Principat. Dinastia Julio-Clàudia
Tiberi
Nat el 42 aC, primer fill de Tiberi Claudi Neró sr., que havia lluitat tant a Filipos com a Perusa en el bàndol perdedor, i de Lívia, la futura dona d’August, Tiberi Claudi Neró jr., després d’una infantesa difícil, esdevindria un home fred i reservat, de maneres arrogants, poc amic de l’adulació fins al punt de rebutjar els honors a què donava dret el càrrec i la major part del protocol que envoltava la seva persona; malfiat i tímid fins a l’exageració. Per si això fos poc, Plini el Vell el descriuria com tristissimus hominum ‘el més trist dels homes’.
De ben jove va ser un enamorat de les arts i les ciències, i tan assenyat era que, fins i tot abans de fer la majoria d’edat, ja li deien el Vell, atesa la lògica amb què obrava. Com per compensar, als campaments, de soldat novell, també li deien Biberius per Tiberius a causa de la seva tirada al xarop de pàmpol. «Caminava –diu Suetoni–, amb el cap dret i tirat enrere, mantenint un aire sever i generalment silenciós; conversava poc o gens amb els qui l’envoltaven, i parlava molt a poc a poc, fent gestos descuidadament amb els dits.»
Enviat per August a Hispània amb l’exèrcit a setze anys i havent estat a l’altura del que n’esperava, en acabat de fer els vint-i-un, li va confiar el comandament d’una expedició a Armènia, regne que va tornar a col·locar sota la caliga romana –la sandàlia-bota forta i resistent dels legionaris–, missió a la qual seguirien d’altres: a Germània primer i, després, a l’altra banda de l’Adriàtica i un altre cop a Germània, totes reeixides. Abans de les darreres, però, tindria temps per fer de Vipsània Agripina, a qui estimava amb bogeria, la seva dona. No obstant això, després que tingués un fill (Drus el Jove) i mentre n’esperava un altre, se’n va haver de divorciar per ordre d’August i casar-se amb la filla d’aquest, Júlia, vídua per dos cops, càrrega que va accentuar encara el seu caràcter eixut i antipàtic.
L’invent –el nou matrimoni– no va funcionar gens bé atès que Tiberi tenia una pèssima opinió del caràcter d’ella, mentre ella, ja abans de casar-s’hi, l’havia considerat un partit ben poc interessant. Per a més inri, Júlia va aportar al matrimoni el seu amant, Semproni Grac, detall que sempre sol resultar desagradable a l’altre integrant de la parella.
L’any 6 aC, quan Tiberi, a qui els seus soldats adoraven, després d’anys de córrer junts la Seca i la Meca apagant focs i de no perdre ni una sola batalla, estava a punt d’assumir el comandament de l’Est i convertir-se amb això en el segon home més poderós de Roma, va anunciar que volia retirar-se de la vida pública per continuar amb els seus estudis a Rodes, illa famosa per les seves escoles d’oratòria, argumentant que estava esgotat després d’anys d’esforç. Voldria allunyar-se també amb ràbia i dolor, encara que això no ho digués, de les escapades nocturnes i les infidelitats de la dona.
En qualsevol cas, August s’hi va negar en rodó però, després d’una vaga de fam de quatre dies, va haver de resignar-s’hi, no sense condemnar públicament el que per ell era una traïció. De manera que, separat ja de Júlia, va marxar a l’illa, on durant set anys duria una vida senzilla i relativament lluny dels focus tot i que romà distingit que es desplaçava a les províncies orientals feia un alto a Rodes per presentar-li els seus respectes pel que pogués ser.
El 4 dC, l’emperador, que abans havia rebutjat categòricament diverses peticions seves per tornar a Roma com un simple particular a visitar sa mare Lívia i el seu fill Drus el Jove, el va fer cridar, arran de la mort de Gai Cèsar en campanya (d’una ferida infectada), l’últim nét de la seva sang que havia designat com a successor, per adoptar-lo i, fent el cor fort, nomenar-lo hereu quan ja li faltava poc per complir el mig segle de vida.
El 13 dC se li van atorgar poders iguals als d’August, que moriria l’any següent, fet l’anunci del qual Lívia –aquesta «Ulisses amb faldilles», com la qualificaria el seu besnét Calígula–, posposaria fins a comprovar que son fill tenia tots els números possibles per ser investit emperador, cosa que inevitablement passava perquè Pòstum Agripa, de qui no he parlat encara, fés el darrer badall.
Es tractava del fill pòstum del general Agripa i Júlia, que August havia adoptat alhora que a Tiberi, si bé més endavant n’havia revocat l’adopció. Com que ningú movia un dit per impulsar-ne la carrera política, ni donar-li responsabilitats, ni casar-lo convenientment a causa, es diu, del seu caràcter groller i violent, Pòstum es va enfrontar a Lívia, a qui feia responsable de dur merda a l’espardenya, amb el resultat que August l’havia fet deportar de per vida a la diminuta illa de Planàsia, a la costa de Còrsega, sota estricta vigilància. Doncs bé, Tiberi l’hauria fet matar per un centurió del pretori que, quan va anar-lo a informar del compliment de la missió, es va trobar que l’altre negava enèrgicament haver-la ordenat: ¿cara d’ovella i urpes de llop o, més aviat, urpes de Lívia?
El primer assassinat que sí se li pot atribuir sense cap dubte és el d’un esclau de Pòstum precisament, de nom Climent, que s’assemblava al seu amo i que havia arribat a Planàsia amb la intenció d’alliberar-lo per la força i portar-lo amb l’exèrcit a Germània. Trobant-se que l’havien liquidat, va decidir fer-se passar per ell i explicar que el mort havia estat el seu esclau. Amb les cendres robades del seu amo, va desembarcar a Òstia i molts se’l van creure i se li van unir fins que se’l detindria per ordre de Tiberi i seria portat al seu davant. «Com has tingut la gosadia de fingir-te [Pòstum] Agripa?», li va etzibar. «La mateixa que tu –va contestar Climent, perdent l'oportunitat de ficar-se la llengua a la butxaca– per ser cèsar [sinònim aquí d’emperador; des de l'època d'Adrià, en canvi, ja en el segle II, el títol només s'aplicaria a l'hereu al tron]». I, pronunciada la insolència, ja no devia ser a temps de gaire res més.
Tiberi va convocar per primer cop el Senat per llegir el testament d’August, que li deixava a ell dos terços de les seves propietats i el terç restant a la vídua, llegava 40 milions de sestercis al poble romà, etc., i des d’aquest moment, els senadors van començar a pregar-li –com ja feia Lívia des d’abans del minut 1–, que assumís el paper de guia de l’Estat que el seu pare adoptiu havia representat durant més de quaranta anys i, malgrat les seves reticències davant la càrrega que se li imposava, va acabar per acceptar-la «fins que arribi el moment que a vosaltres us sembli just de concedir un descans a la meva vellesa».
I, de fet, si exceptuem els seus últims anys al capdavant de l’estat, desastrosos, no es pot dir que governés malament. Explica Suetoni que
dels nombrosos i màxims honors no en va acceptar sinó uns quants i modestos. Amb prou feines va consentir que l'aniversari del seu naixement, que coincidia amb uns jocs plebeus, fos honorat amb l'afegiment d'una sola biga. Va prohibir que li fossin decretats temples, flàmines, sacerdots, fins i tot que es col·loquessin estàtues i imatges sense que ell ho permetés. I les va permetre amb l'única condició que es col·loquessin no entre les imatges dels déus, sinó entre els ornaments dels edificis. Va prohibir que es jurés pels seus actes i que es donés el nom de Tiberi a setembre o de Livi a octubre. Va refusar el sobrenom, fins i tot, d’imperator i el cognomen de pater patriae i la corona cívica al seu vestíbul, i ni tan sols va afegir el nom d'August, encara que l’havia heretat, excepte a les seves cartes als reis i sobirans.
Reorganitzaria l’equip de governants i revitalitzaria la hisenda del país (diu que en certa ocasió, quan el governador de la província d’Egipte li va fer arribar més diners recaptats del que s’havia establert, li va enviar un missatge recordant-li que un bon pastor ha d’esquilar les ovelles, no pas escorxar-les); mantindria una fèrria disciplina en l’exèrcit i administraria amb justícia i equitat. Transferiria al Senat els poders per nomenar els magistrats, abans en mans de l’Assemblea Popular, i crearia el Consell permanent de l’Imperi, que venia a ser una mena de govern actual a base de ministeris i subsecretaries.
Un altre dels primers crims comesos, aquest en diferit, seria el de la seva odiada Júlia que, com recordareu, havíem deixat desterrada a la illeta de Pandatària. Tiberi li va negar immediatament el subsidi a què tenia dret i la va fer tancar en solitari en una casa on moriria de fam. Però no havia oblidat l’amant que ella havia tingut des del seu segon matrimoni, Semproni Grac. Quan August havia desterrat la nena, va desterrar-lo també a ell, si bé a una altra illa, aquesta de la costa est de Tunísia. A ell Tiberi el va fer pelar ràpidament, abans que a ella i tot.
Canviant de rosca. Fill gran de son germà Drus, Germànic Cèsar havia estat adoptat a la mort de son pare per Tiberi i temps a venir contrauria matrimoni amb Agripina Major, néta d’August. Com a comandant de les vuit legions del Rin, s’ho va manegar prou bé per trampejar uns motins i va obtenir aquells anys grans victòries en expedicions d’extermini pur i pelat a l’altra banda del riu, que el van fer molt popular: la desfeta de Var i les seves legions al bosc de Teutoburg quedava venjada.
Aleshores, just quan el jove i brillant general planificava una darrera campanya per liquidar el cabdill Armini i dominar Germània sencera, Tiberi, que recelava del creixement de la popularitat del seu fill adoptiu, me’l va cridar urgentment a Roma i aclamat per allà on passava, el 27 de maig del 17 dC faria una espectacular entrada a la capital al capdavant de les seves tropes, entre les quals desfilaven dues de les tres àguiles perdudes a Teutoburg i centenars de presoners, entre ells, l’esposa d’Armini, Tusnelda, lliurada a traïció a Germànic, quan estava embarassada del nen que ara duia al coll, per son pare Segestes, enfrontat al gendre.
L’emperador de seguida li va confiar l’encàrrec d’anar casualment ben lluny, com a comandant de les províncies orientals, tret de Síria, a resoldre els problemes amb els parts, no els processos d’expulsió per la femella d’un fetus viable, sinó els habitants de l’imperi part –per entendre’ns: l’actual Iran, més bona part de l’Iraq i de Síria–, i els armenis. De moment va anar a espetegar a Grècia, on el mateix any encara va trobar temps per participar en l’Olimpíada 199 i guanyar la cursa de quadrigues. Complerta l’any següent la seva missió amb èxit, Germànic va passar uns mesos a Síria abans de fer el 19 dC un tour per Egipte, on cometria el disbarat d’emetre edictes com si en fos el governador. Allà, consultat l’oracle d’Apis, que es veu que era dels que afinaven, va rebre la desagradable resposta que la seva vida tindria un final proper.
De tornada de les vacancetes, va trobar que el governador de Síria, una de les províncies més riques de l’imperi, Gneu Calpurni Pisó, havia fet cas omís de les seves ordres (que no estava autoritzat a donar) i el va enviar a Egipte (cosa que tampoc podia fer). Poc després moria enverinat, amb taques lívides cobrint-li el cos i treient bromera per la boca, i tot sembla apuntar –com creia ell mateix– a Pisó i la seva esposa, Munàcia Plancina, que haurien obrat per ordre de Tiberi. Potser sí: Germànic esdevenia massa popular i, per tant, un competidor perillós. En qualsevol cas, Roma va perdre un gran general i el poble, un ídol, de la qual cosa amb raó o sense va fer responsable el Primer Ciutadà.
Aquest, a tot això, com que Lívia, retirada en teoria de la vida pública, continuava fent i desfent a la seva esquena, se’n va allunyar abandonant de primer la senzilla casa d’August on ella residia encara i traslladant-se a un gran palau de nova planta a la banda occidental del turó Palatí, i l’any 27 dC, tip també dels disgustos del càrrec, va fugir de la capital per instal·lar-se en un palau (Vil·la Iovis) que havia fet construir a Capri, davant la península de Sorrento, monopoli llavors com avui de la jet set, mentre a la capital, el seu favorit Luci Eli Sejà, comandant de la guàrdia pretoriana –uns 8.000 soldats, el nou emblema dels quals era l’escorpí, pres del signe zodiacal de Tiberi–, es feia amo efectiu de l’Imperi fins al punt que se’n va reconèixer el dia de l’aniversari com a festa nacional: al capdavall, era qui dictava les ordres en nom de l’emperador.
Aquest, lluny ja el 19 dC, quan havia promulgat un edicte que prohibia el ius osculi ‘dret de petó’, que era el del marit de rebre’n diàriament un de la dona als llavis, i pel que es deia amb ganes de marxa, que és sabut que a les velleses es fan les bestieses –relatives: en tenia seixanta-nou quan va aterrar a la paradisíaca illa–, es va lliurar a copiosos tiberis (paraula l’ètim de la qual és precisament el nom propi de l’emperador), que amenitzaven grups de noietes i joves llicenciosos nus o disfressats de faunes i de nimfes, i –segons les males llengües– a banys relaxants amb peixets amb peus, una vida en la qual va acompanyar-lo amb molt de gust el seu nebot Calígula, aparentment aparcat el ressentiment pel fet que a sa mare i son germà Neró Cèsar se’ls hagués confiscat els béns i enviat a l’exili. Ni tan sols per assistir al funeral de Lívia, que va aclucar els ulls el 29 dC, als vuitanta-sis abrils, sense els honors que mereixia, va bellugar Tiberi el cul de Capri.
Un dia que no era de nit la seva cunyada Antònia Menor va gosar dir-li que Sejà, el seu braç dret, intentava trair-lo. I no anava desencaminada: controlava el correu imperial i per tant estava al corrent de tot el que es coïa entre Tiberi i Roma; havia creat un veritable exèrcit d’espies i delators que, en virtut d’una llei recent restaurada, rebien la quarta part dels béns confiscats als reus, i havia aconseguit que el fill de l’emperador i la seva primera dona, Drus, que era una nosa per a les seves ambicions successòries, morís per causes naturals, és a dir, per un verí natural administrat per l’amant de Sejà, Livil·la, casualment dona de Drus i ara vídua; començat una sèrie de judicis preparats de senadors i rics cavallers...
Res d’això havia fet fins aleshores que Tiberi en recelés per bé que, en la seva paranoia creixent, veia enemics a tot arreu; ans al contrari, havia començat a referir-se al bandarra com «el meu company» i fet erigir estàtues d’ell per tota la capital. Finalment, treta la bena dels ulls, va acusar-lo per escrit de traïció davant el Senat. Sejà, doncs, va ser jutjat i després executat pels seus pretorians el 31 dC. Dels sentiments que devia inspirar als romans, en parla el fet que en destrossessin les estàtues, arrosseguessin el seu cadàver pels carrers i se’n repartissin els trossos. Llàstima que per substituir-lo, Tiberi nomenés Macró, que no resultaria millor que el seu antecessor en el càrrec.
El cas és que un cop mort Sejà, a Roma començaria una altra tanda interminable de judicis. L’apatia que havia caracteritzat el principi del govern de Tiberi i que li havia fet guanyar-se la tírria del poble, es va esvair al final, quan es va decidir a agafar el bou per les banyes, cosa que encara faria créixer aquesta tírria. I és que parents, amics i saludats de Sejà llevat d’ell mateix, senadors o no senadors, homes i dones, adults i nens, van ser jutjats i executats sense que es permetés a ningú acomiadar-se’n, enterrar-los ni plorar-los, i se’n van confiscar les propietats.
Consti com a recordatori que a la llunyana província romana de Judea mentrestant, entre els anys 33 i 36, moria crucificat un tal Jesús. Diu la tradició que Clàudia Pròcula, l’esposa del governador Ponç Pilat, un protegit del desaparegut Sejà, va tenir un malson aquella nit, però eren els déus del panteó romà i assimilats els qui l’haurien d’haver tingut pel que se'ls venia al damunt.
El 37 dC, a setanta-set anys, «Capri c’est fini», es devia dir l’emperador en llatí, i va decidir de tornar a Roma. En el viatge va patir un desmai que els seus acompanyants van prendre pel son etern. Però recobraria el coneixement i, com si res no hagués passat, va demanar que li portessin alguna cosa de manduca. Aleshores, preveient la seva reacció quan s’assabentés que molts havien celebrat la seva mort abans d’hora, Macró el va estrangular o ofegar amb un coixí segons les versions (i encara n'hi ha més). En tot cas, un final lamentable. De positiu, se’n sol destacar que va deixar pacificades les províncies i el Tresor en bon estat, amb no sé quants milions de sestercis, però el veredicte del poble romà no admet gaires matisos: «Tiberi al Tíber! Tiberi al Tíber!»
