’octubre del 54 amb el vistiplau del Senat, era un noi d’estatura mitjana, corpulent i amb tendència al sobrepès, d’ulls blaus i cabells de color castany rogenc, que no havia complert encara els disset. Tenia per preceptors Sext Afrani Burre, el prefecte del pretori, i Luci Anneu Sèneca, el filòsof que practicava la usura i predicava la pobresa mentre gaudia d’una fortuna de 400 milions de sestercis i que n’esdevindria el principal conseller, un savi a qui podria referir-se aquell refrany que diu: a tothom dóna consell i no el pren per a ell.

En qualsevol cas, el poble esperava de Neró que complís amb l’ideal estoic de la moderació i la clemència. I, a banda de malbaratar diners de nits a prostíbuls i tavernes, on acudia disfressat d’esclau perquè no el reconeguessin, passatemps que no transcendien l’esfera privada, així va començar: reduint impostos, recompensant els soldats, posant límits als honoraris dels advocats, socorrent els senadors pobres. Però al cap de pocs anys mudaria de pèl.

Qui no va perdre el temps era Agripina Menor, que veia complerta l’ambició de la seva vida en exercir en la pràctica l’autoritat suprema –menyscabant de passada l’autoritat i la imatge de l’emperador– i de seguida va fer executar, a més de la tia paterna de son fill, Domícia Lèpida, com ja vaig avançar, Marc Juni Silà, procònsol d’Àsia, i poc després son fill Luci, fidels al seu difunt marit. Quant al llibert Narcís, que havia fet engarjolar, se suïcidaria a la presó no sense cremar abans les cartes de Claudi per tal que no s’utilitzessin en contra dels qui hi havien tingut contacte epistolar.

Iniciat el nou any, també Neró tacaria la seva imperial consciència amb un primer crim quan, temorenc que sa mare fes valer contra ell, com afirmaven els rumors que circulaven a palau, els drets al tron del seu germanastre Britànic, que en cosa d’un mes vestiria la toga virilis i es convertiria oficialment en adult, va encarregar a la indispensable Locusta que l’enverinés en un banquet per disposar després que els béns del mort es repartissin entre els cortesans per tapar-los la boca.

El segon crim, al cap de quatre anys de govern tutelat tant pels seus consellers com per Agripina –de qui s’havia distanciat tant que estava a punt de perdre-la de vista–, el d’aquesta mateixa, que s’havia oposat de primer a la seva pretensió de divorciar-se d’Octàvia, l’esposa que se li havia imposat en l’adolescència i, a continuació, havia vist fracassar els seus plans, segons Tàcit, de tenir-hi relacions incestuoses per tal de conservar el poder.

En efecte, encoratjat per Sèneca, Neró va contraure matrimoni amb la seva exòtica amant, la lliberta Clàudia Acté i, temps després, amb l’amant següent, la bella Popea Sabina, set anys més gran que ell, divorciada de Rufri Crispí, que havia estat prefecte del pretori sota Claudi, i de qui tenia un fill, esposa en aquell moment de Marc Salvi Otó (amic íntim seu i futur emperador vist i no vist), a qui Neró allunyaria nomenant-lo governador de Lusitània.

Però liquidar Agripina, a qui previsorament havia retirat l’escorta temps enrere i fet fora de palau, no va ser bufar i fer ampolles. Fins a tres vegades, amb l’empenteta de Popea, la intentaria enverinar Neró, però ella, advertida dels propòsits de l’arracada de son fill, prendria sengles antídots; després d’assistir a un sopar a la vil·la que Otó, el marit de Popea, tenia a Baia, un complex turístic per a rics a la costa de Campània, amb Neró entre els convidats, a l’hora de tornar a la vil·la on ella s’allotjava la faria embarcar en una nau preparada per enfonsar-se a alta mar, que efectivament naufraga, però la dona aconsegueix allunyar-se’n nedant fins que la recull una barca i la trasllada a la riba. Quan l’emperador va rebre la notícia que s’havia salvat i es trobava bé, se li devia glaçar la sang. Encara tenia prou poder per acusar-lo d’intent d’assassinat i, per a ell, això era inadmissible.

En conseqüència, el març del 59, en una operació “de precisió quirúrgica”, com solen dir les fonts militars habituals, uns sicaris comandats pel llibert Anicet es van presentar a la seva vil·la, es van obrir pas fins a l’alcova i ella, que era al llit, després d’uns instants d’angoixa, en adonar-se que era son fill qui els enviava, decidida, els va oferir el ventre que havia parit el monstre, escena que sembla inspirada en l’Èdip de Sèneca: «Vinga, ofereix la teva mà al que demana la teva mare, si ets un parricida… Aquí, [mà] destra, ataca aquí, en aquest ventre que ha estat capaç d'albergar el marit i els fills». El cas és que van acabar amb ella, com diu sòbriament Tàcit, «cosint-la a punyalades».

Quan Neró es va assabentar que tot havia conclòs conforme als seus interessos, va anar ell mateix a comprovar-ho i en veure Agripina morta i mig nua, sense la fascia pectoralis, la bena de teixit fi que realçava els pits, ni el strophium, les tires de cuiro que els sostenien, diu que va exclamar: «No me n’havia adonat fins avui de com era de bella ma mare».

Aleshores, mentre Sèneca i Burre s’encarregaven de dur a terme una campanya de rentat de la imatge pública de Neró, contra el qual, assegurava el primer amb tota la barra en una famosa carta al Senat, Agripina promovia un atemptat i, en ser descoberta, havia optat pel suïcidi, ell es dedicava a organitzar com qui no vol la cosa uns jocs fastuosos que tallessin en sec el safareig, de què eren bona mostra les pintades que el denunciaven com a parricida. I conforme al que era d’esperar, el pretori i el Senat van aplaudir el desenllaç, i molts dels murmuradors, amb l’entreteniment, se’l van treure del cap. Però no tothom a Roma es cagava a les calces ni gaudia dels beneficis que reportava l’adulació i l’oblit.

El senador Pet Trasea, per exemple, que ja callava normalment quan la majoria de col·legues feien la gara-gara a l’emperador, el dia que aquest va reconèixer davant els honorables patres l’assassinat d’Agripina i va mirar de justificar-lo, abandonaria la cúria digne i sol, cosa que li va evitar de veure com la resta de senadors votaven després una acció de gràcies als déus per haver salvat Neró del greu perill que planava sobre seu.

Doncs bé, en desentendre’s en endavant dels seus deures com a senador, Trasea sobreviuria a la repressió que va seguir un complot que l’any 65 es va endur pel davant, executats o forçats a suïcidar-se, el prestigiós Gai Calpurni Pisó, de qui es deia que era qui havia d’ocupar el tron, i els seus còmplices, vertaders o suposats: el cònsol Plauci Laterà, Sèneca, els seus dos germans i el seu nebot –el poeta Lucà, a qui Neró tenia entre cella i cella des que guanyés un premi literari a què ell també concorria–, Antònia –la filla de Claudi i Èlia Petina–, l’escriptor Petroni –un dandi llibertí que formava part del reduït cercle dels íntims de l’emperador–, els senadors Flavi Esceví i Barea Sorà; el centurió Sulpici Àsper...). Trasea sobreviuria, sí, però no per gaire temps. L’any següent se’l va acusar de sedició. Era al seu jardí quan va rebre la notícia que l’emperador li concedia la gràcia de triar la seva pròpia mort i, dit i fet, es va obrir les venes.

Tornem enrere. Un cop deslliurat Neró d’Agripina, per tal d’esposar la seva amant Popea, encara quedava una peça a abatre: la seva aristocràtica dona Octàvia. Després d’uns intents frustrats de fer-la estrangular, es va conformar a repudiar-la per estèril i se’n va divorciar, casant-se uns dies després amb Popea, embarassada. Però si Neró devia quedar tranquil, Popea no en tenia prou. Li va penjar la llufa a Octàvia d’un adulteri inventat i, per afegitó, amb un flautista alexandrí, esclau al seu servei, de manera que tot i que la tortura es va endur unes quantes vides sense que ningú reconegués un fet tan descaradament fals, l’emperador la va desterrar amb escorta militar a la Campània.

Ben aviat, però, a causa de les protestes populars, es veuria forçat a permetre-li tornar. Tot i això, la simpatia de la plebs per l’emperadriu es traduiria en nous aldarulls durant els quals es va exigir la reconciliació de la reial parella i es van enderrocar algunes estàtues de Popea. S’imposava, doncs, tirar la capa al toro. Neró obligaria el llibert Anicet, el que havia manat els soldats que van liquidar Agripina, a confessar que n’havia estat amant i que havia tramat amb ella un complot per fer-se amb el poder. Com a càstig, se la va desterrar a la petita illa de Pandatària, a la mar Tirrena, on al cap de poc, quan comptava amb prou feines vint-i-un anys, l’emperador la faria assassinar fingint un suïcidi, mentre al calumniador, per salvar les aparences, se’l va enviar a Sardenya on gaudiria d’un exili daurat sense problemes de diners.

Aquell mateix any (62), també Burre, que tant per haver-se oposat a la intenció de Neró de divorciar-se d’Octàvia i, després, al fet que la matés, com per haver estat acusat de conspirar per derrocar-lo encara que en fos absolt, devia haver caigut en desgràcia, va fer el darrer badall, «sense que se sàpiga –diu Tàcit–, si per malaltia o enverinat». Com a prefecte del pretori es va nomenar aleshores Sofoni Tigel·lí, juntament amb Feni Ruf, que va posar fi als seus dies arran de la conspiració de Pisó.

Pel que fa a l’embaràs de Popea cal dir que va arribar a bon port. El gener de l’any 63 donava a llum una xamosa nena a qui es va posar el nom de Clàudia Augusta i que quatre mesos després, sense que sa mare hagués carregat amb la responsabilitat de la criança –tenia prou esclaves–, deixava prematurament el món. En qualsevol cas, Popea aviat esdevindria –qui ho havia de dir!– un indiscutible referent de la moda femenina a la ciutat dels set turons i posaria en circulació mètodes de bellesa com el dels banys en llet de burra per mantenir la finor i la blancor de la pell.

En el capítol de les extravagàncies del cap de casa no es pot deixar de comptabilitzar la d’enviar a l’exili el filòsof Demetri el Cínic en ensorrar-se unes noves termes que havia criticat durant la inauguració per cares i antihigièniques; ni la d’obligar Dècim Juni Torquat Silà a treure’s la vida per vantar-se de ser descendent d’August (cosa que era certa); ni la mort de Popea l’estiu del 65 a causa d’una famosa puntada de peu en el ventre quan estava embarassada de nou, si és que la causa real, com afirmen estudis recents, no van ser complicacions derivades de la gestació; ni la de fer ofegar al mar mentre pescava el nen Rufri Crispí jr., fill de la difunta Popea i el seu primer marit, perquè en els seus jocs adoptava el paper d’emperador; ni la de fer castrar un joveníssim esclau anomenat Sporus, molt bell, de qui s’havia enamorat perquè s’assemblava a l’enyorada Popea.

Amb el pobre Sporus, castrat físicament i de retruc socialment (un eunuc mai no gosaria reclamar el tron), abillat amb les gales i les joies de les emperadrius, s’hi casaria oficialment a Grècia i el passejaria per tot arreu, també per Roma, quan hi va tornar. Ni tan sols la mort de Neró el deslliuraria del seu destí: va passar de seguida a dependre com a esposa substituta del cap dels pretorians Nimfidi Sabí i, en ràpida successió, com a consort, a l’emperador Otó, el primer marit de Popea i, suïcidat aquest, com una més de les seves possessions, al següent, Vitel·li. Quan aquest li va ordenar que actués a l'escenari en l’obra El rapte de Prosèrpina representant la deessa, el paper principal, que implicava la seva violació pel déu de l’inframón, incapaç d’afrontar la humiliació, es va llevar la vida. Tenia vint anys.

És de sobres conegut l’entusiasme de Neró per les arts: per cantar acompanyant-se amb una cítara (tot i que tocava també una mena de gaita –la tibia utricularis–), i per fer d’actor. Sobretot però no únicament, atès que escrivia poesies i pintava. Aquestes activitats el feien gaudir de força popularitat entre la plebs, popularitat proporcional al menyspreu, si no l’odi, que provocava entre els poderosos, que les consideraven impròpies perquè degradaven la dignitat imperial.

Així, l’any 66, morta la seva segona esposa i contret matrimoni amb Estatília Messalina, que era vídua perquè sense ni ombra de judici l’emperador n’havia convidat el marit a obrir-se les venes, va emprendre amb ella i la penya –10.000 pretorians i uns 5.000 augustans, joves pagats per aplaudir i aclamar el Gran Home, a qui lloaven relacionant-lo amb Apol·lo i August–, un bolo per Grècia, on opinava que el poble sabia apreciar el mèrit artístic. Els grecs van suportar amb espartana disciplina els seus recitals i concerts i van aplaudir tothora el gran artista amb frenesí. Això els va merèixer per part de Neró la plena ciutadania.

Un bon dia, a més, va decidir participar en una cursa de carros de l’Olimpíada 211 i, encara que en això, com en tot, es considerava a si mateix insuperable, va arribar l’últim. Ara bé, els astuts grecs el van proclamar vencedor, fent-s’ho venir bé per justificar d’alguna manera l’injustificable. Neró, encantat, recompensaria a aquell poble tan intel·ligent i tan sensible eximint-lo del pagament d’impostos. I una xafarderia: va ser precisament durant la seva estada a Grècia, quan es va modificar el tall de cabells, que en endavant consistiria en bandes escalonades de cabells, llargs i deixats caure pel darrere que acabaven arrissats en bucles simètrics, amb el serrell elevat en una petita cresta, un tall sofisticat que de seguida es va posar de moda.

Malgrat tot, l’emperador no va ser responsable del fet pel què és més recordat: el virulent incendi, el juliol del 64, iniciat a les botigues, paradetes i cauponas (tavernes i cantines) de la part oriental del Circ Màxim que, amb l’ajut del fort vent i durant nou dies, va arrasar la major part de Roma, que tenia molts carrers estrets i tortuosos amb cases de fins a sis pisos d’alçada suportats per bigues de fusta. Molt pocs barris se’n van lliurar del tot, entre ells curiosament la Suburra, protegida per un mur de pedra volcànica resistent al foc el propòsit del qual havia estat, per contra, protegir la resta de la ciutat dels freqüents incendis originats al barri, famós per les seves prostitutes.

I, per descomptat, la imatge amb què hem crescut tantes generacions que mostra Neró tocant la lira i cantant la destrucció de Troia mentre des de palau veu cremar la ciutat no es correspon amb la realitat. En aquell moment, segons Tàcit, l’emperador era al seu Anzio natal, a uns cinquanta o seixanta quilòmetres de la capital, d’on va tornar de seguida per fer obrir els jardins imperials mateixos, el Camp de Mart i els monuments d’Agripa per acollir la immensa gernació que s’havia quedat sense llar, a més d’abaratir el preu del blat per pal·liar la previsible fam posterior.

Esclar que malgrat aquestes mesures, les condicions d’amuntegament, higiene i alimentació de bona part dels habitants de la ciutat devien ser tan deficients que la tardor de l’any següent un brot del que fos –malària, còlera...–, se’n va endur pel davant en un parell de mesos més de 30.000.

És cert, però, que lluny de creure accidental el foc, molts contemporanis sospitarien que Neró n’havia estat l’instigador per tal de destruir Roma i reconstruir-la després al seu gust, cosa que efectivament faria reedificant una ciutat més gran, més endreçada i amb més fonts públiques, perquè com explica Suetoni

no es va reconstruir [...] de manera indiscriminada ni de qualsevol manera, sinó que es va ordenar l'alineació de les illes, es van eixamplar els carrers, es va limitar l'alçada dels edificis i es van deixar espais oberts, construint-s’hi pòrtics que protegien la façana dels blocs. Neró va prometre aixecar aquests pòrtics a càrrec seu, i lliurar els solars lliures de runa als seus amos.

La impressionant reforma urbanística va incloure, això sí, sobre solars cremats –alguns de confiscats–, una nova residència grandiosa per a ell i els seus (l’anterior, la Domus Transitoria, l’havia destruït el foc), que va fer decorar amb incrustacions d’or i pedres precioses, el que seria la Domus Aurea ‘la Casa Daurada’, envoltada de camps, bosquets, vinyes, estanys... i amb una modesta estàtua de bronze de 33 m d’alçada, el Colós de Neró, que el representava nu com a déu sol al seu davant. La pega és que tot això ho van fer possible la rebaixa del pes de les monedes, la captació de testaments, el saqueig de les províncies..., que li van procurar els calerons indispensables. Ara: la Domus no devia ser gaire ben vista, a tenor de dites com aquesta: «Roma es convertirà en una casa: emigreu a Veïs, ciutadans, / si és que aquesta maleïda casa no envaeix Veïs també». (Veïs era una antiga ciutat a uns 20 km al nord de la capital.)

Es diu –de fet ho diu Tàcit o l’interpolador de Tàcit–, que conscient del rumor que l’apuntava com a causant de la destrucció i per desviar l’atenció popular de la seva persona, de seguida en va penjar la llufa als membres d’una secta jueva, la dels partidaris d’un tal Crist, obsedits per la imminent fi dels temps, una petita minoria a la ciutat, que no se sap com dimonis devia distingir dels integrants d’altres sectes com els fariseus i els saduceus, perquè el cristianisme d’aleshores no tenia encara ni nom ni entitat pròpia diferent del judaisme, dificultat davant la qual s’ha suggerit la possibilitat de denúncies per part de competidors, jueus ortodoxos, en pugna amb ells.

La pena per als presumptes piròmans que es van poder enxampar va ser de mort (sempre que el relat no enllacés dos esdeveniments independents: el foc i la persecució local dels cristians), però l’acusació no va ser curiosament haver provocat l’incendi sinó el seu «odi al gènere humà». Entre els condemnats, potser cal comptar Sant Pere, si és que va morir a Roma en aquesta època, tingui o no la tomba uns metres per sota de l’altar major de la basílica del seu nom com va assegurar triomfalment Pius XII el 1950 (i no a Jerusalem on, uns anys després, uns arqueòlegs entusiasmats van trobar un ossari dins una cova en el Mont de les Oliveres, amb el nom original i el patronímic de l’apòstol i de cinc mil jueus més, «Simó, fill de Jonàs».)

No se li devia acudir a Neró que a ell se’l podia acusar del mateix odi atribuït a les víctimes i que estava per tancar-lo sols per la manera com els hauria fet executar: coberts uns quants amb pells d’animals salvatges perquè els esbocinessin uns gossos de presa, mentre a uns altres se’ls va crucificar als seus jardins, oberts a nombrosos convidats, i, enquitranats, se’ls va cremar. Ara: per ser justos, s’ha de tenir en compte que la mort per combustió ja estava estipulada per als incendiaris a les lleis de Les Dotze Taules que daten del segle V aC, tot i que a l’època imperial només se n’havia fet ús sota Calígula. La innovació d’impacte de Neró hauria consistit a afegir el foc a la crux. 

Però per ser més justos encara, cal dir que si Eusebi de Cesarea, en la seva Història eclesiàstica, en què entre altres coses refereix de manera exhaustiva els martiris haguts d’un cap a l’altre de l’Imperi fins l’any 324, no diu ni piu del tràgic esdeveniment, Suetoni, que tampoc, afirma que Neró no va executar mai ningú en espectacles públics. I agafa-t'ho com vulguis!

Durant el seu regnat, no van faltar conflictes a les fronteres.

Els parts, després d’envair Armènia i expulsar-ne el rei, protegit de Roma, per col·locar en el tron Tiridates, germà del rei part Vologès, van ser vençuts pel germanastre de Cesònia, última esposa de Calígula, el general Domici Corbuló, que ocuparia i cremaria la capital armènia i donaria la corona a Tigranes VI. Tot i això, al cap d’uns quants desencontres i topades amb fortuna diversa, Tiridates i Corbuló firmarien la pau: es reconeixia el primer com a rei d’Armènia però seria client de Roma (el 66 Neró el coronaria al Fòrum), mentre que Tigranes havia de plegar. Pel que fa a Corbuló, l’emperador, que es feia mala sang en veure’n la popularitat de què gaudia, anys després l’obligaria a suïcidar-se.

A Britània (60-61), mort Prasutag, rei dels icenis, una tribu assentada a la zona de l’actual Norfolk (sud-est del Regne Unit), que en el seu testament repartia els seus dominis a parts iguals entre Neró i les seves filles per assegurar-se que Roma donaria al seu successor el mateix suport que li havia donat a ell, el procurador imperial va exigir el regne sencer. Tot seguit les seves tropes van saquejar el país, hi van confiscar terres i béns, i tractar els nobles com a esclaus, cosa que els nobles sempre han desaprovat.

No sols això, sinó que la vídua de Prasutag, la reina i sacerdotessa Budicca, va ser assotada en públic pels ocupants, que van violar de passada les seves dues filles. Budicca aleshores es va alçar al capdavant de la seva i altres tribus, en el que seria la revolta més important haguda i per haver a l’illa contra els ocupants romans. D’entrada, arrasarien i cremarien l’antiga capital dels trinobants i principal colònia romana de la regió, Camulodunum (Colchester), massacrant-hi colons i soldats. A unes nobles romanes que hi van trobar, explica Cassi Dió, les van penjar nues, els van tallar els pits i se’ls van cosir a la boca de manera que semblava que s’estessin devorant elles mateixes i finalment les van empalar.

A continuació, enardits, s’encaminarien a Londinium (Londres), el principal enclavament comercial romà, reforçats constantment per britans d’altres tribus atrets per la victòria i la perspectiva de botí. Per fer-los front, el legat Quint Petil·li Cerial va reunir diversos destacaments de la Legió IX Hispana i va plantejar batalla, confiant en la capacitat superior de combat dels legionaris. Però les forces rebels s'havien engrossit amb nous contingents de britans d’altres tribus atrets per la victòria i la perspectiva de botí, i els romans van ser pràcticament anihilats, menys part de la cavalleria, que va poder fugir.

Després li va tocar el rebre a Verulamium (Saint Albans), que també van purificar amb foc i reduir a cendres abans de patir a mans de les tropes, molt inferiors en nombre, del governador Suetoni Paulí, absent fins aleshores, que els havia atret a un terreny angost que li era favorable, una derrota aclaparadora en què els romans no van fer presoners. Els guerrers, les famílies que els acompanyaven i fins i tot els cavalls junyits als carros van ser exterminats.

L’any 66, a causa de les tensions religioses entre grecs i jueus, començaria la Primera Guerra Judeo-romana, conflicte al qual hauria de fer front el general i futur emperador Vespasià, que disposava de 50.000 homes, i que Neró no veuria acabar. És digne d’esment el fet que en vigílies de l’esclat d’aquesta guerra el Sanedrí aprofités el buit de poder que s’hi va generar el 62 entre la mort del procurador Porci Fest i la presa de possessió del nou, per condemnar a mort per lapidació Jaume el Just, el germà gran de Jesús, dirigent de la comunitat cristiano-jueva d’orientació localista de Jerusalem.

Aterrit Neró per la por a ser assassinat, els anys posteriors a la conspiració de Pisó van ser un període de noves conxorxes i contínua i salvatge repressió. L’any 68, es trobava a Nàpols quan li van arribar notícies d’una gran rebel·lió a la Gàl·lia Aquitània que liderava el propretor Gai Juli Víndex, descendent d’una família reial local, que no sols va declarar la seva lleialtat al governador de la Hispania Citerior Tarraconensis, Sulpici Galba, com a emperador, moviment que recolzava Otó des de Lusitània, sinó que va arribar a titllar-lo a ell, l’Inigualable, el qui no cabia al món, de ser un citarista incompetent. L’exèrcit de Víndex va ser derrotat pel del comandant de la Germània Superior, és a dir, meridional, Luci Vergini Ruf, prop de Vesontio, la moderna Besançon, i ell es va suïcidar. En principi, doncs, quedava restablerta la pax romana.

Però per a Neró tot acabaria tràgicament quan, amb el gruix de les províncies occidentals contra seu; l’exèrcit, de cul pel suïcidi forçat dels legats de les dues Germànies, els germans Escriboni, i el del general Corbuló a què ja m’he referit; revoltat el governador d’Àfrica, Luci Clodi Màcer, i abandonat per Tigel·lí que feia un doble joc, va deixar el palau amb una bola d’or que contenia verí procurat per l’experimentada Locusta, la seva guàrdia personal, l’emperadriu Sporus, i uns quants amics i lliberts per instal·lar-se de moment a la seva residència dels jardins servilis.

Allà descobriria l’endemà que la guàrdia l’havia abandonat. Atesa la gravetat de la situació sortiria de nit amb tres dels seus lliberts per anar a ocultar-se en una granja propietat d’un d’ells, Faó, a quatre milles de Roma. Però un correu duria a aquest una carta amb la notícia que el Senat havia deposat, declarat enemic públic i condemnat a mort el seu amo, i que se’l buscava pertot. Era la nit del 9 de juny del 68. Aleshores Neró manaria que excavessin una fossa a la mida del seu cos mentre plorava i repetia «Quin artista tan gran que mor amb mi!». Tot seguit, amb els soldats que el buscaven ja davant la casa, incapaç de fer el que volia fer, va ordenar al seu secretari, el llibert Epafrodit, que l’ajudés a clavar-se un punyal a la gola i... bona nit cargol!

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (4)

 Principat. Dinastia julioclàudia 

Claudi

 

 

Calent encara el cos de Calígula, molts es van fer la il·lusió que ara sí que es reposaria la República perquè no hi havia cap home amb suficient prestigi i poder per succeir el dèspota. Però immediatament els pretorians van buscar amb afany algú que n’ocupés el lloc, segurs que així el poder no se’ls escaparia de les mans. I a palau mateix van trobar, amagat rere uns cortinatges dels quals sobresortien els peus (i no era el llop), Tiberi Claudi Drus, oncle de Calígula, mort de por, i el van aclamar com a nou emperador. Tot seguit se’l van endur al seu campament muntat en una llitera. L’endemà, atesa la pressió popular, que reclamava un nou emperador i la lentitud del Senat a reaccionar, Claudi –republicà convençut– va acabar acceptant la seva nova condició. Prudentment, però, va oferir als soldats, com a recompensa per la seva fidelitat, 15.000 sestercis per barba. Corria, recordem-ho, l’any 41.

La vida de Claudi, nat a la Gàl·lia i que ja havia complert els cinquanta, havia estat fins aleshores la d’un home feble, impedit, potser de la pòlio, irritable, tartamut, amb un filet de saliva escapant-li per la comissura dels llavis i tingut en general per idiota, tot i que possiblement només li faltava un bull, accessible, afeccionat als daus i al vi, i a explicar acudits verds; maltractat des de la seva infància pels seus parents, que només va sobreviure al sanguinari Calígula perquè el seu nebot el conservava per riure-se’n. I si sa mare mateix, Antònia Menor, li deia “ombra d’home” i “estimat esguerro”, la seva àvia Lívia no es quedava enrere i n’evitava de totes totes el tracte personal. Per advertir-lo del que fos, Lívia escrivia a Claudi cartes en tercera persona, per comptes de tractar-lo de tu.

D’altra banda, és just esmentar que es dedicava a parts iguals als banquets i a la història (havia tingut de tutor ni més ni menys que l’historiador Titus Livi) i la gramàtica. A ell es deu un episodi curiós en la història del llatí quan, atesa la “necessitat” de representar sons que les lletres tradicionals no designaven, es va entestar a afegir a l’alfabet tres signes de la seva invenció: corresponien al so dels dígrafs BS o PS; al de /v/, limitant l’ús de la clàssica V al de /u/, i al d’una vocal intermèdia entre la /i/ i la /u/. Naturalment, un cop emperador, en va fer adoptar l’ús sense problemes, però l’escriptura és conservadora i no té tirada a les revolucions. Per tant, a la seva mort, també naturalment, van tornar les coses a mare.

El 42, quan no feia encara un any que era al poder, hi va haver una conspiració per derrocar-lo. La comandava el senador Anni Vinicià, nebot de Marc Vinici, el marit de Júlia Livil·la, la filla menor de Germànic, germà de Claudi. Vinicià, després del magnicidi de Calígula, havia estat proposat com a emperador pel Senat –al qual havia promès tornar les seves prerrogatives– i comptava amb un únic suport militar, el del governador de la Dalmàcia, el legat Marc Furi Camil Escribonià, que tenia sota el seu comandament dues legions.

Decidida la successió per les espases dels pretorians, explica Suetoni:

Quan, en el seu intent de cop d'Estat, Camil, segur que podia terroritzar-lo sense arribar a la guerra civil, el va comminar en una carta ultratjant, amenaçadora i arrogant a abdicar i a retirar-se a una vida privada i d’oci, Claudi, després de convocar els ciutadans més importants, va estar dubtant si l’havia d'obeir [abans de negar-s’hi].

Esclatada la revolta, seria potser després d’alguna escaramussa amb resultat desfavorable (no està gens clar), que els legionaris de Camil van negar-se a secundar el propòsit del seu cap, al qual van assassinar. Fracassada la revolta, mentre que les dues legions implicades rebien del nou emperador la distinció Claudia Pia Fidelis ‘Fidel i lleial a Claudi’, es desfermava una dura repressió, amb un ús generós de la tortura, contra els conspiradors i els sospitosos d’haver-los fet costat.

Vinicià i molts altres van ser morts i els seus cossos penjats de ganxos a les escales Gemonies, un dels llocs d’execució de la ciutat escollit, des de l’època de terror de finals del regnat de Tiberi, per llençar-hi els cadàvers de grans criminals i de traïdors, que s’hi deixaven perquè es podrissin o fossin devorats pels gossos i les rates fins que al final se’ls llençava al Tíber. Un dels implicats, el cavaller Cecina Pet, es lliuraria d’un destí tan deshonrós tan sols perquè es va suïcidar a la presó animat a fer-ho per la seva dona Àrria que, protectora i servicial, es va clavar abans que ell la daga assegurant-li que «Non dolet, Paete» ‘No fa mal, Pet’.

I malgrat tot, Claudi va ser un bon governant i un excel·lent administrador que, en accedir al poder, s’envoltaria de responsables tècnics –molts d’ells, per a disgust del Senat, antics esclaus–, i per superar la pròpia manca d’experiència política, admetria que el seu amic Herodes Agripa, que s’havia criat i educat amb ell i que va viatjar expressament a Roma, li donés un cop de mà (l’hauria de recompensar després nomenant-lo rei de tot el territori que havia governat son avi Herodes el Gran).

Atorgaria a Antònia Menor tots els honors que Calígula li havia arrabassat i faria tornar de l’exili les germanes d’aquest, per bé que malauradament faria desterrar ben aviat Júlia Livil·la, acusada d’adulteri, per pelar-la al cap de poc, mentre que amb l’altra, Agripina Menor, igual de malauradament, temps a venir s’hi casaria; rehabilitaria Tit Vini que, sota Calígula, sent tribú militar a Pannònia (regió centreeuropea limitada al nord i l’est pel Danubi), havia estat detingut per portar a l’hort, de fet al Principia del campament –una mena de sala de banderes–, la dona del governador de la província...

I més: declararia homicidi la mort donada a un esclau sense justificació i lliure l’esclau que, abandonat pel seu amo per raó de malaltia, recobrés la salut; concediria la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes i dedicaria part del seu temps a impartir justícia in person, i, això també, faria executar els assassins de Calígula –exceptuant-ne els senadors, que era part de l’acord perquè el Senat l’hagués acceptat– i el governador d’Hispània, Appi Juni Silà, acusat per Messalina, que el volia com a amant i havia estat rebutjada, de voler atemptar contra la vida del seu august marit.

Ampliaria els límits de l’Imperi: tres anys després d’iniciat el seu mandat i amb quatre legions a les quals no va fer collir petxines, conqueriria Britània, acudint en companyia d’un regiment d’elefants al camp de batalla, després de les primeres accions, demostrant així que no era certa la seva suposada temor congènita, i es va deixar aconsellar en la conducció de la guerra pels generals de professió, per a sorpresa dels qui el tenien per neci i vanitós. Va fer presoner el cabdill britànic Caratac i no sols li va perdonar la vida sinó que li va posar un piset –una finca– a Itàlia, on passaria còmodament amb la família la resta de la seva vida. L’any 46 també faria de la Tràcia, que venia sent un estat tributari amb una independència de pa sucat amb oli, una província romana; sufocaria una rebelió que havia esclatat a Mauritània just després que Calígula en fes assassinar el rei l’any 40 i l’ocupés; revertiria a Roma el regne de Judea, a la mort d’Herodes Agripa el 44, territori que quedaria unit a la província de Síria, etc.

En un altre ordre de coses, Claudi faria construir dos aqüeductes: l’Aqua Claudia, començat durant el regnat del seu oncle, i l’Anio Novus, els quals arribarien a Roma l’any 52; emprendria la construcció del nou port d’Òstia, l'anomenat Portus, a 4 km al nord del petit port fluvial del mateix nom situat a la desembocadura del Tíber, que l’increment del tràfic naval havia tornat insuficient i faria drenar el llac Fucino, a uns 75 km de Roma, projecte que finalment no va reeixir. Però abans, després de tallar la muntanya que s’alça entre el llac i el riu Liris (avui Garigliano), hi organitzaria la naumàquia, o representació d’un combat naval, més gran de tota la història. Només cal dir que les obres de condicionament, en què van treballar 30.000 homes, van durar onze anys i que l’espectacle, celebrat l’any 52, amb la participació de cent naus i 19.000 infeliços, la majoria presoners de guerra i reus condemnats a mort, es calcula que va atreure mig milió d’espectadors.

No puc passar per alt tampoc el fet que l’any 49, «Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma» (Fets 18:2). Suetoni, que també s’hi refereix de manera succinta, en dóna la raó: va ser perquè estaven causant desordres constants a la ciutat “a causa de Crest” (a qui la majoria d’historiadors identifica amb Crist). Per tant, el que sembla que devia passar és que com a tants altres llocs, la predicació per part de missioners de la nova secta cristiana va causar l’oposició dels jueus ortodoxos amb el resultat de discussions teològiques apassionades seguides de disturbis, que van decidir l'emperador a restaurar l'ordre públic expulsant de Roma uns i altres –o, més probablement, només els provocadors dels conflictes– i... per a ells va el pollastre.

Pel que fa a la seva vida privada, després de dos compromisos fallits, anul·lat per August el primer quan el pare de la promesa va caure en desgràcia, i el segon, per la mort inopinada el dia de la boda de la núvia, Lívia Medulina Camil·la, germana del governador de Dalmàcia mort pels seus homes, Claudi es casaria quatre vegades.

El seu primer matrimoni, l’any 15, el va contraure amb Plàucia Urgulanil·la, filla d’un general i néta d’Urgulània, confident de Lívia, la dona d’August. Amb ella va tenir un fill que va morir en l’adolescència ennuegat per una fruita, poc després d’haver-se promès amb la filla de Sejà, el prefecte del pretori sota Tiberi. Claudi va divorciar-se d’Urgulanil·la acusant-la d’adulteri i sota la sospita que ella havia assassinat la dona de son germà, una tal Aprònia (sembla, però, que qui la va fotre daltabaix de la finestra del dormitori conjugal havia estat el marit, que se suïcidaria); després del divorci, ella va tenir una criatura –una nena anomenada Clàudia–, que ell repudiaria i lliuraria a un orfenat, convençut que el pare era un dels seus lliberts.

Poc després, potser l’any 28, va casar-se amb Èlia Petina, germana adoptiva de Sejà, amb qui va tenir una filla anomenada Clàudia Antònia (que temps a venir seria executada per l’emperador Neró). L’any 39, Claudi, encara senador i a punt de fer el mig segle, va repudiar-la per contraure matrimoni amb Valèria Messalina, de quinze anys, capriciosa i d’excepcional atractiu, cosina llunyana seva, que no posseïa més dot que el d’en Comelles, cul i mamelles, molt vinculada a l’entorn de Calígula, que és qui li va oferir mig de per riure. D’aquest matrimoni naixerien Clàudia Octàvia, futura dona de Neró i, cosa d’un mes després d’accedir al tron, Tiberi Claudi Germànic, conegut posteriorment com a Britànic.

Segons els cronistes de l’època, Messalina, luxuriosa i sàdica, va esdevenir, un cop emperadriu, una veritable devoradora d’homes fins al punt d’arribar a competir a palau amb una pecadora professional –la siciliana Escil·la– per veure, amb Claudi entretingut a Britània, quina de les dues resistia que més mascles li passessin la rella en una nit i... va guanyar per golejada. El poeta satíric Juvenal (el de la famosa frase panem et circenses ‘pa i circ’), explica d’ella que «dissimulava els cabells negres amb una perruca rossa i es dirigia al lupanar de tapisseries gastades, on li tenien reservada una cambra. Aleshores prenia el seu lloc, nua i amb els mugrons daurats, i atenia al nom de Lyscisca...».

Entre la infinitat dels seus amants esmentaré de primer Titus, jove ben plantat de tan sols quinze anys i de gran vigor sexual, amb qui va tenir una tòrrida relació, de la qual ell no es cansava de presumir i que es va difondre per tot Roma provocant un gran escàndol. L’emperadriu va decidir resoldre el problema i amb l’ajut de l’esclava gal·la Locusta, una fetillera experta en drogues i assassina en sèrie avant la lettre que, segons Juvenal, ensenyava les dones «com havien de portar a enterrar els seus esposos», el va solucionar.

El cèlebre mim Mnèster –de qui es deia que havia fet cremar Calígula sense flama–, va ser un altre dels nombrosos amants de Messalina (i, de passada, de Popea Sabina, mare de l’homònima Popea Sabina, segona esposa de Neró). És cert que de bon principi Mnèster va rebutjar les propostes de Messalina perquè ell més aviat era mitjapoma i també per por de Claudi, però sembla que l’emperadriu tenia gran poder de convicció i va mantenir-lo molt a mà fins que no va perdre el cap pel galant jove Gai Sili, polític i militar. Aleshores, va obligar l’actor a abandonar els escenaris, cosa que va provocar alguns aldarulls a Roma.

Ara bé, a més de cometre infidelitats per donar i per vendre, tenia una virtut afegida i és que era molt ambiciosa: a fi de satisfer els seus capricis manipularia l’emperador per enriquir-se i per participar en la presa de decisions de poder. I, per a escàndols, el de l’any 48, quan Messalina va forçar l’esmentat Gai Sili a divorciar-se de la seva dona i a casar-se amb ella en una solemne cerimònia pública, incloent-hi un banquet nupcial que va durar una nit sencera, impossible per això mateix de mantenir en secret, celebrada mentre Claudi era a Òstia. No consta que ella s’hagués divorciat abans de l’emperador ni és probable que la seva intenció fos situar Sili al tron atesa la manca de suports. El cas és que Claudi no es va adonar de la relació entre Messalina i Sili fins que ja va ser massa tard. Quan un grupet de lleials a la seva persona, encapçalats pel llibert Narcís i Calpúrnia, una cortesana que havia estat al seu servei i per qui sentia gran afecte, van anar a fer-l’hi saber a Òstia, l’emperador trigaria uns quants dies a reaccionar.

Finalment, a mitjan octubre, en plena celebració de les festes de la verema, l’emperador torna a Roma i la sola notícia de la seva imminent arribada provoca la desbandada dels festaires. Mentre Sili marxa al Fòrum a complir els seus deures, Messalina resol sortir a l’encontre de Claudi no sense pregar abans a la vestal més veterana que li demani que sigui clement amb ella. La trobada té lloc a la carretera d’Òstia, ben a prop ja de la capital, però Claudi, presa segurament de la indecisió, no diu a ningú ase ni bèstia i és el seu llibert Narcís qui pren en nom seu les decisions més peremptòries.

Aviat començaran els judicis sumaríssims. Seran executats Sili –el primer–, i set notables més, còmplices. També Mnèster, el mim, i alguns altres examants i protegits d’ella. Mentrestant Messalina, que no havia estat detinguda, s’està als Jardins de Lucul·le, un lloc de pau i tranquil·litat del qual, a la mort per suïcidi (instigat per ella) del legítim propietari, se n’havia apropiat un any enrere. Confiava, com tantes altres vegades, poder fer girar el seu marit com un mitjó si tenia l’oportunitat de parlar-hi. Però Narcís, convençut del mateix, avisaria el tribú i els centurions que tenia a mà de la suposada ordre imperial de liquidar Messalina d’immediat. Cosa que van fer. Claudi, quan se’n va assabentar, no va concedir més importància a la notícia i va continuar amb els seus afers ordinaris, incloent-hi els banquets, content d’haver salvat el propi cap.

Aviat arribaria a jurar davant els pretorians que en endavant viuria en celibat i que es deixaria enviar al calaix per ells si, incomplint el jurament que acabava de fer, es tornava a casar. Doncs, tot i això, ensopegaria per quarta vegada amb la mateixa pedra.

Els seus lliberts li van presentar tres candidates per cobrir la vacant: Lòl·lia Paulina, la riquíssima exmuller de Calígula, a qui em permeto rebatejar com la Collares; la seva segona dona Èlia Petina, de qui, com he dit, tenia una filla, i la seva neboda Agripina Menor, que ja tenia un fill, Luci Domici Enobarb, conegut més endavant com a Neró, i que acabaria sent l’elegida. O Claudi tenia pa a l’ull o devia influir en aquesta decisió el fet que ell mateix, com el seu fill Britànic, que a més era encara una criatura, pertanyien a la gens Clàudia però no pas a la Júlia, mentre que Agripina era un dels pocs descendents d’August que quedaven. De manera que, sobre el paper, aquest enllaç hauria de posar fi als enfrontaments entre les famílies Júlia i Clàudia, que dataven de l’enfrontament d’Agripina Major amb Tiberi arran la mort del seu marit Germànic, germà de Claudi.

Després del casament, celebrat l’any 49 i que, com a unió incestuosa que era, va requerir la prèvia autorització del Senat, que va haver d’aprovar una llei ad hoc, Neró seria nomenat hereu juntament amb Britànic –una mena de jugador reserva, ja que era tres anys menor i patia epilèpsia– i se’n va decidir el futur matrimoni amb Octàvia, la filla de Claudi i Messalina, cosa que refermaria la seva posició dins la família imperial i el col·locaria en immillorable posició de cara a succeir el seu sogre. L’enllaç tindria efecte el 53, quan Neró comptava setze anys.

Per la seva banda, un cop emperadriu, Agripina va tirar pel dret i va fer acusar Domícia Lèpida, mare de Messalina i germana del pare de Neró, amb qui aquest s’havia criat mentre sa mare era a l’exili i el tracte de la qual preferia al d’Agripina, de complot contra Claudi, cosa que li costaria el coll el 55, ja sota el mandat del seu nebot. Pel que fa a la Collares, com a venjança per haver competit amb ella, la va assenyalar com a culpable d’haver demanat a astròlegs i un oracle quin seria el futur del nou matrimoni imperial, cosa prohibida per la llei. Aleshores Claudi, convençut, l’acusaria davant el Senat de conspirar contra l’estat i, en conseqüència, se li van confiscar tots els béns i se la va desterrar d’Itàlia. Fet això, Agripina, no prou satisfeta, li va enviar d’estranquis un tribú amb una cohort de soldats perquè l’obliguessin a suïcidar-se i, per assegurar-se d’haver estat obeïda, va ordenar que li lliuressin el cap de la dissortada, que efectivament rebria.

No es pot passar per alt, en contrapartida, que convenceria Claudi que permetés el retorn del filòsof Luci Anneu Sèneca del seu exili a Còrsega on, convençut per Messalina que havia comès adulteri amb Júlia Livil·la, l’emperador l’havia desterrat, i el nomenaria preceptor, juntament emb Sext Afrani Burre, el nou prefecte del pretori, de Neró.

Determinada Agripina que fos el seu propi fill, d’innegable pedigrí, qui heretés l’Imperi, i no pas el de Claudi, per qui a l’últim semblava decantar-se son pare, va alliberar Locusta, condemnada per enverinadora, i li va encarregar treure del món el Number One (fet pel qual no li demanaria comptes mai ningú). Durant un sopar el 13 d’octubre del 54, doncs, se li va servir un plat d’apetitosos bolets, probablement ous de reig, entre els quals s’hi devia haver mesclat alguna criminal farinera borda (Amanita phalloides) i, si bé sembla que es va poder recuperar, a la poca estona tornaria a ser emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li van introduir a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé administrant-li una lavativa amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar. Moriria al cap d’unes hores, deixant via lliure per pujar al tron a l’infame Neró.