Hermann Hamfler, un gestapo als llimbs (3)

En el marc de la preocupació dels aliats perquè la relació econòmica de la nova Espanya amb l’Alemanya nazi anés a més i les previsibles conseqüències que se’n derivarien, a principis de 1944, per iniciativa dels Estats Units (amb el suport entusiasta del vicepresident Henry Wallace), es va començar a pressionar econòmicament Espanya perquè imposés un embargament del seu comerç amb Alemanya del mineral wolfràmic gallec, del qual s’obtenia un metall molt dens, molt dur i resistent a la corrosió, propietats que el feien especialment valuós per a diverses aplicacions militars.

Com a resultat d’aquestes pressions, segurament combinades amb la possibilitat, cada cop més clara, d’una victòria aliada –final de la guerra a l’Àfrica, grans ofensives russes, avanç aliat per la península italiana, rumors sobre la imminència d’un gran desembarcament a l’Europa occidental ocupada...–, Espanya va firmar el 2 de maig de 1944 un acord pel qual no es comprometia pas a embargar però sí a limitar el seu comerç de mineral wolfràmic amb Alemanya a canvi de petroli dels països aliats. Arran d’aquest acord, d’altra banda, i temorencs els aliats de la reconstitució del poder militar nazi aquí o, si més no, de la pervivència d’aquella ideologia i d'una creixent influència en la política espanyola, li van lliurar al govern una primera llista de 222 alemanys sospitosos d’espionatge, identificats aquí pels seus propis serveis d’intel·ligència, demanant-ne la repatriació per tal de sotmetre’ls al que en deien “desnazificació”.

En un sentit ampli, el terme –definit oficialment a la conferència de Potsdam (17/7-2/8/1945) per les tres potències aliades més poderoses–, incloïa la difusió dels crims comesos als camps de la mort, la detenció i l'empresonament dels criminals de guerra nazis, la derogació de les lleis nazis i el desmantellament de les seves organitzacions, la prohibició d’uniformes, símbols i escrits nazis i la depuració d’influències nazis a l’administració, la premsa, la cultura, etc., amb mires a l’erradicació completa de l’ideari nacionalsocialista i del militarisme. En un sentit més estricte, s’entenia per desnazificació la detenció, l’interrogatori i la compareixença de les persones acusades davant un comitè o un tribunal i, eventualment, la privació dels seus càrrecs i el seu càstig: tot plegat, un procés complex –amb ritmes i maneres de procedir variades– i sens dubte inacabat que va trobar des dels seus inicis una forta resistència entre la població.18

18 – Una resistència civil que solia expressar-se amb crítiques a l’ocupant, el ressentiment davant la imposició per una gent adventícia i estrangera de normes i més normes sobre el que calia fer i el que calia pensar, i la tendència, així que era possible, a tombar-s’hi d’esquena quan no a oposar-s'hi. Això va fer possible casos com els de Hans Globke, que havent participat en la redacció de les lleis antisemites de Nuremberg de 1935, l’anomenada “Llei per a la protecció de la sang alemanya”, va esdevenir ministre de la cancelleria del govern d’Adenauer (1953/1963), i de Walter Scheel, president de la RFA (1974-1979), que havia estat membre del NSDAP des de 1942.

L’opció de quedar-se a Espanya era molt llaminera per als reclamats i per als susceptibles de ser reclamats més endavant, atesa la possibilitat de continuar amb els seus negocis i la complicitat que aquí trobaven a tots els nivells, amb unes autoritats –incloent-hi especialment les militars i les de les forces i cossos de seguretat–, hospitalàries i complaents amb aquells col·laboradors amb la “croada anticomunista” de Franco, a diferència del que passaria a la major part de nacions europees, aviat sota el control dels grups de resistència als nazis, de governs nous o reinstaurats i de les forces polítiques i militars dels vencedors.

Perpinyà alliberat

 

Pròxim ja el final de la guerra, el desembre de 1944, quan entre els soldats alemanys corria la sarcàstica frase “Gaudeix de la guerra, perquè la pau serà terrible”, el govern franquista, que preveient una allau de sol·licituds de nacionalització per part de ciutadans alemanys temorosos de ser extradits, acabava de suspendre’n la tramitació, informava que n’havia reclòs 750 de sospitosos (dels acabats d’arribar: desertors, duaners, fugits dels camps de presoners aliats...), a Miranda de Ebro i als establiments d’aigües termals i balnearis de Sobrón (Àlava), i de Molinar de Carranza (Biscaia).  

El 5 de maig de 1945, sols tres dies abans de la rendició incondicional del III Reich, un decret llei manifestava la «solidarització» del govern espanyol amb la VI Resolució de la Conferència Monetària i Financera Internacional de Bretton Woods (New Hampshire, Estats Units), de 22 de juliol de 1944, relativa al bloqueig en els països neutrals de béns procedents dels països de l’Eix. Una solidarització aquesta que no devia aspirar sinó a cobrir l’expedient, perquè quan el CCA o Consell de Control Aliat, aleshores única autoritat sobirana d’Alemanya en substitució de l’extint govern nazi, va decretar que els actius immobilitzats es posessin sota la seva autoritat per destinar-los a les reparacions de guerra i perquè no poguessin ajudar en la postguerra a un ressorgiment del règim, Espanya es posaria de cul a la paret fins que va acabar lliurant-los-hi no sense aconseguir abans un acord pel qual se l’autoritzava a quedar-se una important suma de diners.

No és casualitat que 1945 sigui també l’any que els barcelonins Almacenes Alemanes, del carrer Pelai, 20, deixen de ser alemanes i es converteixen, per acord dels accionistes de 22 de febrer, en Almacenes Capitolio (per l’icònic edifici que allotja les dues cambres del Congrés dels Estats Units), o que el ministeri d’Assumptes Exteriors s’afanyi a cursar ordres d’internament contra unes quantes tongades de súbdits alemanys dels que reclamaven els aliats per espionatge.

Anunci de la campanya de Reis de 1933. Dibuix de Bon

 

Així, el 18 de maig de 1945, divuit dies després del suïcidi de Hitler (i disset, que el consolat barceloní obrís un llibre de condolences per tal que autoritats i ciutadans hi poguessin expressar el seu dolor per la mort del Führer), la DGS comunica al governador civil de Girona que, per ordre d’aquell ministeri, 14 alemanys, entre ells Hamfler, han de ser concentrats «en el Balneario de Caldas de Malavella de esa Provincia, en iguales condiciones a las señaladas para los comprendidos en relaciones anteriores enviadas a V. E.», cosa que el governador, José Fernández Hernando, al seu torn, notifica al comandant de la guàrdia civil del post de Caldes sense gaires presses, el 12 de juny de 1945.

De fet, però, Hamfler, segons declararà en l’interrogatori a què el sotmetran al seu dia els serveis de contraintel·ligència aliats, havia estat internat el 7 de juny, extrem que corroboren diversos documents com ara l’ofici del brigada del post de la guàrdia civil de Caldes fent saber el 8 de juny de 1945 al governador civil de la província

que en el día de ayer y procedente de Barcelona, llegó a esta localidad, acompañado de un Agente del Cuerpo General de Policía, el súbdito alemán Hermann Hamfler, el cual se ha alojado en el Balneario Vichy Catalán, siendo agregado a los súbditos de dicha nacionalidad concentrados en esta población.

Deu ser el decalatge temporal entre l’arribada de Hamfler i la notificació posterior del governador allò que explica la nota al marge d’aquest ofici, que diu: «No figura en ninguna relación».

El mateix dia 8, Hamfler escriu en una nota manuscrita i firmada

que en el caso de producirse la desconcentración de Caldas de Malavella en donde se encuentra con residencia forzosa desearía fijar nuevamente su residencia en Barcelona; que el firmante de este documento tiene medios propios para sus necesidades y las de sus familiares sin que tenga necesidad de recibir auxilio económico oficial.

Fins a dos centenars d’alemanys «indesitjables» (obnoxious, literalment, ‘detestables’ o 'odiosos') per als aliats, o candidats a ser-ho,19 s’anirien distribuint pels balnearis Prats, Soler i Vichy Catalán i les fondes Ribot i Fabrellas de Caldes, poble dins el qual tenien llibertat de circulació però d’on no podien sortir sense permís.

19 - «Són alemanys indesitjables –en definició de la Divisió de Guerra Econòmica del Foreign Office, de 8/5/1946–, tots aquells que han tingut a veure amb l'espionatge, el sabotatge o altres activitats semblants de l'enemic [exclosos els criminals de guerra]; els que han participat obertament en les activitats antialiades o pronazis, com la propaganda o l'organització d'empreses nacionalistes alemanyes a nivell local.» Citat de David A. Messenger, La caza de nazis en la España de Franco, trad. Alejandro Parera, Madrid, Alianza Editorial, 2018, p. 70.

Tot i que aquests establiments devia contractar-los el govern civil de Girona, en uns pocs casos facturaven a l’ambaixada alemanya o el consolat de Barcelona els serveis que prestaven: fonts de finançament que s’assecarien amb la desaparició del Reich. En efecte, a una de les preguntes d’un qüestionari que es lliura als internats el 17 de maig de 1945, l’aristòcrata i capità de navili Meino von Eitzen respon que el cost de la seva estada a Caldes havia estat satisfet fins llavors per l’ambaixada, ara desmantellada i, per la seva banda, Horst Müller Fieldler, funcionari del consolat de Barcelona, explica que «hasta últimos de mayo [de 1945] me han sido sufragados mis gastos de estancia en Caldas por el Consulado Alemán».

És possible també que l’ajut a alguns dels interns sense recursos –o que al·legaven no tenir-ne– i potser sense gaire interès per al seu govern, l’assumís la Creu Roja espanyola, de l’Assemblea Suprema de la qual era aleshores vocal i responsable dels internats aquí, estretament relacionat amb el govern, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós, duc d’Hernani i Gran d’Espanya, nét d’Alfons XIII. És possible, però no en conec cap cas.

Interns dels que havien contret deutes importants, no sembla que rebessin ajut de ningú. Situació, per exemple, del mexicà Luis Fernández de la Reguera Noriega, àlies Pancho, falangista i agent de l’Abwehr, que introduïa a Espanya cotxes francesos de luxe i que (abans d’evadir-se de Caldes el 5 de febrer de 1946 avançant-se al fet que Blas Pérez, ministre de la Governació, n’interessés el 22 de març l’alliberament), fa constar la impossibilitat en què es troba de pagar el compte de la fonda Ribot, on s’allotja; de Hans-Peter Fromm, gerent de la sucursal de València d’AEG Ibérica de Electricidad, S.A. que, segons el brigada del post local de la guàrdia civil en nota de 17 de maig de 1945, tenia pendent de pagament a l’Hotel Balneari Prats 5.642,00 Ptes. per despeses de manutenció. El 10 d’octubre següent, Fromm mateix afirmava en una instància que «después de haber satisfecho al indicado Balneario más de Pts. 20.000,– [... i sense haver-se] negado aun en ningún momento de procurar la liquidación de las referidas facturas una vez reintegrado en su trabajo normal o bien si a su vez cobrara de alguna parte los gastos que su estancia motiva [...]».20

20 – Hans-Peter Fromm Weist, fill del Fromm que esmento, en ús del dret de rectificació, enviava el 16/6/2017 una carta al diari valencià Levante a propòsit de l’article «Nazis a València (I)» de Francesc J. Hernández publicat el 5 de març, en què nega taxativament que son pare fos, com afirma l’articulista, un agent nazi. Les al·legacions de Fromm Weist estan en total sintonia amb el fet que el governador civil de Girona, el 24/4/1946, enviés aquesta nota al cap superior de policia de València: «El  Excmo. Sr. Director General de Seguridad en telegrama de fecha 20 de los corrientes, me dice lo que sigue: “Ministerio de Asuntos Exteriores comunica que en vista que confinados Caldas Malavella, HANS PETER FROMM y [...], no figuran ya en listas de repatriación de Embajadas Británica y Americana, dichos extranjeros pueden ser puestos en libertad; comunícolo V. E. su conocimiento y efectos.” Lo que traslado a V. I. [...]»
  

El cas de Hamfler és diferent, ja que es va costejar tota l’estada forçosa a la localitat del seu peculi, val a dir que com molts, si no la majoria, de la resta de confinats. Per exemple, Ludwig Losbichler, agent també de la Gestapo i marxant d’art (16 de maig de 1945: «[...] que nunca recibía pagos algunos de la parte del Consulado alemán y que paga su estancia en Caldas también de sus propios medios»); Karl von Friedl (18 d’octubre de 1945: «le sea concedido el permiso para trasladarse desde el Balneario Soler a la Avenida del Dr. Furest Roca, n.º 16. El traslado obedece a que estando a punto de llegar su família, pueda vivir con ella en casa particular y más económicamente»), etc.

Tornant al nostre home. El 24 d’octubre, últim mes que va cobrar de l’ambaixada –en teoria inexistent des del maig– la seva esplèndida mesada de 4.800,00 Ptes., el governador l’autoritzava, prèvia petició seva, a traslladar-se del balneari on es trobava a un domicili particular del carrer Pla i Deniel, 17. Tan sols dos mesos després, el 17 de desembre, exposaria en una altra instància

que por terminar el contrato de alquiler suscrito con el propietario del alojamiento arriba expresado, y por no resultarle asequible el costo de dicho alquiler, además de no reunir dicha casa las necesarias condiciones para su utilización durante el invierno, desea trasladar su residencia [de nou] al Balneario Vichy Catalán, donde tomaría una habitación, en condiciones económicas convenientes [...], a partir del día cinco de Enero de 1946.

 

És clar, doncs, que les condicions del confinament no tenien res a veure ni amb les de les presons i camps de concentració ni amb les dels camps de treball, els batallons disciplinaris de soldats treballadors, etc., que a més d’opositors polítics, homosexuals, presos comuns, enquadraven molts joves de les lleves compreses entre 1936 i 1941, que havien fet la mili amb la República, una prestació que el règim no reconeixia i, per tant, obligava a fer de nou, a més de presoners de guerra republicans, encara.

Els tenien com en un camp de concentració, però bé. Clar que estaven bé. No els faltava de res. Feien la vida normal d’un hotel. Igual. Passejaven, anaven a tot arreu, als banys, a les botigues... Alguns estaven casats i hi tenien les seves senyores, uns altres, no. I tant que ballaven. Anaven al casino del poble i allà, a la terrassa del casino, també ballaven. Anaven al cine. Feien vida normal.21

21 - Entrevista a Serafina Riera. Sèrie documental Boira negra de Felip Solé Sabaté, Televisió de Catalunya, 2009, episodi IV. Citat de Rosa Sala Rose, La penúltima frontera. Fugitivos del nazismo en España, pròleg de Josep Calvet, Barcelona, Papel de liar i Ediciones Península, 2011, p. 232.

La embajada británica protestó varias veces de forma vehemente contra las condiciones de internamiento en Caldes, que incluso permitían la continuación de las actividades de espionaje por parte de los alemanes internados, según aseguraba la representación del Reino Unido. A estas protestas reaccionaba el Palacio de Santa Cruz [el MAE o Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol] con argumentos apaciguadores, prometiendo una investigación de los sucesos y asegurando que, en caso de confirmarse las acusaciones, se tomarían las medidas necesarias para acabar con los abusos. A pesar de todas las declaraciones verbales, no ocurrió naturalmente ningún cambio sustancial en el régimen establecido en Caldes.22

22 - Carlos Collado Seidel, «España y los agentes alemanes 1944-1947. Intransigencia y pragmatismo político», Espacio, Tiempo y Forma. Serie V. Historia Contemporánea (ETFV), Departamento de Historia Contemporánea de la Facultad de Geografía e Historia de la UNED, p. 465: https://tuit.cat/x4yMI

A les esferes del poder, mentrestant, tant espanyoles com de les potències aliades, començava una mena de joc dels disbarats amb els noms, els llocs de residència i el nombre d’alemanys que havien estat repatriats, que quedaven per repatriar o que havien esdevingut intocables per gaudir, ni que tinguessin una ordre d’expulsió, de la protecció d’algun alt càrrec o per haver adquirit la nacionalitat espanyola, cosa que es podia aconseguir extraoficialment per mitjà d’un bon contacte o bé, comptant amb el suport d’un ciutadà nadiu, satisfent una quantitat a l’abast de no gaires butxaques.

D’altra banda, el Servei de bloqueig de béns estrangers de la Direcció General de Política Econòmica del MAE havia adreçat a Hamfler una minuta impresa i datada el 20 d’octubre de 1945 fent-li saber que, en aplicació del decret-llei de 5 de maig a què m’he referit més amunt, calia que en el termini improrrogable de trenta dies els lliurés declaració jurada per quadruplicat indicant les dades personals, el temps de residència a Espanya i la relació detallada dels béns i valors patrimonials propis, amb l’historial de les vicissituds que haguessin pogut experimentar els que fossin o haguessin estat de la seva propietat a partir de l’1 de setembre de 1939. Notificant-li a més que quedaven bloquejats tots els béns i valors patrimonials que declarava per imperatiu legal. L’acudit és que l’adreça que figurava al sobre era la de Plaça Catalunya, 21, és a dir, la del consolat i no es va poder lliurar a Hamfler perquè, com anota el carter, «Se marchó sin señas» (a Caldes i des del juny!). 

Així van seguir les coses per a Hamfler fins al 21 de gener de 1946 quan, per disposició de la DGS, se’l va conduir a Madrid en el que era el preludi de la seva repatriació a la zona d’ocupació estatunidenca a Alemanya, que tindria lloc el 29 de gener, com la de l’altre policia agregat del consolat, Hans Urban, en un primer avió especial noliejat pels aliats (Espanya "no podia" assumir el cost de cap vol), amb 22 compatriotes a bord, nombre a què havien quedat reduïts els 45 “indesitjables” pactats prèviament entre el MAE i els representants dels aliats, després de la desaparició d’alguns i la intervenció de poderosos intercessors en el cas de la majoria. 

Hi hauria algun vol més d’aquests, amb passatgers forçosos –sempre molts menys, però, dels que es reclamava–. Entre ells, alguns a qui coneixia tan bé com a Urban: Hans Kroll, cònsol general a Barcelona, i Alfons Maria Reuschenbach, cònsol anterior, als quals m’he referit més amunt; Hans Tichauer, oficial “tapat” de la RSHA, copropietari d’un dels punts de trobada d’agents nazis a Barcelona, el bar La Jungla («sitio pintoresco, ambiente alegre», segons s’anunciava a La Vanguardia), al Raval, carrer Montserrat, 10, que havia treballat esporàdicament per a ell...   

Continuarà