GOS: vet aquí una senya de l’LSC la configuració i el moviment de la qual coincideixen amb els d’un gest emblemàtic en ús entre els oïdors, gest de befa envers aquell que xerra pels descosits i amb molèstia de qui el sent, sense que tinguin res a veure els referents de l’una i l’altre. (De fet, si atenem als mateixos paràmetres, la senya coincideix també amb el gest que fa el conductor d’un cotxe a un altre per indicar-li que ha oblidat encendre o apagar les llums de camí o l’intermitent. Però d’aquest no me n’ocuparé aquí, sent com és un camp de reflexió que concerneix més aviat la Direcció General de Trànsit.)
Tal com vaig escriure a l’entrada corresponent del Primer Diccionari... (1), i com sembla que salta a la vista, el referent immediat de GOS és ‹‹l’acció de lladrar pròpia de l’animal. Noteu que, quan la senya es fa amb cura, la boca imaginària se situa al costat del signant i a una alçària que se suposa compatible amb la d’un animal de talla mitjana: [el seu sentit recte és doncs:] ‘[l’animal que] lladra’.››
Accepteu-me ara que al gest de què parlo, que solem verbalitzar com a bocamoll, xerrameca, garlar, xerrar, enrotllar-se, fer córrer la llengua, no callar, etc., provisionalment i per entendre’ns, l’anomeni OBRIR I TANCAR EL BEC. I si aposto d’entrada per un bec com a referent i no pas per un morro com en el cas de la senya és simplement perquè em porta a l’àmbit ornitològic l’existència d’expressions com ara piular, no dir ni piu, acopar (o tancar) el bec, tenir un bec d’or..., totes relacionades amb la parla o l’absència de parla.
Pel que pogués ser i atesa aquella afició gesticular que sembla que caracteritzava els ciutadans de la Roma clàssica, fem-hi una excursioneta per mirar d’esbrinar si podien haver fet servir un gest groller com aquest per burlar-se específicament de qui xerrava com un lloro.
Doncs bé, en el context d’una crítica als qui busquen l’aplaudiment per mitjà d’una eloqüència vana i ignoren les burles que se’n fa al seu darrere, el vers 58, I, de les Sàtires de Perseu (2) fa així: ‹‹O Iane, a tergo quem nulla ciconia pinsit›› ‘Feliç tu, Janus, que a esquena teva no espicossa cap cigonya’, vers que la traductora, Rosario Cortés, interpreta d'aquesta manera: ‹‹El satírico invoca a Jano, dios de las puertas [que connecten el cel i la terra], representado con dos caras [una de les quals mirava sempre enrere], por lo que nadie podía hacerle burlas por detrás. [... Aquesta burla] consistiría en levantar el brazo e imitar con los dedos el picoteo* de la cigüeña.››
D’entrada no sembla que aquest gest de mofa es pugui tractar del mateix que m’ocupa perquè la representació gestual d’espicossar hauria de consistir pròpiament en un moviment articulat en el canell i no pas en els artells, com passa en la senya GOS i en el gest que he batejat com a OBRIR I TANCAR EL BEC.
En fi, vegem què n’expliquen els Antics, si és que n’expliquen alguna cosa.
Després d’uns quants intents estèrils, recorro al diccionari trilingüe del valencià Labèrnia (3): ‹‹CIGONYA. f. Aucell de pas [...]. Cigüeña. Ciconia crotalistria, ae. [...] met. Burla que ’s fa á algú per detrás posant los dits retorts sobre l’índice.›› Sembla, doncs, que hi ha efectivament un gest despectiu de burla al qual se li dóna el nom d’aquest gran ocell si bé, d’altra banda, no pot consistir en el que descriu l’amic Labèrnia: la retorçamenta de dits a què al·ludeix és fàcil d’aconseguir sobre el paper, però més que difícil en la realitat.
Acudeixo després al Tesoro de Covarrubias (4) en què, a l’entrada Iano, hi llegeixo: ‹‹[...] Si los señores tuvieran ojos en el cogote, pudieran ver la burla y el escarnio que van haziendo dellos estos mismos que delante hincan la rodilla en el suelo, y no osan alçar los ojos a mirarlos. Esto advirtio Persio a aquellos grandes cavalleros romanos de sangre patricia y noble, que yendo por la calle, hinchados y pomposos, les iban sus criados detras haziendo la ciconia* (que oy dia en Roma tiene este nombre la irrision) [...]››.
En definitiva, doncs, hi havia o hi ha un gest la representació verbal del qual és FER LA CIGONYA. Però falta esbrinar com era exactament. Per sort, Covarrubias mateix ho explica a l’entrada Cigüeña: «[ ... ] un termino de irrision, que oy día se usa en Italia, que para dezir de uno, que detras del le van haziendo cocos y burlas, dizen la Ciconia, y trae origen que yendole detras hazian con la mano y los dedos una forma de pico de Cigüeña, como que le abre y le cierra* [...]››.
FER LA CIGONYA consistia, doncs, a imitar com obria i tancava el bec l’animal, no pas com espicossava. Per tant, bé podria tractar-se del gest que m’ocupa si no fos perquè la forma del bec no està ben representada.
En efecte, si seguim la pauta de representació gestual de l’LSC en les senyes OCELL, CIGONYA i ÀNEC, el determinant principal de totes les quals és el bec (curt, estret i punxegut en el primer cas, llarg, estret i punxegut en el segon i en forma d’espàtula el tercer), veiem que els dits actius en els dos
 |
| CIGONYA |
primers casos són índex i polze, mentre que per a ÀNEC, a fi de remarcar-ne la forma aplanada, intervé a més el dit del mig. Per aquesta regla de tres, el gest de FER LA CIGONYA, atenent a la configuració de la mà, podria fer referència a un ornitorrinc, posem per cas.
Esclar que això fóra oblidar que aquest és amb certesa un gest creat per oïdors i per a oïdors, de manera que tot i que la forma hi jugui un paper, no té per què ser el determinant principal del referent.
Antígona,
filla de Laomedó,
rei de Troia, de gran
bellesa, segons
relata Ovidi a les seves
Metamorfosis (5),
va pretendre que la
seva cabellera era més
bonica
que la de
Juno (la deessa a
qui es va dedicar el mes de juny),
fet pel qual la deessa va transformar-li els cabells en serps.
Després els déus se’n
compadirien
i la convertirien
en cigonya, au enemiga de les serps. Una
au, escrivia el poeta, que
‹‹ipsa sibi plaudat crepitante ciconia rostro›› ‘s’aplaudeix a si mateixa picant*
amb el bec’, segons Pere Bescós.
Alto les seques! Ni un llatí escarransit com el meu és obstacle per entendre que crepitante és una forma del verb crepito, crepitavi, crepitatum, ‘crepitar (= produir sorolls secs i repetits)’. Res de picar amb el bec, doncs. La cigonya emet un clac-clac característic, anomenat claqueig, que pot recordar el so de trucar a una porta i que no produeix amb la veu, de què està privada, sinó entrexocant ràpidament les dues parts del bec. Per tant, FER LA CIGONYA a algú és atribuir-li que fa sorolls com ella sense que (presumiblement) tinguin cap sentit.
* La cursiva és meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada