dimecres, 28 d’agost de 2019

A l'entorn del malnom dels barcelonistes


Jugadors del Barça felicitant-se. Font: https://www.lavanguardia.com/r/GODO/LV/p6/WebSite/2019/04/25/Recortada/_20190427221810073-kD9-U461855975827R5H-992x558@LaVanguardia-Web.jpg

Panoràmica prèvia
Per un cop i sense que serveixi de precedent, permeteu-me unes reflexions sobre una qüestió directament relacionada amb el futbol.
Mirant al meu voltant i sense ànim de sistematització, constato que alguns ressorts culturals fets servir en la construcció dels malnoms de futbolistes i seguidors d’un club provenen de camps semàntics com ara:
el lloc d’origen: xes (‘del València CF’), per la interjecció multifuncional típica del País Valencià, usada a manera de gentilici pels no valencians i aplicada per analogia;
la història: nassarites (‘del Granada CF’), per la dinastia musulmana local, sota la qual es va construir l’Alhambra;
una particularitat de l’escut del club: barralets (‘del RCD Mallorca’), per la forma de l’escut en els anys, anteriors a la II República, en què s’anomenava Real Sociedad Alfonso XIII: l’escut, amb la corona reial a sobre, recordava la forma d’una garrafeta, d’un barral petit, etc.1
En tots aquests casos el malnom sembla haver-se aplicat d’entrada als jugadors i l’afició d’un club alhora. Per contra, hi ha un camp semàntic de procedència molt freqüent en què resulta clar que el malnom, aplicat originalment als futbolistes, es va fer extensiu després als seguidors del club, el del cromatisme:
el color de l’uniforme dels jugadors: merenga ‘del Reial Madrid’, ja que aquest dolç fet amb clares d’ou i sucre és de color blanc com el de l’uniforme;
el color o colors de la samarreta: blanquets, per la actual samarreta blanca dels jugadors del Reial Saragossa; blanc-i-verds, per la franja verda horitzontal al pit sobre uniforme blanc que llueixen des de 1927 els jugadors de l’Elx CF;
la combinació de colors de la samarreta dels futbolistes: matalassers ‘de l’Atlètic de Madrid’, en al·lusió a la samarreta, de disseny i colors idèntics als de les fundes clàssiques de matalàs...

culers
    Culers, com se sap, és el malnom que s’aplica a jugadors i l’afició del FC Barcelona, popularment el Barça. I les dues versions que jo conec sobre l’origen del terme són:
1) Un dels primers camps del club estava situat en un antic camp de cols i d’aquí, coler, després culer. (No crec que valgui la pena aturar-se en aquesta versió tan poc plausible. Passem a la que sembla ser la, diguem-ne, “canònica”.)
2) El cinquè camp de futbol en què va jugar el Barça, i el primer de certa categoria, inaugurat el 1909 i situat al carrer Indústria de Barcelona, tenia una tribuna de dues grades. L’afluència de públic els dies de partit era tan gran que molts aficionats es quedaven sense lloc per seure i havien de pujar fins a dalt de tot i enfilar-se al mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, hi veia una fila d’esquenes i més avall, esclar, de culs, paraula aquesta de cul, d’on hauria derivat l’apel·latiu jocós culer.
Si aquesta versió és certa (que jo sàpiga no s’ha establert amb més prova
documental
que una foto que corre per Internet que mostra, des del carrer, seguidors enfilats al mur dels trons), i conforme a la meva conceptualització prèvia, hauríem de concloure que el camp semàntic de procedència de culer seria una anècdota, amb la particularitat que el malnom hauria tingut per referent de primer els seguidors del club –en concret, els seus paners–, per fer-se extensiu, després, als futbolistes.
Ara bé, del fet que en cap ni un dels casos que conec hagin estat els seguidors els que hagin generat el malnom de jugadors i club, amb el dubte raonable del RCD Espanyol,2 infereixo que és improbable que anés així en el cas que ens ocupa. Per tant, la meva hipòtesi de partida és que devien ser els jugadors mateixos o els jugadors i l’afició alhora el referent inicial de culer. Quina podria ser-ne la raó?
Diccionaris com el DCVB d’Alcover i Moll (en línia), el Gran diccionari de la llengua catalana (en línia), el Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1990 (11.ª ed., reimpressió)... i, per descomptat, el Diccionari eròtic i sexual de Joan J. Vinyoles, 1989, donen com a una de les accepcions de culer –i ara, sisplau, no em tireu pedres, que no els he escrit pas jo– la de ‘sodomita’ i, en concret, homosexual passiu, cosa que explicaria el matís pejoratiu que afirma algun d’ells que té culer en l’accepció mateixa de ‘barcelonista’.
En el primer quart del segle passat, doncs, alguna raó hi devia haver per aplicar, fos als jugadors del Barça o a ells i l’afició plegats, un adjectiu tan contundent i desqualificador com el de culers. I qui ho començaria a fer? Si va ser l’afició rival, no se m’acut per què triar aquest precís insult d’entre l’ampli ventall disponible. Però si el qualificatiu va partir dels barcelonins aliens a aquest esport –la immensa majoria–, en referència de primer als futbolistes, la cosa canvia. No seria perquè entrenaven i jugaven, horror!, amb les cames depilades o, simplement, perquè s’exhibien en calces?
En qualsevol cas, em sobta que ni el DIEC, primera ed., 1995, ni el DIEC2 (en línia), 2007, ni el Manual de llengua catalana, de VOX (també en línia, web de Larousse)..., recullin l’accepció de ‘sodomita’ ni facin cap al·lusió al matís pejoratiu de culer en l’accepció avui més comuna de ‘barcelonista’.
I que al carrer, sortosament, aquest sentit de ‘barcelonista’ hagi fet oblidar l’altre, esdevingut obsolet, és una cosa, però tanta antiguitat té l’accepció non grata com per fer-la desaparèixer de diccionaris generals? O la supressió es deu a alguna benintencionada iniciativa antihomòfoba? O a una operació d’escamoteig en pro del que es podria considerar una versió socialment correcta de l’origen del terme, cosa que podria entendre però que no comparteixo?


1) De vegades la cosa es complica i els camps semàntics d’origen són més d’un, per exemple, l’homonímia i els colors de la indumentària alhora: cas de la UD Las Palmas, a la història de l’afició i els jugadors de la qual s’ha adherit el piu-piu, l’onomatopeia que identifica el crit dels ocells petits, i la raó cal buscar-la en la relació d’homonímia canari ‘ocell’ (el més representatiu de l’arxipèl·lag), i canari ‘natural de les Canàries’ i, a més, en la doble relació del groc de la samarreta dels jugadors amb el color d’aquells ocells (Serinus canaria), i també amb un dels colors de la bandera de Gran Canària (l’altre és el blau).
2) Si, segons una versió, periquito (‘de l’Espanyol’) faria referència a les primeres samarretes d’uniforme del club, que havien estat grogues, tot i que potser periquito no devia designar el Melopsittacus undulatus, que de groc només té el cap, sinó algun altre ocell, n’hi ha una d’alternativa, que sí faria referència originalment als aficionats per fer-se extensiva després als jugadors: que l’estadi de Sarrià, construït el 1923, resultava massa gran i els primers anys la graderia solia estar ben buida, fet al qual la premsa, sobretot el setmanari humorístic El Xut, s’hi referia sota el titular “Quatre gats”. Això dels “quatre gats” en referència als aficionats hauria calat entre els aficionats rivals i quan es va popularitzar a Espanya la pel·lícula muda d’animació El Gato Periquito –més endavant, Félix el Gato, nom original del personatge animat–, els “quatre gats” haurien esdevingut els “quatre gats periquitos”, fins que de l’expressió van caure els “quatre gats”.




Cap comentari:

Publica un comentari