DÉUS D'ESTAR PER ROMA (17)

Principat. Dinastia Antonina

Còmmode

 

Amb la pujada al tron als dinou de Luci Eli Aureli Còmmode, una mena de musculman, de cabell arrissat i ros tenyit (i que mantenia brillant esquitxant-lo amb llimadures d’or), i una expressió sorruda, a qui el difunt Marc Aureli, son presumpte pare biològic, en presentar-lo a les tropes com a successor, havia anomenat “sol ixent” (!), tornava a sonar –i ben fort– la cara B del somni romà.

Nat a Lanúvium, juntament amb el seu bessó Titus Aureli Fulvi Antoní, mort als quatre anys, el jove Còmmode havia estat instruït des de la infància pels millors mestres i savis, als quals Marc Aureli va fer venir de tot arreu amb l’esperança (cega) que, a través d’una bona educació, forjaria la ment i l’esperit de l’home que un dia hauria de governar Roma. Però ell, si de menut havia fet matar un esclau que li havia preparat el bany amb l’aigua massa freda, ja entrat a l’adolescència, arrencapins i fatxenda, sense la més mínima atracció per la cultura, s’estimaria més lliurar-se al luxe, a aficions com l’ús de l’espasa (amb la mà esquerra: era esquerrà) i a comprovar davant el mirall el volum dels seus bíceps i el perímetre de la seva caixa toràcica.

Un cop emperador, amb gran disgust del Senat, contrari en general a la successió dinàstica –un disgust que esdevindria ressentiment quan fes invertir l’ordre tradicional dels dos poders de l’estat en el lema «Senatus Populusque Romanus», ara «Populus Senatusque...»–, ordenaria que es fessin moltes estàtues d’ell mateix, vestit d’Hèrcules, amb pells de lleó i un garrot. I sovint imitaria o simularia les gestes de l’heroi de força sobrehumana matant a distància, convenientment parapetat, a tot d’animals salvatges: hipopòtams, elefants, rinoceronts... L’historiador Herodià explica que la ciutadania celebrava la seva punteria i el fet que portés a Roma animals exòtics:  

Va arribar el dia de l’espectacle i l’amfiteatre es va omplir. S’havia disposat una barrera circular per a protecció de Còmmode, de manera que no corregués perill en combatre de prop les feres, sinó que, disparant des d’un lloc elevat i segur, fes una demostració de la seva punteria més que del seu valor. A cérvols i gaseles i altres animals amb banyes, tret dels toros, assetjant-los en la seva correguda, els fustigava tallant-los el pas i els donava mort amb precisa punteria. Als lleons, panteres i altres nobles animals corrent al voltant de la tanca els matava amb els seus dards des de dalt. I ningú va veure mai que fes un segon llançament ni cap altra ferida que no fos la mortal.

Més endavant vindria el lluitar al circ públicament amb gladiadors, considerats l’escòria de la societat, en especial contra reciaris –els del trident, la daga i la xarxa–, que era la guerra que més li agradava, potser perquè ni un sol rival gosaria mai vèncer-lo i perquè va decidir cobrar per cada aparició seva a l’arena la mòdica quantitat d’un milió de sestercis. Arribaria a participar en centenars de combats i es proclamaria ell mateix “vencedor de mil gladiadors”. Una altra guerra menor a què no faria llavors escarafalls seria la de liquidar amb l’espasa soldats que havien perdut algun membre en combat, lligats de mans i emmordassats, de vegades moribunds, al centre de la pista.

Ja una de les primeres decisions de Còmmode, contra les promeses fetes a l’exèrcit de continuar amb la política expansionista del seu antecessor i ignorant l’oposició del consilium (l’element més actiu i influent del Senat), va ser la de firmar un tractat de pau amb marcomans i quades, que s’hi van avenir, mantenint-los les condicions que els havia imposat son pare i rebent-ne a més els desertors i presoners fets pels altres, però renunciant a les places fortes que Marc Aureli havia fet construir en territori enemic i salvant-los amb això de la derrota definitiva. En unes quantes setmanes, les fronteres de l’imperi van retrocedir fins al Danubi. Va iniciar llavors unes campanyes contra els burs, poble veí dels anteriors, fins que aquests van enviar-li ambaixadors a demanar la pau, que els va concedir i dels quals va rebre 15.000 presoners alliberats. Mentre ell no cabia a la pell de satisfacció per tot plegat, molts ho van considerar una claudicació pura i pelada, humiliant.

Còmmode frisava per tornar a Roma a ampliar a correcuita el personal d’un harem que arribaria a comptar, diuen, amb centenars d’odalisques i odalisquets, i a gaudir de la resta de plaers que li oferia la seva condició de governant i, amb una pau a la butxaca que podia ser presentada com una victòria, tot i que aviat es va veure obligat a enviar als caps germànics diners i regals per evitar que la trenquessin, va tornar a la capital, on el 22 d’octubre del 180 va celebrar un triomf sense haver conquerit ni un pam de terra.

Dos anys abans, en una cerimònia més aviat modesta, havia contret matrimoni amb Brúcia Crispina, filla i germana de cònsols i senadors, avinentesa per a la qual el sofista i gramàtic Juli Pòl·lux havia compost un epitalami, que no devia ser gaire diferent, salvades les distàncies, del de Catul: «I convida a entrar a casa la mestressa, que es deleix pel novell marit, mentre li lligues l’ànima amb les cadenes de l’amor, com l’heura arrapadissa, enfilant-se ça i enllà, envolta l’arbre».

Tant o més apassionat en un altre terreny seria el Discurs vertader, més conegut com a Discurs vertader contra els cristians, del filòsof grec Cels que, segurament el mateix any 178, hi posava punt final: «Hi ha una raça nova d'homes nascuts ahir –hi escrivia–, sense pàtria ni tradicions, associats entre ells contra totes les institucions religioses i civils, perseguits per la justícia, universalment coberts d'infàmia, però autoglorificant-se amb l'abominació comuna: són els Cristians».

Tornant a Crispina cal dir que, malgrat la seva bellesa, desagradava a Còmmode, perquè era dona altiva i tan vana com ell i, per si fos poc, no li donava un successor. Però el 182 devia fer panxeta i, en comptes d’alegria el que hi va haver va ser una acusació de traïció i adulteri, probablement a instigació d’Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, vídua de Luci Ver i ja casada, per voluntat paterna, amb Claudi Pompeià, un general que tenia vint-i-cinc anys més que ella. Es veu que a Lucil·la, tot i conservar els honors i els privilegis d’emperadriu, li encenia la sang haver d’anar de segona de Crispina, que era l’emperadriu regnant. Com a càstig, l’august va condemnar l’augusta embarassada a l’exili a Capri on, dos o tres anys després, la faria liquidar.

Igualment a Capri, meta ahir com avui de la jet-set, van anar a espetegar Lucil·la i la seva filla Plàucia com a implicades en la trama d’un complot descobert el 183 gràcies a l’intent d’assassinat de Còmmode, quan es dirigia al teatre, per part d’un jove designat per fer-ho, teòric amic seu i company de gresca, que en acostar-se-li cridant «Aquí hi ha la daga que t’envia el Senat!», va donar temps a la seva guàrdia personal a reaccionar, caure-li al damunt i frustrar-ne el propòsit. Durant la tortura subsegüent, de què gairebé podem sentir amb horror el ressò dels xiscles, es va descobrir que participaven en la intriga, a més de les dues dones, el senador Marc Ummidi Quadrat, cosí germà de Lucil·la, i un altre senador, que van ser executats.

També ho va ser el camarlenc favorit de l’emperador, a més d’amant, un tal Saoter, llibert, però aquest per ordre de l’exsecretari de Marc Aureli i prefecte del pretori Publi Tarruntè Patern, fet que va provocar el gran cabreig de l’emperador, mentre l’altre prefecte, Tigidi Perennis, aprofitava per revelar-li a cau d’orella la implicació de Patern en una segona conspiració contra ell, aquesta dirigida per Publi Salvi Julià, fill d’un famós jurista. No cal dir que va fer matar Salvi i Patern alhora que uns quants senadors. A partir d’aquest moment, Còmmode delegaria tot el poder en mans de Perennis, que amb l’august de trompa en trompa, de llit en llit i dedicant les hores mortes a entrenar-se com a gladiador, prosseguiria la política d’enfrontament amb el Senat i continuaria la repressió, és a dir, les morts i les confiscacions. Pel que fa a la germana i la neboda, és prova que l’altre no les oblidava que, cosa d’un any després d’arribar a l’illa, van haver de concedir uns moments no pas a la premsa rosa sinó al centurió que les liquidaria.

L’any 183 les legions estacionades a Britànnia, descontentes per la manca de recompenses després d’haver sufocat l’alçament de diverses tribus, volien proclamar emperador un comandant seu, conflicte que atiava des de l’ombra Marc Aureli Cleandre, un antic esclau frigi comprat i afranquit per l’emperador, que l’havia fet camarlenc en substitució de Saoter i, després, oficial de la casa imperial. Aviat va començar a conspirar contra el prefecte del pretori Tigidi Perennis, a qui Còmmode mirava ja de cua d’ull des que fes cremar viu un actor que en una obra havia advertit que el prefecte preveia alçar l’exèrcit d’Il·líria (nom antic de la regió que ja August havia dividit en les províncies de Dalmàcia i Pannònia) per tal d’obtenir la porpra i implantar una nova dinastia amb els seus fills. L’any següent, Cleandre va convèncer una delegació de soldats de Britànnia que denunciessin Perennis, a qui odiava cordialment, com a partícip d’un nou complot contra l’emperador i aquest, esbandint-se per un moment la nyonya, va concedir que fos detingut pels mateixos homes que manava, que el maltractarien i executarien i, de propina, n’assassinarien la dona, la germana i els seus dos fills.

El favorit va concentrar aleshores tant de poder a les mans que va adjudicar al millor postor, a profit propi i sense que ningú li alcés la veu, tota mena de càrrecs civils i militars i, si convenia, augmentant-ne exageradament el nombre, amb el resultat d’enriquir-se fora mida fins al punt de permetre’s atendre a costes seves els capricis de Còmmode, fer donacions als amics i finançar banys i altres obres públiques importants. El 188 faria treure del món el llavors prefecte del pretori Atili Ebúcia obtenint ell mateix el càrrec, amb dos prefectes a les seves ordres.

El descontentament, motivat sobretot per la situació econòmica, veritablement crítica en algunes províncies i amb una Hisenda desorganitzada que no pagava les rendes de les fundacions d’assistència, creixia i s’estenia per tot l’Imperi, causant una onada de desercions sobretot entre els exèrcits estacionats a la Gàl·lia Lugdunense (actual Bretanya i nord de França), amb capital a Lió, i a Germània. El 186, un desertor de les tropes de la Tarraconense anomenat Matern, que liderava una petita banda armada, se’n va posar al capdavant i junt amb esclaus fugitius iniciaria un moviment de regulars proporcions a la regió, que va arribar a assetjar algunes ciutats, que malauradament no se sap quines van ser.

Davant la crisi, Còmmode va nomenar el general Pescenni Níger governador de la província, que amb l’auxili de la legió estacionada a Estrasburg, derrotaria els rebels el 187. Però Matern no es trobava entre ells: havia viatjat fins a la capital amb l’excusable objectiu de traçar-hi un pla per deixar sec l’emperador, però va ser traït per algun col·lega, detingut i executat. Aquest mateix any, Publi Helvi Pèrtinax, que havia fet una carrera meteòrica a l’exèrcit, destaparia una conspiració dirigida per dos enemics de Cleandre, els senadors Antisti Burrus, cunyat de Còmmode, i Arri Antoní, sobre la fi dels quals no m’estendré.

A tot això, el descontentament d’unes masses camperoles cada vegada més empobrides continuava creixent i, per a més inri, un brot de pesta, o potser un rebrot, va fer efecte a Roma arribant a causar, segons Cassi Dió, 2.000 víctimes en un sol dia. I afegeix (el que potser era només un rumor tan pervers com el que, segles després, culparia els jueus de la Pesta Negra), que 

Després, també, molts altres, no sols a la ciutat, sinó al llarg de gairebé tot l’Imperi, van morir a mans de criminals que tacaven amb drogues mortals unes agulles primes i infectaven per diners a persones amb verí mitjançant aquells instruments. 

A la situació de la ciutat s’hi sumaria, la primavera del 190, una greu carestia de blat que Cleandre, a qui ja s’acusava de «vendre’s les províncies i tot», no va saber o poder solucionar i que provocaria, a finals de juny, una gran manifestació contra ell al Circ Màxim. I per bé que hi va enviar de seguida els pretorians per sufocar la protesta, Pèrtinax, en aquells moments prefecte urbà de Roma, hi va interposar els seus guàrdies. Atès el perill que corria, Cleandre va fugir a Laurentum, on es trobava l’emperador, buscant-ne la protecció, però la plebs, que el seguia, insistia a demanar-ne el cap. Còmmode, finalment, a instàncies de Màrcia, la més influent de les seves concubines –després d’haver-ho estat del noble Ummidi Quadrat, executat el 183, i cristiana, per cert–, va fer decapitar Cleandre i estavellar-ne el fill, un nen que s’educava a càrrec seu, contra el terra. Tot seguit, va donar al populatxo, perquè s’entretingués, no sols allò que demanava (el cap) sinó la resta.

Quan un grup de camperols lliures d’un dels latifundis imperials del nord d’Àfrica, tips i cuits que els soldats acantonats a la rodalia els forcessin a treballar de franc per a ells i que els funcionaris locals, previ presumible canvi de mans d’unes monedes, fessin com qui sent ploure davant les seves queixes, van enviar una carta a Còmmode denunciant la situació que patien i anunciant que, si no s’hi posava remei, deixarien de pagar els seus impostos i fugirien de l’heretat, no va trigar a contestar els denunciants confirmant-los-hi els drets. O en el fons no era tan mala persona o bé tenia clar l’interès propi.

El 191, un incendi va destruir part de Roma i diversos edificis públics, com el Temple de la Pau, el Temple de Vesta, on les verges vestals mantenien permanentment encès el foc sagrat, magatzems i part del palau imperial, una ocasió immillorable perquè Còmmode es presentés davant el poble, a començament de l’any següent, com el nou Ròmul i refundés la ciutat reanomenant-la Colònia Commodiana. I si, per exemple, el mes d’aprilis, sota Neró, s’havia dit neronianus, ell va canviar els noms dels mesos de l’any posant-los els propis (només dotze dels vint-i-un noms que tenia): Lucius, Aelius, Aurelius, Commodus, Augustus, Herculeus... Posats a rebatejar, el Senat va esdevenir Afortunat Senat Commodià i l’exèrcit, Exèrcit Commodià. D’altra banda, al dia que va promoure aquestes reformes el va anomenar (no ho diríeu mai), Dies Commodianus. I personalment, amb tota la modèstia de què era capaç, es va limitar a assumir, entre altres, els títols innovadors de Pacator Orbis ‘Pacificador del Món’ i Dominus Noster ‘Senyor Nostre’.

El 192, per algun motiu que ell sabria, va ordenar la mort d’Annia Fundània Faustina, tia valenciana seva, que portava vídua uns dotze anys i vivia retirada del món a la pacífica província d’Acaia (Grècia). El mateix any Quint Emili Let, acabat de nomenar prefecte del pretori, havia organitzat una conspiració el nucli rector de la qual la componien, a més d’ell, la cristiana Màrcia i el llibert Eclecte, camarlenc de la casa imperial, amb l’objectiu d’eliminar Còmmode i reemplaçar-lo per Pèrtinax.

Ara bé, el que devia precipitar els esdeveniments seria l’alarma dels conspiradors davant l’anunci de l’emperador, el vespre del 31 de desembre de 192, que l’endemà participaria en la desfilada ritual que inaugurava l’any, però no empolainat com tocava, sinó seminú i armat com un gladiador. A més, no sortiria des de palau escortat com d’habitud per la guàrdia imperial, sinó des del ludus, l’escola de gladiadors, on hi tenia una cel·la reservada, i acompanyat per un grup de pinxos d’aquests. Màrcia va enverinar el menjar de l’emperador (un bocí de carn de bou [Dió] o una copa de vi aromàtic [Herodià]), però ell, que era dur de pelar, va vomitar el verí i encabat va anar a prendre un bany. Els conspiradors, tement la seva venjança si els descobria, van enviar el llibert Narcís, el seu entrenador personal, a escanyar-lo a la banyera, tasca que el llibert va complir a satisfacció de tots menys de la víctima.

L’endemà, el Senat, tan eufòric com en el cas de Domicià, va plantar-li cara al mort declarant-lo enemic públic i emetent-ne una damnatio memoriae per eliminar tot allò que pogués recordar-lo. Amb l’incòmode Còmmode s’acabava la dinastia dels antonins.