Principat. Dinastia Antonina
El Molt Honorable Marc Cocceu Nerva, nat a Nàrnia (l'Úmbria), a cosa de 80 km al nord de Roma, sota Tiberi, en una distingida família de rang senatorial i amb avantpassats il·lustres, va ser el primer de la dinastia dels Antonins, que inclou els anomenats “cinc bons emperadors” i un de “dolent”, l'últim; una dinastia peculiar perquè cadascun dels cinc primers adoptaria un hereu que no era part de la seva família biològica, en teoria el millor hereu possible, l’optimus, trencant així amb el principi segons el qual la sang, la nissaga, és determinant per ocupar dignitat tan alta al marge de qualssevol altres mèrits.
Quan, immediatament després de l’assassinat de Domicià, el Senat va proclamar emperador Nerva, que era un dels seus membres, aquest estava, després d’una vida el detall de la qual es desconeix i una carrera en què destaquen els càrrecs judicials i religiosos, a poc més d’un mes de fer els seixanta-cinc i amb problemes de salut i a més no tenia ni tindria descendència, coses l’una i l’altra que és probable que haguessin estat per al Senat virtuts: la primera perquè no s’eternitzaria en el tron i, la segona, perquè a l’hora d’escollir successor era d’esperar que ho fes amb el cap i no amb el cor.
Els primers mesos de lideratge de Nerva se centrarien a corregir els errors de Domicià, si més no els que tenien remei. En un gest de bona voluntat envers els col·legues, va jurar solemnement no condemnar cap senador sense permís del Senat mateix (esclar que potser per compensar tanta liberalitat, segons Cassi Dió, faria «matar tots els esclaus i lliberts que havien conspirat contra els seus amos»); va ordenar que el palau imperial del turó del Palatí, remodelat per Domicià, s'obrís al públic i s'anomenés en endavant Casa del Poble, mentre ell residia a la vil·la situada als grans jardins de Sal·lusti, la residència favorita de Vespasià; va prohibir la delació, que ell sabia per experiència provada que era cosa lletja (sent pretor, sota Neró, havia fet saber a l’emperador la conspiració ordida contra ell pel senador Pisó, fet que li va merèixer que s’erigissin estàtues seves a palau i, anys més tard, havia estat decisiu també en alertar a Domicià de la rebel·lió del general Saturní); va ordenar la restauració dels espectacles de pantomima, prohibits pel seu antecessor; va posar fi als judicis per traïció i concedir l’amnistia a molts que el tirà havia enviat a l’exili, tornant-los-hi els seus béns, confiscats injustament.
Amb tot, el fet que Nerva visqués d’esquena a l’exèrcit, determinava que amplis sectors militars no el veiessin de bon ull. Transcorreria encara un any sencer, quan bona part dels pretorians, oblidat el sucós donativum que els havia atorgat el nou Suprem (uns 5.000 denaris per barba) i davant el seu tossut rebuig a castigar Petroni i Parteni, dos dels assassins de Domicià, van assaltar el palau imperial comandats pel cap del pretori Casperi Elià –que així pagava que se l’hagués reposat en el càrrec– i el van prendre com a ostatge. Arribaria aleshores a l’extrem d’oferir-los el propi coll a canvi del dels reclamats, però els militars no ho van acceptar. Finalment, forçat a acceptar les seves exigències, els els va haver de lliurar.
D’acord amb l’historiador Sext Aureli Víctor, «els soldats, arravatats pel furor, van donar mort a l’[ex]prefecte Titus Petroni Segon [que els havia mantingut a ratlla mentre el Senat escollia Nerva] d'un sol cop, i van tallar-li els òrgans genitals a Parteni, ficant-los-hi a la boca i ofegant-lo». Mentre que Casperi portaria la seva insolència fins a obligar l'emperador que fes que el Senat votés una moció d’agraïment als amotinats per haver acabat amb «els mortals més baixos i dolents de tots».
Ja abans d’aquest episodi, Nerva havia tingut dificultats per trampejar aixecaments. Va haver de rellevar in extremis de les seves funcions, per exemple, Marc Corneli Nigrí, originari per cert d’Edeta (avui Llíria, al País Valencià), que després d’ocupar importants càrrecs militars havia estat nomenat per Domicià governador de Síria, davant el perill d'insurrecció que representava. A un altre dels prohoms del moment, el senador Calpurni Cras Frugi, que preparava una revolta contra ell, el va fer seure al seu costat en un espectacle, quan encara ignorava que l’havien delatat, i li va lliurar una espasa, aparentment perquè comprovés com estava d’esmolada, però de fet en un gest –interpreta Cassi Dió– que mostrava que no l’amoïnava ni poc ni gens morir en aquell moment. Després va desterrar-lo a Tàrent amb la seva dona en una mostra del que el Senat, que havia reclamat per al conspirador un càstig més sever, va considerar un caràcter massa tou.
Esclar que no reaccionaria sempre d’aquesta manera: a causa de les seves intrigues, per exemple, va ordenar la mort de l’exsenador Marc Palfuri Sura, que havia estat expulsat del Senat per Vespasià. I consti com a curiositat que era a aquest Palfuri que havia pertangut el predi contigu, o si més no proper, al punt on s’alça l’arc de Berà, que hauria passat a mans de l’influent senador hispà Luci Licini Sura, de Tàrraco, presumpte promotor per disposició testamentària de la construcció de l’arc, si és que no ho va ser el seu avantpassat del mateix nom, prefecte de Lèpida (Velilla de Ebro, Saragossa), documentat en monedes encunyades el 39 aC i per qui sembla que es decanten ara arqueòlegs i historiadors.
Les circumstàncies semblen indicar que Nerva estava lluny de dominar la situació. Tot i que retindria el poder, la confiança en la seva persona se’n va ressentir. No va descuidar, per això, en el breu període del seu mandat, un seguit d’estímuls a l'economia a partir dels ingressos generats per la subhasta de les propietats de Domicià i de la fosa de les seves estàtues d'or i plata i, amb la intenció d'alleujar la càrrega tributària, va atorgar privilegis fiscals a les províncies, va anul·lar alguns dels impostos que suportaven els romans més necessitats, va legislar exempcions per a pares i fills del 5% de l'impost sobre l'herència i va reduir el fiscus iudaicus, la taxa que pagaven anualment els jueus, a la dimensió que tenia quan va instituir-la Vespasià, és a dir, a aquells que practicaven obertament la religió jueva i seguien els seus costums ancestrals, abans, doncs, que Domicià n’ampliés el subjecte passiu.
En efecte, un sesterci d’oricalc, un aliatge de coure, zinc i plom, molt desgastat per l’ús, que es conserva en la Real Academia Galega, representa en l’anvers el bust llorejat de Nerva amb el seu nom i titulatura parcialment il·legibles i, en el revers, una palmera, les inicials SC i la inscripció, il·legible del tot, FISCI IVDACI CALLVMNIA SUBLATA, al·lusiva a l’abolició de l’ampliació, ara considerada maliciosa i il·legítima, de l’impost.
D’altra banda, ateses les dificultats econòmiques en què es trobava Itàlia i el volum de persones en situació de precarietat i necessitat amb dret a rebre els socors alimentaris de l'Estat, va distribuir terres per al conreu, a la prèvia compra de les quals va destinar 60 milions de sestercis, entre els ciutadans més pobres de la capital, mesura que era el camí més senzill per aconseguir d’entrada un augment de la producció i que hauria efectivament alleujat la pressió sobre els recursos a Roma si el seu mandat no hagués estat tan breu o si el seu successor hagués continuat aquesta política, cosa que no va fer.
Un veritable encert de Nerva seria nomenar curator aquarum, és a dir, responsable de la gestió i manteniment de l’abastiment i la xarxa de distribució d’aigua potable de Roma, un servei que s’havia organitzat en temps d’August, Sext Juli Frontí, nascut al voltant del 30 a la Gàl·lia Narbonesa. Frontí havia estat governador de Britània sota Vespasià i, després, procònsol a Àsia. Va escriure el Strategematon sobre ciència militar i alguns tractats d’agrimensura, però és la seva obra De aquaeductu la més important obra informativa que posseïm sobre enginyeria antiga. Hi descrivia la història i l’estat dels aqüeductes romans, incloent-hi les lleis relatives al seu ús i manteniment, i feia propostes per evitar les preses d’aigua fetes fraudulentament per particulars, que era una de les causes que es perdessin pel cap baix 400.000 m3 d’aigua... al dia!
També, com una nova mostra de la seva preocupació pel benestar del poble i/o per l’evitació d’aldarulls, com a instrument propagandístic per afermar-se en el tron, o per tot plegat, va concebre i iniciar la política d’assistència a la infància dels Alimenta, que –aquesta sí– hauria de ser impulsada i organitzada sistemàticament després de la seva mort. Consistia en l'atorgament per l’estat de crèdits perpetus a baix interès, generalment al 5%, als propietaris d'explotacions agràries, que a canvi havien de pagar cada any a la hisenda municipal de les ciutats beneficiades pel sistema, que arribarien a ser una cinquantena ja en temps de Trajà, els interessos meritats per aquest crèdit, que es destinaven al manteniment dels nens (fins als 18 anys) i nenes (fins als 14) que eren fills dels cives romani –i només d’aquests, els ciutadans lliures, generalment plebeus–, més desafavorits.
I, parlant de propaganda i de fer-se notar, va canviar el nom i la titulatura de diverses obres iniciades sota el regnat del seu predecessor, com uns enormes graners, els Horrea Nervae, en què emmagatzemar l’annona, bàsicament el bé de Déu de blat i també d’oli que lliuraven les províncies en concepte d’impost en espècie, destinat a la seva distribució gratuïta a la plebs (empadronada) de Roma, incloent-hi la guàrdia pretoriana; fins i tot d’obres acabades o a punt d’enllestir, com el Fòrum Transitori, en endavant Fòrum de Nerva; va ordenar la rehabilitació del Colosseu, danyat per una inundació del Tíber, i múltiples obres de reparació viària de les carreteres de l’imperi que facilitaven el trànsit de persones (en especial soldats) i mercaderies, i que de passada li van permetre reemplaçar molts dels textos de les inscripcions a les pedres mil·liars que feien referència a l’últim Flavi, per uns de nous referents a ell mateix.
Un exemple interessant i no gaire conegut d’aquesta pretensió d’esborrar aleshores Domicià de la història, el constitueix l'estàtua eqüestre de bronze trobada el 1968 al santuari dels Augustals (una associació religiosa dedicada al culte dels sobirans que havien estat deïficats), de Misenum, a l’extrem nord-occidental de la badia de Nàpols. L'estàtua, que inicialment representava aquest emperador muntat en un cavall encabritat, rampant, en algun moment després que Nerva vestís la porpra va ser reconvertida per l’expeditiu sistema de substituir el cap del personatge pel del nou amo i allà va, que trona. Sols la iconografia de l'armadura ha permès d’esbrinar a quin personatge representava l'obra primitiva.
El cas és que, d’avui per demà, els dispendis probablement poc qüestionables fets per Nerva van suposar una gran càrrega per al tresor i, davant les dificultats financeres, ordenaria la formació d'una comissió especial amb la missió de reduir dràsticament la despesa i exercir un major control sobre el pressupost. De manera que se suprimirien la majoria de les despeses supèrflues, incloent-hi festivals i sacrificis religiosos i també jocs públics i curses de carros, augmentant amb això darrer, ni que fos una miqueta, la curta esperança de vida de gladiadors, aurigues i cavalls amb pedigrí.
A finals d’octubre del 97, va pujar al temple de Júpiter Capitolí a celebrar-hi una cerimònia d’agraïment per unes operacions de mínima importància contra tribus sueves a la llunyana Pannònia, unes operacions “conduïdes” per ell, que en qüestions militars baixava de la figuera, però que li van valer el títol de Germànic sense cap fonament. I, al final de la cerimònia, el cop d’efecte: l’anunci que adoptava el prestigiós general de carrera Marc Ulpi Trajà, originari d’Itàlica, una antiga ciutat propera a l’actual Sevilla, la Sultana, comandant dels exèrcits que actuaven a la Germània Superior, per tal que el succeís.
Fa tot l’efecte que aquesta designació, com la posterior concessió a Trajà del títol de cèsar i la seva associació al govern, més que a la voluntat i clarividència de Nerva, responia a les pressions dels militars perquè escollís algú afí als seus interessos i, possiblement també, a les del nodrit grup de senadors de procedència hispana que, culminat un llarg procés de mobilitat vertical, s’asseien al Senat. Aquests, fossin descendents de les elits indígenes romanitzades o bé d’itàlics que s’hi havien establert, formaven ja un veritable lobby.
El 27 de gener del 98, a la vil·la dels jardins de Sal·lusti on, com he dit més amunt, residia des del seu nomenament, Nerva moria en estranyes circumstàncies, ja que estranyes eren per a un emperador, com hem tingut ocasió de comprovar, les de morir per causes naturals, en el seu cas concret poc després de patir un vessament cerebral durant una audiència privada. Tres setmanes després de la seva hora fatal, per disposició de Trajà, el mausoleu d'August en rebia les distingides cendres, que serien les últimes a trobar-hi allotjament. Va ser convertit en déu l’any 100.
