A la presentació del llibre sobre Clotet

 

Durant la meva intervenció

 

 Ahir a la tarda, al Col·legi de Periodistes, va tocar presentació de llibre, que és allò que se’n diu un acte cultural, tan cultural, posem per cas, com una actuació de la banda Black Sabbath, però amb menys assistència. Que què us en puc dir als qui no hi vau ser? Doncs molt doctorals les intervencions dels doctors de la taula presidencial; molt bon paper el de les intèrprets; algun parent, amics, coneguts i saludats; bones vibracions i... piscolabis. També alguna absència notable, a part de la vostra, degudament justificada. I, quant a Clotet i les persones sordes, que sí que hi era, tant de bo tingui una feliç navegació pel vast oceà de no lectors.

I per acabar em plau de transcriure, en exclusiva per a vosaltres, el meu particular sermó de les set paraules, que vaig predicar des de la cathedra/cadira amablement cedida pel doctor Jordi Serrat:

    Abans de res expressar la meva satisfacció per ser aquí amb vosaltres, fent front a una calor de rècord, i agrair que se m’hi hagi convidat.
Potser us soni la frase «Puix parla català, Déu li’n do glòria» (‘Com que parla català, Déu li doni glòria’). És el vers final d’un sonet anònim del segle XVII, que es va fer servir sovint com a lema polític i literari durant la Renaixença, és a dir, durant el XIX, el segle de Clotet. Doncs Joan Fuster, l’escriptor de Sueca, en va fer un remake, una nova versió segurament més raonable, que fa: «Puix parla català… vegem què ha dit.» Seguint aquesta recomanació, Déu li’n do glòria a Clotet, si molt convé, amb celebracions i estàtues i misses i discursos, però vegem què ha dit. Aquest seria, per mi, el millor homenatge possible: l’estudi serè i assossegat de la seva obra lingüística.
Mentrestant i per anar fent boca, vet aquí un llibre que contra la humana capacitat d’oblit, que és infinita, parla d’ell i la seva tasca i ho fa des de diferents sensibilitats i punts de vista. Curiós, el que passa amb els punts de vista! Com deveu saber, determinen en bona part allò que s’examina. Ho il·lustra prou bé una endevinalla que vaig aprendre de menut: «Si es mira per l’endret / és un animalet, / si es mira pel detràs / és un gran animalàs.» (Per no deixar-vos amb el cuquet i que aquesta nit pugueu dormir, sapigueu que l’animalet és el poll i l’animalàs, el llop, però millor que això no consti en acta.)
Ara: hi ha una cosa en què tots els coautors, amb independència del punt de vista de cadascú, hem coincidit forçosament. I és que Clotet va ser algú que, com el bon arbre, va donar fruits, uns fruits que mereixen encara el nostre interès i molt en especial el de la comunitat sorda catalana.
Res més sinó desitjar-vos bona sort llegint i també quan mireu pels espiells QR que té el llibre!
Gràcies.

D'esq. a dta.: jo mateix, Carlos García i Arnau Ferrerons

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (10)

 Principat. Dinastia Flàvia

Titus Flavi

 

 

Un cop mort i incinerat Vespasià, se’n van portar temporalment les cendres al Temple d’August, d’on passarien cap a l’any 87 al nou temple dedicat a ell, un temple, per si us interessa, pseudoperípter i hexàstil, a l’extrem occidental del Fòrum romà, que va manar immediatament bastir Titus Flavi Sabí Vespasià. el seu successor indiscutit. Com a primogènit, guapot, corpulent i d’estatura entre mitjana i baixa, una mica panxut i de disposició amable, bon orador i hàbil genet, n’era l’hereu lògic: un hereu, això sí, que com si hagués trepitjat merda hauria d’afrontar unes quantes calamitats seguides.

En efecte, als inicis de la seva època d’amo del món, el 24 d’agost del 79 –o el 24 d’octubre segons alguns perepunyetes–, el Vesuvi, com no recordava ningú que mai hagués passat, va entrar en erupció amb extraordinària violència sepultant en poques hores les ciutats de Pompeia i Herculà, prop de la badia de Nàpols, sota tones de pedra tosca, cendra i lava, i destruint en gran part el poble d’Estàbia; aquell mateix any, per bé que declarada a Roma el 78 i combatuda amb processions penitencials i rituals propiciatoris que havien d’apaivagar la còlera de la divinitat competent, Itàlia patiria el flagell del que els historiadors antics anomenen «pesta», fos la que fos l’afecció específica; el 80, Roma, com havia passat setze anys enrere, es va incendiar, un foc de grans proporcions que va durar tres dies i tres nits i arrasar edificis importants, incloent-hi el temple de Júpiter Capitolí, o Jupiter Optimus Maximus –on en un altre incendi, com recordareu, aquell provocat, havia mort Titus Flavi Sabí, oncle patern de Titus–, i la Biblioteca Augusta, una dutxa d'aigua freda per a la minoria selecta d’usuaris formada per aristòcrates cultes, gramàtics i retòrics professionals i ciutadans il·lustrats.

Protegit i adorat per son pare i per l’amant d’aquest, Cenis, que era de tots dos qui tenia influència a la cort de Claudi, Titus s’hi va criar, escriu Suetoni,

amb Britànic [fill de l’emperador], rebent la mateixa educació i dels mateixos mestres que ell. [...] Vivien els dos prínceps en tanta intimitat, que es creu que Titus va tastar el verí de què va morir Britànic, perquè estava en aquell moment assegut a taula al seu costat i va patir després una llarga i perillosa malaltia. En memòria d’aquella íntima amistat manaria erigir més endavant una estàtua d’or en el seu palau [...].

De les bacanals de Neró, de les quals va ser assidu des de ben jove, li devia quedar la inclinació a organitzar banquets fins a altes hores de la matinada i festes glamuroses. També una preferència sexual non sancta pels eunucs. En qualsevol cas, va casar primerament amb Arrecina Tertulla ('Tercereta'), neboda de Climent Arretí, aquell prefecte pretorià fugaç sota Vespasià, i poc després que morís, l’any 64, amb Màrcia Furnil·la –germana d’una altra Màrcia, que era ja mare del futur emperador Trajà–, a qui repudiaria quan la seva família va caure en desgràcia per haver conspirat contra l’emperador Neró l’any 65, quedant-se ell amb la filla de tots dos, la petita Júlia Flàvia, que no tenia gaire més d’un any.

Si contemporanis seus l’anomenarien “delícia del gènere humà”, no és fàcil d’esbrinar-ne la raó si no és que en regnar tan sols un any i mig no va tenir temps de fer gaire mal... com a emperador, vull dir, perquè mentre dirigia el setge, la reconquesta i la destrucció de Jerusalem, afer que li va encarregar Vespasià abans de marxar cap a Roma per prendre possessió de la seva nova dignitat d’emperador, va mostrar un gran coratge fent amputar les mans a centenars de presoners i massacrant a l'engròs: «tantes eren les seves víctimes –Flavi Josep dixit–, que no tenien prou espai per posar les seves creus ni creus per clavar-ne els cossos». Malauradament, La clemenza di Tito és només el títol d’una òpera (amb música, això sí, de Mozart.)

Després de servir com a tribú militar a Britània i Germània, a començament de l’any 67, com ja vaig explicar, acompanyaria son pare, un dels millors generals de l’època, en l’expedició que tenia per finalitat sufocar la violenta revolta que feia un any que sacsejava Judea. Havia començat a la ciutat portuària de Cesarea després d’un pogrom provocat pels grecs en el barri jueu, durant el qual la guarnició romana es va limitar a fer l’orni, i continuaria a Jerusalem quan el fill del summe sacerdot va deixar d’oferir oracions i sacrificis en honor a l’emperador i va manar que s’ataqués la guarnició local. Els ocupants no aconseguirien esclafar-la totalment fins a l’any 73.

En els primers moments de la insurrecció, a la famosa fortalesa de Masada, erigida en una zona estratègica pels macabeus –governants jueus descendents de Judes Macabeu–, que seria el darrer bastió de la gran revolta, un grup de sicaris (anomenats així per la sicae, o daga petita, que amagaven sota el vestit i que no feien servir precisament per pelar fruita), dirigits per un tal Menahem, hi havia sorprès i passat a degolla la guarnició romana i aviat les poblacions veïnes començarien a patir les ràtzies dels homes de Eleazar ben Yair, que havia substituït Menahem, de qui era nebot: és notori el cas d’Ein Guedi, a l’oasi del mateix nom, que van saquejar i on van treure del món set-cents compatriotes. Després, entre grups de fugitius amb les seves famílies, procedents de zones calentes del país, hi va arribar un nou grup de sicaris, liderat pel cabdill camperol Simó bar Giora, que acabaria per abandonar la fortalesa i marxar cap a Jerusalem.

A la capital jueva s’havien fet forts diversos grups de zelotes, nom que ve de l’extraordinari zel (religiós) d’aquest corrent de jueus fanàtics que maldaven des de feia dècades per alliberar-se del jou estranger, que veien a més com un sacrilegi. Se’n repartirien el domini Simó bar Giora mateix i els líders Joan de Giscala i Eleazar ben Simó enmig, però, de recels mutus que van desembocar en una autèntica guerra civil. En un moment donat Joan de Giscala, cap militar, i els zelotes van arribar a enfrontar-se amb Simó bar Giora i els idumeus (descendents de la població àrab de l’antic estat veí d’Idumea convertida si us plau per força al judaisme). I és que qui només té un gat, amb ell combat. Fins i tot durant el setge que no trigaria a produir-se es van continuar esbatussant.

El cas és que un cop esclafada la resistència al nord de Jerusalem i assetjada la ciutat a l’abril, de resultes del primer atac, tres legions van depassar la primera línia de defensa –la muralla que havia fet construir Agripa I–, per acampar dins la ciutat nova. Des d'aquí dirigiria Titus les operacions, llargues i complicades, fins que el 28 d’agost del 70 les seves tropes van prendre i incendiar el Temple (el Segon, l’ampliat i reconstruït per Herodes el Gran, el de la matança dels innocents que, a diferència de la que s’estava produint, mai no va existir), i tres setmanes després queia amb molt poca resistència la ciutat Alta. Per fi, després de la mort al llarg del setge de mig milió de persones, els soldats van poder anar a la seva, és a dir, al saqueig.

Titus va ordenar aleshores la metòdica demolició de qualsevol construcció que hagués quedat en peu, tret d’un dels murs de contenció que encerclaven el Temple, que no va voler enderrocar perquè servís de recordatori als vençuts del seu triomf: l’actual Mur de les Lamentacions. En resum, «no hi va quedar res –explica l’historiador jueu Flavi Josep, testimoni directe–, que pogués persuadir el visitant que allò havia estat alguna vegada un lloc habitat». I aviat, damunt la runa, va fer bastir una ciutat hel·lenística.

Arran de la victòria, Titus es negaria a acceptar dels seus homes una corona graminea, literalment ‘d’herba’, la més alta de les condecoracions militars romanes i que s’havia atorgat ben poques vegades, potser per la rara particularitat que era la tropa que li concedia al general que se’n feia mereixedor i no pas per haver derrotat l’enemic sinó per haver-la’n salvat. Poc després, deixant apostades al seu darrere unes quantes guarnicions de veterans i havent encarregat al comandant Lucili Bas que donés el cop de gràcia als últims focus de resistència, va anar a exhibir-se en primer lloc a Cesarea Marítima, on per celebrar l'aniversari de naixement del seu germà petit Domicià va celebrar uns jocs esplendorosos. Un esplendor, explica Flavi Josep, aconseguit

a costa de la vida de més de dos mil cinc-cents dels jueus presoners a qui s'havia jutjat a mort. Part d'ells van ser cremats vius, la resta va ser obligat a combatre contra les feres o els uns contra els altres, com a gladiadors i per molt gran que semblés la inhumanitat que feia morir a aquest poble de tan diverses maneres, els romans estaven convençuts que el seu crim mereixia un càstig encara més rude.

Va passar també per Antioquia, tot seguit per l’antiga ciutat de Memfis, a pocs km al sud del Caire, on va consagrar el sagrat toro Apis (toro i no pas bou, que se sol entendre com a ‘bou castrat’ i anomenar així l’encarnació vivent del déu de la fertilitat és per treure foc per les banyes), i per Alexandria, i la primavera del 71, quan les condicions meteorològiques ho permetien, allí va embarcar amb destinació a Roma, on arribaria el juny.

Simó bar Giora a qui no havien pogut localitzar els romans en entrar a Jerusalem –havia fugit de l’antic palau d’Herodes per uns passadissos subterranis–, va ser capturat més tard, embogit per la fam i la set, i enviat a Roma com a trofeu de guerra per exhibir amb una munió de presoners en una processó que encapçalarien Vespasià i Titus, seguits per Domicià, i per carros a vessar d’or i plata i els tresors robats del Temple de Jerusalem, alguns de pega i mastega com la menorà (el famós canelobre de set braços), els rotlles de la llei, el vel del sancta sanctorum... I si Joan de Giscala, a qui van exhibir de la mateixa manera, va acabar els seus dies a la presó, a Simó me’l van llançar al buit des de la Roca Tarpeia, el lloc ancestral des d’on s’executava els pitjors enemics de Roma. I encara sort que el seguici de seguida es va afanyar a fer els preceptius sacrificis religiosos en el proper temple de Júpiter Capitolí.

Mentre era a Judea, Titus havia començar una relació amb la més gran de les tres filles del rei Herodes Agripa I –el bon amic de l’emperador Claudi–, germana d’Herodes Agripa II, amb qui corria la brama que es ficava al llit, la bella princesa Berenice, casada ja tres cops. Embalat com anava, se l’havia portat amb ell a Roma, cosa que van mirar de mal ull els romans, predisposats en general contra els jueus. Potser perquè aquests, com escriurà Tàcit,

avorreixen tots els qui no són de la seva gent com a enemics mortals. Es diferencien dels altres homes en la forma del menjar i dormir: i sent gent molt propensa al vici deshonest, s’abstenen de dones estrangeres [...]. La primera cosa que se’ls ensenya i persuadeix és el menyspreu dels déus, el despullar-se de l’afecte de les seves pàtries i el no fer cas de pares, de fills ni de germans.

O perquè hi devien veure una nova Cleòpatra. O per tot plegat. El cas és que una vegada emperador, Titus es deixaria dur pel corrent i faria fora d’Itàlia Berenice.

La primavera del 73, a Masada, a les darreries d’un setge penós que havia començat Lucili Bas i que, mort aquest, continuaria i culminaria el nou procurador de Palestina, Luci Flavi Silva, els sicaris van ser conscients en cert moment que l’assalt final arribaria l’endemà. Segons Flavi Josep, Eleazar ben Yair va reunir aquella nit els seus homes i els va arengar animant-los a donar-se mort ells mateixos per evitar que els fessin presoners i els venguessin com a esclaus. Ara: com que les lleis del judaisme prohibeixen el suïcidi, cada home es va encarregar de matar la pròpia família, i posteriorment van treure sorts i els deu sobre els quals va caure van haver de treure la vida a la resta. Finalment un d’ells, triat també a la sort, va matar els altres nou i abans de suïcidar-se va calar foc a la fortalesa. Quan els assetjadors van entrar a Masada es van trobar amb més de 950 cadàvers i set supervivents: dues dones i els cinc fills d’una d’elles, que s’havien amagat i que van explicar el que hi havia passat durant el setge.

Naturalment, sou lliures de preguntar-vos si l’episodi és rigorosament cert o més o menys imaginari; si també els jueus moderats i partidaris d’arribar a un acord amb els romans (que segur que n’hi havia com a tot arreu), van immolar els seus i deixar-se matar tot seguit sense parpellejar; si com les morts més recents (1978) de tots els residents de Jonestown, Guaiana, impulsades pel reverend sonat Jim Jones, es van deure a un suïcidi col·lectiu o més aviat a un assassinat massiu.

És curiós que sota el govern de Vespasià, actuant com el seu secretari i assumit oficialment el càrrec de prefecte del pretori, Titus mirés tothom de reüll i es mostrés despietat amb qui li semblava perillós per al poder de son pare (ja he explicat, per exemple, que va fer matar Aule Cecina Aliè), i que la porpra el fes girar com un mitjó. Un dels seus primers actes de govern va ser ordenar la prohibició dels judicis per traïció, fundats en l’abús de la lex Maiestas. Amb l’Imperi, l’abast d’aquesta llei, que en origen tractava sobretot de delictes relacionats amb la seguretat de l’estat, s’havia ampliat en gran mesura, de primer sota el regnat d’August, quan es va aplicar per condemnar escrits difamatoris i, ja amb Tiberi, es va utilitzar com a complement de tota mena d’acusacions per justificar les execucions i el repartiment de béns dels declarats culpables, fossin vius o morts, entre els acusadors, fet que va fomentar la consolidació d’una xarxa creixent de delators.

Cert que Vespasià, amb una clara intenció propagandística i d’autoglorificació, després de fer drenar el gran llac que havia fet construir Neró a la seva Domus Aurea, palau que es va haver de demolir en part, hi havia iniciat l’any 70 la construcció del gran Amfiteatre Flavi (que acabaria sent conegut pel Colosseu perquè al seu costat hi havia el Colós de bronze de 31 m d’altura, de què ja vaig parlar), però seria Titus qui l’inauguraria al cap de gairebé deu anys, celebrant-ho amb uns jocs fastuosos que van durar més de cent dies, cosa que li va reportar gran popularitat entre la gent no sols perquè s’hi van matar nou mil feres i hi van deixar la pell dos milers de gladiadors sinó també pel llançament a les bèsties famolenques en un sol dia d’un miler de presoners jueus fets esclaus, molts dels quals havien participat en l’edificació de la seva pròpia tomba. El 82, son germà Domicià, nou emperador, hi afegiria l’última graderia.

En absència de grans conflictes militars o polítics, es pot destacar que cap al 80, va aparèixer a Anatòlia un pseudo Neró, el segon impostor –i no pas l’últim– amb la mateixa pretensió. Es tractava de l’asiàtic Terenci Màxim, que assegurava ser el difunt emperador, a qui en veritat s’assemblava i que, com ell, cantava al so de la lira. Tot i que havia aconseguit aixecar un exèrcit amb gran nombre de seguidors, acabaria per fugir a Pàrtia (una forma, de fet, del terme Pèrsia) on demanaria ajut al rei Artaban III, que el va acollir i, interessat a desestabilitzar els vells enemics, va fer els preparatius necessaris perquè tornés a Roma. Però descoberta la seva veritable identitat, Terenci Màxim va ser executat. El que sobta és que al seu dia rebés el suport ni més ni menys que de Domicià, cosa de la qual es va assabentar Titus que, no obstant això, es va estimar més fer com qui sent ploure.

I és que, segons Suetoni, a son germà,

que no desistia de posar[-li] paranys, que minava gairebé obertament la fidelitat dels exèrcits i que va voler, en fi, fugir, no es va poder decidir ni a fer-lo perir, ni a separar-se d’ell, ni tan sols a tractar-lo amb menys consideració que abans. Va continuar proclamant-lo col·lega seu i successor en l’Imperi, com en el primer dia del seu regnat; i algunes vegades fins i tot li va pregar en secret, amb llàgrimes als ulls, que visqués en fi amb ell com un germà.

La mort li va arribar el 13 de setembre del 81 sembla que a la mateixa finca que son pare, dos anys i tres mesos després. Quant a la causa, hi ha notables discrepàncies: Suetoni no apunta a res més que unes febres en tant que Filòstrat sosté que va ser enverinat amb una llebre de mar, una mena de repel·lent llimac marí, per son germà Domicià. Però la versió més fascinant és la del Talmud: es tractaria d’una venjança divina per les matances a Judea i la destrucció de Jerusalem, l’instrument de la qual hauria estat un mosquit que ficant-se-li pel nas se li havia amagat a l’imperial cervell durant set anys. Ja difunt, li haurien obert la clepsa i trobat que l’insecte havia crescut fins a assolir la grandària d’un ocell.