La lepra i la Bíblia

Foto: Paula Bronstein/Getty Images

 

 

Dels dos personatges imaginaris de la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,20), a l’únic que té nom, Llàtzer, se’l caracteritza com a un pobre captaire amb el cos ple de nafres que menjava les molles que queien de la taula de l’altre. Del mateix nom és el germà de Marta i Maria, Llàtzer de Betània, subjecte passiu d'un dels grans miracles de Jesús, el de la seva resurrecció quan ja feia quatre dies que era a la tomba (Jn 11,41-44). Doncs bé, de la gradual unificació d’aquests dos Llàtzers diferents a conseqüència d’una mala lectura del Nou Testament en va resultar amb el temps un de sol i el seu tret distintiu seria patir de lepra, per assimilació de les nafres del primer a aquesta malaltia crònica i progressiva: «la pitjor malaltia, filla de la mort, [que] podreix la pell i els membres» (Jb 18,13).

El nom d’aquest Llàtzer refós, popularment considerat sant, es va perpetuar en segles posteriors gràcies a expressions com mal de sant Llàtzer ‘lepra’ o fet un sant Llàtzer ‘nafrat, esparracat, miserable...’, i a l’existència des de finals del segle XI de l'Orde Militar i Hospitaler de Sant Llàtzer de Jerusalem, que s'encarregava de tenir cura (signifiqui això el que signifiqui) dels leprosos a Terra Santa a més de lluitar contra els musulmans. Estesos després per Europa, fundarien monestirs que funcionaven si més no en part com a llatzerets.

Llatzeret és una paraula que té una doble filiació bíblica. «A primera vista sembla derivat de Llàtzer, i realment aquest nom deu haver influït en la forma del català llatzeret i del castellà lazareto; però és més probable que el vertader origen sia el topònim Natzaret» (1), si bé no pas directament, cal afegir, sinó a partir del nom de l’illa veneciana de Santa Maria de Natzaret, on es va construir el 1423 la més antiga institució d’aïllament i observació per als malalts infecciosos o sospitosos de ser-ho, com ho eren tots els tripulants dels vaixells que arribaven a la ciutat i que hi havien de passar la quarantena. (I, per cert, el fet que l’aïllament hagués de durar 40 dies i no pas 35 o 50, segurament es deu, com tantes altres coses, a la Bíblia: són justament els dies que va estar-se Moisès al Sinaí sense menjar ni beure [Èx 34,28] i també els que va durar el dejuni de Jesús al desert [Mt 4,2].)

(1) Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear, ↑ llatzeret: https://dcvb.iec.cat/

La primera leproseria d’Espanya va ser la de Barcelona, l’Hospital dels Malalts Mesells o de santa Margarida, fet construir en la segona meitat del segle XII pel bisbe Guillem de Torroja en una zona aleshores extramurs i sense urbanitzar, entre els actuals carrers del Carme i de l’Hospital –la plaça del Pedró, n’era el cementiri–. Un hospital que com tots els del seu gènere que vindrien després devia ser més aviat un centre de reclusió en condicions escassament salubres. Tres segles després, es va unir a l'Hospital de la Santa Creu sense deixar d’exercir les seves funcions d’acolliment dels malalts de lepra fins que el 1904 aquests van ser traslladats a una masia situada als afores d'Horta (llavors municipi independent de Sant Joan d'Horta): Can Masdéu.

Però què se’n feia d’aquests malalts abans de la creació dels llatzerets?

El tractament que en prescriu l’Antic Testament és el rebuig i l’exclusió: «El qui està malalt de lepra portarà els vestits esquinçats, la cabellera deslligada, es taparà la boca i anirà cridant: "Impur, impur!"» (Lv 13,45.) A continuació, se’l farà «fora del campament» amb l’obligació de restar aïllat (Lv 13,46), és a dir, d’esdevenir un mort en vida.

La mesura d’apartar el leprós de la societat es mantindrà gairebé inalterada fins a l'època de la Tercera Croada, finals del segle XII, i no cal dir que va ser d’aplicació als malalts pertanyents als estrats socials baixos, és a dir, a la immensa majoria de la població. El rei Balduí IV de Jerusalem (1161 - 1185), per exemple, que a vint anys, diu la Viquipèdia, ja «tenia el rostre completament desfigurat, era pràcticament cec i tenia braços i cames mutilats [... i] s'ocultava darrere d'una màscara d'argent», va regnar sense més problema onze anys fins a la seva mort.

El “tractament” general tenia dues modalitats: l’expulsió pura i simple («En un document rossellonès de 1157, mig en llatí, es parla [...] de l’expulsió que havien sofert els leprosos o mesells a Perpinyà» [2]), i la de confinament en lloc determinat (a Morella, al nord de Castelló, en temps anteriors a 1290 –aquest any una confraria de sant Llàtzer, fundada pels franciscans, va fer construir una leproseria amb la seva capella al costat de l'ermita de Santa Llúcia i Sant Llàtzer–, s'havia destinat una cova a recloure-hi els veïns afectats de lepra, «la cueva dels cagots, nombre con que se designaba en todas partes á los leprosos» [3]).

(2) Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, vol. V (1985), 4ª ed. 1993, ↑ mesell, p. 626.

(3) José Segura y Barreda, Morella y sus aldeas, Morella, F. Javier Soto, ed., 1868, vol. I, p. 406.

Efectivament, com a cagots (del basc kakote ‘ganxet’, diminutiu de kako ‘gancho’), s’anomenava els leprosos, entre altres motius sinònims com ara gafos i gafets en al·lusió igualment a la posició corbada, com de ganxo, que sovint adquirien per deformació òssia les mans i els peus d'aquests malalts. Ara: en certes contrades –Gascunya i, al sud del Pirineu, certes zones de Guipúscoa, Navarra i Osca–, també se’n deia així (agotak o cascarotak en euskera, agotes en castellà), dels que passaven per leprosos sense ser-ho o, si més no, per descendents de leprosos: com es diu per exemple en un document del Parlament de Bordeus, de 9 de juliol de 1723 (4), «de la raça de Giezi», expressió infamant amb què prohibia insultar ningú.

(4) Manfred Bambeck, «Gascon gésit(ain) "cagot, lépreux"», Revue de linguistique romane, vol. XXIV, núm. 93-94, gener-juny 1960, p. 99: https://www.e-periodica.ch/digbib/view?pid=rlr-001:1960:24::102#112

Giezi o Guiezi era un criat d’Eliseu, a qui el profeta va maleir com a càstig de la seva cobdícia i les seves mentides: «“La lepra de Naaman [general en cap de l’exèrcit arameu a qui Eliseu havia obrat el miracle de curar] se t'aferrarà a tu i a la teva descendència per sempre.” I Giezi va sortir de davant Eliseu ferit de lepra, blanc com la neu.» (2R 5,27.) Doncs bé, al marge que tornar-se «blanc com la neu» no és un tret clínic propi de la lepra i per tant devia ser una altra la malaltia que el va afectar (potser vitiligen), retinguem-ne la frase «se t'aferrarà a tu i a la teva descendència per sempre»: és la que ha autoritzat al llarg dels segles a parlar de la raça, és a dir, del llinatge sencer i “impur” de Giezi, gent tota ella maleïda i condemnada a la lepra per sempre, generació rere generació.

Esclar que la lepra, les mutilacions i deformacions de la qual tant d’horror causaven, no és hereditària i per tant la que afectava els suposats descendents havia de ser una malaltia d’ordre moral que no excloïa trets físics imaginaris com ara fer pudor i no tenir lòbul a les orelles, tot conseqüència del pecat del cap del llinatge, conforme a la creença comuna que el pecat era la causa de tots els mals que feien patir l’home tant a l'altre món com aquí baix i que suscitava contra ells l’odi virulent de la població: «S’hauria d’evitar que visquin, / haurien de ser crucificats. [...] / Ells estan tacats d’una lepra / que mai no es guarirà» (5).

(5) Francisque-Michel, Histoire des races maudites de la France et de l’Espagne, vol. II, París, A. Franck, lib-éd., 1847, p. 141.

Ells eren els (falsos) cagots, integrants per naixement d’una casta menyspreada i marginada, obligats a l’endogàmia més estricta, a residir en cases separades de la resta, exclosos de participar en festes i balls, i discriminats fins i tot a les esglésies, on només podien accedir a través de portetes especials i on tenien una pica baptismal específica i un lloc assignat –generalment al fons, en un buit sota el cor o l’escala–, els límits del qual no podien excedir: «El pobre Cagotet / amb por, / com és de raó, / se’n va a l’església, / ple de confusió. / Cagot, no cal que et vantis / de pujar a l’altar / o d’anar a la sagristia; / cagot, se’t farà col·locar / al lloc dels cagots» (6).

(6) Ibíd., p. 161. Tant aquest com l’anterior són fragments d’antigues cançons recollides al departament francès dels Pirineus Atlàntics, districte de Pau.

De manera gradual, les teories sobre els orígens, necessàriament perversos, de la casta dels cagots que en definitiva eren les que n’havien de justificar la segregació a què se’ls condemnava, més que succeir-se les unes a les altres es van anar acumulant. Així, no n’hi va haver prou a fer-los descendir de leprosos, sinó que amb el temps descendirien per torna:

a) de visigots –els ‘gots de l’oest’ que, havent creat al sud de la Gàl·lia el regne de Tolosa, s’hi van quedar després de ser vençuts i expulsats el segle VI pels francs de Clodoveu I, teoria sustentada en la falsa etimologia ca-got ‘gos got’–; b) de sarraïns –supervivents, a canvi de batejar-se, dels musulmans fets presoners pel franc Carles Martell el 732 a la batalla de Poitiers, que va aturar l’expansió de l’islam cap al nord d’Europa–; c) de criminals –delinqüents condemnats durant la Baixa Edat Mitjana (segles XI a XIV) que havien escapat a la justícia de la França feudal–; d) d’heretges –càtars fugits cap al Pirineu de la croada albigesa del primer quart del segle XIII i la repressió subsegüent, forçats més endavant a convertir-se–.

Aquesta darrera teoria és curiosament la que farien seva els cagots de Navarra en un document que van enviar al Papa Lleó X el 1513 en què demanaven un tracte d’igualtat quant a l’administració dels sagraments i els actes de culte i la prohibició que se’ls anomenés agotes, cosa que se’ls va concedir... sobre el paper. Que el paper fos una butlla apostòlica no va impedir que la major part del clergat local fes orelles de marxant. Cent quaranta anys després, dos delegats dels cagots de la vall de Baztan iniciaven un procés davant el Tribunal eclesiàstic de Pamplona per tal d’aconseguir l’execució d’aquella butlla i d’altres, sempre favorables a ells, que es va tancar el 1654 acceptant les seves peticions (7). Tot i això, els habitants de l’últim reducte dels cagots al sud del Pirineu, el barri de Bozate del poble d'Arizkun, a Baztan, per treure’s l’estigma del damunt haurien d’esperar encara fins a ben entrat el segle XX–.

(7) Paola Antolini, Los Agotes. Historia de una exclusión, Madrid, Istmo, col. Fundamentos 99, 1989, p. 307 i ss.

I és que, comptat i debatut, de preteses causes per condemnar i oprimir el proïsme, bíbliques o no, mai n’ha costat de trobar.