diumenge, 25 de març de 2012

Etimologiqueries: l’encant i la subhasta (25-3-12)

     

     Els termes
     Encant, com és sabut, significa en la seva primera accepció ‘sistema de venda pública en què se cedeix la mercaderia al millor postor’, ‹‹ab intervenció de la justícia ó sèns ella›› aclareix Labèrnia[1] i, amb aquest sentit, és sinònim de subhasta. Cert que encant té, a més, dos significats afegits: el d’‘indret on se celebren habitualment aquestes vendes’ i, generalment en plural, ‘indret on es ven sense subhasta tota classe d’objectes usats’, però aquí els deixo de banda.
    Segons Coromines, encant prové en darrer terme de la contracció de la frase en occità antic en cant (se ven),[2] mentre que subhasta ve ‹‹del llatí tardà subhastare […, un] derivat parasintètic de la frase sub hasta vendere, perquè plantaven una asta o pica, com a símbol de la propietat pública, davant l’indret on es complia la venda dels béns dels deutors del fisc.››[3]
     Sense ni una ombra de dubte pel que fa a l’explicació del mestre, faig notar, però, que de la locució llatina citada s’infereix un costum precursor: el propi dels soldats victoriosos de vendre la totalitat o una part dels béns obtinguts com a botí en accions de guerra, que exposaven davant o al voltant de la seva llança, clavada a terra. Costum, a més, documentat.
     Així, escriu Ciceró:
   ‹‹[Juli] Cèsar tornà d’Alexandria [al setembre de l’any 47 a.C.], feliç, segons li semblava a ell; però jo sóc del parer que ningú no pot ésser feliç si ocasiona infelicitat a la república. Plantà l’asta davant del temple de Júpiter Estàtor, i allí els béns de Gneu Pompeu foren sotmesos […] a la veu despietada de l’herald.››[4]
   En casos com aquest, i arriscant-me en el món lliscadís de la simbologia, em decantaria per veure en la petita porció de terra fesa pel ferro un succedani, pars pro toto, del terreny circumdant sobre el qual s’exposava la mercaderia, i en l’acció de clavar-hi la llança (i, més endavant, d’arrencar-la), la mostra ritual que el propietari de l’arma havia pres possessió d’aquells béns per la força.
    Ara bé, si a més de significats puntuals, la llança plantada a terra ha simbolitzat al llarg dels segles una cosa invariable, aquesta no ha pogut ser ni la presa per la força dels béns exposats ni la seva “propietat pública” sinó la seva venda pública.

     Un tipus de venda habitual
    Fos com fos, ja hem vist que la venda a l’encant és una pràctica molt antiga. Transcric un altre testimoniatge, aquest de l’historiador romà Gaius Corneli Tàcit, que a començament del segle II explica en els seus Annals:
    ‹‹Havia malgastat Neró en dons i mercès seixanta milions d'or: i així Galba, fent cridar els qui els havien rebut, va manar que ho restituïssin tot, menys la desena part: Però a aquests amb prou feines els quedava la desena part d’allò rebut […]. Pertot arreu hi havia vendes a l’encant; no se sentia res més que veus de nuncis, ni es veia sinó gent que acudia a comprar a les subhastes, com si fos roba de sac. Tot i així, donava molt de gust veure els qui Neró havia enriquit quedar tan pobres com aquells als qui havia llevat les seves hisendes […]››[5]
    Cert que no s’han divulgat dades d’aquest tipus de venda a Catalunya durant l’alta edat mitjana (segles V a X), però el costum de vendre a l’encant béns particulars, solts o agrupats en lots, des de cases o collites senceres a un trist cullerot d’escudellar, passant pels peculiars objectes personals que eren els esclaus –homes i dones que n’havien adquirit la condició en ser fets presoners “en bona guerra” o bé comprats o segrestats a costes llunyanes–,[6] probablement no va decaure mai entre nosaltres d’ençà de la colonització romana.
     A la baixa edat mitjana, la cosa canvia des del punt de vista documental. Si es tracta de subhastes d’esclaus, i d’objectes rapinyats en accions bèl·liques, en fa referència, per exemple, el Llibre dels Feits del rei Jaume I:
     ‹‹E la vila [de Mallorca, l’actual Palma] presa [l’any 1229], açò feit, ajustaren-se los bisbes e els rics hòmens, e dixeren que volien parlar ab nós. E dixeren que es faés encant dels moros [fets presoners], e de la roba que hi era, e de totes les coses. E nós dixem-los que no ho teníem per bo, per aquesta raó, que l’encant duraria molt […]››[7]
    La venda a l’encant apareix també, entre altres, als Sermons del dominic valencià Vicent Ferrer (1350-1419): ‹‹[…] no fer contractes, ni vendre carn […], ne tenir mercat, fira, ne fer enquants››; ‹‹ne trenquar lo dicmenge ab fires, enquants etc., ne tafureries,[8] ne puteries››...[9]
    I, com no podia ser d’altra manera, no falta tampoc a les ordinacions municipals: cenyint-me a Barcelona, ja ‹‹una constància de mostassaferia de l’any 1375 precisa que només poden vendre’s a l’encant les mercaderies que els firaires tinguin a les parades de la Plaça Nova i no a cap altre indret de la ciutat››.[10]
     Al marge (i com a curiositat): la plaça Nova no ho va ser realment fins al 1356, quan el petit terreny planer que era davant l’anomenada Porta Bisbal pel palau episcopal que tenia a tocar, es va ampliar a expenses de l’hort del bisbe, cedit a canvi de l’aigua necessària per al claustre de la catedral, i d’unes quantes cases, que es van aterrar.[11] Segles després, esventrats els carrers situats davant la catedral per les bombes dels italians durant la guerra civil de 1936-39, les autoritats franquistes van decidir aprofitar els enderrocs per obrir l'avinguda de la Catedral i que s’hi comuniqués. Per això, de plaça, avui la plaça Nova només conserva el nom.

     Algunes raons per a la venda a l’encant
    No falten en endavant referències a subhastes per manament judicial, consistents en la venda de béns embargats als “deutors del fisc”, o confiscats a heretges o apòstates, per tal de convertir-los en diners a favor de l’estat, com també a subhastes fetes a petició del creditor que disposés d’una sentència favorable, per cobrir crèdits contra el seu deutor, que deu ser el tipus de subhasta a què fa referència Jaume Roig (c. 1400-1478) en el seu Spill quan parlant d’una dona gran que ‹‹no pot parir / ni dar plaer››, però amb la qual ‹‹ell, pel dot clou / casament negre››, pot veure subhastat el seu patrimoni per eixugar els deutes del marit calavera:
    ‹‹[…] Veja despendre / sos bens e rendes; / deu fermar vendes / e fer caplleutes; / paguar los deutes / que’l marit deu; / en mala veu / sos bens posats / e subhastats / publicament, / la cort venent; / ans de sa mort, / sa vera sort / veja venuda [...].››[12]
   I referències encara a una segona gran categoria: la de les subhastes fetes per iniciativa particular. Ja es tracti dels béns d’un difunt, prèviament inventariats per un notari en presència dels hereus o usufructuaris, a fi de repartir-ne l’herència en diners, i/o liquidar els deutes del difunt, fer front a les despeses de la manutenció dels fills, de les obres pies instituïdes en testament…, o de béns d’un viu:
   ‹‹1390, juliol 18, Pedralbes: El rei Joan [I el Caçador], havent empenyorat una vaixella reial per pagar a Andreu Duran i a Francesc Vilardell, argenters de Barcelona, per treballs d’esmalts i per argent obrat i adobat per ell i els seus ministres durant l’any 1389, dóna llicència als citats argenters perquè, sense cap pena, puguin vendre lliurement en encant públic o per mitjà d’un corredor les peces de l’esmentada vaixella.››[13]


   [1] Pere Labèrnia, Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina per D…, Barcelona, Espasa Germans, 1864-1865, vol. 1, s.v. encant, p. 622.
   [2] Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial, 1980-1991, vol. 6, s.v. quant, pp. 896-897.
      [3] Joan Coromines, op. cit., vol. 8, s.v. subhastar, p. 131.
    [4] M.[arc] Tul·li Ciceró, Discursos, vol. II, Filípiques I-II, trad. Joan Bellés, Barcelona, Fundació Bernat Metge, XX, 2002, p. 187.
    [5] Cayo Cornelio Tácito, Los Anales de…,  traducidos al castellano por Don Carlos Coloma. Segunda edición acompañada del texto latino, Madrid, Imprenta Real, 1794, pp. 25-26.
     [6] ‹‹Es tenen notícies que en el segle X ja treballaven esclaus sarraïns en el camp català, o eren emprats en serveis domèstics [… i] que a les darreries d’aquesta mateixa centúria i al començ de la següent existia mercat d’esclaus a Barcelona, vora el castell vescomtal. […] En el curs del segle XIII l’obtenció d’esclaus es produiria en forma massiva, com a conseqüència de les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.›› (J. Ernest Martínez-Ferrando, Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila, Barcelona, Ariel, vol. 3, 1968 [2.ª ed. il·lustrada], p. 1678.)
    [7] Jaume I, Crònica o Llibre dels Feits, a cura de Ferran Soldevila, Barcelona, Edicions 62, 1982, cap. 89, p. 130. Citat per Coromines, vol. 6, p. 897, loc. cit.
      [8] Timbes.
     [9] Sant Vicent Ferrer, Sermons, I, 22.18 i I, 155.31. Citat per Coromines, vol. 6, p. 897, loc. cit.
   [10] J. Font y Solsona, “El mercado barcelonés de los Encantes de Viejo o Fira de Bellcaire”, Boletín de orientación gremial, Barcelona, Gremio Sindical Provincial de Encantistas y Ambulantes, n.º 37, 1965, p. 6.
    [11] Bruniquer [Esteve Gilabert], Rúbriques de Bruniquer: Ceremonial dels magnífichs consellers y regiment de la Ciutat de Barcelona. Publicat per acort y a despeses del Excm. Ajuntament Constitucional i iniciat pels il·lustres senyors regidors Don Francesc Carreras i Candi i D. Bartomeu Gunyalons i Bou, Barcelona, Impr. d'Henrich, cap. LXXXVIII, Carrers, plassas, camins, y Clavegueras, 1912-1916, vol. V,  p. 160.
     [12] Mestre Jacme Roig, Spill o Libre de les dones per…, Llibre I, versos 446-459, ed. Antònia Carré, 2000: <www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm>.
     [13] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, registre 1979, f. 189-189 v; doc. 83. Citat per Núria de Dalmases Balañá, Orfebreria catalana medieval. Barcelona 1300-1500. (Aproximació a l’estudi). Argenters i documents, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1992, p. 67.

Cap comentari:

Publica un comentari