VA DE JAUMES

A l’amic Pablo Navarro García que, enfilat a la roca, es complau de predicar a la plebs

Tres eren tres si més no els Jaumes dels Evangelis: els coneguts com a Just, Major i Menor.

JAUME EL JUST

Jaume el Just (d'una icona bizantina)

Un dels germans de Jesús de Natzaret, probablement més gran que ell, com la resta, atès que la frase evangèlica, «els seus germans li digueren: –No et quedis aquí. Vés a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas. Ningú no actua d'amagat, si vol ser conegut» (Jn, 7,3-4), seria impensable en el seu context social i cultural si els qui aconsellessin fossin més joves que l’aconsellat.

No formava part del grup dels dotze apòstols i fins i tot sembla que cal comptar-lo entre els incrèduls durant el ministeri de Jesús a jutjar pel que es diu en el mateix Evangeli: «De fet, ni els seus germans no creien en ell» (Jn, 7,5). No obstant això, un cop mort Jesús, juntament amb sant Pere, també dit Cefes, va liderar la comunitat judeocristiana de Jerusalem, fins que sant Pere va abandonar la ciutat l'any 43 o 44: llavors en va esdevenir el dirigent únic i la figura central del moviment, l’autoritat del qual acoquinava sant Pere mateix (Ga, 2,11-14).

En la Carta als de Galàcia, sant Pau diu que a part de Cefes, «dels altres apòstols [*], no en vaig veure cap, sinó Jaume, el germà del Senyor» (Ga, 1,19) i, més endavant, en parlar de les considerades «columnes» de l’església, l’anomena en primer lloc: «Jaume, Cefes i Joan» (Ga, 2,9). I en l’Evangeli segons Mateu hi llegim: «Que no és el fill del fuster, aquest? Que no es diu Maria, la seva mare, i els seus germans Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres?» (Mt, 13,55-56). També s’hi refereix l’apòcrif Evangeli dels Hebreus, escrit en el segle I dC, del qual només ens han arribat passatges comentats per alguns pares de l’església, com aquest que transcriu sant Jeroni: «El Senyor, després d'haver donat el llençol al criat del sacerdot, se’n va anar cap a Jaume i se li va aparèixer [...]. Prengué un tros de pa, el beneí, el partí i el donà a Jaume el just, dient-li: “Germà meu, menja el teu pa [...]” (De viris illustribus, 2).

Partidari intransigent fins aleshores de fer complir fil per randa la llei de Moisès als conversos gentils, al final de la reunió que s’ha anomenat Concili de Jerusalem (48 dC?), va acceptar que no se’ls exigís la circumcisió, però encara insistiria: «Sóc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n'hi ha prou d'escriure'ls que s'abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes, de menjar animals ofegats i de menjar sang» (Fets, 15,19-20).

Jaume el Just va morir cap al 62 dC, lapidat segons l'historiador jueu Flavi Josep: «Ananies era un saduceu sense ànima. Va convocar astutament el Sanedrí en el moment propici. El procurador Fest havia mort. El successor, Albí, encara no havia pres possessió. Va fer que el sanedrí jutgés Jaume, germà de Jesús, qui era anomenat Crist, i alguns altres. Els va acusar d'haver infringit la llei i els va condemnar a ser apedregats» (Antiguitats judaiques 20,9,1).

[*] Sobre l’ús del terme per sant Pau, vegeu últim paràgraf de SANT JAUME EL MENOR.

SANT JAUME EL MAJOR

Santiago, El Greco, 1608-1614

Un dels apòstols, germà gran del també apòstol Joan, el presumpte autor del quart Evangeli i les Epístoles de Joan, fill de Zebedeu: «[Jesús] va veure Jaume, fill del Zebedeu, i Joan, el seu germà» (Mc, 1,19). I fill, segurament, de Salomé: en els passatges paral·lels de Marc i Mateu que fan referència a les dones que miraven de lluny el suplici de Jesús, el primer enumera «Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, el petit, i de Josep, i Salomé» (Mc, 15,40), i el segon, «Maria, la de Magdala, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu» (Mt, 27,56).

Va morir decapitat: «Per aquell temps, el rei Herodes [I Agripa] decidí de fer mal a alguns membres de l'Església i féu matar a espasa Jaume, el germà de Joan» (Fets, 12,1-2). Com que Herodes I Agripa va regnar del 41 al 44 dC, l’execució de Jaume es va haver de produir en l'interval, possiblement el 43 i a Jerusalem.

Dit sigui de passada, la seva vinguda en vida a Hispània, la regió més occidental de l'Imperi, amb els episodis del Pilar, a Saragossa, i dels “fanalets”, a Lleida, és ben poc probable i, naturalment, després de mort –quan cap i cos haurien estat transportats per àngels a una barca de pedra que hauria fet, sense pilot, la llarga travessia fins a terra gallega–, encara menys. A aquests verals, el cristianisme devia arribar com a molt d’hora durant la segona meitat del segle II de la mà dels components de la Legió VII Gèmina i expandir-se amb dificultats, atesa l'oposició d'altres religions, en un procés llarg, discontinu i amb aportacions diverses, potser en especial de les comunitats cristianes de l'Àfrica romana. La cerca d'un heroi fundador, doncs, és amb seguretat vana.

Si la tradició hispànica de sant Jaume comença a cuinar-se el segle VII, no hi ha cap referència a una possible tomba aquí del sant abans del segle IX, cap al 814, quan un ermità de nom Paio (Pelai) s’adona d’una llum celestial que brilla dia rere dia sobre un roure, acompanyada de càntics d’àngels, i ho explica al bisbe d’Iria Flàvia (llavors important port fluvial, proper a Padrón), Teodomir. Aquest hi acudeix amb uns acompanyants i descobreix entre la brolla un mausoleu i, a dins, tres sepulcres. El cos que conté el del mig, amb el cap tallat sota el braç, resulta ser, segons explica un rètol oportú, ni més ni menys que el de sant Jaume. I els altres dos, pertanyen naturalment als seus fidels deixebles, Atanasi i Teodor, els seus enterradors.

«La tradició no ha estat admesa de manera universal i els erudits i estudiosos contemporanis la consideren falsa. Altres llocs, com Sant Sadurní de Tolosa, també deien posseir relíquies del sant. L'autenticitat de les relíquies [trobades a la gran necròpolis romana i després sueva anomenada Campus Stellae, avui al soterrani de la catedral de Santiago de Compostel·la], fou confirmada en una butlla papal de Lleó XIII d'1 de novembre de 1884, però el procediment seguit i els mitjans científics del moment no són una prova irrefutable de l'autenticitat, sinó més aviat el reconeixement a un culte tradicional i immemorial» (Viquipèdia, https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_el_Major).

Quant a l’inici del boom del Camí de Sant Jaume –que mai no ha estat un camí únic, sinó diversos camins que convergien en la suposada tomba de l’apòstol–, i la conversió del sepulcre en un gran centre de pelegrinatge, amb diversos hostalatges a la mateixa ciutat i al llarg de l’itinerari, caldria esperar una seqüència decisiva d’esdeveniments: la concessió a Compostel·la del títol de Seu Apostòlica (1095) pel papa Urbà II; la proclamació el 1122, amb la catedral pràcticament enllestida tret de la façana oest (el Pòrtic de la Glòria) de l’Any Sant Jacobeu per Calixt II... A destacar que el popular Camí no és sinó la cristianització de l’antiga “Via del Finis Terrae”, ruta provada de peregrinació de pobles europeus de religió cèltica, si més no des del segle VI aC, que seguien la Via Làctia cap a l’oest, cap a on es pon el sol i acaba la terra habitable, amputada del seu últim tram: de Compostel·la al Cap Finisterre.

SANT JAUME EL MENOR

Santiago el Menor, El Greco, 1609

Un altre dels apòstols anomenat Jaume, fill d'Alfeu (Mt, 10,3, Mc, 3,18, Lc, 6,15 i Fets, 1,13) i potser –només potser– d’una Maria present a la crucifixió, la «Maria, mare de Jaume, el petit, i de Josep» (Mc, 15,40).

A Alfeu se’l sol identificar amb Clopas (o Cleofàs), que és contracció del nom grec Kleópatros, com si tots dos noms fossin el mateix, cosa que hi ha comentaristes que consideren filològicament impossible: és improbable, per tant, que es tractés de la mateixa persona. I és una llàstima, tan bonic com seria, perquè de Clopas diu Lluc que era un dels deixebles als quals, el dia de la resurrecció de Jesús, aquest se’ls va unir mentre anaven cap a Emaús i a qui no van reconèixer fins que Jesús partís el pa durant el sopar (Lc, 30-31). Per si no fos prou, Clopas estaria casat amb la germana de la mare de Jesús i, per tant, seria oncle d’aquest (i son fill Jaume, cosí germà), això sobre la base d’un altre passatge únic: «Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Clopas, i Maria Magdalena» (Jn, 19,25).

Impossibilitat per raons òbvies d’analitzar el passatge en la varietat de grec (koiné) en què devia ser escrit originalment, em limitaré a fer-ho amb el que tinc a l’abast.

Es dona per demostrat que Joan esmenta tres persones: en primer lloc, la seva mare; en segon, la germana de la seva mare, Maria, muller de Clopas, i en tercer, Maria Magdalena, perquè s’interpreta que, en el segon element de l’enumeració, la germana de la seva mare, és el subjecte, i Maria, muller de Clopas, el predicat. Doncs bé, per si no fos prou sospitós que, en aquest cas, la germana de Maria, mare de Jesús, es digués igualment Maria, crec que la interpretació més raonable és que parla de quatre persones: en primer lloc, de la seva mare; en segon, de la germana de la seva mare; en tercer, de Maria, muller de Clopas, i en quart, de Maria Magdalena. És a dir, en el que aquí seria el tercer element, el subjecte és Maria i el predicat, muller de Clopas.

Tornant a Alfeu, cal dir que hi ha un altre personatge homònim –si no es tracta del mateix, com sostenen alguns–: «Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Mc, 2,14). I pels passatges paral·lels queda clar que Leví, segurament el nom original, és la mateixa persona que Mateu, l’apòstol i, segons la tradició, evangelista: «Veié tot passant un home anomenat Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Mt, 9,9); «Veié un publicà per nom Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Lc, 5,27). Ara bé, a la relació d’apòstols que dóna Leví/Mateu mateix, indica dues parelles de germans: «Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà» (Mt, 10,2). Per la mateixa regla de tres, si ell mateix era fill d’Alfeu, allà on diu «Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu [...]» (Mt, 10,3), no hauria d’haver dit «Jaume, fill d’Alfeu, i Mateu, el seu germà»?

Pel que fa a sant Jaume el Menor en particular, malgrat haver-hi qui en defensa la identitat amb Jaume el Just en raó que sant Pau, com hem vist, es refereix a aquest darrer com a «apòstol» (Ga, 1,19), cal recordar que l’ús que el de Tars sol fer del terme no és rigorós ja que ell mateix se’n considera sense haver pertangut als Dotze. De Jaume el Menor, doncs, no se’n pot assegurar malauradament res més que el nom, la filiació paterna i la dignitat d’apòstol.