El discret encant de les amanites

Dibuix d'Adam Pękalski

Bolets

Tot i que és fora de temporada, avui va d'aquestes excrescències del sòl boscà que són els bolets; bé, d'un cert tipus de bolets. I també, per acabar, d'una certa guilladura simpàtica: l'evocada en la traducció d'Ildefons Rullan (Felanitx, 1905), de la frase del Quijote «cayeron todos... que Don Quijote debía de ser algún hombre loco, y tomáronse a reír muy de gana» (vol. I, cap. LII): «Tots coneguéren que l'home estava tocat des bolet i esclafiren en rialles...»

Els bolets (del llatí boleti), aquests estranys vegetals sense branques, fulles ni fruits, que ningú no sembra i creixen igualment, estan emparentats amb els animals per un metabolisme que emmagatzema glucogen, un element que abunda en el fetge i el múscul, i també per contenir quitina en els teixits, principal component de la closca dels insectes, i no són sinó els vistosos aparells reproductors d’alguns fongs (ll. fungi).

Doncs bé, si passem per alt el consum generalitzat que avui se’n fa, producte de la “globalització” gastronòmica esdevinguda a partir dels anys 60 del segle passat, és un fet, establert pel matrimoni Valentina Pavlovna i R. Gordon Wasson[1], que hi ha pobles històricament micòfils (mico-, del grec μύκη, ‘fong’, ‘bolet’), amb una àmplia nomenclatura a l’entorn dels bolets, fires i mercats a la tardor destinats a vendre'n, gent que va al bosc a collir-ne (a caçar-ne, diuen a Girona i a TV3), i que té preferència pels uns o pels altres, cuinats de tal i tal manera...: cas de Catalunya, les Balears, el País Basc –una de les poques excepcions en la façana atlàntica d’Europa–, Occitània, nord d’Itàlia, península Escandinava, Dinamarca, Hongria, Lituània i, sobretot, Rússia i Sibèria de punta a punta, la Xina i el Japó.

Però, malgrat que com diu la dita a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, hi ha hagut també pobles amb la micofòbia com a singularitat tradicional, és a dir, amb una actitud majoritària de menyspreu i fins i tot d’aversió visceral envers els bolets (a veure’n, no diguem ja a tocar-ne o menjar-ne), relacionant-los amb la putrefacció i els verins: gran part del País Valencià, Castella –d'on és la frase "Las setas sólo las comen los catalanes y las cabras"–, Galícia –a diversos punts de la qual totes les espècies de bolets es designaven com a pan de sapo– i Portugal, les Illes Britàniques (de fet, tot el món anglosaxó, incloent-hi Austràlia), Alemanya, Grècia...

Les amanitàcies

El de les amanites és un gènere de la família de les amanitàcies, que es classifica en l’ordre dels Agaricals, classe dels Agaricomycetes i comprèn més de 500 espècies, si bé –no patiu–, aquí només us en parlaré, i breument, de tres.

Les amanites són de mida generalment gran i tenen una fesomia més aviat estilitzada i elegant. El seu desenvolupament passa per una forma juvenil, que recorda un ou, l’emergència del peu o estípit (que porta el barret o píleu tancat al capdamunt), i l’obertura i extensió del barret, convex i bastant regular, que és quan el vel que fins aquell moment cobria les làmines s’esquinça per la vora i cau formant el típic anell de les amanites, blanc o groc, que queda penjant a mig aire del peu. A la base d’aquest, n’hi ha que porten una mena de saquet, la volva, resta també del vel general o bé un engruiximent bulbós amb estructures esquamoses. Finalment, sota terra tenen el miceli, una massa de filaments a través dels quals el bolet absorbeix els nutrients.

1) L’Amanita cesarea

Reig (Amanita caesarea). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

      

Noms populars:

1.- Reig (forma equivalent a rei, que es conserva en toponímia i antroponímia, paral·lela al rus царский гриб [tsarskiy grib], ‘bolet del tsar’, i que alguna cosa deu tenir a veure amb el nom llatí, ‘menjar dels Cèsars’, que és com l’anomenaven els antics romans i que, com indica Josep M. Fericgla,[2] preparaven en vasos d’argent, i tallaven i servien en unes safates especials anomenades electrum, pel nom del material amb què estaven fabricades, un aliatge d’argent i or, similar a l’actual or blanc, que es reservava per a les coses precioses).

2.- Ou de reig (per la forma que té a l'inici del seu creixement, quan s'assembla al rovell d’un ou –el barret–, sortint d'una aparent closca blanca –el vel i la volva–, abans que el barret s’obri i s’estengui).

3.- Quicou o cocou (‘ou’ en llenguatge infantil).

4.- Bolet d’or (‘d’or’ ja sia pel color o com a ponderació d’un dels bolets més llaminers).

5.- Oriol (pel color, com en el cas de l’ocell mascle d’aquest nom [Oriolus galbula]. Ll. *aurĕŏlu ‘dauradet’).

Noms populars:

6.- Monjola (der. diminutiu de monja, potser pel vel de l'estadi jove del bolet, assimilat al que forma part de l'hàbit de les monges. Coromines dubta per raons etimològiques que pugui venir de spongiola, i amb raó des d’un punt de vista morfològic. La varietat de múrgola [Morchella] que porta el qualificatiu de spongiola, el deu a les cavitats del barret, semblants a les de l’esponja. Res a veure, doncs, amb el barret del reig).

El reig té el barret d’un color taronja viu; les làmines, l’anell i el peu d’un groc de rovell d’ou i la volva on s’embeina la part baixa del peu, de color blanc. D’olor suau, carn consistent i gust dolç, és potser el bolet més preuat a casa nostra, una veritable joia gastronòmica. Es pot menjar tant cuinat com cru, tallat en aquest cas a llesques fines tipus carpaccio i macerat una estona amb oli d'oliva o alguna vinagreta.

2) L’Amanita phalloides

Exemplar jove de farinera borda (Amanita phalloides). Foto: Laurent Francini

Noms populars:

1.- Farinera borda (borda, és a dir, 'falsa', perquè la "veritable" farinera, 'recipient per a la farina', és l'Amanita ovoidea, que deu el nom popular a la mena de farina que envolta els marges del barret i la superfície del peu, formada per milions d'espores blanques i restes del vel general; una "farina" que es desprèn amb facilitat i taca els dits de blanc quan es toca).

2.- Farinot (nom que rep la farina quan surt de la mola, abans de ser porgada en el torn).

3.- Pentinella borda (borda perquè el perímetre estriat del barret, a manera de les pues d'una pinta, recorda la veritable pentinella [del ll. *pectinella 'pinteta'], o pentinella vera [Amanita vaginata]).

4.- Cogomella borda (probable der. del fr. *coucoumelle 'pentinella'. En portuguès, cogumelo és el nom genèric de tots els bolets).

5.- Cogoma borda (cogoma, der. del ll. cŭcŭma ‘mena d'olleta o tupí de cuinar’, per la forma de la volva que embolcalla la base del peu de moltes de les espècies del gènere Amanita. Curiosament, alguns dels bolets que poden rebre el nom popular secundari de cogoma, com ara l'apagallums [Macrolepiota procera] o el camperol [Agaricus campestris], no s'ajusten a aquesta descripció. Sí, en canvi, la farinera).

Té un port airós, amb un peu esvelt de color blanc i bulbós a la base. El barret, un cop desenvolupat, fa entre 5 i 15 cm, i és d’un color verd olivaci, de vegades groguenc o fins i tot blanquinós. Les làmines són blanques i no s’enfosqueixen. No té cap olor característica.

La farinera borda és un bolet assassí i, com a tal, els boletaires l'haurien d'escridassar només veure'l, si no linxar-lo: un de sol, de mida mitjana, ni que sigui cuit, és suficient per provocar la mort d'un adult. Els símptomes, que no apareixen sinó entre 6 i 18 hores després de la ingestió, consisteixen en nàusees, vòmits, mal de ventre i diarrea amb sang, icterícia... fins a la fallida total del fetge.

L'any 54 dC, l'esclava gal·la Locusta, condemnada per enverinadora, va ser alliberada per Agripina la Menor –quarta esposa de l'emperador Claudi i neboda seva– que, desitjosa que el seu fill Neró pugés al tron imperial en detriment de Britànic, fill de Claudi, se'n va servir perquè tregués del món el seu marit. Així, durant un sopar el 13 d'octubre se li van servir a l'emperador farineres bordes per comptes d'amanites règies i, si bé sembla que es va poder recuperar, va ser de nou emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li fou introduïda a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé –i hi ha més versions–, mitjançant l’administració d’una lavativa, amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar.

(Locusta va continuar fent carrera perquè, ja amb Neró d'emperador i per ordre seva, va enverinar Britànic en un banquet. Però va fer una mala fi: el nou emperador Galba la va acusar d'uns 400 assassinats el gener de l'any 69 i el càstig, segons Apuleu, va consistir en que fos violada públicament per una girafa ensinistrada i trossejada després pels lleons.)

3) L’Amanita muscaria



Matamosques (Amanita muscaria). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

Noms populars:

1.- Matamosques (matamosques també en francès, tue-mouches, i en rus: мухомор [mujomor], per la seva utilització tradicional com a insecticida. Sembla que va ser el bavarès Albert el Gran, l’anomenat Doctor Universalis, patró de les ciències i els científics, el primer a esmentar aquest ús a la seva obra De vegetabilibus poc abans de 1256: «Vocatur fungus muscarum, eo quod in lacte pulverizatus interficit muscas» [‘Se l’anomena el bolet de les mosques perquè polvoritzat en llet mata les mosques’]).

2.- Reig bord (perquè els rentats amb aigua de pluja i altres factors ambientals poden fer que el color vermell del barret es torni més ataronjat i perdi les pigues, donant peu a la confusió amb el reig. D'aquí el nom de reig bord).

3.- Reig tinyós (tinyós, per comparació de les escates blanques, com caspa, en el cuir cabellut del malalt, amb les pigues del mateix color en el barret del bolet).

4.- Reig de fageda (perquè el matamosques creix ocasionalment en boscos de faigs).

5.- Monjola borda (és a dir, reig bord).

Fragment de pintures murals de l'absis
de l'església romànica de St. Sadurní
 d'Osormort (Osona). Segle XII

6.- Oriol foll (oriol, és a dir, reig, i foll per les seves propietats euforitzants, distorsionadores de la realitat –percepció d’éssers i objectes com a exageradament grans, macròpsia, o extremament petits, micròpsia–, i al·lucinògenes [3] –que porten a percebre el que no existeix amb impossibilitat de distingir-ho de la realitat: visions, en especial, d’unes formes lluminoses, fosfens, que parlen i que es mouen de manera extremament enèrgica i activa–, propietats a causa de les quals aquest bolet ha estat utilitzat en diversos ritus religiosos a Sibèria i Nord i Est d'Europa, i el consum del qual no ha estat segurament estrany a terres catalanes, si més no i fins a temps no gaire reculats, entre grups marginals que feien llargues estades al bosc com ara carboners o pilers, llenyataires...: vg. il·lustració del pecat original, en què l'arbre del coneixement del bé i del mal té tres branques carregades de fruits –fruits prohibits–, que no són sinó aquestes amanites).

El matamosques té un barret que pot fer de 6 cm de diàmetre a més de 20, d'un color roig viu, pigallat de taques blanques, restes del vel que embolcallava el bolet en el seu estadi juvenil, després esquinçat. Les làmines són de color blanc, tot i que quan el bolet acaba d'esporar giren a marró clar, en un procés de deteriorament força ràpid. El peu també és blanc, llarg (pot fer més d'un pam), recte i ferm, engalanat amb un anell també blanc. Si bé té volva com totes les amanites, és diferent a la del reig o la farinera borda, més dura i enganxada a la base del peu del bolet, formant com uns anells concèntrics.

L'Amanita muscaria, que sol créixer sota avets,[5] bedolls i pins tendres, és probablement el bolet més vistós i un segurament dels al·lucinògens més antics, que en la nostra tradició va associat invariablement als fantàstics homenets que són follets i gnoms –antropomorfització dels bellugadissos fosfens que deia més amunt–, a pocions de bruixes i contes de fades; una tradició resultant de l'estructuració de les experiències i les visions produïdes pel consum d'aquesta amanita, redescobert fa uns anys per diferents moviments contraculturals.

«Les tribus de Sibèria que menjaven aquests bolets no coneixien altres intoxicants fins que els russos van introduir l'alcohol. Assecaven els bolets al sol i se'ls menjaven, sols o en un extracte amb aigua, amb llet de ren o amb el suc de diverses plantes dolces. Quan el fong es menjava en estat sòlid, s'humitejava primer a la boca, o bé una dona no deixava de ensalivar-lo fins a formar una boleta humida, com una píndola, que l'home ingeria. L'ús cerimonial de l'amanita va desenvolupar la pràctica ritual de beure l'orina, ja que aquestes tribus van aprendre que els principis psicoactius del bolet passen sense ser metabolitzats pel cos o en forma de metabòlits encara actius, la qual cosa és poc usual en relació amb els compostos al·lucinògens de les plantes. Un dels primers informes refereix que els koriacs, un poble aborigen de la península de Kamtxatka, a l'extrem oriental de Rússia, "aboquen aigua sobre alguns bolets i els bullen. Després beuen aquest licor i s'intoxiquen; els més pobres que no tenen els mitjans per aplegar els bolets, s'apostaven al voltant de les tendes dels rics buscant l'oportunitat en què els convidats sortien per orinar, i sostenint un recipient de fusta, recollien l'orina. Després la bevien, i com que conservava part de les propietats dels bolets, aconseguien intoxicar-se també".»[5]

En fi, si per admirar algun espècimen d'aquest interessant bolet us fa mandra desplaçar-vos al bosc i/o no us voleu esperar, impacients, a la tardor, sempre podeu optar per arribar-vos al Parc Güell de Barcelona, un dels pavellons que flanquegen l'entrada del qual per la part inferior, el de tres plantes, el destinat a porteria –avui llibreria–, té el tub d'aireació coronat per una representació del barret d’un exemplar jove d’amanita muscaria.

De res.

 

[1] Valentina Pavlovna Wasson i R. Gordon Wasson, Mushrooms, Russia and History, New York, Pantheon Books, 1957.   

[2] Josep M. Fericgla, El bolet i la gènesi de les cultures, Barcelona, Alta Fulla, El Pedrís, 18, 1998 (3ª ed.).

[3] O enteògeniques, un terme que fa venir esgarrifances. El neologisme enteògen (‘Déu dins d’un mateix’!), encunyat com alternativa als termes existents per un grapat de professors universitaris estatunidencs dirigits per Carl A. P. Ruck el 1979, fa referència a les substàncies que contenen les plantes usades tradicionalment per alguns pobles primitius en cerca d’una expansió de la consciència i de contacte amb una suposada divinitat que, pel que es veu, niaria al sistema nerviós central de cadascú. La filòsofa Montserrat Abad Ortiz (L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista de la religió, Oviedo, Pentalfa, 1996), afirma que el concepte ‘enteògen’ és desafortunat, perquè encara que pretenia designar certes substàncies, al final es descobreix com a definició d'un determinat ús: el religiós. Això determina la invalidesa empírica de les troballes d'aquests botànics, químics, antropòlegs i restes de «erudits de la enteognòsia, que defensen postures quasi teològiques, més que científiques. No són una escola de cap disciplina, són un grup "afí" amb els seus apòstols, acòlits i deixebles, i "la gran gresca" és la fórmula magistral que [l’investigador i profeta de l’LSD, Timothy] Leary ofereix als seus seguidors a la recerca de la felicitat.»

[4] La tradició d'origen nord-europeu de posar els regals sota l'arbre de Nadal, es podria deure al fet que és sota els avets i altres coníferes on creix l'Amanita muscaria, racions de la qual repartia ("regalava") el xaman local entre els veïns perquè flipessin en celebració del solstici d'hivern. 

[5] Richard Evans Schultes i Albert Hofmann, trad. Alberto Blanco, Plantas de los dioses. Las fuerzas mágicas de las plantas alucinógenas, México, Fondo de Cultura Económica, 2000.