DÉUS D'ESTAR PER ROMA (11)

 Principat. Dinastia Flàvia

Domicià

 

Titus Flavi Domicià, segon fill de Vespasià i Flàvia Domicil·la, i germà de Titus, va aterrar en el món el 24 d’octubre de l’any 51 a la casa paterna, al turó del Quirinal. Passaria però la infància i la primera joventut a les golfes d’una casa de Roma, on va créixer tot sol amb una tieta, patint unes (relatives) estretors, mentre el pare i el germà anaven de la Seca a la Meca. Vespasià, al llarg del seu regnat, el mantindria en un discret segon pla sense permetre-li adquirir experiència militar, tot i que l’hi havia demanat sovint. Ara bé, com a premis de consolació sí que va rebre un consolat ordinari i uns quants títols honorífics, com ara Cesar o Princeps Iuventutis, més un grapat de sacerdocis: augur, pontifex, frater arvalis...

Suetoni el retrata d’aquesta manera:

D’elevada estatura, modest el rostre, pell rosada i ulls grans, encara que febles; era bell i ben plantat, sobretot en la joventut, encara que tenia els dits dels peus molt curts. A aquest defecte, es van unir altres més endavant; es va tornar, efectivament, calb; se li va fer el ventre enorme i les cames extraordinàriament primes, més afeblides encara per una llarga malaltia. [...] Li disgustava tant ser calb, que prenia per ofensa personal les bromes o critiques que dirigien en presència seva als calbs en general.

(No podia saber que, un cop ell ja no hi fos, el poeta satíric Juvenal s’hi referiria precisament com «el Neró calb.») I, per acabar-ne el retrat, un altre tret rellevant en els seus anys joves: la propensió a enrojolar-se, a propòsit de la qual comenta Tàcit que «com que encara no es coneixien les seves veritables inclinacions, [...] va ser interpretada com a modèstia».

Abans de succeir Titus en el tron, el jove Domicià experimentava tal horror pel més petit vessament de sang que va pensar seriosament a prohibir que s’immolessin bous en les cerimònies religioses. No devia tenir res, però, contra el sacrifici de moscam: d’ell afirma Suetoni que al començament del seu regnat es tancava sol cada dia durant hores per caçar mosques, que enfilava amb un punxó molt agut. Costum aquest que donaria motiu a un acudit del cònsol Quint Vibi Crisp, el qual, preguntat un bon dia si hi havia algú amb l’emperador, va contestar que no i va afegir: «Ne quidem musca» ‘Ni tan sols una mosca’.

Ja esdevingut emperador, quan el Senat va intentar que els seus membres quedessin sostrets al judici imperial, Domicià es va fer nomenar censor perpetu, càrrec que li donava dret a determinar-ne la composició. Això, més l’alçada de cresta de deïficar-se ell mateix en vida adoptant el títol de dominus et deus ‘senyor i déu’, i identificant-se amb Júpiter, va generar en contra seu uns odis africans manifestos i duradors per part de bon nombre de senadors i per descomptat l’empitjorament de les relacions amb el Senat, cosa al seu torn que, recelós i violent com era, devia tenir la virtut de fer-lo emprenyar força.

Domícia Longina, filla del brillant general Corbuló i vinculada a la gens Júlia, havia nascut a finals del regnat de Claudi i era l’esposa del magistrat Luci Eli Làmia Emilià, vint anys més gran que ella i que ja tenia un fill d’un matrimoni anterior, quan Domicià, «després d'haver mantingut comerç carnal amb les esposes de molts personatges» a parer de Suetoni, la va prendre com a amant per casar-s’hi, previ divorci d’ella, a finals del 70. Tres anys després ella li donaria un fill, el nom del qual ignora la història i que va morir abans de tenir ús de raó. L’any 83, un cop conegut que, enamorada del mim d’origen egipci Paris, molt influent a la cort, hi tenia relacions adúlteres, Domicià el va fer assassinar enmig del carrer i també, de passada, un deixeble seu que s’hi assemblava molt i que es trobava malalt, en tant que a Domícia la va repudiar i enviar a l’exili.

A continuació es va divorciar per fer vida marital amb Júlia Flàvia, filla de Titus i per tant neboda seva, que cal consignar que estava casada amb el cònsol Flavi Sabí, tot i que, per decisió imperial, aviat va quedar vídua. Al cap d’un temps, però, per la conveniència política d’accedir a les súpliques del Senat i del poble en aquest sentit, faria tornar la dona i la readmetria a palau sense renunciar a esbargir-se amb la neboda fins que aquesta, embarassada, va avortar –es diu que obligada per ell–, va morir i uns anys després (el 91) va ser deïficada.

Aquestes relacions, tan limitades, devien representar-li una presó i, si no ho havia fet abans, va obrir llavors la ment a d’altres possibilitats:

Era d'una lascívia exagerada –explica Suetoni–, i així, anomenava combats de llit els seus constants ajuntaments carnals, com si fos un tipus d'exercici físic; es creia igualment que depilava les seves concubines amb les seves pròpies mans, i que nedava entre les més vulgars meretrius.

Però encara obriria més la ment segons l’historiador Cassi Dió, que fa referència a la seva complaença en la disbauxa amb jovenets (i dones) en la campanya dels dacis, de què parlaré de seguida, com també al seu enamorament –anys després d’haver promulgat un edicte prohibint la castració dins els límits de l’Imperi–, d’un eunuc de nom Earinus, natural de Pèrgam, a l’actual Turquia, i capat a Itàlia, a qui per cert el poeta hispà Marcial compararia, fent el llepa, amb el mitològic Ganimedes, un adolescent de gran bellesa que hauria estat raptat per Zeus i portat a l’Olimp per fer-li de coper. Per la seva banda, Filòstrat d’Atenes relata que un jove arcadi lliure, «que ni tan sols ten[ia] encara edat de cometre un delicte», acabat d’arribar a Roma per estudiar lleis, va suscitar una passió folla en Domicià (i en altres), que el va assetjar sexualment sense èxit fins que, en represàlia, el fes engarjolar.

Tots aquests passatemps, però, no li van impedir embarcar-se en un ambiciós programa d’obres públiques. A la capital enllestiria, com ja vaig apuntar, la construcció del Colosseu, amb 50.000 seients, i la del temple de Vespasià; restauraria el Capitoli i el monumental teatre de Pompeu, danyats per l’incendi del 80; reconstruiria en pedra i maons l’estadi de fusta per a competicions atlètiques l’emplaçament del qual ocupa avui la Piazza Navona; empedraria carrers als barris pobres; construiria de nova planta l’arc de Titus, porta monumental d’entrada al Fòrum en el punt més alt de la Via Sacra, els baixos relleus del qual a banda i banda de l'intradós representen escenes de la processó triomfal per la victòria a Judea; el templum Gentis Flaviae, un nou palau (Domus Augusti), l’odèon per a audicions musicals del Camp de Mart/Palazzo Massimo... I no descuidaria les provinciae: calçada de Sinuessa a Neàpolis (de Campània: Nàpols), etc.

Aquesta febre edilícia i la seva imperial persona mateixa van trobar un propagandista de nivell, el ja esmentat Marcial, que comptava amb poderosos protectors i els llibres del qual arribarien com flyers a tots els racons de l’imperi. Si no abans, a Marcial se li va veure el llautó quan, assassinat Domicià, en va renegar i va dedicar les seves lloances al successor, Nerva i, després del regnat vist i no vist d’aquest, a Trajà. Fins que sentint-se poc estimat a Roma o fart potser de tant donar sabó, tornaria a Bílbilis (a pocs quilòmetres de Calataiud, Saragossa), la seva ciutat natal, per morir en pau als tres o quatre anys en una vil·la que li havia regalat una rica admiradora.

L’exèrcit va ser la nineta dels ulls reials: n’augmentaria les pagues en més d’un trenta per cent i passaria amb les tropes bona part del temps que li deixaven lliure els afers d’estat, els jocs de daus, pels quals tenia una gran afició, i la gimnàstica amatòria, cosa que no exclou que sentís enveja pura i pelada de l’èxit i la popularitat d’altres, per molt militars que fossin. N’és un bon exemple que l’any 84 cridés a Roma el general Gneu Juli Agrícola, sogre de l’historiador Corneli Tàcit, un cop completada la tasca de sotmetre Britània i la major part de Caledònia (Escòcia) i començada amb bon peu la romanització de les elits, suposadament pels costos de les seves campanyes. Al cap d’uns anys (el 93), afirma Cassi Dió que Domicià el va fer assassinar.

L’any 85 van esclatar dos conflictes: de primer una revolta dels nasamons, la tribu nòmada més important de l’antiga Líbia, que no seria reprimida del tot fins l’any següent i, a continuació, a l’hivern, a través del Danubi glaçat, l’atac de l’exèrcit del rei daci Duras (la Dàcia correspondria avui a Romania i Moldàvia), a la província romana de Mèsia, a l’actual Sèrbia. Els romans patirien greus revessos: dues legions –una rere l’altra– serien massacrades pels dacis. Aleshores, Domicià va decidir prendre cartes en la qüestió: personat en aquells verals, que havia dividit en dues regions, Mèsia Inferior i Mèsia Superior, va organitzar una expedició per envair la Dàcia, de gran riquesa minera, la temporada vinent.

El 87 va començar la campanya de conquesta, però l’exèrcit romà –dues legions més nombroses forces auxiliars comandades pel prefecte del pretori Corneli Fusc, de lleialtat a prova de bombes–, cauria en una emboscada i patiria una gran derrota. Fusc hi trobaria la mort en combat i el líder dels dacis, Decèbal, d’un dia per a l’altre esdevindria el nou rei. L’any següent l’ofensiva romana va continuar –ara amb vuit legions que, amb els auxiliars, sumarien uns 100.000 efectius–. L’enfrontament decisiu tindria lloc a la mateixa zona que l’any anterior (pas de Tapae, prop de Bucova), però aquest cop, a desgrat de les crescudes baixes a tots dos bàndols, amb resultat favorable als atacants. Tot i això, al cap d'un any, Domicià va haver de demanar negociacions a Decèbal i concloure finalment una pau humiliant i cara –uns vuit milions de sestercis i ajut tècnic per a embellir Sarmizegetusa, la capital dàcia–, ja que necessitava, c’est la vie, les legions a Pannònia davant l’amenaça de quades i marcomans.

El 91, el general Luci Antoni Saturní, governador de la Germània Superior, es va rebel·lar amb dues legions i el suport de diverses tribus germàniques que, a l’hora de la veritat, no se li podrien unir a causa d’una sobtada pujada del nivell del Rin i de les pannes de glaç que arrossegava. Domicià, després de fer matar el seu amic íntim i fugaç praefectus Urbis Climent Arretí, havia sortit de Roma i marxava cap al nord quan, abans de creuar els Alps, li va arribar la notícia que el seu general Luci Appi Màxim havia sufocat la rebel·lió. I si aquest va cremar les cartes de Saturní que li va trobar per tal de no implicar ningú més en la revolta, l’emperador no estava per orgues: va fer executar el general vençut i diversos sospitosos, i enviar-ne els caps a Roma per exhibir-los i que se’ls escarnís.

L’any 92, Domicià havia ordenat l’expulsió de tots els filòsofs per considerar-los subversius (els agradava parlar contra la tirania i els tirans i en favor d’una república idealitzada), però l’any següent, de tornada a Roma, la llavor de la sospita havia crescut fins al punt de donar naixença a una política terrorista –Saturní no podia haver estat l’únic traïdor–, que es pot considerar anunciada quan, parlant en el Senat, va comentar amb expressió ombrívola: «M’agradaria tenir menys cèsars». I va començar l'època daurada dels delators i, amb ella, el boom dels desterraments i les execucions amb què aterriria els ciutadans i sobretot l’aristocràcia fent-ne liquidar molts dels seus membres per les raons més variades.

Va fer matar –diu l’amic Suetoni en un tètric passatge– un deixeble de l’histrió Paris, que era molt jove encara i estava llavors malalt, per l’única raó que s’assemblava al seu mestre en la figura i el talent. Va fer també perir [l’historiador] Hermògenes de Tars per algunes al·lusions contingudes en una obra seva, i els copistes que l’havien escrit van ser crucificats. A un pare de família, perquè va cridar en l’espectacle que un traci podia lluitar contra un mirmilló [gladiadors que es diferenciaven per l’armament i la indumentària], però no contra l’odi de qui donava els jocs [...] el va obligar a lluitar en l’arena contra dos gossos. Molts senadors [...], com Cívic Cerealis, procònsol a Àsia, Servi Corneli Orfit i Acili Glabrió, desterrats en aquell temps, van ser condemnats a mort com a conspiradors. Molts altres van ser morts per lleus pretextos; entre ells Làmia Emilià [el primer marit de Domícia Longina], per antigues bromes [...]; va donar també mort a Salvi Cocceià per haver celebrat el naixement de l’emperador Otó, oncle seu; a Meti Pomposià [...]; a Sal·lusti Lucul·le; a Juni Rústic; a Helvidi [fill del filòsof Helvidi Prisc, mort per ordre de Vespasià]; a Titus Flavi Climent, cosí [germà] seu...

De tant en tant mostrava una vena didàctica, com quan per deixar ben clar que no s’ha d’atemptar contra la vida de l’emperador en cap circumstància, ni tan sols a petició seva, després de desterrar el llibert Epafrodit, l’homicida pietós de Neró, secretari aleshores del cap dels camarlencs de Domicià, Parteni, el va fer matar l’any 95, quan ja passava dels setanta. O com quan, per demostrar que el futur no està escrit als astres, va fer cridar l’astròleg i matemàtic Ascletarió, que havia predit la seva mort i li va preguntar com acabaria ell mateix, Ascletarió, a la qual cosa va contestar que ben aviat el destrossarien els gossos. Domicià, aleshores, el va fer degollar i va manar que se’n cremessin les restes amb gran cura per tal de desacreditar-lo. Però amb el cos ja a la pira encesa, una pluja torrencial va apagar el foc i uns gossos apareguts de sobte van desmembrar el cadàver a mig cremar.

I què hi ha de la pretesa crueltat de Domicià amb els cristians? Des de l'any 70, els nascuts jueus, incloent-hi dones i nens, havien d’enviar a les arques imperials el tribut que, mentre havia existit, enviaven al Temple, però aquells que abandonaven el judaisme quedaven exempts de pagar l'impost i ell va decidir fer extensiu el pagament a tots els circumcisos, practiquessin o no, i també als incircumcisos que visquessin a la manera jueva (i això afectava els cristians, vistos encertadament com a membres d'una de les múltiples sectes del judaisme, del qual no es començarien a separar fins al segle següent). Podria haver estat la negativa d’alguns a afluixar la mosca el que va moure certs alts funcionaris a pressionar i a perseguir esporàdicament aquest sector de població. Però anem molt curts de notícies i sobrats de fake news.

Entre els represaliats a l’època, cristians o amb contactes amb cercles cristians, tot i no haver-se declarat una persecució específica contra ells, se sol esmentar Flavi Climent, el cosí de Domicià anomenat més amunt, condemnat per ateisme (és a dir, impietat contra els déus i deslleialtat política envers la instància més alta de l’estat) mentre la seva dona, la segona Flàvia Domicil·la, neboda de l’emperador, pel mateix càrrec va ser desterrada a l’illeta de Pandatària o a la propera de Ponza; un Joan que podria ser l’apòstol, el sant Joan de les lletres grosses, autor del quart evangeli, de qui Tertul·lià, un dels pares de l’Església, amb la desimboltura d’un tertulià d’avui, afirmarà que va ser exiliat després d’haver sortit il·lès, a Roma, d’una bota amb oli bullent on se l’havia submergit, o bé un altre Joan, dit de Patmos perquè es considera que va ser exiliat sota Domicià a l’illa d’aquest nom i que hi ha qui creu que hauria estat l’autor de l’Apocalipsi; també l’erudit grec Dionís l’Areopagita, suposat bisbe d’Atenes nomenat per Sant Pau, etc.

Ara bé, ja hem vist que Domicià no va ser un bonàs precisament: bo, sí, però per llençar. No sols gaudia amb l’angoixa de la futura víctima, que convidava a palau i a qui parlava en un to tranquil·litzador que semblava prometre-li indulgència quan només l’esperava el càstig. Com si no n’hagués tingut prou amb els mitjans corrents de tortura –el poltre, un artefacte capaç de provocar al pacient per mitjà d’un sistema de pesos i cordes la distensió, l’esquinç o el trencament d’un tendó o un lligament de les frontisses de l’esquelet; les ungulae, uns garfis que laceraven la carn, l’arrossegament del cos per un cavall, la flagel·lació...–, va sotmetre alguns dels seus adversaris, amb una notable capacitat creativa, a un nou tipus de tortura: fer-los-hi cremar els genitals i –cosa que ja no era rigorosa novetat– amputar-los-hi les mans.

El 18 de setembre del 96, als quaranta-cinc anys d’edat, l’últim emperador de la dinastia flàvia va ser cosit a punyalades a palau, en una conxorxa d’uns quants pretorians, entre ells el prefecte, Titus Petroni Segon, i alguns lliberts, com també, afirmen tant Suetoni com Cassi Dió, de l’emperadriu consort. I no fóra absurd especular que, detestada pel marit, a qui havia estat infidel amb un actor de comèdies, i sense un fill que hagués d’heretar el poder imperial, Domícia sentís que la seva vida corria perill i hi hagués participat per omissió. Ara bé, el cervell de l’operació hauria estat Parteni, enemistat amb Domicià des de l’execució d’Epafrodit, i la mà que va infligir-li la primera ferida, la del llibert Esteve, majordom de Domícia Longina.

Si el poble va rebre la notícia amb indiferència, el Senat va celebrar-la amb alegria, va decretar que s’esborrés el nom odiat del tirà de monuments, edificis, pintures..., que es fonguessin les monedes amb la seva efígie i que se’n fessin caure estàtues i arcs. I per oblidar-lo com més aviat millor, va nomenar ràpidament un dels seus membres, Nerva, que ja era home granat, gai i sense fills, com a emperador.