Principat. Dinastia dels Severs
Mort Septimi Sever, entrava en vigor un pacte anterior en virtut del qual havien de governar juntament Bassià, que passaria a la història amb el malnom de Caracal·la, que era com s’anomenava una capa amb caputxa d’origen gal (carcallus), més curta que la que ell feia servir sovint, que arribava als turmells, i son germà Geta, i coemperadors van ser proclamats per l’exèrcit. Però el primer, nat a Lió l’any 188, un jove baix i corpulent, deliberadament groller, rampellut i voluble, no estava disposat a compartir el tron i menys amb algú amb qui estava en desacord en tot o quasi tot.
Des de la fi de l’anterior regnat, l’activitat militar a Britànnia havia anat de baixa fins a consistir sols en alguna escaramussa. Convenia, doncs, fer alguna cosa per acabar-la d’una vegada, va pensar Caracal·la, i fer-se creditor al títol de Britànic: va pactar la pau i crear un protectorat al sud d’Escòcia que funcionés com a coixí. I tant els nou “protegits” –els ocupats– com els nadius de més al nord, s’hi van conformar donant amb això via lliure a la sortida del país del gruix de l’exèrcit romà i al replegament rere el mur d’Adrià de les tropes de vigilància i defensa que es quedaven.
A finals de desembre d’aquell mateix 211, a Roma, Caracal·la va convèncer Júlia Domna, l’exemperadriu vídua, que fes de mitjancera entre ell i son germà i els convidés al seu palau per reconciliar-se i deixar de patir per qui desposseiria primer l’altre del tron. Geta va tenir la idea poc brillant d’acceptar aquesta proposició i, quan hi va entrar tot sol, a un senyal del gran, de sang tan freda com una serp de cascavell, uns sicaris se li van llançar al damunt i el van apunyalar davant els ulls horroritzats de la mare de tots dos, als braços de la qual, amb vint-i-dos anys, va fer el darrer badall.
A continuació, l’assassí faria callar les murmuracions dels pretorians amb un donatiu sucós a cadascun d’ells i apujaria el salari dels soldats cosa d’un 50 per cent. Permetria a més que es deïfiqués el mort, i faria córrer la brama que Geta l’havia volgut escabetxar i que, gràcies a la inestimable protecció dels déus, l’espasa criminal de son germà havia girat enviant-lo a ell a l’altre barri, fet miraculós que el va dur a consagrar l’arma al déu grecoegipci Serapis, el seu favorit, de qui pretendria ser fill o germà.
Ara bé, la por a la venjança dels partidaris de Geta, que eren molts, el van decidir a fer liquidar Fadil·la, germana d’Ànnia Lucil·la i de Còmmode; també Plautil·la i la seva filla, exiliades com ja vam veure, de primer a Sicília i després a Lipari, una illeta al nord de l’altra, que van ser estrangulades i, posats a fer i sense un què diran, a degollar uns vint mil seguidors de son germà, parents, simpatitzants, coneguts i saludats, homes i dones indistintament. Al jurista Papinià, en canvi, que havia estat el seu preceptor i es negaria a justificar davant el Senat el fratricidi que havia comès, el va fer decapitar, però al seu davant. (Demostra que era home primmirat que en aquesta ocasió renyés el botxí per fer servir una destral en comptes d’una espasa, més noble i apropiada per executar-lo.)
Ni tot això, ni condemnar a mort quatre verges vestals que havien perdut la virginitat (una de les quals, Clòdia Laeta, violada per ell mateix), no li faria guanyar-se precisament l’estimació de la majoria dels ciutadans. I és de suposar que tampoc la de Júlia la filòsofa. Però ella, a qui no se li va permetre ni en privat vessar una llàgrima pel fill a qui havien tret les tripes, tenia una bona raó per resignar-s’hi i donar suport públic a la innocència de Caracal·la: continuar jugant un paper destacat en la cort i apuntant decisions sobre afers d’estat a l’oïda de l’emperador que quedava. Després d’aquests fets, segons Herodià o la Historiae Augustae, hauria contret matrimoni amb el fratricida:
Interessa saber de quina manera diuen que es va celebrar el matrimoni amb la seva mare Júlia. Diuen que un dia que aquesta bellíssima dona es va presentar gairebé nua del tot, fent veure que es tractava d’una distracció, Antoní [Caracal·la] li va dir: “Et voldria si fos lícit”, i ella li va replicar: “Si tu vols, és lícit. O per ventura no saps que ets emperador, i que tu dones les lleis i no les reps?”. En escoltar això, la seva passió desordenada es va veure impulsada a cometre el crim i va celebrar unes noces que ell més que ningú hauria d’haver prohibit, si hagués estat conscient que era ell a qui li competia legislar. [La] va prendre doncs, com a esposa [...] i va sumar al seu fratricidi un incest, ja que es va unir en matrimoni amb aquella el fill de la qual havia assassinat poc abans.
No deixa de ser curiós que més que pel fratricidi i la matança que el va seguir, Caracal·la sigui famós per haver estès d’un cop de ploma, l’11 de juliol del 212, la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’Imperi, uns 30 milions de persones, excloent-ne tan sols els dediticii: els estrangers nascuts en llibertat que havien perdut els seus drets per formar part d’una ciutat rendida a Roma sense condicions i també els lliberts afranquits de la condició d’esclau havent estat castigats en el passat per algun delicte. Notem, però, que la ciutadania distava de fer iguals tots els cives i, així, entre els membres de l'anomenada aristocràcia senatorial i també, per sota d’ells, entre els cavallers, o equites –terratinents, comerciants i empresaris rics, banquers, integrants d'elits locals un cop naturalitzats...–, i els ciutadans romans “de peu”, nous o vells, continuaria havent notables diferències d’estatus. I és que no era aquesta la finalitat.
A part de la funció propagandística, al darrere de la promulgació de la Constitutio Antoniniana, que així s’anomenava l’edicte, hi havia la necessitat d’incrementar els ingressos de l’Imperi, que s’aconseguia augmentant el nombre de contribuents, fins aleshores limitat als habitants d’Itàlia i un selecte grup dels de províncies, si és que no se n’escapolien negant ser ciutadans, i apujant la tributació sobre l’afranquiment d’esclaus o les herències al 5 i al 10 per cent, respectivament. Més endavant, consumit el tresor de Sever en fastuosos banquets i en regals a joglars, a comediants i a gladiadors, amb el mateix objectiu i guiat per la màxima “diners, diners, que consells no atipen!”, o alguna altra de semblant, va fer fabricar i posar en circulació moneda de plata i or de baixa llei.
Poc temps després de la promulgació de l’edicte dels trons, sortiria de la capital, on la població no el tenia en gaire estima arran de les execucions massives, per no tornar-hi mai més. Abans, però, de partir a la seva primera destinació, el front germànic, deixaria al seu darrere un Consilium Principis, organisme compost per alts funcionaris i juristes destacats, al front del qual hi posaria sa mare Júlia i que de fet gestionaria els afers d’estat suplantant bona part de les funcions senatorials, que ja eren poca cosa més que les funcions dels socis del club més exclusiu i cosmopolita de Roma. Adoptaria, d’altra banda, el títol de Magnus Imperator, epítet el de Magnus que traslluïa la seva identificació amb Alexandre el Gran.
Durant aquesta i les següents campanyes, a l’encalç de la glòria militar, confraternitzaria amb els seus legionaris, ajudant-los en les tasques més modestes i deixaria de banda tot luxe arribant, segons algunes fonts, a moldre el propi blat i coure’l en forma de pa pla tal com feien ells, mentre el seu bust de metall treballat, que l’imaginifer passejava amunt i avall, no collia una palla del terra.
És cert que en les seves cartes al Senat s’atribuïa el lideratge de diverses campanyes victorioses contra les tribus germàniques dels cats i els alamans i és de notar, encara que això no ho escrivís, que algunes de les dones dels primers, fetes presoneres i veient-se posades a la venda, es van matar juntament amb els seus fills, fet que, acostumat a l’obediència cega dels seus súbdits, no el devia deixar de sorprendre. Però pel que fa a aquestes victòries, els rumors apuntaven que es devien més que res al fet de pagar esplèndidament amb or del bo la rendició dels seus adversaris. En qualsevol cas, se li ha de reconèixer que va aconseguir uns anys de calma a les fronteres del nord de l’Imperi.
D’allà va passar a la Dàcia, on els seus generals van vèncer els gots i els getes que havien atacat els invassors. Helvi Pèrtinax, fill de l’emperador del mateix cognomen, va gosar dir aleshores que Caracal·la es mereixia el títol de Gètic per una doble raó. El sentit de la broma era obvi: les raons eren dues perquè havia vençut els getes i perquè havia assassinat Geta. I prova que l’humor ja era perillós molt abans d’estar en el punt de mira de la justícia espanyola, més delicada que ungla d’ase, és que Pèrtinax júnior va pagar l’acudit amb la vida.
Travessaria aleshores Macedònia, la pàtria del seu ídol adorat, de qui es va enderiar a adoptar la indumentària i les armes, arribant a inclinar el cap com ell cap a l’espatlla esquerra (l’heroi havia patit, com és sabut, d’un empipador torticoli congènit). I per si la identificació no era encara total, va organitzar un cos d’exèrcit per l’estil de la falange, la formació d’infanteria amb què el macedoni havia conquerit l’imperi persa, equipant-la amb les armes que feien servir aquells guerrers segles enrere, i una divisió d’elefants.
Era la primavera del 214 quan va creuar l’Hel·lespont (els Dardanels) i desembarcar al nord-oest d’Anatòlia per plantar-se sense pèrdua de temps a Troia, o Ilium com també era coneguda la ciutat, on es va enardir amb la glòria d’Aquil·les. Li consagraria una estàtua, organitzaria desfilades militars entorn de la suposada tomba del mític guerrer i li oferiria sacrificis. I per tal de plorar a llàgrima viva, com narra en vers la Ilíada que ho va fer Aquil·les, la mort del seu amic i amant Pàtrocle (o, segons uns altres, com Alexandre la d’Hefestió), va enverinar el seu favorit Fest, un llibert, i va celebrar en obsequi seu uns solemníssims funerals.
La tardor del 215, havent passat a Egipte, un selecte pomell de prohoms locals li va donar la benvinguda a l’entrada d’Alexandria, ciutat a l’interior de la qual, explica Herodià, l’esperaven arreu «instruments musicals de tota mena [...], núvols de perfum i encens [que] proporcionaven una olor agradable als carrers, i es va honorar l'emperador amb processons de torxes i pluges de flors». Però ben aviat rebria també les crítiques d’uns quants estudiosos per tallar la subvenció estatal a la institució de la qual rebien la paga, el Museion de la ciutat, fundat el segle III aC, que incloïa la prestigiosa Biblioteca, i de totes bandes, burles per tema tan pelut com l’assassinat de Geta “en defensa pròpia”. No cal dir que a Caracal·la res d’això li va fer gaire gràcia, de manera que va convidar els notables locals –els mateixos si fa no fa que l’havien sortit a rebre feia quatre dies– a un esplèndid banquet, al terme del qual els faria passar a degolla.
I per acabar-ho d’adobar, afirma Cassi Dió que
havent disposat tot el seu exèrcit, va entrar a la ciutat després de notificar a tots els habitants que s’estiguessin tancats a casa i va ocupar els carrers i els terrats. I, passant per alt els detalls de les calamitats que van esdevenir després a la infortunada ciutat, direm que hi va massacrar tantes persones que ni tan sols va gosar explicar res sobre el seu nombre, sinó que va escriure al Senat que no era d’interès quants o qui eren els morts, ja que tots ells havien merescut patir aquella sort. Dels béns que hi havia a la ciutat, una part va ser saquejada i una altra part destruïda.
L’estiu del 216, mentre Caracal·la es dirigia a Pàrtia, que vivia un greu conflicte intern (situació, per tant, que pintava bé per a Roma), a la metròpoli s’inauguraven al turó de l’Aventí les colossals termes Antoninianes, com se les va anomenar, que havia ordenat construir abans d’abandonar la ciutat i que es consideren un dels pocs mèrits del seu regnat. I és que no es tractava sols de l’edifici principal, un quadrilàter envoltat per majestuosos pòrtics coberts i un extens jardí, amb les seves sales amb les piscines de rigor per a banys freds –aquesta descoberta i circumdada per una galeria en alt per als espectadors–, tebis i calents, més el sudatorium, vestuaris i sales de massatges i d’oli i per fer exercici. I el seu soterrani amb els forns de llenya per escalfar l’aigua i les instal·lacions per distribuir-la i evacuar-la, magatzems, cambres de servei i un santuari dedicat a Mitra que, com tots, recreava la gruta on va néixer el déu un 25 de desembre. Entre el cos central de fàbrica i el recinte exterior hi havia un estadi, acadèmies, petites exedres per a esbargiment de filòsofs i poetes i dues biblioteques. Un vertader complex de lleure.
En ruta cap a la Pàrtia, va establir el quarter d’hivern a Nicomèdia (prop de l’actual Esmirna), on s’entrenaria la falange i on, fan incondicional de mags i prestidigitadors, honoraria Apol·loni de Tiana, el mag i miracler famós de qui vaig parlar a Vespasià, erigint-li un santuari. L’any següent, a la frontera amb Pàrtia, va descobrir que la situació no era tan favorable a Roma com ho havia estat, acabada pràcticament la guerra civil que havia enfrontat el rei Vologès VI amb son germà petit Artaban V, qui dominava ja una bona part del territori. Aleshores, Caracal·la va optar per demanar en matrimoni una de les filles d’Artaban, que s’hi va negar preveient que, amb la mà de la filla, aquell paio se li emportaria el regne.
No cal dir que la negativa el va sulfurar i ben aviat s’endinsaria amb les seves tropes en territori enemic ocupant Arbela a l’assalt i devastant la província d’Adiabene, on faria executar tots els nobles que van ser fets presoners –no pas Artaban, escàpol–, sense que gosés barrar-li el pas cap exèrcit enemic, i com que no venia d’un pam va devastar també el regne vassall dels parts, Atropatene (actual Azerbaidjan, l’independent i l’iranià). “Victòries” aquestes per les quals el Senat li va afegir als sobrenoms honorífics de Britànic, Germànic i Gètic, el de Pàrtic, i li va concedir els honors del triomf.
El 8 d’abril del 217, l’emperador havia sortit d’Edessa, escortat per pretorians que comandava el prefecte Marc Opel·li Macrí, que gaudia de la seva confiança, de camí a Carres (avui Harran, al sud-est de Turquia), una estratègica ciutat on volia conèixer el santuari del déu lunar Sin. Però havia començat a córrer la brama –a partir, segons la tradició, de la predicció d’un endeví–, que Macrí ambicionava el tron i ell, comprenent que això posava en perill la pròpia vida, va comprar Juli Marcial, un oficial dels pretorians, ressentit perquè no se l’havia ascendit a centurió, perquè segués la vida de Caracal·la, cosa que va fer mentre aquest es disposava a canviar l’aigua de les imperials olives. Els horroritzats companys de Marcial, llavors, no van dubtar a deixar-lo sec.
Tres dies després, de tornada a Edessa, l’exèrcit aclamava Macrí.
