El discret encant de les amanites

Dibuix d'Adam Pękalski

Bolets

Tot i que és fora de temporada, avui va d'aquestes excrescències del sòl boscà que són els bolets; bé, d'un cert tipus de bolets. I també, per acabar, d'una certa guilladura simpàtica: l'evocada en la traducció d'Ildefons Rullan (Felanitx, 1905), de la frase del Quijote «cayeron todos... que Don Quijote debía de ser algún hombre loco, y tomáronse a reír muy de gana» (vol. I, cap. LII): «Tots coneguéren que l'home estava tocat des bolet i esclafiren en rialles...»

Els bolets (del llatí boleti), aquests estranys vegetals sense branques, fulles ni fruits, que ningú no sembra i creixen igualment, estan emparentats amb els animals per un metabolisme que emmagatzema glucogen, un element que abunda en el fetge i el múscul, i també per contenir quitina en els teixits, principal component de la closca dels insectes, i no són sinó els vistosos aparells reproductors d’alguns fongs (ll. fungi).

Doncs bé, si passem per alt el consum generalitzat que avui se’n fa, producte de la “globalització” gastronòmica esdevinguda a partir dels anys 60 del segle passat, és un fet, establert pel matrimoni Valentina Pavlovna i R. Gordon Wasson[1], que hi ha pobles històricament micòfils (mico-, del grec μύκη, ‘fong’, ‘bolet’), amb una àmplia nomenclatura a l’entorn dels bolets, fires i mercats a la tardor destinats a vendre'n, gent que va al bosc a collir-ne (a caçar-ne, diuen a Girona i a TV3), i que té preferència pels uns o pels altres, cuinats de tal i tal manera...: cas de Catalunya, les Balears, el País Basc –una de les poques excepcions en la façana atlàntica d’Europa–, Occitània, nord d’Itàlia, península Escandinava, Dinamarca, Hongria, Lituània i, sobretot, Rússia i Sibèria de punta a punta, la Xina i el Japó.

Però, malgrat que com diu la dita a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, hi ha hagut també pobles amb la micofòbia com a singularitat tradicional, és a dir, amb una actitud majoritària de menyspreu i fins i tot d’aversió visceral envers els bolets (a veure’n, no diguem ja a tocar-ne o menjar-ne), relacionant-los amb la putrefacció i els verins: gran part del País Valencià, Castella –d'on és la frase "Las setas sólo las comen los catalanes y las cabras"–, Galícia –a diversos punts de la qual totes les espècies de bolets es designaven com a pan de sapo– i Portugal, les Illes Britàniques (de fet, tot el món anglosaxó, incloent-hi Austràlia), Alemanya, Grècia...

Les amanitàcies

El de les amanites és un gènere de la família de les amanitàcies, que es classifica en l’ordre dels Agaricals, classe dels Agaricomycetes i comprèn més de 500 espècies, si bé –no patiu–, aquí només us en parlaré, i breument, de tres.

Les amanites són de mida generalment gran i tenen una fesomia més aviat estilitzada i elegant. El seu desenvolupament passa per una forma juvenil, que recorda un ou, l’emergència del peu o estípit (que porta el barret o píleu tancat al capdamunt), i l’obertura i extensió del barret, convex i bastant regular, que és quan el vel que fins aquell moment cobria les làmines s’esquinça per la vora i cau formant el típic anell de les amanites, blanc o groc, que queda penjant a mig aire del peu. A la base d’aquest, n’hi ha que porten una mena de saquet, la volva, resta també del vel general o bé un engruiximent bulbós amb estructures esquamoses. Finalment, sota terra tenen el miceli, una massa de filaments a través dels quals el bolet absorbeix els nutrients.

1) L’Amanita cesarea

Reig (Amanita caesarea). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

      

Noms populars:

1.- Reig (forma equivalent a rei, que es conserva en toponímia i antroponímia, paral·lela al rus царский гриб [tsarskiy grib], ‘bolet del tsar’, i que alguna cosa deu tenir a veure amb el nom llatí, ‘menjar dels Cèsars’, que és com l’anomenaven els antics romans i que, com indica Josep M. Fericgla,[2] preparaven en vasos d’argent, i tallaven i servien en unes safates especials anomenades electrum, pel nom del material amb què estaven fabricades, un aliatge d’argent i or, similar a l’actual or blanc, que es reservava per a les coses precioses).

2.- Ou de reig (per la forma que té a l'inici del seu creixement, quan s'assembla al rovell d’un ou –el barret–, sortint d'una aparent closca blanca –el vel i la volva–, abans que el barret s’obri i s’estengui).

3.- Quicou o cocou (‘ou’ en llenguatge infantil).

4.- Bolet d’or (‘d’or’ ja sia pel color o com a ponderació d’un dels bolets més llaminers).

5.- Oriol (pel color, com en el cas de l’ocell mascle d’aquest nom [Oriolus galbula]. Ll. *aurĕŏlu ‘dauradet’).

Noms populars:

6.- Monjola (der. diminutiu de monja, potser pel vel de l'estadi jove del bolet, assimilat al que forma part de l'hàbit de les monges. Coromines dubta per raons etimològiques que pugui venir de spongiola, i amb raó des d’un punt de vista morfològic. La varietat de múrgola [Morchella] que porta el qualificatiu de spongiola, el deu a les cavitats del barret, semblants a les de l’esponja. Res a veure, doncs, amb el barret del reig).

El reig té el barret d’un color taronja viu; les làmines, l’anell i el peu d’un groc de rovell d’ou i la volva on s’embeina la part baixa del peu, de color blanc. D’olor suau, carn consistent i gust dolç, és potser el bolet més preuat a casa nostra, una veritable joia gastronòmica. Es pot menjar tant cuinat com cru, tallat en aquest cas a llesques fines tipus carpaccio i macerat una estona amb oli d'oliva o alguna vinagreta.

2) L’Amanita phalloides

Exemplar jove de farinera borda (Amanita phalloides). Foto: Laurent Francini

Noms populars:

1.- Farinera borda (borda, és a dir, 'falsa', perquè la "veritable" farinera, 'recipient per a la farina', és l'Amanita ovoidea, que deu el nom popular a la mena de farina que envolta els marges del barret i la superfície del peu, formada per milions d'espores blanques i restes del vel general; una "farina" que es desprèn amb facilitat i taca els dits de blanc quan es toca).

2.- Farinot (nom que rep la farina quan surt de la mola, abans de ser porgada en el torn).

3.- Pentinella borda (borda perquè el perímetre estriat del barret, a manera de les pues d'una pinta, recorda la veritable pentinella [del ll. *pectinella 'pinteta'], o pentinella vera [Amanita vaginata]).

4.- Cogomella borda (probable der. del fr. *coucoumelle 'pentinella'. En portuguès, cogumelo és el nom genèric de tots els bolets).

5.- Cogoma borda (cogoma, der. del ll. cŭcŭma ‘mena d'olleta o tupí de cuinar’, per la forma de la volva que embolcalla la base del peu de moltes de les espècies del gènere Amanita. Curiosament, alguns dels bolets que poden rebre el nom popular secundari de cogoma, com ara l'apagallums [Macrolepiota procera] o el camperol [Agaricus campestris], no s'ajusten a aquesta descripció. Sí, en canvi, la farinera).

Té un port airós, amb un peu esvelt de color blanc i bulbós a la base. El barret, un cop desenvolupat, fa entre 5 i 15 cm, i és d’un color verd olivaci, de vegades groguenc o fins i tot blanquinós. Les làmines són blanques i no s’enfosqueixen. No té cap olor característica.

La farinera borda és un bolet assassí i, com a tal, els boletaires l'haurien d'escridassar només veure'l, si no linxar-lo: un de sol, de mida mitjana, ni que sigui cuit, és suficient per provocar la mort d'un adult. Els símptomes, que no apareixen sinó entre 6 i 18 hores després de la ingestió, consisteixen en nàusees, vòmits, mal de ventre i diarrea amb sang, icterícia... fins a la fallida total del fetge.

L'any 54 dC, l'esclava gal·la Locusta, condemnada per enverinadora, va ser alliberada per Agripina la Menor –quarta esposa de l'emperador Claudi i neboda seva– que, desitjosa que el seu fill Neró pugés al tron imperial en detriment de Britànic, fill de Claudi, se'n va servir perquè tregués del món el seu marit. Així, durant un sopar el 13 d'octubre se li van servir a l'emperador farineres bordes per comptes d'amanites règies i, si bé sembla que es va poder recuperar, va ser de nou emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li fou introduïda a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé –i hi ha més versions–, mitjançant l’administració d’una lavativa, amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar.

(Locusta va continuar fent carrera perquè, ja amb Neró d'emperador i per ordre seva, va enverinar Britànic en un banquet. Però va fer una mala fi: el nou emperador Galba la va acusar d'uns 400 assassinats el gener de l'any 69 i el càstig, segons Apuleu, va consistir en que fos violada públicament per una girafa ensinistrada i trossejada després pels lleons.)

3) L’Amanita muscaria



Matamosques (Amanita muscaria). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

Noms populars:

1.- Matamosques (matamosques també en francès, tue-mouches, i en rus: мухомор [mujomor], per la seva utilització tradicional com a insecticida. Sembla que va ser el bavarès Albert el Gran, l’anomenat Doctor Universalis, patró de les ciències i els científics, el primer a esmentar aquest ús a la seva obra De vegetabilibus poc abans de 1256: «Vocatur fungus muscarum, eo quod in lacte pulverizatus interficit muscas» [‘Se l’anomena el bolet de les mosques perquè polvoritzat en llet mata les mosques’]).

2.- Reig bord (perquè els rentats amb aigua de pluja i altres factors ambientals poden fer que el color vermell del barret es torni més ataronjat i perdi les pigues, donant peu a la confusió amb el reig. D'aquí el nom de reig bord).

3.- Reig tinyós (tinyós, per comparació de les escates blanques, com caspa, en el cuir cabellut del malalt, amb les pigues del mateix color en el barret del bolet).

4.- Reig de fageda (perquè el matamosques creix ocasionalment en boscos de faigs).

5.- Monjola borda (és a dir, reig bord).

Fragment de pintures murals de l'absis
de l'església romànica de St. Sadurní
 d'Osormort (Osona). Segle XII

6.- Oriol foll (oriol, és a dir, reig, i foll per les seves propietats euforitzants, distorsionadores de la realitat –percepció d’éssers i objectes com a exageradament grans, macròpsia, o extremament petits, micròpsia–, i al·lucinògenes [3] –que porten a percebre el que no existeix amb impossibilitat de distingir-ho de la realitat: visions, en especial, d’unes formes lluminoses, fosfens, que parlen i que es mouen de manera extremament enèrgica i activa–, propietats a causa de les quals aquest bolet ha estat utilitzat en diversos ritus religiosos a Sibèria i Nord i Est d'Europa, i el consum del qual no ha estat segurament estrany a terres catalanes, si més no i fins a temps no gaire reculats, entre grups marginals que feien llargues estades al bosc com ara carboners o pilers, llenyataires...: vg. il·lustració del pecat original, en què l'arbre del coneixement del bé i del mal té tres branques carregades de fruits –fruits prohibits–, que no són sinó aquestes amanites).

El matamosques té un barret que pot fer de 6 cm de diàmetre a més de 20, d'un color roig viu, pigallat de taques blanques, restes del vel que embolcallava el bolet en el seu estadi juvenil, després esquinçat. Les làmines són de color blanc, tot i que quan el bolet acaba d'esporar giren a marró clar, en un procés de deteriorament força ràpid. El peu també és blanc, llarg (pot fer més d'un pam), recte i ferm, engalanat amb un anell també blanc. Si bé té volva com totes les amanites, és diferent a la del reig o la farinera borda, més dura i enganxada a la base del peu del bolet, formant com uns anells concèntrics.

L'Amanita muscaria, que sol créixer sota avets,[5] bedolls i pins tendres, és probablement el bolet més vistós i un segurament dels al·lucinògens més antics, que en la nostra tradició va associat invariablement als fantàstics homenets que són follets i gnoms –antropomorfització dels bellugadissos fosfens que deia més amunt–, a pocions de bruixes i contes de fades; una tradició resultant de l'estructuració de les experiències i les visions produïdes pel consum d'aquesta amanita, redescobert fa uns anys per diferents moviments contraculturals.

«Les tribus de Sibèria que menjaven aquests bolets no coneixien altres intoxicants fins que els russos van introduir l'alcohol. Assecaven els bolets al sol i se'ls menjaven, sols o en un extracte amb aigua, amb llet de ren o amb el suc de diverses plantes dolces. Quan el fong es menjava en estat sòlid, s'humitejava primer a la boca, o bé una dona no deixava de ensalivar-lo fins a formar una boleta humida, com una píndola, que l'home ingeria. L'ús cerimonial de l'amanita va desenvolupar la pràctica ritual de beure l'orina, ja que aquestes tribus van aprendre que els principis psicoactius del bolet passen sense ser metabolitzats pel cos o en forma de metabòlits encara actius, la qual cosa és poc usual en relació amb els compostos al·lucinògens de les plantes. Un dels primers informes refereix que els koriacs, un poble aborigen de la península de Kamtxatka, a l'extrem oriental de Rússia, "aboquen aigua sobre alguns bolets i els bullen. Després beuen aquest licor i s'intoxiquen; els més pobres que no tenen els mitjans per aplegar els bolets, s'apostaven al voltant de les tendes dels rics buscant l'oportunitat en què els convidats sortien per orinar, i sostenint un recipient de fusta, recollien l'orina. Després la bevien, i com que conservava part de les propietats dels bolets, aconseguien intoxicar-se també".»[5]

En fi, si per admirar algun espècimen d'aquest interessant bolet us fa mandra desplaçar-vos al bosc i/o no us voleu esperar, impacients, a la tardor, sempre podeu optar per arribar-vos al Parc Güell de Barcelona, un dels pavellons que flanquegen l'entrada del qual per la part inferior, el de tres plantes, el destinat a porteria –avui llibreria–, té el tub d'aireació coronat per una representació del barret d’un exemplar jove d’amanita muscaria.

De res.

 

[1] Valentina Pavlovna Wasson i R. Gordon Wasson, Mushrooms, Russia and History, New York, Pantheon Books, 1957.   

[2] Josep M. Fericgla, El bolet i la gènesi de les cultures, Barcelona, Alta Fulla, El Pedrís, 18, 1998 (3ª ed.).

[3] O enteògeniques, un terme que fa venir esgarrifances. El neologisme enteògen (‘Déu dins d’un mateix’!), encunyat com alternativa als termes existents per un grapat de professors universitaris estatunidencs dirigits per Carl A. P. Ruck el 1979, fa referència a les substàncies que contenen les plantes usades tradicionalment per alguns pobles primitius en cerca d’una expansió de la consciència i de contacte amb una suposada divinitat que, pel que es veu, niaria al sistema nerviós central de cadascú. La filòsofa Montserrat Abad Ortiz (L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista de la religió, Oviedo, Pentalfa, 1996), afirma que el concepte ‘enteògen’ és desafortunat, perquè encara que pretenia designar certes substàncies, al final es descobreix com a definició d'un determinat ús: el religiós. Això determina la invalidesa empírica de les troballes d'aquests botànics, químics, antropòlegs i restes de «erudits de la enteognòsia, que defensen postures quasi teològiques, més que científiques. No són una escola de cap disciplina, són un grup "afí" amb els seus apòstols, acòlits i deixebles, i "la gran gresca" és la fórmula magistral que [l’investigador i profeta de l’LSD, Timothy] Leary ofereix als seus seguidors a la recerca de la felicitat.»

[4] La tradició d'origen nord-europeu de posar els regals sota l'arbre de Nadal, es podria deure al fet que és sota els avets i altres coníferes on creix l'Amanita muscaria, racions de la qual repartia ("regalava") el xaman local entre els veïns perquè flipessin en celebració del solstici d'hivern. 

[5] Richard Evans Schultes i Albert Hofmann, trad. Alberto Blanco, Plantas de los dioses. Las fuerzas mágicas de las plantas alucinógenas, México, Fondo de Cultura Económica, 2000.

   

Notícia del maqui Félix Lacuey Labarta, el Sos

És un deure plaent donar aquí les gràcies a Luis Pérez Berasaluce,

que m'ha donat generosament valuoses indicacions per a la realització d'aquest treball

Part d'un graffiti a Sallent, del col·lectiu Helios, amb motiu de la VII Marxa dels maquis 2004. Font: Viquipèdia

A tall d’introducció

      La guerrilla antifranquista a l’Alt Aragó --província d’Osca i nord de Saragossa-- no es va nodrir en origen, com a tants altres indrets d’Espanya, de “fugits”, resistents esparsos, desorganitzats, ajudats per familiars i amics però sense armament i per tant amb una activitat bàsicament de supervivència. En general, els que haurien pogut ser-ho, havien tingut ja l’oportunitat de passar a França abans que la zona, amb el replegament a França de la 43ª Divisió republicana (o D.R.) el juny de 1938, quedés oficialment pacificada i integrada al camp rebel.

      Es pot dir, doncs, que aquí la guerrilla neix com a conseqüència del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran l’octubre de 1944, quan alguns grups, mancats d’enllaços, queden “despenjats” a l’interior, una operació que té al seu torn com a rerefons el desembarcament dels aliats a Normandia el 6 de juny de 1944 i la immensa onada d’esperança que va provocar a l’Europa ocupada, incloent-hi Espanya, un país ocupat pel seu propi exèrcit. I, ben aviat i sobretot, l’evacuació pels nazis del Midi francès –Llemotges, Bordeus, Pau, Tolosa i Carcassona, Perpinyà, Montpeller…–, que es pot considerar conclosa a finals d’agost.

      Tot això, més les enceses proclames que, d’ençà de l’alliberament, emetia Ràdio Toulouse, en mans de la Unión Nacional (UNE), formada pels socialistes de Negrín, comunistes, nacionalistes bascos i cenetistes, va portar a creure confiadament en la imminència d’una victòria definitiva sobre el darrer reducte del feixisme a Europa, la dictadura franquista. D’aquí la “urgència” de bona part dels exiliats que havien combatut l’ocupació alemanya de prosseguir la lluita en territori espanyol. D’aquí l’intent de concentrar en el Pirineu els grups de guerrillers espanyols vinguts de tot França, malgrat l’oposició del comandament militar francés. I d’aquí el llançament a l’octubre de l’operació Reconquista de España.

      Els “invassors”, molts d’ells anarcosindicalistes, però enquadrats tots pel PCE, tenien per primer objectiu ocupar la Vall d’Aran, establir a Viella un govern provisional de la UNE, alçar-hi el pavelló de la República i reclamar llavors la intervenció militar dels aliats. Debades: la superioritat numèrica i d’armament de les tropes franquistes i la manca de suport actiu dels escassos habitants de la comarca determina el fracàs de l’ofensiva.

      Durant els anys 1945 i 1946, s’agreuja l’aïllament internacional del règim de Franco amb la seva condemna en la conferència de San Francisco de les Nacions Unides de 20 de juny de 1945 i el reconeixement al govern en l’exili de la representació d’Espanya, condemna represa per les tres grans potències –EUA, URSS i Gran Bretanya– en la conferència de Postdam del 17 de juliol al 2 d’agost;[1] la reunió de les Corts republicanes a Ciutat de Mèxic el 17 d’agost del mateix any; la confirmació de la condemna de San Francisco per l’Assemblea General de les Nacions Unides el febrer de 1946; el tancament, decidit per França, de la frontera pirinenca l’1 de març d’aquest darrer any… I creix exponencialment la confiança en la pressió internacional per fer caure el franquisme.

      És inevitable relacionar aquesta etapa d’aïllament internacional amb l'aposta més coneguda i més prudent del PCE pel "degoteig", la infiltració des de França de petits grups de combatents i propagandistes que engruixirien aquells altres grups ja a l’interior i convertirien la zona prepirinenca en qüestió en corredor cap a Terol i altres punts de la Península, i a la inversa. Però comencem pel començament.

Poble natal i anys de joventut



Coliseo, núm. 1, avui. Font: Casa del Infanzón

      Sos (Sos del Rey Católico d’ençà de 1925 per concessió d’Alfons XIII), és gairebé a l’extrem nord-occidental de la província de Saragossa, que forma aquí una mena de falca triangular entre Navarra i Osca i a tocar de la Serra prepirinenca de Leire, en els límits orientals de Navarra.       Allunyada de les vies de comunicació principals, forma part de la comarca de Las Cinco Villas juntament amb els pobles d’Uncastillo, Sádaba, Ejea i Tauste, tots més al sud.

           En aquesta singular vila medieval, amb un caseriu atapeït que s’enfila fins a l’esglèsia parroquial de Sant Esteve, adossada a la torre d’un antic castell des del qual s’albira un ampli espai de muntanyes i fondalades, van néixer i van contreure matrimoni Mariano Lacuey Remón, pastor d’ofici i alhora, o més endavant, jornaler,[2] fill de Bartolomé i Matea, i Babila Labarta García, sense ofici especial, filla de Pedro i Nemesia.
           El 25 d’octubre de 1892 els neix el primogènit, Crisanto; set anys després, el 6 d’agost de 1899, la primera filla, Transfiguración; veuen la llum a continuació Eufemia, el 20 de març de 1904, i el 6 de novembre de 1907, Veneranda. El cinquè i últim fill, quan ell té ja 48 anys i ella, 44, serà Félix, nat el 20 de novembre de 1911.[3]
      Viuen aleshores en una estreta casa de planta baixa i dos en alt, amb façana de pedra vista, lligada amb morter, i coberta de teula àrab, del carrer Coliseo,[4] un carrer irregular de l’anomenat Barrio Alto, l’antic call de la vila. Una casa humil, amb tota seguretat, de béns pocs i senzills, i menjar escàs.
      És de suposar que, com el pare, treballa de jornaler al camp. Només consta que ingressa a l’UGT (Unió General de Treballadors) a finals de 1932 i que, tot i pertànyer a una família políticament indiferent, s’afilia l’any següent a les JSE (Joventuts Socialistes d’Espanya).
      Aquesta organització, dependent del PSOE, però amb un programa polític i reivindicatiu propi, tindrà aviat una nova direcció, sorgida del V Congrés celebrat l’abril de 1934, que en propicia la unificació amb l’UJCE (Unión de Jóvenes Comunistas de España), que té efecte el març de 1936 i dóna pas a unes noves sigles, les JSU (Joventuts Socialistes Unificades), amb Santiago Carrillo de secretari general.
      És, doncs, com a militant de les JSU que el troba l’esclat de la guerra a Sos, a última hora del 20 de juliol de 1936, en forma d’enfrontament armat entre una columna formada per militars i guàrdies d’assalt procedent de Saragossa, que ja havia subjugat Ejea de los Caballeros i Sádaba, amb grups de civils mal armats (i potser Félix entre ells), que acabarà amb el sotmetiment de la vila als revoltats. L’endemà, sense esperar que la pols s’assenti una mica, s’evadeix a zona republicana.

Guerra i primer exili

Félix Lacuey. Data indeterminada.

     

     Aviat es deu incorporar com a milicià a la columna Trueba-Del Barrio, formada a Barcelona amb 2.000 homes de l’UGT i el PSUC, més endavant anomenada Carles Marx, que amb la fundació de l’Exèrcit Popular i la consegüent dissolució de les milícies, formarà la 27ª D.R. Amb ella, ja com a soldat, devia participar l’estiu del 37 en les fracassades ofensives d’Osca i Saragossa i, a finals d’aquest any, ser assignat a la 43ª D.R., potser al 518 Batalló de la 130ª Brigada Mixta (B.M.), on tants paisans hi havia de la seva comarca.

     Amb la seva unitat es retiraria a França per tornar a entrar a territori hispà per Catalunya. I aleshores patiria l’inútil infern de l’Ebre, la retirada Catalunya amunt… fins que, amb les restes de la 43ª D.R., que havia estat feta miques, creuaria la frontera francesa pel Coll dels Belitres (Portbou) el 9 de febrer del 1939.

     Així va començar l’exili de Félix, la trajectòria del qual, durant els primers anys d’aquesta nova etapa, m’és desconeguda. És raonable suposar-lo reclòs, al costat dels seus companys, en algun dels camps de concentració –avui dits de manera asèptica d’internament i fins i tot d’acollida–,[5] possiblement Argelers o, poc després i una mica més al nord, Sant Cebrià, un més dels incomptables nouvinguts i, entre el mar i les filferrades, en les mateixes deplorables condicions.

     Suposar també que en sortís de manera més o menys voluntària per integrar-se com tants altres compatriotes en alguna Compagnie de travailleus étrangers (CTE) unes formacions paramilitars de treball formades d’ençà d’abril de 1939 per reemplaçar els treballadors francesos mobilitzats i per atendre les noves indústries de guerra. En qualsevol cas, després vindria la desfeta militar francesa i l’armistici, i la institució del treball obligatori en tasques d’interès nacional o al servei de l’economia local: passaria a formar part llavors d’algun chantier, obra de construcció o mineria, explotació forestal o de pedreres?

     Per una biografia datada el 29 de mayo de 1945, titulada amb el seu nom, “Lacuey Labarta, Félix”, obrant a l’Arxiu Històric del PCE (en endavant AHPCE), sabem que ingressa en aquest partit el novembre de 1943,[6] a Bédarieux, departament francès d’Hérault,[7] al Llenguadoc-Rosselló. I, el 28 d’agost de 1944, en la 11ª Brigada de la 204ª División de guerrilleros, liderada per Vicente López Tovar.

     Amb aquesta brigada participaria ja com a sergent en l’anomenada operació Reconquista de España (Vall d’Aran) formant part de la columna principal, la que va entrar la matinada del 19 d’octubre de 1944 pel port fronterer de Benasc i girar cap a l’hospital de Sant Nicolau dels Pontells, dit també del port de Viella, ja llavors pràcticament abandonat, per barrar el pas a les tropes franquistes.

     »El día 27 de junio de 1947 y cuando regresábamos de ir a suministrarnos, sobre las 2 de la madrugada, observamos en las proximidades de Las Carboneras una Seccion de la Guardia Civil al mando de un Capitán. Estos nos estaban aguardando. Entablamos tiroteo y por nuestra parte no hubo novedad alguna. Despues por los pueblos circulaban noticias de que había muerto el capitán y seis guardias; otros daban como muertos solamente a 4 guardias. Nosotros no podemos confirmar el número de bajas que les hicimos. Sabemos que algunos cayeron heridos. Únicamente hemos confirmado despues que en el Hospital había muerto un guardia civil como consecuencia de las heridas que le hicimos. 
     El desenllaç és prou conegut: el 22 de octubre es va presentar en el post de comandament Santiago Carrillo, en companyia del general Luis Fernández, cap militar de l’Agrupación de Guerrilleros Españoles. I el primer, davant un més que probable encerclament i un enfrontament directe amb l’exèrcit, que només podia resultar catastròfic, va acceptar la retirada dels homes que López Tovar havia ja fixat per a les 12 d’aquella nit.

Del “Quadern de notes” de Félix
 

     De l’època, sobre la seva persona, es conserven a l’AHPCE uns quants comentaris i avaluacions, en base als informes de seguiment dels responsables, que tenen avui un eco familiar (“progressa adequadament”, “necessita millorar”):

     La biografia esmentada abans fa referència a una altra d’anterior feta a Gincla, una petita localitat francesa, situada al departament de l’Aude, al Llenguadoc-Rosselló, a tocar de la frontera amb Espanya en què hay dos notas que dicen: 1: Buen camarada. Muy disciplinado. Su capacidad [capacitació] política es muy deficiente. 2: Muy útil y capaz para su region.

I continua: «La caracterizacion de Prat es la siguiente: Durante el valle de Aran tuvo buen comportamiento acatando todas las órdenes y guardando su puesto; anteriormente, desde el mes de la liberación de Francia [aquí, agost de 1944] que perteneció a la 11 Brigada guardó buena compostura antifascista…

  »Por su parte Antonio [Ángel Fuertes Vidosa, el Maestro de Agüero, excomandant del maquis francès] dice: “En los días que hemos estado juntos ha demostrado formalidad; obediente y comprensivo, y resiste bien en las marchas.”»

     Una nota aliena que introdueix l’Informe del camarada Lacuey (AHPCE) fet per aquest a França a finals d’octubre de 1947 i que reprodueixo més endavant, titulada “Algunos datos sobre este camarada”, conclou: «Parece un camarada honrado y combativo aunque con muy pocas iniciativas. Desde luego, no vale para jefe de grupo y él mismo lo reconoce.»

     Així doncs, un aprovat alt? Un notable baix?

Per un capgirament que no seria 

        A finals de 1944, tornarà a entrar a Espanya a les ordres d’Antonio (Ángel Fuertes), per col·laborar amb l’aparell de passos de frontera de la UNE tenint com a base la serra de Santo Domingo, una zona d’altura i boscos densos que comunica la plana de la comarca saragossana de Las Cinco Villas amb la província d’Osca.

      Quan Antonio, amb uns quants dels seus homes, es trasllada a finals de l’estiu següent cap a Terol, hi deixa com a responsable a Mariano Navarro Acín, el Tuerto de Fuencalderas. Poc després, segons Mercedes Yusta,[8] concretament a l’octubre de 1945, componen el grup, a més d’en Navarro i en Fèlix, Manuel Nadal Sorrosal, el Chaval, Alejandro Fuentes Arilla, el Lobera, Gabriel Cruz Navarro, el Madriles, i Baltasar Puente Pérez, el Sargento, un exsergent de l’exèrcit franquista (que de fet no va incorporar-se a la partida, en saber-se perseguit, fins al febrer de 1947).[9]  

        I quan en Navarro, al seu torn, passi a França, hi deixa com a responsable a en Félix. 

     El coronel de la guàrdia civil Aguado Sánchez afirma,[10] que l’octubre de 1945, es localitza el Sos i la seva gent a la Serra Carbonera, en terme de Luna, partit judicial d’Ejea de los Caballeros, i que s’atribueix al grup la mort el 12 de febrer de 1946, en terme de Biel, al sud-est de Sos, dels guàrdies civils Juan Mañas Cruz i Eugenio Gavilan; el juliol de 1946, el segrest de dos veïns de Biel pel rescat dels quals cobren respectivament 8.500 i 20.500 ptes. i una requisa de menjar a la granja Puig del Mudo, del mateix terme; un nou segrest, el 29 d’octubre, al poblet de Valpalmas, que els hauria reportat 125.000 ptes...

      El 9 de juny de 1947 el grup va ocupar militarment Ardisa, partit judicial d’Ejea, a l’est de Luna, hi va fer manifestaciones de tipo político» i es va endur els fons de l’ajuntament; que el 17 del mateix mes va repetir la jugada a la població d’Erla, el terme de la qual limita amb el de Luna pel nord, l’est i el sud, i hi va confiscar 118.000 ptes., i que el dia 20, la partida es va dispersar «luego de haberse repartido los beneficios.» I, a l’últim, que en les setmanes següents van ser detinguts cinc dels seus integrants. Fins aquí el coronel.

     L’Informe del camarada Lacuey comença referint-se a uns pocs dies després:

    «Después del encuentro con los camaradas de Levante, el día 26 de junio de 1947, todos juntos nos dirigimos al Char y dimos un golpe de comida y ropa, obteniendo además dos mil pesetas. Ello fué para organizar el viaje de los camaradas a F.[rança].

      »Después del golpe referido fue cuando nos separamos de Fletas [Doroteo Ibáñez Alconchel] y de Navarro. Ellos se dirigieron hacia F.[rança] y nosotros hacia Las Carboneras.

»Una vez en Las Carboneras, “El Rubio”, o sea un camarada que había venido de Levante con Fletas,[11] me dijo que tenía que salir para Zaragoza con una mision que le había encomendado el camarada Fletas. No explicó en qué consistía ésta. Yo le indique el camino por donde tenia que marchar hasta tomar el tren y le advertí que no anduviese durante el día puesto que era peligroso hacerlo. Quedamos de acuerdo en que le esperaríamos hasta el día 7 de julio, fecha en la cual se [es en l’original] creía que era más que suficiente para estar de regreso.

      »En vista de la situacion que teníamos a la vista, nosotros hicimos contramarcha y nos pusimos en un punto dominante y cuando se hizo de día, observamos que unos 400 guardias civiles nos asaltaban nuestra intendencia, es decir, donde teníamos la comida y la ropa, ya que no teníamos base fija; tambien nos descubrieron 2 metralletas que teníamos en otro punto, y en otro lugar, seis escopetas, un revólver, un botiquin y bastante municion. Es decir, fueron a tiro hecho a los diferentes lugares donde teníamos estas cosas.

      »En aquel momento, no sabíamos de donde podía provenir este golpe.

   »Ante esta situacion, yo propuse a los camaradas trasladarnos hacia donde tenía que venir el Rubio –el de Levante– para que este no se metiera en el peligro y pudiese caer. Hacia allí nos fuimos y le esperamos no hasta el siete de julio como era lo acordado sino hasta el día 11 del mismo mes.   

      »En vista de que no se presentó el día 11 de julio, decidimos marchar a la Sierra y nos dirigimos a casa de un camarada de Agüero para recoger suministro el cual [camarada] estaba detenido desde hacía unos días y con lo que nos encontramos fue con la Guardia Civil que estaba allí esperando por si alguien iba. Volvimos a tener otro combate y en él logramos salir sin bajas y matar a un guardia civil. Aquí el camarada Mamilo [Luciano Mamilo Muñoz (a) el Deseado i Chocuto, natural precisament d’Agüero, que devia estar de pas], perdió su metralleta, siendo el único percance por nuestra parte.       

       »Ante esta situacion, nos dirigimos hacia donde había establecido el Buzon con los camaradas Fletas y Navarro a su paso a F.[rança], donde les pusimos una esquela diciendole[s] lo sucedido y las fuerzas que había ahora por allí. Ademas montamos un servicio de vigilancia, día y noche, para ver si los veíamos llegar y avisarles personalmente del peligro. Este servicio lo mantuvimos hasta el día 27 de julio de 1947.      

        »Como vimos que no venían y el peligro cada vez era mayor, acordamos trasladarnos al otro lado del [riu] Gállego, a un punto de apoyo que el camarada Navarro conocía.  

           »Les dejamos en el Buzon una nota indicándoles dónde estábamos.      

          »Al otro lado del Gállego perma[ne]cimos durante todo el mes de agosto [de] 1947.     

     »En vista de que no llegaban los camaradas que habían venido a F.[rança], los camaradas de Levante (Mamilo y El Chaval [és a dir, Manuel Nadal Sorrosal]), decidieron marcharse el primero de septiembre hacia Levante con el fin de informar de todo lo ocurrido –ya entonces se había aclarado que El Rubio había sido detenido y que nos había delatado–; se llevaron dos metralletas puesto que les hacían allí falta.

      »Entonces el camarada Baltasar [Puente] –es el sargento– y yo volvimos a la zona vigilada para observar el Buzon y saber qué había sucedido despues. Allí estuvimos varios días y como los de F.[rança] no daban señales de haber vuelto, decidimos pasar a F.[rança] ya que solo quedábamos los dos de todo el grupo, para informar a la D.[irecció] del P.[artit]. Lo hicimos el 20 de octubre de 1947 y llegamos a F.[rança] el 26 por la mañana.»

Apèndix a l’informe

           L’Informe... continua amb “Datos que obtuvieron sobre El Rubio, su detencion y conducta”:

         «Éste [el Rubio] se dirigió hacia Zaragoza al día siguiente de separarse Fletas y Navarro del resto del grupo. Se sabe que aunque no conocía bien el camino hasta la estacion del ferrocarril y aunque se le advirtió que no anduviese de día por ser zona transitada no hizo caso y tomó el tren en la Estacion de Biscarrués (en el tram ferroviari Zuera-Biscarrués-Turuñana de la línia Saragossa-Canfranc, tancat a la circulació el 1970), mejor dicho, intentó tomarlo a las tres de la tarde, puesto que la Guardia Civil le detuvo en la referida estacion de ferrocarril.

    »Este individuo nada mas ser detenido se puso a disposicion de la Guardia Civil y les informó de cuanto sabía.

   »No solo les dijo dónde estábamos nosotros y dónde teníamos los depósitos de armas y víveres –él los conocía todos–, [com també] el viaje de Fletas y Navarro a F.[rança], sino que campesinos que le conocían nos afirmaron que le había[n] visto vestido de Guardia Civil y sirviéndoles de guía en la localizacion de los depósitos. 

    »Ya el 27 de julio circulaba por aquella zona la noticia de que Navarro y Puente se encontraban en F.[rança] y que con ellos había venido un Responsable de las guerrillas de Levante. 
     »La Guardia Civil estuvo en casa de los padres de Navarro [recordem: El Tuerto de Fuencalderas] y les pidió una fotografía de él "para ver si efectivamente tenía un defecto en un ojo". 
    »Con motivo de las delaciones de este tipo detuvieron [a] unos 30 campesinos. Entre ellos el punto de apoyo del pueblo de Lacasta [a 12 km de Luna], miembro del P.[artit], el cual fue cruelmente torturado y después fusilado.      

    »Se decía que durante el mes de agosto habían detenido [a] gente por pueblos de Teruel, algunos puntos de apoyo de los guerrilleros, debido a que El Rubio los había delatado.»

Final en fals

Saint-Pons-de-Mauchiens.
Font: www.the-Languedoc-page

  Postergada la caiguda del franquisme ad calendas graecas, Félix es devia acabar allunyant definitivament d’aquella Espanya negra i integrant-se en la vida civil del país veí. Ara bé, si ho va fer al poblet llenguadocià de Saint-Pons-de-Mauchiens, dedicant-se al conreu de la vinya, com sembla indicar una pista, no m’ha estat possible confirmar-ho atesa la manca de resposta tant de la mairie local com dels arxius departamentals del Conseil général de l’Hérault a les meves peticions d’informació.      

      Afirmo, doncs, que si més no de moment, és a finals de 1947 que el personatge s’esvaeix. 

 NOTES

     [1] Arran de la declaració de Postdam, Carrero Blanco, sotssecretari de la Presidència i mà dreta de Franco, fa un informe datat el 29 d’agost de 1945 en què raona que «las presiones de los anglosajones por un cambio en la política española que rompa el normal desarrollo del régimen actual, serán tanto menores cuanto más palpable sea nuestro orden, nuestra unidad y nuestra impasibilidad ante indicaciones, amenazas e impertinencias.» I concloïa que: «la única forma para nosotros [de preservar el règim] no puede ser otra que: orden, unidad y aguantar.» (Citat de José María Marín, Carme Molinero i Pere Ysás, Historia política de España 1939-2000, Madrid, Istmo, Col. Fundamentos n.º 194, 2001.)

     [2] De pastor se’l qualifica a la partida de baptisme del seu primogènit. De jornaler, a l’acta de naixement de Félix, el benjamí.
    [3] Dels Llibres de Baptismes de la parròquia de Sant Esteve, de Sos. (Per als quatre primers germans, Llibre 16, núm. 103, fol. 8; núm 78, fol. 147; núm. 33, fol. 251; núm. 110, fol. 374. Per a Félix, Llibre 17, núm. 114, fol. 106.) Comunicació a l’autor d’1 de gener del 2015 pel rector Máximo Garcés.
     [4] En el número 9 del carrer segons l’acta de naixement de Fèlix. Ara bé, l’alcaldessa de Sos, en escrit de 15 de gener del 2015, sortida de Registre del dia 22, em diu: «tengo a bien informarle que la casa en calle Coliseo n.º 9 no existe en el Catastro de Urbana. (=) Hablando con personas mayores, me indican que el Sr. Félix Lacuey vivió en el n.º 1 de la calle Coliseo. (=) Este inmueble fue rehabilitado en su totalidad, parte es vivienda (lado izquierdo) y la otra [núm. 3 del carrer] es un alojamiento turístico, denominado [Casa d]el Infanzón.»
     [5] De concentració per al ministre mateix de l’Interior del govern Daladier, de centreesquerra, Albert Sarraut: «Ho torno a dir: el camp d’Argelers no serà un lloc penitenciari, sinó un camp de concentració. No és pas el mateix. Els asilats que hi sojornin, només hi restaran el temps necessari per preparar la seva expulsió o, si ho decideixen, el lliure retorn a Espanya.» La Dépêche de Toulouse, 2 de febrer de 1939.
     [6] «Ingresó al P.[artido] entre el 43 y el 44 (en otra biografía se dice en Noviembre del 44)…» Però com que també llegim que «en Francia, estuvo sin control de ninguna organización hasta que ingresó en el Partido. […] Ingresó luego en Guerrilleros en 28 de Agosto del 44 en la 11 Brigada», opto per resoldre la contradicció suposant que on, en l’altra biografia, hi diu “Noviembre del 44”, hi ha de dir “noviembre del 43”.

     [7] «Bédarieux, Aveyron» en l’original. Ara bé, en tant que Bédarieux és una vila del departament d’Hérault, que té la capital a Montpeller, capital també de la regió de què Hérault forma part, el Llenguadoc-Rosselló, el departament d’Aveyron (en una zona boscosa del qual es capturaria el 1799 l’anomenat “nen salvatge” que tractaria Itard), té la capital a Rodez i forma part de la regió de Migdia-Pirineu, amb capital a Toulouse.

    [8] Mercedes Yusta Rodrigo, Guerrilla y resistencia campesina. La resistencia armada contra el franquismo en Aragón (1939-1952), Prensas Universitarias de Zaragoza, Ciencias Sociales, 2003.

     [9] La data consta a “Datos e impresión sobre Baltasar, el sargento”, una nota aliena que figura al final de l’Informe del camarada Lacuey.

     Uns altres guerrillers que també haurien format part del grup en la seva época inicial serien el cenetista Manuel Gálvez Gimeno, el Sevilla, segons Francisco Aguado Sánchez (El maquis en España. Su historia,      Madrid, Librería Editorial San Martín, 1.ª ed., 1975) i Wenceslao Jiménez/Giménez Orive, Wences, el que esdevindria cap del grup de guerrilla urbana Los Maños el 1948, segons Antonio Téllez Solà i Rolf Dupuy (Los de la Sierra. Dictionnaire des guérilleros et résistants antifranquistes. Disponible a: <losdelasierra.info>). A La guerrilla urbana, 1: Facerías, París, Ruedo Ibérico, 1974, el mateix Antonio Téllez escriu: «Wenceslao, inclinado por idiosincrasia a la acción, se unió a un grupo de guerrilleros y permaneció en la montaña algún tiempo. No obstante, su espíritu inquieto no pudo amoldarse a esta vida, pues, dada la escasez de medios con que contaban, los guerrilleros rurales vivían más bien en plan defensivo, más preocupados en escapar a la incesante persecución de las contrapartidas de la Guardia Civil que en preparar acciones ofensivas.»
     [10] Francisco Aguado Sánchez, op. cit. El qualifico de coronel perquè era el grau que tenia quan va publicar aquest llibre. El van ascendir a general de brigada l’1 d’agost de 1984.
     [11] A “Datos que obtuvieron sobre El Rubio, su detencion y conducta” (de l’Informe…), s’hi llegeix: «[Félix] no sabe cómo se llama. Es rubio, joven, estatura regular y fuerte. Es aragonés. Ha estado varias veces preso y parece que se portó bien. Cuando unas detenciones en Zaragoza –estando allí Antonio El Maño–, en vista de que la policía le buscaba, se fue a Levante. Allí se incorporó a las Guerrillas. A la Sierra volvió con Fletas y parece que éste le utilizaba como enlace con Zaragoza.»