Car i els seus cadells, Carí i Numerià
Marc Aureli Car va venir al món vers l’any 224, fos a Narbona, capital de la Gàl·lia Narbonesa, o a la ciutat dàlmata de Narona, separada d’aquella només per una b i cosa d’un miler de km, si és que no va ser a Mediolanum (Milà) o a Roma mateix. El fet cert és que va néixer: en això, tothom hi està d’acord.
També envolta un nimbe de dubtes el quan i el com del seu ascens al tron, després d’haver estat senador i ocupat diversos càrrecs civils i militars abans de ser nomenat prefecte del pretori per Probe i acompanyar-lo durant les seves campanyes militars a les fronteres. La versió que pot tenir més números d’ajustar-se a la realitat és la que afirma que, trobant-se a Sírmium es va assabentar de la mort de l’august, fent-li saber tot seguit al Senat per carta, arrogant i autoritari, que per voluntat de l'exèrcit ell mateix esdevenia emperador. La confirmació protocol·lària del càrrec –que, morts i enterrats els principis republicans, no havia demanat– la rebria també per carta tot i que, per ell, se la podien confitar.
A finals d’aquell any 282 després de nomenar cèsars i princeps iuventutis els seus fills mascles, Carí –el gran– i Numerià (la filla, Paulina, era poc menys que un zero a l’esquerra), va enviar Carí a Roma encomanant-li que es fes càrrec dels assumptes de les províncies occidentals, mentre ell mateix decidia portar a la pràctica l’expedició contra els perses que preparava Probe i endur-se amb ell Numerià, malaltís i més interessat en les belles arts i la literatura que en les armes.
Abans, però, a la frontera del Danubi, pare i fill van haver de combatre sàrmates i quades que, engrescats pel decés de l’anterior Número U, amenaçaven d’envair la costa oriental de la mar Adriàtica i arribar potser a Tràcia i l’Hel·lespont i qui sap si a Itàlia i tot. El cas és que en molt poc temps, amb implacable ferocitat, els van fer retrocedir a excepció dels morts, que van quedar sobre el terreny, i els presoners –10.000 i 16.000 respectivament, segons les fonts– i, un cop controlada la situació, es van posar en camí de nou.
Era un bon moment des del punt de vista dels romans. Com que Ormazd, germà del rei sassànida i governador de les províncies orientals d’aquell imperi, pretenia convertir-les en un regne independent sota la seva l'autoritat, Bahram II es trobava en campanya contra els revoltats a la regió històrica del Sakastan (Sistan), dividida avui entre els actuals Iran i Afganistan, de manera que no va poder reunir aquesta vegada tropes capaces de fer front a l’altra punta dels seus dominis a l’exèrcit de Car quan aquest va travessar l’Eufrates. I aprofitant l’avinentesa els romans van fer fora els perses de Mesopotàmia i, sense gaires dificultats, van prendre Selèucia i, travessat el Tigris, Ctesifont.
Conquerida la capital, Car, que es va fer creditor al títol de Persicus Maximus, va resoldre continuar endinsant-se en territori sassànida amb la intenció d’esborrar del mapa definitivament un enemic que havia estat tan perillós per a Roma, segurament l’únic dels molts que la van desafiar que va arribar a tenir pel seu igual. Havent rebutjat, sense considerar-les, les propostes de pau de Bahram II (es diu que descobrint-se el cap davant els emissaris perses els va assegurar que, en cas que no reconeguessin la sobirania de Roma sobre Mesopotàmia, tenia la intenció de deixar-la com el seu crani: pelat del tot), es disposava a dirigir-se a la serralada del Zagros, que corre paral·lela si fa no fa al Tigris, per travessar-la i caure com una allau sobre l’immens altiplà iranià, quan inesperadament va deixar de respirar.
Les circumstàncies que van envoltar el funest episodi són, com veureu, tan misterioses com contradictòries les versions que se’ns en donen: aquí voldria jo veure Carles Porta posant llum a la foscor. Sembla que a primers d’agost del 283 Car es trobava postrat a la tenda del campament construït a la rodalia de Ctesifont, a causa d'una malaltia no especificada, quan va esclatar una violenta tempesta. Una obscuritat estranya, acompanyada de llamps i trons i el furient batre de la pluja, es va ensenyorir del campament. De sobte, es va alçar una clamor: l'emperador era mort! ¿L’havia fulminat un llamp dins la seva tenda, com afirmen els historiadors Víctor i Fest?
Segons la versió de la Historiae Augustae, arran de la mort de Car el secretari imperial Juni Calpurni lliuraria una carta al prefecte de Roma que, entre altres coses, deia que
a aquests fets, es va sumar la circumstància que els cubicularii de Car [els servidors a les seves ordres immediates], afligits per la seva mort, en van incendiar la tenda. Per això ràpidament va córrer la brama que l'emperador havia estat fulminat per un llamp quan, pel que podem saber, hi ha constància que va morir per una malaltia.
Esclar que si la tenda de l'emperador va ser realment cremada per mà humana i un fos malpensat –que no ho és ni mica ni gens–, hi podria veure una manera dràstica de destruir les proves que incriminessin possibles assassins. I és d'assassins que parla una teoria tardana segons la qual, aprofitant la confusió, va ser liquidat per membres de la seva guàrdia personal, entre ells el seu prefecte del pretori, Arri Àper, sogre per cert del cèsar Numerià. És de doldre, però, que no detalli les raons per fer-ho.
Quan son pare va deixar enrere el món dels vius, Carí, que era a Germània, va marxar cap a Roma per fer que el Senat els reconegués, a ell i son germà, com a nous emperadors. I el Senat encara faria més: en venjança per haver estat menyspreat per la prepotència de Car, el va condemnar a no haver existit mai (damnatio memoriae).
Per la seva banda, Numerià es veu que pretenia continuar amb l'expedició en què estava embarcat i ampliar els territoris conquerits als perses, però atès que l’exèrcit es negava a avançar en raó d’un oracle que hauria establert el riu Tigris com a límit oriental màxim de l'Imperi (per això l’hipotètic llamp de Car es devia interpretar com un clar senyal d’ira divina), va abandonar la idea. L'exèrcit, doncs, es replegaria ordenadament cap a l’oest amb destinació a Tràcia mentre Bahram, esclafada la rebel·lió d’Ormazd i imposada la seva autoritat a la regió del Sakastan, hi deixava son fill Bahram júnior com a governador i es disposava a recuperar Mesopotàmia.
Cap al març del 284, els romans en retirada, com cargols sense l’estímul de cap fulla d’enciam, només havien arribat fins a Èmesa (província de Síria). Sembla que devia ser quan Numerià deixava aquesta ciutat per continuar viatge, o molt poc després, que va contreure una greu infecció als ulls –tracoma?– i, per recomanació del seu sogre, va decidir de viatjar en un carruatge tancat, protegit de la radiació solar i del vent fort del desert i inaccessible a tothom tret del mateix Àper, que va informar els soldats de la voluntat del nou august (que casualment era també la seva).
Travessada l’Àsia Menor de sud a nord, al novembre el seguici imperial va arribar a Bitínia, a la costa de la mar Negra i aquí, a pocs kilòmetres ja de Nicomèdia, la capital, la forta ferum que emanava del vehicle va fer que algú gosés descórrer les cortines i mirar dins només per trobar-hi una macabra moixama en estat avançat de descomposició. No va costar gaire lligar caps: Àper havia estat el responsable de la mort i de l’ocultació del cos rere les cortines per tenir temps de fer els arranjaments que li garantissin la corona.
De seguida els soldats van proclamar emperador el cap de la cavalleria de la guàrdia pretoriana, el dàlmata Diocles, dignitat que es va complaure a assumir amb el nom de Dioclecià, que sonava més llatí, en un acte de rebel·lia contra l'emperador legítim, Carí, que dissortadament per a ell era molt lluny, a Britànnia.
Aleshores van aixecar una tribuna davant la qual es van alinear i des d’on ell els anava a adreçar el seu primer discurs. Però els soldats exigien de saber què havia passat exactament amb Numerià i com era que no se n'havia adonat de res. Diocles va anar per feina: de primer va invocar el Sol Invictus, de qui era devot, com a testimoni de la pròpia innocència i, tot seguit, com que tenia a prop Àper, carregat de cadenes, que esperava ser jutjat, el va traspassar amb la gladius cridant: “Aquest és l'assassí de Numerià!” I santes pasqües. (Una curiosa llegenda està vinculada a Àper, segons la qual Dioclecià el va matar per pròpia mà perquè anys enrere, a la Gàl·lia, una druida li havia profetitzat que es convertiria en emperador el dia que matés un senglar, aper en llatí.)
L'agost del 283, quan son pare va morir, Carí, que acceptava compartir la porpra imperial amb Numerià, es trobava a Germània combatent contra els quades, amb tanta eficàcia que es van veure forçats a emigrar cap a l’est, una campanya al terme de la qual es va posar en marxa cap a Roma per passar-hi l'hivern i rebre el títol de Germanicus Maximus. A finals del 284 va partir amb una expedició a Britànnia per sufocar alguna revolta i crida l’atenció que, a més d’aguerrits combatents, es fes acompanyar pel llorejat poeta Marc Aureli Olimpi Nemesià, també anomenat Aurelius Carthaginiensis, que devia acabar de compondre el seu poema didàctic sobre caça, els Cynegetica, dedicat als dos emperadors germans.
Perquè no faltés cap ingredient al còctel, d’uns anys ençà s’havia anat formant a la Gàl·lia rural un moviment insurgent compost, sembla, per colons de grans hisendes i camperols sense terra, oprimits i asfixiats per la misèria, amb el suport accessori d’esclaus fugitius, marginats socials i desertors, que van rebre el nom local de bagaudes (terme celta per guerrers) i que com dirà l’escriptor i teòleg Salvià (segle V), referint-se als de la seva època, «prefereixen viure lliures sota una aparença d’esclavatge que no pas ser esclaus sota una aparença de llibertat». El cas és que ja havien cremat alguna gran hisenda i assaltat algunes caravanes sense, però, que això fos prou de moment per cridar l’atenció i les armes de l’autoritat imperial. Encara.
Si després de la mort de Numerià i malgrat la successió dinàstica de Carí, l'exèrcit oriental va proclamar emperador Diocles, altres individus que pixaven alt van intentar encasquetar-se la corona. Un d’ells, a Itàlia, va ser el prefecte del pretori Sabí Julià. El motí va requerir la intervenció de l’emperador, que va venir des de Britànnia a tota pastilla per fer front a la rebel·lió i va derrotar els revoltats a començament del 285, al nord d’Itàlia, possiblement prop de Verona.
Un altre Julià, Marc Aureli –tot i que hi ha algun historiador malfixat que sosté que es tracta de la mateixa persona–, corrector de la província de Venècia i Ístria, que en aquella època tenia les dues Pannònies sota el seu control, iniciaria un motí a les províncies del Danubi, declarant-se emperador i prometent la llibertat als seus súbdits, a més de fer encunyar moneda des de la ciutat de Síscia, a l’actual Croàcia, fins que va ser també derrotat i mort per les tropes imperials.
Qui diria que Carí encara hauria trobat estones per cometre excessos i maldats amb tant anar amunt i avall com un poal de pou, oi? Doncs d’això l’acusa l’autor de la Historiae Augustae, segons el qual hauria fet matar el seu prefecte del pretori, desconegut, i hauria estat
el llibertí més gran dels homes, el més desvergonyit dels adúlters i dels corruptors del jovent [...]; va fer prefecte de la Ciutat un dels seus cancellers [l’oficial que feia guàrdia davant el cancell que tancava l’accés al dormitori o la tenda de campanya de l’emperador i] en el seu lloc va nomenar un antic alcavot anomenat Macronià [i] va dur la infàmia fins a prostituir-se ell mateix. [...] Es va casar successivament amb nou dones, i va repudiar-ne moltes mentre estaven prenyades. Va omplir el palau de pantomims, putes, cantaires i alcavots [...] Portava pedres precioses a les sabates. No feia servir fermalls sense perles i el seu baldric sovint estava també cobert de pedreria.
A tants segles de distància és pelut esbrinar què hi pot haver de cert en aquestes afirmacions, potser basades en la propaganda antiCarí de Dioclecià. En qualsevol cas, de tantes dones que es diu que van passar pel seu lectus genialis, guarnit amb flors de safrà i jacints, només ens ha pervingut –i perquè apareix en algunes monedes– el nom de la legítima, Màgnia Úrbica.
En canvi, del que no hi ha dubte és que Dioclecià, un cop proclamat emperador, tot i presentar-se com el recte venjador de Numerià, va marxar a l’oest per combatre son germà. A destacar que amb ell i el seu exèrcit viatjava el destacat militar i futur emperador que es coneixeria com a Constanci Clor, pare al seu torn d’un altre emperador, Constantí el Gran, el superheroi de l’historiador Eusebi de Cesarea (el mateix que va “trobar” i transcriure al grec una suposada carta del rei d’Osroene, Abgar V d’Edessa, a Jesús i, compte!, la carta de resposta).
Els exèrcits oriental i occidental, que es buscaven, toparien al juliol del 285 prop dels límits fronterers dels dominis de Carí, a Mèsia, a la vall del riu Margus, actual riu Morava, i a la rodalia del poblet del mateix nom, avui Orasjea Sredereva (Sèrbia). Si bé no es coneixen les circumstàncies exactes de la batalla, sembla que d’entrada l’avantatge estava de part de les legions europees fins al punt que Dioclecià va arribar a desesperar de la corona i de la vida, quan les coses van donar un tomb.
Aquest punt d’inflexió l’atribueix algun relat al fet que Carí, a les portes ja de la victòria, fos assassinat per un tribú la dona del qual s’hauria endut a l’hort («Mucho me deleito y gusto / de quitar, Celio, el honor / a una mujer casta y noble / y virtuosa, y al doble / si es mujer de senador», li fa dir a Carí Lope de Vega a Lo fingido verdadero). Algun altre relat en culpa Aristòbul, prefecte del pretori de l’emperador legítim, perquè l’hauria abandonat amb les seves tropes per passar-se al bàndol contrari. És probable que en aquest cas, Carí morís a mans d'algun dels seus oficials mateixos. Prou es veu que no saben gaire on són ni l’hora que és.
Ara: en cas que Aristòbul fes efectivament el paper de Judes, Dioclecià no el va pagar amb trenta monedes sinó que el mantindria en el càrrec i l’admetria entre els seus homes de confiança. Esclar que, al cap i a la fi, ja tenia l’Imperi a la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada