 |
| Esq.: Illes Filipines, 1744, Pedro Murillo Velarde. | Dta.: Jesuïta, s. XVIII, Anònim. |
Filipines (Índies Orientals Espanyoles), regnant Felip II de Castella, durant el procés d’implantació dels jesuïtes a l’arxipèlag. A la Relación de las Islas... (Chirino, 1604, p. 130-132), una crònica històrica al servei de la propaganda del propi orde i del desenvolupament de les seves missions, hi llegim en referència a l’any de gràcia de 1600:
Llegaron los bautismos deste año en Dulac [Dulag, a la costa oriental de l’illa de Leyte, les Bisayas]1 a setecientos: de los quales, el mas notable fue de un principal, cuya conversion (como es ordinario) ayudo muchissimo a la de un pueblo entero, llamado Bincar, por ser su cabeça, i Governador. [...]
1 - Les més de set mil illes de superfície força accidentada que a l'oceà Pacífic, en el Sud-est Asiàtic, componen les Filipines, es classifiquen geogràficament en tres grups: de nord a sud, el grup de Luzon, pel nom de l’illa més gran de l’arxipèlag (rebatejada pels ocupants Nueva Castilla i on, a l’anterior emplaçament del poblat de Maynila, incendiat durant la conquesta, es va fundar la nova Manila el 1571), el grup central de les Bisayas i el de Mindanao, pel nom de la segona illa en extensió.
Pero mucho mas maravilloso fue el bautismo de dos mudos. Tanto mas, quanto (de mas de su natural Barbarie) estavan mas impedidos para la cultura umana, i para la ordinaria disposicion, que (como dice el Apostol San Pablo) es el oido; de que ellos por ser mudos carecian. Mas para mostrar Dios Nuestro Señor su gran clemencia, i que verdaderamente su lei [...] es santa, i convierte las almas [...] traço un prodigio sobre natural en estos mudos, haziendolos tales [...] para manifestacion de su gloria; no por pecados suyos, ni de sus padres.
Avia pues en Dulac dos mudos, de los quales tenian nuestros Padres [jesuïtes] dolor, por pareçerles dificultoso su bautismo con la incapacidad para catequizarse. Sabiendolo el padre Ramon de Prado2 (que aun era nuestro Viceprovincial) se resolvio a catequizarlos por señas: fiado que la Diuina Clemencia quiere que todos nos salvemos, i a nadie niega su gracia. Començolo, continuolo, i salio con ello: obrando Nuestro Señor de modo que al mismo Padre, al Padre Visitador, i a todos parecio, que estavan capaces del bautismo. No se engañaron en este Iuizio; pues lo reçibieron, i despues de reçebido, resplandeçe en ellos la diuina gracia, que en el se comunica, con tales muestras, i efectos, quales testifican los Padres Francisco de Otaço, i Melchior Hurtado, en cartas suyas, que tratan dellos. La del Padre Francisco de Otaço dize assi al Padre Ramon. [‹‹]No quiero dexar de dar parte a V. R. en propia carta de los dos mudos que V. R. catequizo, i yo bautize el dia siguiente de la partida de V. R. Mucho consuelo perdio V. R. en no hallarse presente: porque yo no é visto en esta tierra otra persona recebir el Santo Bautismo con mayores muestras de devocion, i alegria, siendo exemplo a los de mas, que en su compañia lo recibieron.
2 – El català Ramon Prat o Joan Ramon Prat (tot i que ell mateix solia firmar com a Raymundo de Prado; en altres documents, Ramón Prado, Ramón de Prados, Raimundo Prat, Raymundo Prado).
[››]No cabian de alegria en especial el mayor, que parecia se le saltava el coraçon de gozo. Ni fueron solamente en el bautismo estas buenas muestras, i buenos efetos; sino que lo continuan en la Iglesia, assitiendo a la Missa hincados de rodillas, puestas sus manos, los ojos clavados en el altar, con una atencion, i reverencia estraordinaria.[››] Hasta aquí el Padre Francisco de Otaço. El Padre Melchior Hurtado en otra para el Padre Visitador dize. [‹‹]El bautismo de los mudos, que el Padre Vice Provincial catequizo, se hizo con toda la solenidad possible con gran satisfacion, que suplio Nuestro Señor en estos pobrezitos lo que les falta de oir, i hablar. Porque las muestras, i efectos de devocion (en especial del mayor, a quien se puso por nombre Raimundo [per honorar el seu catequista]) fueron estraordinarias; assi en el tiempo de las ceremonias del santo bautismo, como quando les echaron el agua. [H]a quedado el Raimundo tan aficionado, que apenas sale de casa. Acude a las cosas de devocion con gran diligencia: no faltando á Missa, trayendo su Rosario, hiriendo los pechos, que no le falta mas sino dezir. Nos persuadamos, que Dios suple mucho mas, de lo que alcançamos nosotros. Esta semana santa se deciplino en la procession:3 que me parece, si oyera, i hablara, no pudiera dar mas muestras de su Christiandad.[››]
3 - ‹‹Con disciplina de sangre›› precisa Colin (Labor evangélica..., 1663, p. 445-446).
Deslliurar de la influència del dimoni els indígenes d’on fos per mitjà del baptisme i adoctrinar-los, ni que el que se n’obtingués fos una cristianització superficial i poc consolidada que no solia alterar gaire el seu estil de vida, era un dels objectius del procés colonial que, per consideració a la deficient humanitat que se’ls atribuïa i amb independència dels interessos i les motivacions particulars dels civilitzats intrusos, segurament diverses però que no es deixen percebre des de fora, en perseguia la submissió, la despossessió i l’aculturació .4
4 – Com havia escrit Juan Ginés de Sepúlveda a propòsit dels indis americans, antítesi pel que sembla de la civilització que ell mateix creia representar, ‹‹són gent cruel i inhumana, aliena a la vida civil i als costums pacífics. I sempre serà just i conforme al dret natural que aquesta gent sigui sotmesa a l'imperi de prínceps i nacions més cultes i humanes, perquè es beneficiïn de les seves virtuts i de la saviesa de les seves lleis; així, s'allunyaran de la barbàrie [...]. Si rebutgen aquest imperi, se'ls hi podrà imposar mitjançant la força de les armes; aquesta guerra serà justa segons el dret natural.›› (Ginés, ‹‹Democrates alter...››, 1892, p. 293.)
El primer grup jesuïta a Filipines, en missió dependent del virregnat de Nova Espanya hi havia arribat el 1581, quan ja hi corrien agustins (els primers: havien acompanyat Legazpi) i franciscans descalços. Tres anys després, un segon grup de jesuïtes, que havien deixat la ciutat de Mèxic el 15 de febrer, es van reunir a Acapulco amb Santiago de Vera, acabat de nomenar per Felip II governador i capità general de les Filipines, a més de primer president de l’Audiència de Manila (després d'haver estat alcalde de Cort de la Reial Audiència de Mèxic), que era qui els havia reclamat per al seu nou destí.
Formaven aquest segon grup Hernán Suárez, castellà, el superior de tots ells; el nostre Ramon Prat; Francesco Almerici (/Almerique), italià, i el llec Gaspar Gómez, coadjutor que, alhora que el nou governador, la seva família i els seus criats, més tropes, salparien d'Acapulco el 9 de març en dos galions i una fragata i, després d’una travessia sense incidents, tirarien l’àncora a Cavite, port natural de Manila, el 28 de maig.
Qui era Ramon Prat? Fill de Llàtzer Prat i Marina Prat, les referències a la data i el lloc en què va néixer són diverses: l’any estaria comprès entre 1554 i 1557, tots dos inclosos, i el lloc seria o bé la vila barcelonina de Bigues (Vallès Oriental) o bé la de Sant Cugat (Vallès Occidental).
Estudia filosofia i, en acabat, el 28 de novembre de 1576 ingressa com a novici a la Companyia de Jesús. Passa l’any de provació al Col·legi de Barcelona ‹‹haciendo unos retirados ejercicios con gran fervor de espíritu, encerrado en su aposento sin hablar ni ver a persona de la casa, más que al que se los daba […], macerado su cuerpo con rigurosas penitencias, continuo silencio y fervorosa oración››, diu Andrade (Varones ilustres..., III, p. 36); fa el noviciat a Gandia, al País Valencià i, un cop culminat, professa el 18 de novembre de 1577) a València i comença a estudiar teologia. Voluntari per anar a Nova Espanya a convertir infidels, el 29 de maig de 1579 embarca a Cadis rumb a Amèrica.
A Mèxic completa els estudis de teologia i el 1582 s’ordena sacerdot. El fan mestre del seminari per ensenyar llengua llatina. D’aquí l’envien com a superior a Puebla (aleshores Puebla de los Ángeles) i, després de demanar-ho amb insistència, al que aviat seria província de Filipines i que s’havia concebut fins aleshores com a mer territori de pas per cristianitzar la Xina.
Al poc d’arribar, com els seus companys, es posa a estudiar la llengua tagala –una de les moltes parlades a l’arxipèlag: pangasinan, cebuà, bicol, ibanag...– i el 12 de maig de 1593 fa la professió solemne. L’any següent rep la patent del general de la Companyia, Claudio Acquaviva, nomenant-lo rector del Col·legi de Manila, creat en virtut d’una reial cèdula de 8 de juny de 1585 expedida pel rei al governador Santiago de Vera que ordenava socórrer els jesuïtes de les illes per a la institució d’un col·legi i el manteniment dels religiosos que hi fessin de mestres. L’1 de maig de 1595, arran de la mort del primer viceprovincial, Antonio Sedeño, a la ciutat de Cebú, a la costa oriental de l’illa del mateix nom, a les Bisayas, i conforme a la prèvia disposició d’Acquaviva, Prat el substitueix en el càrrec.
1596, el mateix any que en el curs d’una fallida expedició militar contra els pobladors de l’illa de Joló, malais de religió musulmana –“moros” a ulls dels espanyols–, una expedició de què participa el llec Gaspar Gómez esmentat més amunt, troba la mort el capità Esteban Rodríguez de Figueroa, nomenat per endavant pel rei governador de Mindanao per tal que la conquerís al seu càrrec i la governés,5 Prat té l’alegria de veure augmentar el reduït nombre dels seus coreligionaris d’orde amb l’arribada de disset sacerdots i tres coadjutors.
5 - Aquest personatge ajudaria el Col·legi de Sant Josep, una extensió del Col·legi de Manila, que sembla que a empentes i rodolons funcionava des de 1601, amb un llegat testamentari que no es faria efectiu fins a 1605, un cop morts els seus hereus directes i que, en raó de la lenta burocràcia imperial, no es traduiria en la creació de vint beques fins a 1610.
I arribat el 1600, deu ser en una estada, que cal suposar no gaire llarga, a la petita missió de Dulag, potser en una de les seves visites com a viceprovincial, que es produeix la trobada amb els joves sords i les posteriors lliçons mútues. Mútues, sí, perquè de quines senyes s’havia de valdre per instruir-los en els misteris de la fe sinó de les que aprengués a l’escola viva que eren ells, els seus catecúmens? Unes senyes pertanyents sens dubte a un codi casolà, referit a coses i situacions concretes, ja que no és versemblant que atesos els reduïts nuclis urbans existents pogués haver-hi aleshores cap col·lectiu signant que hagués creat una llengua i que en compartís l’ús. Tingui’s en compte que Manila, la ciutat més important, comptava el 1582 amb 329 espanyols, una colònia de xinesos dedicats al comerç i l’artesania, i uns pocs mercaders japonesos i d’altres orígens, més un nombre indeterminat de naturals, entre servents i esclaus.
Si aquests darrers, els indígenes, que són els únics que aquí interessen, haguessin decuplicat, per exemple, el nombre d’espanyols, que posem que el 1600 arribessin als 500, haurien sumat 5.000. I si la incidència de la sordesa, excloent-ne la hipoacúsia, l’estimem en un 1 per 1.000 sobre la població general, entre ells hi podríem haver trobat fins a cinc sords, probablement de diferents edats. Però que hi hagués dos joves sords en un llogarret com devia ser Dulag és prou xocant, si no és que eren germans i la sordesa es devia a raons genètiques.
Fos com fos, Ramon Prat acaba el 1601 el seu mandat com a viceprovincial; el setembre se’n nomena successor i ell torna a fer-se càrrec del rectorat del Col·legi de Manila. A començament de 1605, emmalalteix de gravetat i el 17 de febrer, a les set del vespre, a una edat compresa entre els quaranta-vuit i els cinquanta-un anys, les carències alimentàries gairebé cròniques i, sobretot, les pèssimes condicions higièniques patides li passen factura i mor de tifus exantemàtic (tabardillo), una malaltia epidèmica transmesa pels polls del cos humà.
Quant als seus joves mestres de comunicació gestual, no ens ha pervingut cap notícia biogràfica, ni tan sols una ombra de notícia, res. Malauradament, era d’esperar. Com es pregunta Brecht sobre els oblidats constructors de Tebes, la ciutat grega de set portes: ‹‹Als llibres hi apareixen noms de reis. | Van arrossegar els reis els blocs de pedra?››
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
Chirino, Pedro, Relacion de las Islas Filipinas, i de lo que en ellas an trabaiado los Padres de la Compañia de Iesus, Roma, Estevan Paulino, 1604.
Colin, Francisco, Labor evangelica, Ministerios apostólicos de los obreros de la Compañia de Iesus, Fvndacion, y progressos de su Provincia en las Islas Filipinas, Parte primera, Madrid, Ioseph Fernandez de Buendia, 1663. https://patrimoniodigital.ucm.es/s/patrimonio/item/693799
Nieremberg, Juan Eusebio, Alonso de Andrade i José Casani, Varones ilustres de la Compañía de Jesús. Alonso de Andrade, tom III, Misiones de Filipinas, Méjico, Canadá, Brasil, Bilbao, Admón. del Mensajero del Corazón de Jesús, 2ª ed., 1889.
Repetti, William C., History of the Society of Jesus in the Philippine Islands, 2 vols. (Part I: The Philippine Mission, 1581-1595 i Part II: The Philippine Vice-Province, 1595-1605), per a circulació interna de l’orde, Manila, Jesuit Mission, 1938. http://www.fondazioneintorcetta.info/pdf/biblioteca-virtuale/documento973/JesuitsinthePhilippines.pdf
Sepúlveda, Juan Ginés de, ‹‹Democrates alter, sive de justis belli causis apud Indos››, pròleg, traducció i edició de Marcelino Menéndez y Pelayo, Boletín de la Real Academia de Historia, vol. XXI, octubre 1892, núm. 4.
Zambrano, Francisco, Diccionario Bio-Bibliográfico de la Compañía de Jesús en México, tom XII, segle XVII (1600-1699), preparat per José Gutiérrez Casillas, Mèxic, Ed. Tradición, 1973. http://www.fondazioneintorcetta.info/pdf/biblioteca-virtuale/documento1022/diccionario12.pdf
