Us presento la Gelma i la Kelma

Preambulari

    Gelma i Kelma es pot inscriure sense forçar les coses en una llarga tradició poètica de lloances, en estils ben diversos, a parts visibles del cos: des del Càntic dels Càntics, els autors del qual, segurament barbuts, s'amaguen rere el nom del savi Salomó («El teu coll és torre de David / d'on pengen mil escuts, / les rodelles dels guerrers. / Els teus pits són cervatells / que saltironegen entre els lliris...»), al poema de Neruda d'aquell peu de nen que no sabia encara que era peu i volia ser papallona o poma.

   S'inscriuria, més concretament, en el corrent que ha cantat les mans i al qual han contribuït entre altres Miguel Hernández («La mano es la herramienta del alma, su mensaje, / y el cuerpo tiene en ella su rama combatiente...») i, entre nosaltres, el cantautor Raimon («Mans que en la nit busquen / allò que no troben mai...») o, en fi, Joan Brossa («Embolcallen amb vels goig i tristesa. / Són sostre d'una xarxa de perfum, / són els ventalls, amor, del meu costum / i serveixen d'espasa a la sorpresa»).

    Fóra en una futura antologia del tema, si bé en un dels seus llocs més modestos, on haurien de tenir cabuda les tires que conformen aquest homenatge a les mans, creadores juntament amb la terra de la humanitat de l'home: humus, la terra, que és el material amb què es va fer el primer home, i manus, la mà, dotada amb la facultat de crear eines i, amb elles, transformar el món. Mans que són, per si no fos prou, codipositàries de la pensa i del llenguatge, cosa que entre els sords cau pel seu propi pes i, encara més, entre els sordcecs, per als quals és una veritat d'experiència que el món comença --i acaba-- a les puntes dels dits.

    Sense més pretensió que la d'arrencar l'esbós d'un somriure, l'amic Josep M. Segimon, Gran Mestre de l'Orde del Llapis i el Pinzell, i jo mateix hem traslladat a aquestes tires unes quantes anècdotes fruit, la majoria, de la nostra convivència quotidiana amb els respectius parells de mans que el vent de la vida fa anar en doina. Mostrem les protagonistes, doncs, xerrant --o discutint--, interpel·lant el lector o l'individu a qui se suposa que serveixen, revelant foteses, secretets o potser, aneu a saber, albiraments d'eternitat, perquè és article de fe que elles posseeixen una ànima manual destinada a assaborir, en un paradís exclusiu situat més enllà del forat blavenc d'ozó, la vida veritable.
 

Per a mostra, 4 botons