La lepra i la Bíblia

Foto: Paula Bronstein/Getty Images

 

 

 

Dels dos personatges imaginaris de la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,20), a l’únic que té nom, Llàtzer, se’l caracteritza com a un pobre captaire amb el cos ple de nafres que menjava les molles que queien de la taula de l’altre. Del mateix nom és el germà de Marta i Maria, Llàtzer de Betània, subjecte passiu d'un dels grans miracles de Jesús, el de la seva resurrecció quan ja feia quatre dies que era a la tomba (Jn 11,41-44). Doncs bé, de la gradual unificació d’aquests dos Llàtzers diferents a conseqüència d’una mala lectura del Nou Testament en va resultar amb el temps un de sol i el seu tret distintiu seria patir de lepra, per assimilació de les nafres del primer a aquesta malaltia crònica i progressiva: «la pitjor malaltia, filla de la mort, [que] podreix la pell i els membres» (Jb 18,13).

El nom d’aquest Llàtzer refós, popularment considerat sant, es va perpetuar en segles posteriors gràcies a expressions com mal de sant Llàtzer ‘lepra’ o fet un sant Llàtzer ‘nafrat, esparracat, miserable...’, i a l’existència des de finals del segle XI de l'Orde Militar i Hospitaler de Sant Llàtzer de Jerusalem, que s'encarregava de tenir cura (signifiqui això el que signifiqui) dels leprosos a Terra Santa a més de lluitar contra els musulmans. Estesos després per Europa, fundarien monestirs que funcionaven si més no en part com a llatzerets.

Llatzeret és una paraula que té una doble filiació bíblica. «A primera vista sembla derivat de Llàtzer, i realment aquest nom deu haver influït en la forma del català llatzeret i del castellà lazareto; però és més probable que el vertader origen sia el topònim Natzaret» (1), si bé no pas directament, cal afegir, sinó a partir del nom de l’illa veneciana de Santa Maria de Natzaret, on es va construir el 1423 la més antiga institució d’aïllament i observació per als malalts infecciosos o sospitosos de ser-ho, com ho eren tots els tripulants dels vaixells que arribaven a la ciutat i que hi havien de passar la quarantena. (I, per cert, el fet que l’aïllament hagués de durar 40 dies i no pas 35 o 50, segurament es deu, com tantes altres coses, a la Bíblia: són justament els dies que va estar-se Moisès al Sinaí sense menjar ni beure [Èx 34,28] i també els que va durar el dejuni de Jesús al desert [Mt 4,2].)

(1) Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear, ↑ llatzeret: https://dcvb.iec.cat/

La primera leproseria d’Espanya va ser la de Barcelona, l’Hospital dels Malalts Mesells o de santa Margarida, fet construir en la segona meitat del segle XII pel bisbe Guillem de Torroja en una zona aleshores extramurs i sense urbanitzar, entre els actuals carrers del Carme i de l’Hospital –la plaça del Pedró, n’era el cementiri–. Un hospital que com tots els del seu gènere que vindrien després devia ser més aviat un centre de reclusió en condicions escassament salubres. Tres segles després, es va unir a l'Hospital de la Santa Creu sense deixar d’exercir les seves funcions d’acolliment dels malalts de lepra fins que el 1904 aquests van ser traslladats a una masia situada als afores d'Horta (llavors municipi independent de Sant Joan d'Horta): Can Masdéu.

Però què se’n feia d’aquests malalts abans de la creació dels llatzerets?

El tractament que en prescriu l’Antic Testament és el rebuig i l’exclusió: «El qui està malalt de lepra portarà els vestits esquinçats, la cabellera deslligada, es taparà la boca i anirà cridant: "Impur, impur!"» (Lv 13,45.) A continuació, se’l farà «fora del campament» amb l’obligació de restar aïllat (Lv 13,46), és a dir, d’esdevenir un mort en vida.

La mesura d’apartar el leprós de la societat es mantindrà gairebé inalterada fins a l'època de la Tercera Croada, finals del segle XII, i no cal dir que va ser d’aplicació als malalts pertanyents als estrats socials baixos, és a dir, a la immensa majoria de la població. El rei Balduí IV de Jerusalem (1161 - 1185), per exemple, que a vint anys, diu la Viquipèdia, ja «tenia el rostre completament desfigurat, era pràcticament cec i tenia braços i cames mutilats [... i] s'ocultava darrere d'una màscara d'argent», va regnar sense més problema onze anys fins a la seva mort.

El “tractament” general tenia dues modalitats: l’expulsió pura i simple («En un document rossellonès de 1157, mig en llatí, es parla [...] de l’expulsió que havien sofert els leprosos o mesells a Perpinyà» [2]), i la de confinament en lloc determinat (a Morella, al nord de Castelló, en temps anteriors a 1290 –aquest any una confraria de sant Llàtzer, fundada pels franciscans, va fer construir una leproseria amb la seva capella al costat de l'ermita de Santa Llúcia i Sant Llàtzer–, s'havia destinat una cova a recloure-hi els veïns afectats de lepra, «la cueva dels cagots, nombre con que se designaba en todas partes á los leprosos» [3]).

(2) Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, vol. V (1985), 4ª ed. 1993, ↑ mesell, p. 626.

(3) José Segura y Barreda, Morella y sus aldeas, Morella, F. Javier Soto, ed., 1868, vol. I, p. 406.

Efectivament, com a cagots (del basc kakote ‘ganxet’, diminutiu de kako ‘gancho’), s’anomenava els leprosos, entre altres motius sinònims com ara gafos i gafets en al·lusió igualment a la posició corbada, com de ganxo, que sovint adquirien per deformació òssia les mans i els peus d'aquests malalts. Ara: en certes contrades –Gascunya i, al sud del Pirineu, certes zones de Guipúscoa, Navarra i Osca–, també se’n deia així (agotak o cascarotak en euskera, agotes en castellà), dels que passaven per leprosos sense ser-ho o, si més no, per descendents de leprosos: com es diu per exemple en un document del Parlament de Bordeus, de 9 de juliol de 1723 (4), «de la raça de Giezi», expressió infamant amb què prohibia insultar ningú.

(4) Manfred Bambeck, «Gascon gésit(ain) "cagot, lépreux"», Revue de linguistique romane, vol. XXIV, núm. 93-94, gener-juny 1960, p. 99: https://www.e-periodica.ch/digbib/view?pid=rlr-001:1960:24::102#112

Giezi o Guiezi era un criat d’Eliseu, a qui el profeta va maleir com a càstig de la seva cobdícia i les seves mentides: «“La lepra de Naaman [general en cap de l’exèrcit arameu a qui Eliseu havia obrat el miracle de curar] se t'aferrarà a tu i a la teva descendència per sempre.” I Giezi va sortir de davant Eliseu ferit de lepra, blanc com la neu.» (2R 5,27.) Doncs bé, al marge que tornar-se «blanc com la neu» no és un tret clínic propi de la lepra i per tant devia ser una altra la malaltia que el va afectar (potser vitiligen), retinguem-ne la frase «se t'aferrarà a tu i a la teva descendència per sempre»: és la que ha autoritzat al llarg dels segles a parlar de la raça, és a dir, del llinatge sencer i “impur” de Giezi, gent tota ella maleïda i condemnada a la lepra per sempre, generació rere generació.

Esclar que la lepra, les mutilacions i deformacions de la qual tant d’horror causaven, no és hereditària i per tant la que afectava els suposats descendents havia de ser una malaltia d’ordre moral que no excloïa trets físics imaginaris com ara fer pudor i no tenir lòbul a les orelles, tot conseqüència del pecat del cap del llinatge, conforme a la creença comuna que el pecat era la causa de tots els mals que feien patir l’home tant a l'altre món com aquí baix i que suscitava contra ells l’odi virulent de la població: «S’hauria d’evitar que visquin, / haurien de ser crucificats. [...] / Ells estan tacats d’una lepra / que mai no es guarirà» (5).

(5) Francisque-Michel, Histoire des races maudites de la France et de l’Espagne, vol. II, París, A. Franck, lib-éd., 1847, p. 141.

Ells eren els (falsos) cagots, integrants per naixement d’una casta menyspreada i marginada, obligats a l’endogàmia més estricta, a residir en cases separades de la resta, exclosos de participar en festes i balls, i discriminats fins i tot a les esglésies, on només podien accedir a través de portetes especials i on tenien una pica baptismal específica i un lloc assignat –generalment al fons, en un buit sota el cor o l’escala–, els límits del qual no podien excedir: «El pobre Cagotet / amb por, / com és de raó, / se’n va a l’església, / ple de confusió. / Cagot, no cal que et vantis / de pujar a l’altar / o d’anar a la sagristia; / cagot, se’t farà col·locar / al lloc dels cagots» (6).

(6) Ibíd., p. 161. Tant aquest com l’anterior són fragments d’antigues cançons recollides al departament francès dels Pirineus Atlàntics, districte de Pau.

De manera gradual, les teories sobre els orígens, necessàriament perversos, de la casta dels cagots que en definitiva eren les que n’havien de justificar la segregació a què se’ls condemnava, més que succeir-se les unes a les altres es van anar acumulant. Així, no n’hi va haver prou a fer-los descendir de leprosos, sinó que amb el temps descendirien per torna:

a) de visigots –els ‘gots de l’oest’ que, havent creat al sud de la Gàl·lia el regne de Tolosa, s’hi van quedar després de ser vençuts i expulsats el segle VI pels francs de Clodoveu I, teoria sustentada en la falsa etimologia ca-got ‘gos got’–; b) de sarraïns –supervivents, a canvi de batejar-se, dels musulmans fets presoners pel franc Carles Martell el 732 a la batalla de Poitiers, que va aturar l’expansió de l’islam cap al nord d’Europa–; c) de criminals –delinqüents condemnats durant la Baixa Edat Mitjana (segles XI a XIV) que havien escapat a la justícia de la França feudal–; d) d’heretges –càtars fugits cap al Pirineu de la croada albigesa del primer quart del segle XIII i la repressió subsegüent, forçats més endavant a convertir-se–.

Aquesta darrera teoria és curiosament la que farien seva els cagots de Navarra en un document que van enviar al Papa Lleó X el 1513 en què demanaven un tracte d’igualtat quant a l’administració dels sagraments i els actes de culte i la prohibició que se’ls anomenés agotes, cosa que se’ls va concedir... sobre el paper. Que el paper fos una butlla apostòlica no va impedir que la major part del clergat local fes orelles de marxant. Cent quaranta anys després, dos delegats dels cagots de la vall de Baztan iniciaven un procés davant el Tribunal eclesiàstic de Pamplona per tal d’aconseguir l’execució d’aquella butlla i d’altres, sempre favorables a ells, que es va tancar el 1654 acceptant les seves peticions (7). Tot i això, els habitants de l’últim reducte dels cagots al sud del Pirineu, el barri de Bozate del poble d'Arizkun, a Baztan, per treure’s l’estigma del damunt haurien d’esperar encara fins a ben entrat el segle XX–.

(7) Paola Antolini, Los Agotes. Historia de una exclusión, Madrid, Istmo, col. Fundamentos 99, 1989, p. 307 i ss.

I és que, comptat i debatut, de preteses causes per condemnar i oprimir el proïsme, bíbliques o no, mai n’ha costat de trobar.

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (4)

 Principat. Dinastia julioclàudia 

Claudi

 

 

Calent encara el cos de Calígula, molts es van fer la il·lusió que ara sí que es reposaria la República perquè no hi havia cap home amb suficient prestigi i poder per succeir el dèspota. Però immediatament els pretorians van buscar amb afany algú que n’ocupés el lloc, segurs que així el poder no se’ls escaparia de les mans. I a palau mateix van trobar, amagat rere uns cortinatges dels quals sobresortien els peus (i no era el llop), Tiberi Claudi Drus, oncle de Calígula, mort de por, i el van aclamar com a nou emperador. Tot seguit se’l van endur al seu campament muntat en una llitera. L’endemà, atesa la pressió popular, que reclamava un nou emperador i la lentitud del Senat a reaccionar, Claudi –republicà convençut– va acabar acceptant la seva nova condició. Prudentment, però, va oferir als soldats, com a recompensa per la seva fidelitat, 15.000 sestercis per barba. Corria, recordem-ho, l’any 41.

La vida de Claudi, nat a la Gàl·lia i que ja havia complert els cinquanta, havia estat fins aleshores la d’un home feble, impedit, potser de la pòlio, irritable, tartamut, amb un filet de saliva escapant-li per la comissura dels llavis i tingut en general per idiota, tot i que possiblement només li faltava un bull, accessible, afeccionat als daus i al vi, i a explicar acudits verds; maltractat des de la seva infància pels seus parents, que només va sobreviure al sanguinari Calígula perquè el seu nebot el conservava per riure-se’n. I si sa mare mateix, Antònia Menor, li deia “ombra d’home” i “estimat esguerro”, la seva àvia Lívia no es quedava enrere i n’evitava de totes totes el tracte personal. Per advertir-lo del que fos, Lívia escrivia a Claudi cartes en tercera persona, per comptes de tractar-lo de tu.

D’altra banda, és just esmentar que es dedicava a parts iguals als banquets i a la història (havia tingut de tutor ni més ni menys que l’historiador Titus Livi) i la gramàtica. A ell es deu un episodi curiós en la història del llatí quan, atesa la “necessitat” de representar sons que les lletres tradicionals no designaven, es va entestar a afegir a l’alfabet tres signes de la seva invenció: corresponien al so dels dígrafs BS o PS; al de /v/, limitant l’ús de la clàssica V al de /u/, i al d’una vocal intermèdia entre la /i/ i la /u/. Naturalment, un cop emperador, en va fer adoptar l’ús sense problemes, però l’escriptura és conservadora i no té tirada a les revolucions. Per tant, a la seva mort, també naturalment, van tornar les coses a mare.

El 42, quan no feia encara un any que era al poder, hi va haver una conspiració per derrocar-lo. La comandava el senador Anni Vinicià, nebot de Marc Vinici, el marit de Júlia Livil·la, la filla menor de Germànic, germà de Claudi. Vinicià, després del magnicidi de Calígula, havia estat proposat com a emperador pel Senat –al qual havia promès tornar les seves prerrogatives– i comptava amb un únic suport militar, el del governador de la Dalmàcia, el legat Marc Furi Camil Escribonià, que tenia sota el seu comandament dues legions.

Decidida la successió per les espases dels pretorians, explica Suetoni:

Quan, en el seu intent de cop d'Estat, Camil, segur que podia terroritzar-lo sense arribar a la guerra civil, el va comminar en una carta ultratjant, amenaçadora i arrogant a abdicar i a retirar-se a una vida privada i d’oci, Claudi, després de convocar els ciutadans més importants, va estar dubtant si l’havia d'obeir [abans de negar-s’hi].

Esclatada la revolta, seria potser després d’alguna escaramussa amb resultat desfavorable (no està gens clar), que els legionaris de Camil van negar-se a secundar el propòsit del seu cap, al qual van assassinar. Fracassada la revolta, mentre que les dues legions implicades rebien del nou emperador la distinció Claudia Pia Fidelis ‘Fidel i lleial a Claudi’, es desfermava una dura repressió, amb un ús generós de la tortura, contra els conspiradors i els sospitosos d’haver-los fet costat.

Vinicià i molts altres van ser morts i els seus cossos penjats de ganxos a les escales Gemonies, un dels llocs d’execució de la ciutat escollit, des de l’època de terror de finals del regnat de Tiberi, per llençar-hi els cadàvers de grans criminals i de traïdors, que s’hi deixaven perquè es podrissin o fossin devorats pels gossos i les rates fins que al final se’ls llençava al Tíber. Un dels implicats, el cavaller Cecina Pet, es lliuraria d’un destí tan deshonrós tan sols perquè es va suïcidar a la presó animat a fer-ho per la seva dona Àrria que, protectora i servicial, es va clavar abans que ell la daga assegurant-li que «Non dolet, Paete» ‘No fa mal, Pet’.

I malgrat tot, Claudi va ser un bon governant i un excel·lent administrador que, en accedir al poder, s’envoltaria de responsables tècnics –molts d’ells, per a disgust del Senat, antics esclaus–, i per superar la pròpia manca d’experiència política, admetria que el seu amic Herodes Agripa, que s’havia criat i educat amb ell i que va viatjar expressament a Roma, li donés un cop de mà (l’hauria de recompensar després nomenant-lo rei de tot el territori que havia governat son avi Herodes el Gran).

Atorgaria a Antònia Menor tots els honors que Calígula li havia arrabassat i faria tornar de l’exili les germanes d’aquest, per bé que malauradament faria desterrar ben aviat Júlia Livil·la, acusada d’adulteri, per pelar-la al cap de poc, mentre que amb l’altra, Agripina Menor, igual de malauradament, temps a venir s’hi casaria; rehabilitaria Tit Vini que, sota Calígula, sent tribú militar a Pannònia (regió centreeuropea limitada al nord i l’est pel Danubi), havia estat detingut per portar a l’hort, de fet al Principia del campament –una mena de sala de banderes–, la dona del governador de la província...

I més: declararia homicidi la mort donada a un esclau sense justificació i lliure l’esclau que, abandonat pel seu amo per raó de malaltia, recobrés la salut; concediria la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes i dedicaria part del seu temps a impartir justícia in person, i, això també, faria executar els assassins de Calígula –exceptuant-ne els senadors, que era part de l’acord perquè el Senat l’hagués acceptat– i el governador d’Hispània, Appi Juni Silà, acusat per Messalina, que el volia com a amant i havia estat rebutjada, de voler atemptar contra la vida del seu august marit.

Ampliaria els límits de l’Imperi: tres anys després d’iniciat el seu mandat i amb quatre legions a les quals no va fer collir petxines, conqueriria Britània, acudint en companyia d’un regiment d’elefants al camp de batalla, després de les primeres accions, demostrant així que no era certa la seva suposada temor congènita, i es va deixar aconsellar en la conducció de la guerra pels generals de professió, per a sorpresa dels qui el tenien per neci i vanitós. Va fer presoner el cabdill britànic Caratac i no sols li va perdonar la vida sinó que li va posar un piset –una finca– a Itàlia, on passaria còmodament amb la família la resta de la seva vida. L’any 46 també faria de la Tràcia, que venia sent un estat tributari amb una independència de pa sucat amb oli, una província romana; sufocaria una rebelió que havia esclatat a Mauritània just després que Calígula en fes assassinar el rei l’any 40 i l’ocupés; revertiria a Roma el regne de Judea, a la mort d’Herodes Agripa el 44, territori que quedaria unit a la província de Síria, etc.

En un altre ordre de coses, Claudi faria construir dos aqüeductes: l’Aqua Claudia, començat durant el regnat del seu oncle, i l’Anio Novus, els quals arribarien a Roma l’any 52; emprendria la construcció del nou port d’Òstia, l'anomenat Portus, a 4 km al nord del petit port fluvial del mateix nom situat a la desembocadura del Tíber, que l’increment del tràfic naval havia tornat insuficient i faria drenar el llac Fucino, a uns 75 km de Roma, projecte que finalment no va reeixir. Però abans, després de tallar la muntanya que s’alça entre el llac i el riu Liris (avui Garigliano), hi organitzaria la naumàquia, o representació d’un combat naval, més gran de tota la història. Només cal dir que les obres de condicionament, en què van treballar 30.000 homes, van durar onze anys i que l’espectacle, celebrat l’any 52, amb la participació de cent naus i 19.000 infeliços, la majoria presoners de guerra i reus condemnats a mort, es calcula que va atreure mig milió d’espectadors.

No puc passar per alt tampoc el fet que l’any 49, «Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma» (Fets 18:2). Suetoni, que també s’hi refereix de manera succinta, en dóna la raó: va ser perquè estaven causant desordres constants a la ciutat “a causa de Crest” (a qui la majoria d’historiadors identifica amb Crist). Per tant, el que sembla que devia passar és que com a tants altres llocs, la predicació per part de missioners de la nova secta cristiana va causar l’oposició dels jueus ortodoxos amb el resultat de discussions teològiques apassionades seguides de disturbis, que van decidir l'emperador a restaurar l'ordre públic expulsant de Roma uns i altres –o, més probablement, només els provocadors dels conflictes– i... per a ells va el pollastre.

Pel que fa a la seva vida privada, després de dos compromisos fallits, anul·lat per August el primer quan el pare de la promesa va caure en desgràcia, i el segon, per la mort inopinada el dia de la boda de la núvia, Lívia Medulina Camil·la, germana del governador de Dalmàcia mort pels seus homes, Claudi es casaria quatre vegades.

El seu primer matrimoni, l’any 15, el va contraure amb Plàucia Urgulanil·la, filla d’un general i néta d’Urgulània, confident de Lívia, la dona d’August. Amb ella va tenir un fill que va morir en l’adolescència ennuegat per una fruita, poc després d’haver-se promès amb la filla de Sejà, el prefecte del pretori sota Tiberi. Claudi va divorciar-se d’Urgulanil·la acusant-la d’adulteri i sota la sospita que ella havia assassinat la dona de son germà, una tal Aprònia (sembla, però, que qui la va fotre daltabaix de la finestra del dormitori conjugal havia estat el marit, que se suïcidaria); després del divorci, ella va tenir una criatura –una nena anomenada Clàudia–, que ell repudiaria i lliuraria a un orfenat, convençut que el pare era un dels seus lliberts.

Poc després, potser l’any 28, va casar-se amb Èlia Petina, germana adoptiva de Sejà, amb qui va tenir una filla anomenada Clàudia Antònia (que temps a venir seria executada per l’emperador Neró). L’any 39, Claudi, encara senador i a punt de fer el mig segle, va repudiar-la per contraure matrimoni amb Valèria Messalina, de quinze anys, capriciosa i d’excepcional atractiu, cosina llunyana seva, que no posseïa més dot que el d’en Comelles, cul i mamelles, molt vinculada a l’entorn de Calígula, que és qui li va oferir mig de per riure. D’aquest matrimoni naixerien Clàudia Octàvia, futura dona de Neró i, cosa d’un mes després d’accedir al tron, Tiberi Claudi Germànic, conegut posteriorment com a Britànic.

Segons els cronistes de l’època, Messalina, luxuriosa i sàdica, va esdevenir, un cop emperadriu, una veritable devoradora d’homes fins al punt d’arribar a competir a palau amb una pecadora professional –la siciliana Escil·la– per veure, amb Claudi entretingut a Britània, quina de les dues resistia que més mascles li passessin la rella en una nit i... va guanyar per golejada. El poeta satíric Juvenal (el de la famosa frase panem et circenses ‘pa i circ’), explica d’ella que «dissimulava els cabells negres amb una perruca rossa i es dirigia al lupanar de tapisseries gastades, on li tenien reservada una cambra. Aleshores prenia el seu lloc, nua i amb els mugrons daurats, i atenia al nom de Lyscisca...».

Entre la infinitat dels seus amants esmentaré de primer Titus, jove ben plantat de tan sols quinze anys i de gran vigor sexual, amb qui va tenir una tòrrida relació, de la qual ell no es cansava de presumir i que es va difondre per tot Roma provocant un gran escàndol. L’emperadriu va decidir resoldre el problema i amb l’ajut de l’esclava gal·la Locusta, una fetillera experta en drogues i assassina en sèrie avant la lettre que, segons Juvenal, ensenyava les dones «com havien de portar a enterrar els seus esposos», el va solucionar.

El cèlebre mim Mnèster –de qui es deia que havia fet cremar Calígula sense flama–, va ser un altre dels nombrosos amants de Messalina (i, de passada, de Popea Sabina, mare de l’homònima Popea Sabina, segona esposa de Neró). És cert que de bon principi Mnèster va rebutjar les propostes de Messalina perquè ell més aviat era mitjapoma i també per por de Claudi, però sembla que l’emperadriu tenia gran poder de convicció i va mantenir-lo molt a mà fins que no va perdre el cap pel galant jove Gai Sili, polític i militar. Aleshores, va obligar l’actor a abandonar els escenaris, cosa que va provocar alguns aldarulls a Roma.

Ara bé, a més de cometre infidelitats per donar i per vendre, tenia una virtut afegida i és que era molt ambiciosa: a fi de satisfer els seus capricis manipularia l’emperador per enriquir-se i per participar en la presa de decisions de poder. I, per a escàndols, el de l’any 48, quan Messalina va forçar l’esmentat Gai Sili a divorciar-se de la seva dona i a casar-se amb ella en una solemne cerimònia pública, incloent-hi un banquet nupcial que va durar una nit sencera, impossible per això mateix de mantenir en secret, celebrada mentre Claudi era a Òstia. No consta que ella s’hagués divorciat abans de l’emperador ni és probable que la seva intenció fos situar Sili al tron atesa la manca de suports. El cas és que Claudi no es va adonar de la relació entre Messalina i Sili fins que ja va ser massa tard. Quan un grupet de lleials a la seva persona, encapçalats pel llibert Narcís i Calpúrnia, una cortesana que havia estat al seu servei i per qui sentia gran afecte, van anar a fer-l’hi saber a Òstia, l’emperador trigaria uns quants dies a reaccionar.

Finalment, a mitjan octubre, en plena celebració de les festes de la verema, l’emperador torna a Roma i la sola notícia de la seva imminent arribada provoca la desbandada dels festaires. Mentre Sili marxa al Fòrum a complir els seus deures, Messalina resol sortir a l’encontre de Claudi no sense pregar abans a la vestal més veterana que li demani que sigui clement amb ella. La trobada té lloc a la carretera d’Òstia, ben a prop ja de la capital, però Claudi, presa segurament de la indecisió, no diu a ningú ase ni bèstia i és el seu llibert Narcís qui pren en nom seu les decisions més peremptòries.

Aviat començaran els judicis sumaríssims. Seran executats Sili –el primer–, i set notables més, còmplices. També Mnèster, el mim, i alguns altres examants i protegits d’ella. Mentrestant Messalina, que no havia estat detinguda, s’està als Jardins de Lucul·le, un lloc de pau i tranquil·litat del qual, a la mort per suïcidi (instigat per ella) del legítim propietari, se n’havia apropiat un any enrere. Confiava, com tantes altres vegades, poder fer girar el seu marit com un mitjó si tenia l’oportunitat de parlar-hi. Però Narcís, convençut del mateix, avisaria el tribú i els centurions que tenia a mà de la suposada ordre imperial de liquidar Messalina d’immediat. Cosa que van fer. Claudi, quan se’n va assabentar, no va concedir més importància a la notícia i va continuar amb els seus afers ordinaris, incloent-hi els banquets, content d’haver salvat el propi cap.

Aviat arribaria a jurar davant els pretorians que en endavant viuria en celibat i que es deixaria enviar al calaix per ells si, incomplint el jurament que acabava de fer, es tornava a casar. Doncs, tot i això, ensopegaria per quarta vegada amb la mateixa pedra.

Els seus lliberts li van presentar tres candidates per cobrir la vacant: Lòl·lia Paulina, la riquíssima exmuller de Calígula, a qui em permeto rebatejar com la Collares; la seva segona dona Èlia Petina, de qui, com he dit, tenia una filla, i la seva neboda Agripina Menor, que ja tenia un fill, Luci Domici Enobarb, conegut més endavant com a Neró, i que acabaria sent l’elegida. O Claudi tenia pa a l’ull o devia influir en aquesta decisió el fet que ell mateix, com el seu fill Britànic, que a més era encara una criatura, pertanyien a la gens Clàudia però no pas a la Júlia, mentre que Agripina era un dels pocs descendents d’August que quedaven. De manera que, sobre el paper, aquest enllaç hauria de posar fi als enfrontaments entre les famílies Júlia i Clàudia, que dataven de l’enfrontament d’Agripina Major amb Tiberi arran la mort del seu marit Germànic, germà de Claudi.

Després del casament, celebrat l’any 49 i que, com a unió incestuosa que era, va requerir la prèvia autorització del Senat, que va haver d’aprovar una llei ad hoc, Neró seria nomenat hereu juntament amb Britànic –una mena de jugador reserva, ja que era tres anys menor i patia epilèpsia– i se’n va decidir el futur matrimoni amb Octàvia, la filla de Claudi i Messalina, cosa que refermaria la seva posició dins la família imperial i el col·locaria en immillorable posició de cara a succeir el seu sogre. L’enllaç tindria efecte el 53, quan Neró comptava setze anys.

Per la seva banda, un cop emperadriu, Agripina va tirar pel dret i va fer acusar Domícia Lèpida, mare de Messalina i germana del pare de Neró, amb qui aquest s’havia criat mentre sa mare era a l’exili i el tracte de la qual preferia al d’Agripina, de complot contra Claudi, cosa que li costaria el coll el 55, ja sota el mandat del seu nebot. Pel que fa a la Collares, com a venjança per haver competit amb ella, la va assenyalar com a culpable d’haver demanat a astròlegs i un oracle quin seria el futur del nou matrimoni imperial, cosa prohibida per la llei. Aleshores Claudi, convençut, l’acusaria davant el Senat de conspirar contra l’estat i, en conseqüència, se li van confiscar tots els béns i se la va desterrar d’Itàlia. Fet això, Agripina, no prou satisfeta, li va enviar d’estranquis un tribú amb una cohort de soldats perquè l’obliguessin a suïcidar-se i, per assegurar-se d’haver estat obeïda, va ordenar que li lliuressin el cap de la dissortada, que efectivament rebria.

No es pot passar per alt, en contrapartida, que convenceria Claudi que permetés el retorn del filòsof Luci Anneu Sèneca del seu exili a Còrsega on, convençut per Messalina que havia comès adulteri amb Júlia Livil·la, l’emperador l’havia desterrat, i el nomenaria preceptor, juntament emb Sext Afrani Burre, el nou prefecte del pretori, de Neró.

Determinada Agripina que fos el seu propi fill, d’innegable pedigrí, qui heretés l’Imperi, i no pas el de Claudi, per qui a l’últim semblava decantar-se son pare, va alliberar Locusta, condemnada per enverinadora, i li va encarregar treure del món el Number One (fet pel qual no li demanaria comptes mai ningú). Durant un sopar el 13 d’octubre del 54, doncs, se li va servir un plat d’apetitosos bolets, probablement ous de reig, entre els quals s’hi devia haver mesclat alguna criminal farinera borda (Amanita phalloides) i, si bé sembla que es va poder recuperar, a la poca estona tornaria a ser emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li van introduir a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé administrant-li una lavativa amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar. Moriria al cap d’unes hores, deixant via lliure per pujar al tron a l’infame Neró.