Principat. Generals-Emperadors
Amb Còmmode encara de cos present, al matí de l’endemà 1 de gener del 193, Pèrtinax va ser proclamat emperador pels pretorians, sense gaire entusiasme tot i haver rebut d’ell la promesa de lliurar-los dotze mil sestercis a cadascun ja que temien que els retirés els privilegis extravagants de què gaudien, i a continuació pel Senat, on no era vist de bon ull a causa del seu origen humil (son pare havia estat un llibert a qui havia enriquit el comerç de llana). La pregunta que s’imposa, doncs, sobre els motius pels quals se li va fer escaleta per pujar al tron, només la contesta –o intenta contestar-la– Herodià, segons el qual els conxorxats
van prendre la decisió de cridar com a successor en l’Imperi a un home d’edat avançada [66 abrils] i moderat, amb la intenció de posar-se ells mateixos fora de perill i perquè tothom respirés després de l’amarga disbauxa de la tirania. En havent considerat diversos noms, ningú els va semblar tan capacitat com Pèrtinax. [...] Era l’únic que quedava amb vida dels venerables consellers deixats a Còmmode per son pare, que no havia executat o perquè el respectava pel seu prestigi, en ser el més il·lustre dels companys i generals de Marc [Aureli], o perquè la seva pobresa el protegia.
Publi Helvi Pèrtinax havia nascut a Alba Pompeia (actual Alba), regió de la Ligúria, al nord-oest d’Itàlia. Amb sa germana, Hèlvia Fídia, es va educar a casa del seu oncle matern, que el va fer estudiar amb un gramàtic grec i després amb un de romà, Sulpici Apol·linar. El mateix Pèrtinax va exercir de gramàtic durant un temps, però va decidir buscar una feina més rendible i, amb l’ajut del patró de son pare, se’l va promocionar primerament a centurió i se li va encarregar després, ja com a prefecte, el comandament d’una cohort (10 cohorts formaven una legió). En la guerra contra els parts del regnat de Marc Aureli i Luci Ver, se li premiarien els serveis prestats i, després d’haver estat destinat a Britànnia com a tribú militar i a la frontera del Danubi, va ser designat procurator, una cosa així com intendent en cap, de la Dàcia (bàsicament, els actuals estats de Romania i Moldàvia).
Malgrat ser víctima de certes intrigues de palau durant el regnat de Marc Aureli, aviat se’l destinaria a servir a les ordres del general Claudi Pompeià, el qui casaria a la mort de Luci Ver amb la seva vídua Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, en la primera guerra marcomana. El 175, Pèrtinax rebria l’honor d’un consolat i les enhorabones pel fet que la seva esposa Flàvia Ticiana portés al món feliçment un infant. Fins a l’any 185, Pèrtinax seria governador de les províncies de la Mèsia Superior i Inferior, Dàcia i, ja sota Còmmode, Síria, la perla de les províncies i, finalment, Britànnia.
Tornat a Roma, Pèrtinax va jugar un paper actiu en el Senat, fins que el prefecte pretorià Perennis el forçaria a abandonar la vida pública. Al cap de tres anys, se’l va cridar a prestar servei a Britànnia perquè l’exèrcit s’hi havia amotinat. Allà intentaria calmar els ànims però una legió insubordinada va atacar la seva guàrdia personal i el va donar per mort entre els morts. Tanmateix es recuperaria de les ferides sofertes i, aleshores, la faria pagar cara als seus agressors. I si tenim en compte que amb la flagel·lació amb branques llargues i primes, generalment de vinya –sarments, que era la insígnia dels centurions–, es castigaven a l’exèrcit faltes menors en tant que la pena prescrita per a delictes com la insubordinació, la deserció i la traïció era la mort prèvia tortura, no hi ha dubte sobre quina es va aplicar. Ara: com que a la traïció s’hi afegia en aquest cas l’esperó de prendre venjança del dany personal rebut, no cal deixar volar gaire la imaginació sobre la crueltat que devia revestir el suplici.
De tota manera, Pèrtinax acabaria renunciant al càrrec ja que les legions l’odiaven i de retruc s’estaven tornant hostils a l’autoritat imperial. Passaria a servir com a procònsol d’Àfrica i després com a prefecte urbà de Roma, càrrec que tenia quan Còmmode va ser assassinat.
Un cop al tron, explica Cassi Dió que
va nomenar prefecte de la ciutat el seu sogre, Flavi Sulpicià, un home realment digne de tal magistratura. No obstant això, no desitjava nomenar Augusta la seva esposa, ni Cèsar el seu fill, encara que així ho havíem autoritzat [al Senat]. De fet, va rebutjar enèrgicament totes dues propostes, fos perquè encara no havia assentat fermament el seu propi poder, com perquè no voldria que la seva impúdica dona embrutés el nom d’Augusta ni que el seu fill, que encara era un noi, abans d’haver rebut la seva educació, quedés corromput pel luxe i les perspectives que implicava el títol de Cèsar. De fet, ni tan sols els va portar amb ell a palau, sinó que des del primer dia va apartar tot el que li havia pertangut i ho va dividir entre els seus fills (tenia també una filla), i va ordenar que visquessin amb el seu avi; allí els visitava ocasionalment, però més com a pare que com a emperador.
Pel que fa a la possible impudícia de Ticiana, només hi ha una referència una mica més precisa a la Historiae Augustae, segons la qual hauria tingut un afer a plena llum o gairebé amb un individu que l’hauria enlluernat cantant –imagino que a l’estil melòdic de Frank Sinatra– i acompanyant-se amb la lira. Cert que de l’emperador afirma, en contrapartida, l’imaginatiu bisbe Antonio de Guevara que va ser «molt notat» el fet que tingués amors amb la seva neboda Cornifícia, escandalosos tant per la seva edat avançada com pels anys que separaven la parella. A saber si no s’ho va treure de la mitra! Quant a no fer partícips als seus familiars dels títols i dignitats imperials podria haver obeït també al seu desig de preservar-los dels punyals que volaven tothora i en tots sentits.
Fos com fos, Pèrtinax va descobrir la profunda crisi econòmica en què estava sumit l’Imperi i, carregat de bones intencions, va intentar reformar la institució dels Alimenta amb la seriosa oposició de sectors de l’exèrcit i, d’altra banda, es va veure obligat a dur a terme tota mena de retallades que el convertirien en un emperador poc popular els primers dies de govern si bé, amb el pas del temps, seria recordat com un emperador “amable”, un dels “bons”.
D’altra banda, aconseguiria avortar una conspiració que pretenia substituir-lo sí o sí pel cònsol Pompeu Sosi Falcó, la riquesa del qual enllaminia els pretorians i a qui ell mateix allargaria la mà quan el Senat estava a punt de condemnar-lo per la intriga. Ara bé, diu Cassi Dió que el prefecte «Let, aprofitant-se de l’assumpte de Falcó, va procedir a donar mort a molts dels soldats, fent veure que es feia per ordre de l’emperador» i tant perquè temien ser els següents com perquè l’emperador, per pagar-los el favor d’haver-lo entronitzat, només els havia pogut abonar la meitat de la recompensa esperada malgrat haver venut les propietats mobles i immobles de Còmmode i, entre les primeres, les joves i els noiets que feia servir per als seus jocs de llit, es van amotinar el 28 de març del 193 (l’any que seria conegut com el “dels cinc emperadors”).
Aquell dia, Pèrtinax, assabentat que un grup d’uns dos-cents pretorians s’acostava, ventant la gladius, al palau reial, descartant enfrontar-hi els soldats amb què comptava i desoint el consell que fugís dels seus lleials, sortiria a negociar-hi in person. Els va adreçar un discurs que si bé va convèncer els uns, que embeinarien les espases, va deixar els altres com el negre del sermó: amb els peus freds i el cap calent. Un grup de guàrdies més agosarats que els altres, aleshores, tiraria pel dret: es van abraonar sobre l’emperador i el seu 86è dia de reialesa i glòria, el van enviar al regne tètric d’Hades, el déu del món dels morts. Això sí, perquè no hi anés sol, immediatament van enfonsar també l’espasa en el seu fidel camarlenc Eclecte.
Un cop tret Pèrtinax del mig, els pretorians van esdevenir subhastadors del tron imperial: hi pujaria, van anunciar, qui els oferís més quartos. I dels dos postors, l’oferta final de Sulpicià, prefecte de la ciutat i sogre de l’interfecte, de qui es podia sospitar que, arribat al poder, tingués la temptació de tornar-los la pilota, va ser de vint mil sestercis per barba i la del senador Didi Julià, un banquer multimilionari, de vint-i-cinc mil. No cal dir que els soldats, sense pensar-s’hi, van lliurar la corona al més-dient. Però l’alegria per la fantàstica moma pactada, que mai no arribaria, aviat es va convertir en ressentiment. D’altra banda, si el poble va rebre el nou emperador amb insults i literalment a pedrades, el Senat, tot i ratificar-lo en el càrrec, va trametre en secret peticions d’ajut a uns quants generals destacats a províncies com a governadors i així, a les poques setmanes, Pescenni Níger a Síria (que era el seu favorit), Clodi Albí (cunyat de l’anterior) a Britànnia, i Septimi Sever a Dalmàcia i Pannònia van revoltar-se al capdavant de les legions que comandaven.
De manera que tan bon punt es va asseure al tron, Didi no va gaudir gaire de la vida encara més regalada que abans que comportava el títol d’emperador, sinó que va haver de fer front a la perillosa situació que creaven sobretot les tropes de Sever, a les quals s’havien unit les desplegades a Germània i als Balcans, i que s’acostaven a marxes forçades per tal d’avançar-se a les dels seus rivals.
Sever, que per raons tàctiques s’havia aliat amb Albí, a qui va reconèixer com a cèsar i prometre el cogovern, havia ocupat ja sense lluita Ravenna, apoderant-se de gran part de la flota imperial ancorada al port, i marxava cap a Roma. Didi es va afanyar a fortificar la capital tan de pressa com li era possible, però estava de pega: no sols molts ciutadans dels qui s’ho podien permetre van fugir de la ciutat per por del que se’ls podia venir a sobre sinó que un nodrit destacament de pretorians que va enviar a defensar les muralles va aprofitar l’avinentesa per desertar i lliurar-se als rebels: això sí, la seva recompensa consistiria en el desterrament dels més i l’execució dels qui havien pres part en la mort de Pèrtinax.
Mancat de suports, Didi va oferir a Sever compartir el tron però aquest va rebutjar l’oferta fos perquè no el reconeixia com a emperador legítim, perquè ja es veia la corona a tocar del crani, o per totes dues coses i, de passada, va pelar el missatger. Una delegació de senadors, aleshores, hi va pactar el seu reconeixement com a emperador, jurant-li lleialtat, i la condemna a mort de l’altre. Sever, victoriós, entrava a la capital l’1 de juny del 193 i el Senat, reunit, el proclamava nou emperador. L’endemà, el deposat Didi, que romania a palau, abandonat per tots, va ser decapitat a la cambra de bany en què s’havia tancat per un soldat ras que complia ordres. «Però, què he fet malament? A qui he matat?», diu que van ser les seves últimes paraules.
El vencedor va llicenciar els pretorians que havien ajudat Didi a pujar, de lleialtat tan a la deriva, i els va substituir per soldats de les seves legions. D’altra banda, explica Cassi Dió de primera mà,
ens va fer [al Senat] algunes promeses jactancioses, com les que ens havien fet els bons emperadors d’abans, en el sentit que no condemnaria a mort cap senador i va prestar jurament pel que fa al cas i, encara més, va ordenar que quedés confirmat per mitjà d’un decret conjunt, proscrivint com a enemics públics l’emperador i qualsevol que l’ajudés a [cometre] tal acte, així ells com els seus fills. I, no obstant això, ell mateix va ser el primer a violar aquesta llei, en comptes de guardar-la, i va fer donar mort a molts senadors; de fet, Juli Soló mateix, que per ordre seva havia redactat aquest decret, va ser assassinat no gaire després.
Níger, que disposava de més efectius que Sever i als quals, per afegitó, s’havien sumat les tropes enviades com a reforç pel rei part Vologès V, i que controlava el graner d’Egipte, havia comès l’error de no sortir disparat cap a Roma des del primer moment. I es trobava a Antioquia de l’Orontes, quan va rebre la notícia que el seu rival avançava cap a l’est. Llavors, mentre Egipte passava a poder d’aquest que, d’origen libi, també s’havia garantit el suport del seu país natal, va fortificar les muntanyes del Taure, va deixar una forta guarnició a l’antiga colònia portuària grega de Bizanci i altres ciutats i va ocupar Tràcia i el nord de Grècia, però alhora va oferir resoldre el conflicte fent la proposta de dividir-se l’Imperi. «Puja aquí dalt i balla», devia ser si fa no fa la resposta de Sever.
Després de travessar el Bòsfor, l’exèrcit d’aquest darrer lliuraria amb èxit la primera gran batalla, prop de Cízic, a Mísia (nord-oest de l’Àsia Menor). Una segona batalla en uns congostos prop de Nicea, a Bitínia (est de Mísia), aquesta dirigida, en el bàndol contrari, personalment per Níger, acabaria amb el mateix resultat i si no va arribar a ser una catàstrofe total per als seus homes només es deu al fet que va caure la nit. Part d’ells es retirarien a Armènia, mentre Níger fugia a la ciutat d’Issos. La tercera i decisiva batalla es lliuraria al mateix punt de la plana d’Issos en què el persa Darios III havia plantat cara inútilment a Alexandre el Gran. I una altra vegada, conforme a la llei de Murphy, li tocaria el rebre a Níger i hi perdria vint mil homes. Va provar aleshores de fugir a Pàrtia però una partida de soldats enemics el va interceptar i el va escabetxar. Corria l’any 194.
Ni la dona –impúdica o no impúdica–, ni els fills ni cap familiar veurien com li confiscaven a continuació tots els seus béns perquè en van compartir la mala fi. A ell li van tallar la testa i la van enviar a Bizanci, que encara resistia contra Sever, per exhibir-la als assetjats, que cedirien davant argument tan convincent.
Desaparegut Níger i caigut Bizanci, els banys i els edificis públics de la qual van ser destruïts i arrasades les muralles, Sever va creure arribada l’hora d’assolir tot el poder i va girar les seves armes contra Albí, a qui no havia servit de res, doncs, ni ser-li lleial ni fer-li la gara-gara adoptant-ne el nom (Septimi). Tan sols després d’escapar pels pèls de ser assassinat per un missatger del seu rival i decidit a aguantar el tipus, Albí es proclamaria emperador la tardor del 196 i, amb el suport de les legions de la Gàl·lia i d'Hispània, passaria de Britànnia al continent al capdavant d’un exèrcit imponent.
Un encontre menor tindrien aviat les forces d’Albí, segons Cassi Dió, amb les d’un enigmàtic espontani que, sent mestre d’escola, es va llançar a l’arena:
Numerià, un gramàtic que ensenyava als nens les primeres lletres, va partir de Roma cap a la Gàl·lia per alguna raó desconeguda i, fingint ser un senador romà enviat per Sever per allistar un exèrcit, va reunir inicialment una petita força i va donar mort a uns quants de la cavalleria d'Albí, aconseguint a més alguns altres èxits en benefici de Sever.
I si la topada en si no passaria als annals de la història militar, mereixeria fer-ho amb lletres d’or pel fet que el mestre en va obtenir un increïble botí de setanta milions de sestercis i que, més increïble encara, el va lliurar a l’emperador. Quan Sever, tan estupefacte com és de suposar, va voler fer-lo ric i nomenar-lo senador de veritat, l’altre va declinar l’oferiment i al capdavall només va acceptar una petita assignació per retirar-se a viure al camp.
Així arribaria l’hivern i, mentrestant, Sever aplegava totes les seves legions i posava rumb a la Gàl·lia per encarregar-se in person del problema. A Viminacium, capital de la Mèsia Superior (actual Sèrbia central, Kosovo i part septentrional de Macedònia del Nord), va fer un discurs als seus homes bescantant Clodi Albí, a qui titllaria de traïdor, declararia enemic públic i li retiraria el títol de cèsar, que va traspassar al seu fill Bassià, que va rebre el nou nom de Marc Aureli Antoní, una manera més aviat tramposa de guanyar legitimitat en vincular-lo (i vincular-se ell mateix) a la dinastia antonina.
El primer xoc directe, previ a la gran batalla final, entre els dos poderosos exèrcits que incorporaven bon nombre d’aliats (britans, els d’Albí; pannonis, misis –de Mèsia– i dacis, els de Sever), tindria lloc a Tinurtium (Tournous, a la Borgonya), i la victòria, poc concloent, se l’enduria l’emperador tot i que, poc després, el rebel va derrotar les tropes que comandava el legat de Sever Viri Llop causant-li moltes baixes. (Llop, però, va escapar i just l’any següent, qui ho havia de dir, se’l nomenaria governador de Britànnia precisament).
El 19 de febrer de 197, els exèrcits de Sever i d’Albí es van enfrontar a Lugdunum (Lió) en una batalla que sembla que va ser la més gran i més llarga –va durar més de dos dies– lluitada mai entre romans i de la qual, després d’un estira-i-arronsa en què tan aviat prenien els uns avantatge com el perdien, sortiria vencedor el primer i, el segon, sense bous ni esquelles. En efecte, fugit i amagat en una casa, Albí es va treure la vida. Allí el van descobrir soldats enemics, que en van maltractar el cos fins que Sever va ordenar que se li tallés la testa i se l’enviés a Roma per ser exposada en una pica i que la resta es pengés al campament, abans d’arrossegar-la i llençar-la al Rin amb la seva dona i els fills, aquests sembla que sencers. També, de passada, que fossin enviats a fer el darrer viatge vint-i-nou senadors partidaris d’Albí, uns quants d’ells hispans, per cert.
Sever s’havia sortit amb la seva: assolir el poder absolut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada