In
memoriam Maura Miguel Marcos, la meva àvia materna,
que
en un petit planeta tan llunyà i tan proper alhora, em parlava
de
l’autèntic Pernales, el sevillà Francisco Ríos (1879-1907),
un
dels últims bandolers de camí ral.
 |
| Cantonada del carrer Cadena, amb el de Sant Rafael, lloc de l'assassinat de Salvador Seguí el 1923 |
Un temps difícil
Va ser sobretot entre 1918, final de la Primera Guerra Mundial
–una bona època per als negocis de banquers i empresaris tèxtils catalans, no
pas per als obrers, que van continuar amb uns salaris de fam–, i 1923, en què
va tenir lloc, amb el vistiplau reial, el cop d’estat del capità general de
Catalunya, Primo de Rivera, amb la promulgació del toc de queda i la il·legalització
de la CNT, que els carrers de Barcelona van esdevenir un autèntic camp de
batalla.
Els bel·ligerants?
–Sindicalistes “únics” (integrants de grups d’acció vinculats
als Sindicats Únics, o de ram –ja no d’oficis–, de la Confederació Nacional del
Treball, o CNT, sindicat majoritari a la Catalunya del moment).
–Sindicalistes “lliures”, més col·loquialment librenyos (pertanyents a la Unió de Sindicats Lliures, fundada pel
requetè Ramon Sales i Amenós el 1919), que comptarien, en alguna època més que
en altres, amb la connivència de les autoritats.[1]
–Agents de les forces d’ordre públic: municipals, policia,
guàrdia civil, sometent –un cos paramilitar tradicional en el qual els civils prenien
les armes quan calia–.
 |
| Pistola dita "sindicalista" (Star 1919, calibre 7,65 mm) |
–Pistolers a sou de les autoritats (el general Severiano
Martínez Anido, governador civil de Catalunya des del 8 de novembre de 1920, i la
seva mà dreta, l’inspector superior d’Ordre Públic, general Miguel Arlegui y
Bayones), i de la fracció dura de la patronal (Federació Patronal de Catalunya,
creada també el 1919 i presidida per Fèlix Graupera), esfereïda davant el
triomf de la revolució russa.
I ja no és que el 30 de novembre de 1920,[2] un grup de sicaris dels Sindicats Lliures haguessin assassinat, davant el núm. 26 del carrer Balmes, on vivia, el líder del PRC (Partit Republicà
Català) i advocat obrerista Francesc Layret. És que gairebé a diari, amb
pistolers d’un i altre bàndol campant lliurement pels carrers barcelonins, es
produïen tirotejos amb el seu reguitzell de morts i ferits, i ben aviat es
començaria a aplicar per les forces de l’ordre l’anomenada llei de fugues.[3]
Versió oficial sobre
l’origen de l’incident
D’acord amb les referències oficials en què es van basar la majoria de diaris a l’hora d’informar-ne, la batalla campal que va tenir lloc el
divendres 24 de desembre de 1920, entre 9 i quarts de 10 del matí, pels carrerons
del Raval Sud, de Barcelona (aviat conegut com el barri Xino), va començar així:[4]
En el lloc conegut per “les quatre cantonades”, cruïlla dels conflictius
carrers d’Arc del Teatre amb els de Migdia i Cirés, que n’era de fet la
prolongació en direcció muntanya (tots dos desapareguts “sota” l’actual Av. de
les Drassanes), una colla de pinxos solia plomar, pel procediment anomenat de “les
tres cartes”, els incauts que, atrets pels aparents guanys dels ganxos que els envoltaven,
lliuraven el que duien a l’encarregat de cobrar i pagar les jugades. Si el qui havia
fet el préssec s’adonava de l’estafa i reclamava el que havia perdut, un de la quadrilla
feia el crit d’alarma indicador de la proximitat de policia (potser cridava “Aigua!”)
i els timadors desapareixien com per art d’encantament.
.jpg) |
| Vista del carrer d'en Cirés cantonada amb Arc del Teatre. Anys 1920-30. (Josep Domínguez Martí) |
L’episodi a què faig referència hauria tingut el seu origen, sempre
segons els informes oficials, en una d’aquestes partides, potser en una batussa
pel repartiment del botí obtingut.
Altres versions
Ben diferent va ser la segona versió que va donar El Noticiero Universal el dia de Nadal,
segons l’ABC,[4] en què «trataba de
relacionar el suceso […] con el que había ocurrido poco antes en la calle de la
Boqueria [davant la casa núm. 31], y
en el que resultó muerto [pels trets de
tres individus apostats a l'entrada del carreró dels Cecs de la Boqueria (que
va del carrer esmentat abans a la plaça de Sant Josep Oriol)], un individuo
perteneciente al Sindicato libre [i
militant del Requetè Jaumista, el cambrer Josep Soler Lluch]. El
gobernador civil ha negado esta noche que tal versión sea exacta, afirmando que
estaba completamente comprobado que no tiene ninguna relación un suceso con
otro, ni el primero con la cuestión social.»
I una altra versió encara, relacionada igualment amb “la qüestió
social”, va ser la de La Veu de
Catalunya, també del dia de Nadal, que per començar es remuntava «a darrera
hora de la nit [del 23, quan], al carrer
de Montserrat [que va del Portal de Santa
Madrona a Arc del Teatre], un individu de mala vida, Ramon Damonte Díaz [Lamarte per a La Vanguardia, Lamonte per al Noticiero Universal], de
17 anys, va tenir qüestions amb altres de la seva mena i va quedar greument
ferit a ganivetades.
»Ahir [24] al matí,
cap a les deu, uns amics del ferit trobaren a l’encreuament dels carrers de
Migdia i Arc del Teatre un dels suposats agressors, Antoni [Giménez] Roda, de 21 anys, conegut per
“El Pernales”.
»Hi hagué entre ells una baralla i, adonant-se’n el municipal
Josep Algarra, hi acudí.
»Aleshores els contendents s’uniren, es giraren contra el
municipal i li dispararen […]»
En
qualsevol cas, el que es va esdevenir en l’indret, el dia i l’hora esmentats,
si més no en línies generals, és que van sonar diversos trets i, com a conseqüència,
un dels components de la colla va caure a terra, mortalment ferit.
El sergent del cos de seguretat Fernando Navarro, proper en aquells
moments al lloc del fet, va fer sonar el xiulet tan fort com va poder i ben aviat
van acudir en el seu auxili uns guàrdies de seguretat i el municipal José Algarra.
Els contendents, en adonar-se que arribaven els guàrdies, es van
dispersar. Uns quants van fugir pel carrer de Cirés disparant sobre els seus perseguidors,
que van disparar també els seus revòlvers contra els primers i, disparant uns i
altres, van arribar al carrer del Conde del Asalto (Nou de la Rambla) i, en entrar
en el de Sant Ramon, alguns dels fugitius es van refugiar a la cansaladeria de
Josep Pujol, número 13 d’aquest carrer, de la qual van sortir ràpidament sense deixar
de disparar.
Quan el sergent Navarro, sospitant que a la botiga n’havia quedat
algun d’ells, hi va entrar, va ser rebut a trets per un que s’havia refugiat rere
el taulell. Navarro, tot i ferit, va aconseguir poder disparar el revòlver repetides
vegades contra el seu agressor, causant-li ferides gravíssimes de les quals va morir
poc després. El mort resultaria ser conegut entre la gent de l’hampa amb el sobrenom
(usurpat) del Pernales.
Mentrestant, continuaven els trets i en els carrers en què s’esdevenien
aquests fets quedaven ferits de més o menys gravetat alguns dels protagonistes,
com ara el guàrdia de Seguretat franc de servei Antonio Valero, i vianants que,
sense tenir-hi res a veure, van tenir la desgràcia de no trobar recer (la
majoria d’establiments van tancar les portes) i de ser tocats pels projectils.
Les víctimes
De resultes de la topada van resultar morts el mateix dia, o poc
després:
1) ANTONIO GIMÉNEZ RODA, el Pernales, de 21 anys segons la premsa, confident, s’hi diu, del
Lliure, després d’haver estat a sou del Sindicat únic. Presentava ferida a la
regió cervical esquerra, dues a la regió dorsal de la columna vertebral i una, amb
orifici de sortida, en la part anterior a nivell de la novena costella dreta. Ja
va arribar mort a la casa de socors del carrer de Barberà (núm. 23), des d’on
el van traslladar al Clínic.
La seva inscripció de defunció en el
Registre Civil núm. 1 diu textualment: «En la ciudad de Barcelona, a las quince
horas del día veinte y ocho de Diciembre del año mil novecientos veinte. Ante
D. Joaquín María Puigfarrer, Juez municipal del Distrito de Atarazanas […]
compareció D. Francisco Pumareda, natural de Barcelona […] mayor de edad,
casado, dependiente […] manifestando que D. Antonio Giménez Roda, natural de se
ignora, de unos treinta años de edad, domiciliado en - - - - , falleció en la
mañana del día 24 del mes actual [desembre],
en la casa de Socorro de la Calle de Barbará a consecuencia de emorrajia
interna torácica abdominal y traumática […] En vista de esta manifestación, el
Sr. Juez municipal dispuso que se extendiese la presente acta de inscripcion,
consignándose en ella, además de lo expuesto por el declarante y en virtud de
las noticias que se han podido adquirir las circunstancias siguientes: Que la
presente inscripcion se practica en mérito de carta orden del Juzgado de
Instruccion de este distrito en la que solo constan los antecedentes ya
consignados y además que el finado era conocido con el sobre nombre de “el
Pernales”, ignorandose los demas antecedentes.»
Dut a enterrar el matí de l’endemà 29 al
cementiri del Sud-oest (o de Can Tunis).
2) LLUÍS DUFOUR BARBERÀ, Larrosa, sindicalista de l’Únic, de 26 anys, fuster, per bé que en
aquell moment treballés de dependent en una estoreria, que residia a Barcelona,
c. de l’Aurora, 26, 4t pis, 1ª porta. Havia estat, sembla, cap d’un grup d’acció
i havia estat detingut dos cops governativament. Tenia dos germans més joves,
Jaume i Baldomer, també militants cenetistes i el primer dels quals seria
processat a finals de juliol de 1921 per «possessió d’explosius, atracament i robatori».
Presentava una ferida a la regió cervical dreta, una altra al costat esquerre i
una altra a l'avantbraç del mateix cantó. Mort tot just arribar a la casa de
socors del carrer de Barberà, des d’on el van traslladar al Clínic. Dut a
enterrar el matí del 29 de desembre al cementiri de Can Tunis, nínxol columbari
B núm. 70, pis 3, agrupació 2.ª, via Igualdad (actualment via St. Carles).
3) ANTONIO VALERO, guàrdia de Seguretat. Tenia
una ferida a la regió precordial, una altra a la regió toràcica dreta a nivell
de la segona/setena costella,[5]
i dues a la regió infraclavicular i supraaxil·lar del mateix cantó. Traslladat
a la casa de socors del carrer de Barberà, on va morir, i després al Clínic. Enterrat
el 28 de desembre.
4) FERNANDO SÁNCHEZ MATEO, guàrdia de
Seguretat, de 34 anys, natural de Lorca (Múrcia), casat amb Juana Martínez,
resident a Barcelona, c. Lausana, 16. Presentava ferida en la illada dreta de
pronòstic gravíssim. Atès a la casa de socors del carrer de Barberà i
traslladat després a l’antic Hospital de la Santa Creu[6] on moriria el dia 27. Enterrat també el 28 de
desembre.
5) JUAN SÁNCHEZ MARTÍNEZ, guàrdia de Seguretat,
de 45 anys, natural de Peñas de San Pedro (Albacete), casat amb Llúcia Tudurí,
resident a Barcelona, c. Sadurní, 12, 1r. Tenia dues ferides en la regió
abdominal i lumbar dretes. Traslladat a la casa de socors del carrer de Barberà
i després a l’Hospital de la Santa Creu. Mort el mateix dia 24. Enterrat igualment
el 28 de desembre.
6) CARMEN FERNÁNDEZ IBÁÑEZ, de 6 anys, domiciliada
amb els seus pares a Barcelona, c. de l'Arc del Teatre, 26, 3r pis, 1ª porta, ben a prop, doncs, d'on va rebre l'impacte d'un projectil. Traslladada
a la casa de socors del carrer de Barberà, on va morir d’una ferida a la regió
lumbar dreta al pocs moments d’ingressar, i després al Clínic. Duta a enterrar
el matí del 29 de desembre al cementiri de Can Tunis.
I van resultar ferits de bala:
1) JOSÉ ALGARRA SÁNCHEZ, guàrdia municipal, de
59 anys, que en portava ja uns quants de servei a la barriada i a qui es
coneixia pel sobrenom de el Ros, natural
d’Hellín (Albacete), casat amb Caterina Abelló, resident a Barcelona, c. Porta
de Santa Madrona, 8, 3r pis, 1ª porta. Tenia una ferida a la cuixa esquerra,
una altra a la regió supraclavicular, una altra a l'espatlla, una altra en el
braç esquerre, tres a la regió abdominal i una altra al nas. Traslladat a la casa
de socors del carrer de Barberà i, després, a l’Hospital de la Santa Creu, no
rebria l’alta mèdica fins al 16 d’abril següent (per més que El Noticiero Universal del mateix
24-12-1920, afirmés que «se halla en el hospital sin esperanzas de vida», l’ABC del mateix dia el “matés” «a poco de
ingresar en el dispensario», o altre cop l’ABC,
La Voz i La Libertad, entre altres, el “rematessin” la matinada de l’endemà,
dia de Nadal).
2) FERNANDO NAVARRO BARRIO, sergent de Seguretat,
de 53 anys, natural d’Osca, resident a Barcelona, c. del Bisbe, 3, porteria. Ferit
al canell esquerre. Traslladat a la casa de socors del carrer de Barberà i
després al seu domicili.
3) JOSEP MASELLAS JANAU, jornaler, de 48 anys,
natural de Lleida, casat amb Concepción Murcia, resident a Barcelona, c. Sant
Geroni, 14, 2n. Un simple vianant sense cap relació amb els fets. Presentava
una ferida en el coll i una altra a la regió maxil·lar dreta. Traslladat a la casa
de socors del carrer de Barberà i després a l’Hospital de la Santa Creu. Rebria
l’alta mèdica el dia 30..
4) JOAN FONT
ROVIRA/Josep Forns Rivera, un altre vianant, de 42 anys. Ferit a
l’avantbraç i en una cama. Traslladat a la casa de socors del carrer de
Barberà, va passar després al seu domicili: Floridablanca, 79, 5è, de Barcelona.
LA
PROVERBIAL PRECISIÓ DELS NOIS DE LA PREMSA
|
|
Nom real
|
Nom atribuït
|
Antonio Giménez Roda
|
Antoni
Rada (La Veu de Catalunya,
25-12-1920).
Antonio
Roda (ABC, 24-12-1920; El Noticiero Universal, 24-12-1920; La Vanguardia, 25-12-1920; La Voz, 25-12-1920).
Antonio
Roda Jimeno (Mundo Gráfico,
5-1-1921).
Antonio
Rodas (La Vanguardia, 30-12-1920).
Antonio
Rodríguez (Heraldo de Madrid,
24-12-1920).
|
Lluís Dufour Barberà
|
Luis
Befur (La Voz, 25-12-1920; La Libertad, 26-12-1920).
Luis
Figur Barbarà (La Vanguardia, 30-12-1920).
Luis
Vivur Barberà (La Vanguardia, 26-12-1920).
|
Notes
[1] «Cuando
se posesionó del gobierno civil el general Martínez Anido, [el comandant Bartolomé] Roselló le
expuso un plan a fin de combatir al sindicato único y éste consistía en
proteger al libre como se acordó también contestar a los atentados con las
mismas armas […]» Carta d'un tal Artigas al notari Manuel Brocas, secretari
del primer comte de Romanones, de 19 de març de 1923 (Arxiu Romanones, lligall
70, carpeta 31. Biblioteca de la Real Academia de la Historia, Madrid).
«Como anécdota
negra de este periodo luctuoso, merece ser recordado lo que recoge Pío Baroja
en una de sus trilogías y en la que se refiere cómo, habiendo los sindicatos obreristas
abatido a un policía de talla, el entonces Gobernador General Martínez Anido, a
quién Unamuno calificó en una carta de cerdo epiléptico, hace que trasladen al depósito donde
yace el muerto varios cadáveres de sindicalistas encarcelados con anterioridad y
que, elegidos al azar, han sido ejecutados por orden gubernativa; cuando va a rendirle
al caído su visita de adiós pronuncia estas palabras [...]: "No te quejarás
por las flores que he traído"». (Juan Gil-Albert, Memorabilia, Barcelona, Tusquets, 1975.)
[2] El mateix dia que, per ordre de Martínez Anido, anaven
a ser deportats “cautelarment” una trentena de líders sindicals de la CNT catalana
i, entre ells, Lluís Companys, al castell de la Mola, de Maó.
[3] Es
coneix com a llei de fugues aquella en virtut de la qual els cossos de seguretat
de l’Estat podien disparar a matar a tot detingut que provés de fugir. En realitat,
consistia a simular la fugida d’un detingut després d’haver-li donat l’alto i abatre’l
a trets “legalment”. Se sol considerar que va ser Gregori Daura Ràdua, militant
de la CNT, ferit en un tiroteig amb la guàrdia civil la matinada del 5 de desembre
de 1920 i mort a la poca estona,
de camí a la comissaria, darrere la plaça
de toros Monumental, la primera víctima de la llei de fugues.
[4] Segueixo
les versions gairebé idèntiques de El Noticiero
Universal de 24-12-1920 i La Vanguardia
de l’endemà 25-12-1920.
[5] «Segons
l’ABC», perquè no he pogut consultar directament l’original. Després de rebre el
3-6-2014 confirmació de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Ca l’Ardiaca)
que tenien microfilmada la col·lecció completa de El Noticiero Universal, resulta que faltava precisament la fitxa del dia que m’interessava.
[6] Hi
ha discrepància a la premsa sobre si es tractava de la segona o la setena costella.
Com que les costelles es compten de dalt a baix i les set primeres (les veritables) arriben fins
a l'estèrnum i acaben en aquest os, tan pertanyent a la "caixa toràcica" sembla una cosa com l’altra.
