De vesícules i penes

La vesícula biliar en el cos. Font: https://www.hopkinsmedicine.org/sebin/v/r/5EE1EB9BD6CF9A972EFEFC4EAB61D4A3.jpg

 

Un metge cura; dos, espatllen

i tres, maten. (Proverbi)

   

Potser sí que els nostres avis tenien clar on era i per què dimonis servia la bufeta del fel, avui rebatejada vesícula biliar, que es veu que ens acompanya des de sempre, però dubto que en els nostres dies hi hagi gaire gent que, sense cap relació professional amb les ciències mèdiques, tingui la més mínima noció de la seva existència. I, per descomptat, aquest era el meu cas.

Feia tan sols unes quantes hores que havia après que la vesícula és un òrgan buit en forma de pera situat a l’abdomen, contra el fetge; que té per funció emmagatzemar bilis, que fabrica el fetge, per tal de pair els greixos, i que com una orella, posem per cas, té la particularitat de no ser un òrgan imprescindible per a la vida.

Doncs bé, cofoi dels meus nous coneixements, ignorava que me n’havien deixat sense. Que fins el darrer sospir seria l’Increïble Home Desvesiculat!

Els primers esdeveniments

Un dissabte canicular d’agost, amb dolors abdominals i unes basques discretes, m’arribo a Urgències del CAP que em toca. Diagnòstic: “Gastroenteritis aguda”, que és aquella malaltia que sovint ens informen que agafen a l’estiu grups de nens o d’ancians per prendre aliments o begudes contaminades per paràsits i bacteris.

L’endemà diumenge el passo –malament– a casa, amb el ventilador als peus i el vano en una mà, picant paracetamols i prenent didalets de primperan, fins que ja de nit, em puja espectacularment la febre i m’agafa una tremolor incontrolable.

Dilluns, abans de poder-me rentar la cara, em trobo un jove metge d’urgències a l’habitació. La seva perícia fa que estalviï el diagnòstic i la prescripció de medicaments, demani sobre la marxa una ambulància i cap a un CUAP que no conec. Allà, de seguida unes proves, un nou diagnòstic (“gastroenteritis i colitis infeccioses no especificades i hepatomegàlia”) i, vist el panorama, una altra ambulància i cap a la Ciutat dels Malalts de pet.

A la meva nova destinació, després de patir un breu interrogatori, que incloïa la pregunta de si sabia on era (al cine, no, per descomptat) i el recitat dels mesos al revés, per part d’una doctora amb pírcings i tatuatges, comprovat que tot se m’havia disparat i anava a sarpa la grenya (la urea, la glucosa, la creatinina, la bilirubina, la fosfatasa, les plaquetes, els leucòcits...), presenten a la firma uns documents al que queda de mi damunt una llitera d’hospital amb rodes.

Gargotejades llavors a corre-cuita unes quantes firmes, en un moment dins el vast lapse del temps planetari, apareix del no-res algú amb cap de xacal que m’empeny lleuger com una ploma per corredors en semipenombra, sense llei de gravetat ni de cap mena, a tota pastilla cada cop més avall, cada cop més fosc, definitivament enrere les vanitats mundanes, cap al Cor mateix de la Ciutat, que no arribo ni a poder albirar, ja que és sabut que guarda gelosament els seus secrets i no se’n pot ni se’n podrà saber mai res. Fosa a negre.

A la REA[nimació]

Amb el nas tapat, els llavis ressecs i la llengua de suro, em desperto al box boirós d’una sala damunt un llit articulat en posició curiosa, amb els peus més alts que el cap per facilitar, suposo, que la sang aflueixi al cor i al cervell. Descobriré més endavant que es tracta de la posició anomenada de tren (oposada a la d’antitren) i, encara més endavant, que cap d’elles té res a veure amb els ferrocarrils, sinó amb un cirurgià alemany nat a mitjan XIX, Trendelenburg, que no la va inventar –es veu que ja la feien servir els antics grecs–, però sí popularitzar.

Sigui com vulgui, estic més foradat que un gruyère. Si no m’erro, i descomptant les ferides grapades i dos raïms de vies, un a l’avantbraç esquerre i un altre a la jugular, aquest és l’inventari: un tub flexible em passa a través de la boca i la laringe fins a vés a saber on; una sonda em va del nas a l’estómac; una altra sonda va des de la bufeta de l’orina, a través de les meves parts nobles, fins a una bossa que penja de la barana lateral del llit i un tub en y a la banda oposada de l’abdomen drena la sang i la bilis acumulada després de l’operació en una bosseta que reposa al meu costat.

La capçalera del llit dóna contra una paret i els peus a un corredor que em separa d’altres boxs que, com el meu, tenen a la dreta del pacient aquelles unitats mòbils de control amb un monitor on metges i infermers poden llegir el ritme cardíac, l’oxigenació de la sang i què sé jo. En aquell corredor, de nit, quan s’apaguen els llums, s’hi podria filmar alguna escena de pel·lícula de terror: el recorren contínuament i en tots dos sentits silencioses processons d’ànimes en pena, algunes de les quals van per lliure i proveïdes de llanterna comproven el contingut de les bosses que pengen dels laterals dels llits.

Reconec que tot i la complexitat de la feina, la pressió dels nous ingressos (un nen de divuit mesos operat de torsió de testicle, un sensesostre que no para de cridar la mare i ens posa a tots els pèls de punta...) i la possibilitat omnipresent d’un exitus, la majoria de professionals de la REA transmeten camaraderia i devoció per la feina, a part d’un acusat interès per conèixer les respectives destinacions vacacionals:

–Doncs jo, aquest any, les passaré a Banyoles.

–¿Bañolas? ¿Tiene playa?

Per fi em retiren algunes de les sondes i em porten a una sala més petita, un lloc transitori, es veu, entre la REA i l’indret reservat als que tenen perspectives de curar-se.

A la REC[uperació]

El corredor en un moment de tranquil·litat. Foto: C. Manich

Aquí, en una llarga unitat destinada als cossos espatllats però en vies teòriques de recuperació, ja és una altra cosa. He passat a disposar-hi d’una habitació àmplia i lluminosa, amb bany, compartida només amb un veí. A més, especialment durant les nits, tens la tranquil·litat que dóna saber que tota la gernació de la planta estem sota la decidida protecció d’un destacament del Setè de Cavalleria, que té el fort ubicat a pocs metres de distància.

Aquest fort rep, per mitjà del polsador lluminós d’alarma que ens deixen penjant als pacients a un pam del nas, les peticions d’ajuda urgent i les gestiona. Que a les tres del matí, per exemple, una ampolla per a orina, d’aquelles de polietilè, amb nansa, més o menys plena, s’estavella contra el terra amb l’estrèpit i el mullader consegüents, o que algú es posa a treure les tripes per la boca, de seguida acudeix un esquadró i se’n fa càrrec i ho deixa tot en ordre.

Cert que de vegades no va ben bé així. Algú, posem per cas, adverteix a través del polsador:

–¡Dampa en pie dedecho!

Llavors, cobreix l’habitació de la víctima i el seu veí un núvol lluminós i la veu majestuosa del Setè diu des del núvol:

–EEEEH?!

–¡D... Rrrrampa en pie dedecho!

I la Veu, planant damunt els caps:

–NO PUEDO AYUDARLE. NO HAY ENTRE NOSOTROS NINGÚN FISIO. CAMBIE DE POSTURA. TOME PACIENCIA –sense indicar si cal prendre-la per vena o per via rectal.

Però en general bé.

Un miracle

A tot això, la temperatura, al carrer, havia arribat a extrems insuportables per a ningú que no fos beduí. Jo me n’adonava pels fogots i l’aclaparament amb què arribava tant la meva dona com la resta de visitants de l’exterior, i també per les fotos que m’enviava el meu fill al mòbil del seu gat, eixancat a qualsevol racó.

I un vespre, em penso que el primer que passava a la REC, compadit dels compatriotes que havien d’estar-se a l’exterior i, tot s’ha de dir, ensopit com un lluç, em van venir al cap les fetes d’un dels més coneguts dels hasids ‘homes sants’, antecessor de Jesús de Natzaret i Joan el Baptista dins el corrent carismàtic del judaisme dels segles I i -I, el rabí dit Onies el Just, que gaudia d’una familiaritat informal amb el diví i era capaç d’imposar la seva voluntat a fenòmens de tota mena. I, de calent en calent, vaig decidir imitar-lo.

Al vespre, en havent sopat, em desplaço al gran vestíbul arrossegant, cataclinc-cataclanc, el meu arbre de Nadal amb flascons penjant i, davant l’estupefacció d’un segurata i de la mitja dotzena de persones que encara hi quedaven, planto treballosament una butaca davant la porta d’entrada per traçar-ne tot seguit amb sabó de sastre un cercle al voltant.

Allà assegut i fermat a l’arbre, em vaig jurar, de manera una mica impertinent, ho reconec, que no me’n bellugaria, fora d’anar al lavabo, fins que la Providència afluixés i es mostrés compassiva amb els barcelonins. Hores després, ja de matinada, va començar a ploure a bots i barrals escombrant la ciutat i provocant una bona refrescada. En aquest sentit, la meva iniciativa va ser un èxit.

Quant al plànol personal, les coses no van anar tan bé. A part les bronques rebudes per no ser a l’habitació quan m’havien d’empastillar i d’injectar la insulina, l’heparina i altres gaites, dilluns em van fer una analítica i va resultar que el meu pobre cos fabricava més plaquetes de les convenients. I vaig continuar en arrest preventiu. I l’endemà i l’endemà passat.

Reposant i esperant dies millors. Foto: C. Manich

El desenllaç

Quan a mig matí de dijous, que era festiu, havia perdut ja les esperances de marxar de la Ciutat dels Malalts mai més, rebo la visita d’un metge de mitjana edat amb bigoti estil anglès que és qui m’assabenta que, al meu ingrés, la infecció del líquid vesicular havia generat una infecció secundària amb els gèrmens digestius presents al duodè, amb el risc cert d’una gangrena de la vesícula i d’una peritonitis i que d’aquí l’extirpació practicada. Em dóna noves pautes de medicació i alimentació, i sense cap mena de preparació psicològica em convida a fer la maleta.

–La maleta, diu? Esclar, doctor! Ara mateix! Li beso els peus, doctor! Res de personal, oi, però espero trigar a tornar-hi!