Font: railssensefronteres.blogspot.com. Foto modificada per Arnau Ferrerons |
–Ni majestuosa ni res, no em
vingueu amb retòriques, nens, només amb una silueta com
Déu mana. I no obriu tant els ulls que se us escaparà
l’enteniment... Una Dièsel com tantes altres. Verda, això sí,
com un ocell quetzal. Bé, un verd suavitzat per aquest greixum
negrós, oi?, que fa anys que ningú s’ha ocupat de treure’m.
Sense pantògrafs xucladors d’energia elèctrica. Independent. O
gairebé. Amb un parell de motors de dos temps, si funcionessin, de
primera, com batejats per Shakespeare: ni més ni menys que Maybach,
de quatre-cents cavalls renillants –quatre-cents sobre el bogi
davanter, quatre-cents sobre el del darrere–, que feien uns pets,
amb perdó, que aprofitava una turbineta com a fluid motor,
estalviaire que era. Amb transmissió hidràulica de gran potència
i...
»Tu,
no t’enfilis a l’escaleta, que cauràs! I tu, el de les ulleres,
no em facis pessigolles, que aquí sóc molt sensible! Però què hi
portes, a la mà? Una pistola? Un projector de rajos làser? Aviam si
us fareu mal! Que és que no em sentiu? No em feu perdre la
paciència. He dit quiets!
QUI VA ANOMENAR-ME NAU DEL
SOL? QUI, CARRO SAGRAT? DONCS AQUÍ EM TÉ: FORA DE SERVEI I ORFE DE
MISERICÒRDIA. SENSE QUE QUATRE MAQUETES D'HOME EM FACIN CAS. PROP
D'UN ROSTOLLAR ENTRE DAURAT I SUTGE QUE CUSTODIA UN COBERT QUE HABITA
LA RUÏNA, COVANT SI US PLAU PER FORÇA VELLS NENÚFARS D’OLI,
ABANDONADA A MI MATEIXA, ENYORANT L’ENGEGADA ENGRESCADORA, LA
LLARGA LLEPADA ALS RAÏLS, LA BURLA AL VENT, EL SÚMMUM, A CENT DEU,
A CENT VINT QUILÒMETRES HORA-HOME. AI, SENYOR, I QUE SOLES QUE ENS
QUEDEM, LES VELLES!
»En fi, ja que sou aquí,
voleu que us parli d’ell? La veritat és que no en tinc gaires
ocasions...
»Mireu,
jo el veia ben sovint, alt com era i més fort que un roure,
tranquil, decidit, una mica desendreçat, donar i rebre papers del
cap d’estació, que a totes les estacions era el mateix, un requetè
anat a menys, o a més segons es miri i, per cert, sabeu què era un
requetè? No, esclar, però tant se val. El veia gandulejar de primer
a l’entrada del bar fins i tot en aquelles matinades de rigorós
hivern que no haurien d’existir, i acostar-se’m després amb
falsa pressa, despentinat encara pel coixí i amb un alè que
m’hauria tirat enrere si hagués estat humana, per instal·lar-se
en un dels meus dos caps... Però abans de res vull advertir-vos que
serà més beneit que una espardenya qui es pensi que l’estimava,
oi?, qui no s’adoni que justament era a l’inrevés. Perquè
aquest era el moment, nois, i ja sé que no està gens bé, en què
puc dir-vos sense embuts que més aviat el detestava.
»Ara,
també us diré que al cap d’una estona, així que fumejava –i
aquest era un dels trets característics d’en Joan: la forta
producció de fum sota un volum reduït, un fum blavenc–, quan em
feia emetre pel banyot que tinc sota l’ull central del front la
xiulada que incomoda més el personal, però que és estrictament
necessària per cridar-ne l’atenció, la cosa començava a canviar.
Tot i que us ho repeteixo: era ell qui m’estimava. Fins i tot
després de separar-nos. Sí. El que són les coses...
»Doncs
ara me’n recordo d’un cop... Veureu. Un cop vaig desbocar-me. No
em conduïa en Joan, no. Era un paio botiró i calb com un pom
d’escala que es va adormir amb el cap entre els braços i els
braços sobre el pupitre de conducció, rumiant a bon segur en la
travessa que l’havia de fer ric mentre pitjava amb cos i ànima el
pedal accelerador. I és que l’edèn per a ell devia ser una cosa
semblant a un vagó llit. I jo, ja podeu comptar, com una fletxa
saltant-me boja de content els senyals grocs de limitació de
velocitat amb la meva càrrega de porcs, sis o set vagons de porcs
amuntegats grunyint: onyi, onyi.
»Doncs
vaig fer una bona tirada deixant enrere el vent, saltant-me unes
quantes estacions i enfilant cap a la casa de can-penja-i-despenja
que és la terminal, can Pixa per als maquinistes veterans. I segur
que van començar a sonar les campanes d’alarma a la torre que
domina el pati de maniobres i que en el diagrama de control, que es
veu que és enorme, algun vigilant amb xandall i sabatilles
esportives de sola gruixuda de cautxú comprovava que una via
teòricament lliure no estava disponible. Cap tren per entrar, cap
tren per sortir i, a la representació de la via per on jo volava, el
llumet encès sense cap mena de dubte. Horroritzat davant la
perspectiva d’haver de prendre una decisió que no li pertocava i
per a la qual tenia, per més inri, un marge de temps ben curt, devia
fer algunes trucades per mirar si més no de compartir la
responsabilitat que se li venia al damunt a tot estrop.
»Xxxt,
nois, calma! Que em voleu desballestar? Ves que no us trenqueu el coll! O deixeu d'esvalotar o plego i us perdeu el final de la història! Doncs...
»Doncs
això, que mentre l’home devia parlar i parlar va perdre l’ocasió de
dirigir-me a un apartador i fer-me descarrilar amb la falca
justiciera, oi?, que hi tenen sempre preparada. De manera que em vaig
salvar d’un bon patac i a les vint-i-una-hores-home, gràcies a una
agulla amable, em vaig unir al trànsit d’una via principal, he,
he!, campant al meu aire cap al sud.
»I
en Joan, que vetllava per mi des d’allà on fos, sabeu què va fer?
Assabentat de la meva escapada per algú, va plantar en ple desert
els seus vagons frigorífics amb els cossos i els fragments de cossos
de les víctimes del sinistre d’un avió i, sense ni
com va ni com ve, sense fer cabal de les veus de Gargamel enfurit de
directors i adjunts al director i encarregats a la vora del
col·lapse, que li masegaven les orelles, va maniobrar de primer amb
la màquina que duia, també Dièsel, una cosina més jove a qui feia
temps que no veia, fins a col·locar-se a la meva alçada, llançades
totes dues, el que es diu llançades, i ni així es despertava el
sòmines que havia de guiar-me, i després al meu davant per l’únic
ramal que hi ha en mil vegades mil rodes. Al meu davant, nens, què
us en sembla?
»Sort
d’en Joan, quin noi més eixerit, que aleshores va anar disminuint
la velocitat i sorrant la via per augmentar l’adherència mentre se
m’acostava més i més fins que, al final, vaig poder besar la
parenta tot i que el petó va ser sorollós, el sòmines va anar per
terra i en Joan devia saltar entre la topada i l’alegria de
trobar-me, desconnectant tot seguit la força motriu i frenant a poc
a poquet. Aquest era el meu Joan, nens, que tot seguit van castigar
per indisciplinat i caparrut a estar-se dos anys-home de cara a la
paret i el nom del qual, en canvi, està gravat en una làpida de
marbre que li va dedicar la cambra de comerç de No Sé On i que ja
porta molt de temps penjada en lloc preferent de la principal estació
de tren de la capital més important de la Meseta.
»Eh?
Què xiuxiuegeu dels morts de l’accident? Com voleu que sàpiga què
se’n va fer, dels morts dels trons? Els anirien a recollir per fer
les investigacions que toquen. No em vingueu amb bajanades. És que
no escolteu ni a Cristo senyor vostre. I heu d’aprendre a escoltar
amb atenció o fareu la fi d’en Cagaelàstics. Si jo mateixa i tot,
i a les acaballes, ja ho veieu, miro de no perdre’m res audible ni
que sigui el cant avorridor dels grills... I tinc bona oïda, eh? No
se m’escapa ni el so tan lleu que produeix un escarabat en
desplaçar-se sota meu. El que us dic: bona oïda. Esclar que també
forçava abans l’ull i aconseguia albirar, si el dia era clar,
alguna cosa més de les que estic condemnada a percebre constantment
mentre no vingui el meu Joan a ajudar-me, sí...
AMB MOLT D’ESFORÇ DONAR UN
COP D’ULL AL VOLTANT D’AQUEST ILLOT GRISMORT EN EL NO-RES
L’ÚLTIM OCUPANT DEL QUAL ÉS UN FANTASMA, VEURE UN CEL MÉS GRAN I
DIFERENT: JA NO, DEBADES LLUITO, SOLS
UNA PORCIÓ DE CEL, UNA PETITA SECCIÓ DEL COBERT ABANDONAT I,
ENCARA, A ESTONES, PERQUÈ ARA, EN PAUSES CADA COP MÉS LLARGUES, MÉS
INSUPORTABLES, UN CLIMA GRIS TRANSLÚCID S’ENSENYOREIX DE LES COSES
FINS QUE NO LES DISTINGEIXO. I NO SOLS AIXÒ. ÉS EL MENYSCABAMENT DE
LA MEVA CAPACITAT INTEL·LECTIVA QUE HAVIA ASSOLIT UN COEFICIENT
BRILLANT, DEL PENSAMENT I TAMBÉ DE LA MEMÒRIA, DELS RECORDS I ELS
RESIDUS DE RECORDS, QUE M’ADONO QUE ES VAN DETERIORANT... I SI DE
LA MATEIXA MANERA SE SUSPÈN LA RESTA, EMMALALTINT SENSE REMEI
L’EPIDERMIS D’ACER ALLEUGERIT, EL VOLANT D’INÈRCIA I LES
SABATES, ELS DISPOSITIUS DE MOMENT SUPERVIVENTS DELS MOTORS FETS
MALBÉ, TOTS ELS ELEMENTS DISPOSATS AL LLARG DE LES MEVES MOLTES
RODES DE XASSÍS EL NOM DELS QUALS ABANS PODIA RECITAR I ARA HE
OBLIDAT, I SI LA BOIRA MÉS I MÉS DENSA I
FINALMENT OPACA M’HI INCORPORA, QUÈ SERÀ DE MI? D’AQUESTA COMMIXTIÓ D’AFANYS I
SOMNIS I ENGINY MECÀNIC AMB PELL RASPOSA DE ROVELL EN AQUESTA VIA
MORTA PER DOS COPS? QUEDARÀ LA MEVA ÀNIMA D’AIRE I FOC NO PENSANT
I NO SENTINT ATURADA ENLLÀ DEL TEMPS I DE L’ESPAI SORDA I CEGA I
MUDA I ÚNICA PER SEMPRE?
»Cuita, nens! Correu a
trobar-me en Joan! Expliqueu-li que em va donar de baixa gent
dolenta; que la seva màquina es dissol!
I, mentre ells arrencaven
a córrer com disparats per una molla, sense mediació humana de cap
mena va aconseguir la BB 1401 fer la més estrident, l’última
xiulada.