Hermann Hamfler, un gestapo als llimbs (2)

 

Hamfler arriba a Barcelona amb l’Operació Barba-roja ja en marxa, nom en clau de la invasió pels seus de la Unió Soviètica, l’ampli territori europeu de la qual, un cop conquerit, controlat i judenrein 'net de jueus', havia de proveir Alemanya del famós espai vital que es veu que necessitava i, conforme al “Pla de la Fam” ideat per Herbert Backe, de valuoses matèries primeres a expenses dels infrahumans que l’habitaven.7

7 - El 1942, Martin Bormann, cap de la cancelleria i secretari personal de Hitler, escrivia a Rosenberg: «Els eslaus existeixen per treballar per a nosaltres; així que no ens serveixin, ja poden morir. Per això, la vacuna obligatòria i els serveis sanitaris alemanys són superflus. La fertilitat dels eslaus és indesitjable [...]; l’educació és perillosa [...]; la religió podem deixar-se-la com un mitjà de diversió. Pel que fa a aliments, no haurien de rebre’n més del que sigui absolutament imprescindible. Som els amos. Som els primers». (Citat de M. J. Thornton, El nazismo. 1918-1945. Aparición, auge y caída del Partido Nacionalsocialista Alemán, 1967, trad. Javier González Pueyo, ed. digital Watcher, ePub base r1.2: https://www.academia.edu/35461422/El_Nazismo_1918_)

Aquesta operació gegantina va motivar que el 27 de juny, cinc dies després del seu inici, i tres després de l’arenga del ministre president espanyol, el “camarada” Serrano Suñer, el Cuñadísimo, als manifestants congregats davant la Secretaria General del Movimiento, al madrileny carrer d’Alcalà («¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!»),8 s’obrissin aquí –a la Prefectura de Milícies, que compartia edifici amb la Provincial de FET i de les JONS, al Pg. de Gràcia, 38-40, i a l’Escola Industrial–, com a moltes altres ciutats, oficines de reclutament per als civils afiliats a Falange, disposats a integrar-se voluntàriament a la División Azul per lluitar de costat amb la Wehrmacht contra el comunisme.9

8 - «Reacción española ante la guerra contra la Rusia Soviética.- En Madrid, el ministro Presidente señor Serrano Súñer, ante una imponente manifestación, declara que el exterminio de Rusia [...]», La Vanguardia española, 25/6/1941, p. 1.

9 - Encara rai que com afirmava el cònsol general alemany en un informe de 10 de juliol, «entre la majoria de la població barcelonina no es denota una participació important en el reclutament. Ni a la ciutat de Barcelona ni als llocs petits. Al contrari, no són rares manifestacions poc amistoses com ara “Què han de fer els nostres fills a Rússia? Són els alemanys que hi ha a Espanya els qui hi han d’anar”». Informe del cònsol general alemany a Barcelona, 10-7-1941. Citat de Xavier Moreno Julià, «Voluntaris catalans “contra el bolxevisme”, 1941-1954», Recerques, núm. 64, 2012, p. 124.

El cas és que Hamfler s’instal·la en un senyorial xalet del barri de les Tres Torres, anomenat Villa Sans Souci, al carrer de Calatrava, 7, i de seguida, el desembre d’aquell mateix any, es pren unes curtes vacances i viatja a la vila de Verden, lloc natal, com recordareu, de sa mare i la seva esposa Magdalene, on aquesta havia passat a residir, per tornar-se’n al cap d’uns dies a Barcelona amb ella i els nens que, passades festes, començaran a assistir al Col·legi Alemany (Deutsch Schule), al carrer Moià, 2, entre l’Av. Diagonal i Tuset, on hauran de saludar els professors amb el braç alçat i començar les classes amb dos crits de ritual: «Heil Hitler!» i «Arriba España!».

Aleshores, i des del 1939, és cònsol general d’Alemanya a la ciutat el doctor Rolf L. Jaeger, domiciliat a Monestir, 12, Pedralbes, que havia estat l’encarregat de rebre Himmler, el cap de les forces de policia, seguretat i intel·ligència del Reich, en la visita que aquest havia fet al Consolat barceloní de tornada de la coneguda excursió al monestir de Montserrat; vicecònsols generals Gottfried von Waldheim i Alfons Maria Reuschenbach, casat aquest a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià el 12 d’octubre de l’any anterior; canceller, Johann Otto Fisher; secretaris consolars, Walter Riemer i Fritz Eichler; i cònsols en pràctiques Walter Bartoleit, cap local del Partit nazi a Barcelona, i Paul Nagler, tots quatre distingits per Franco amb la Medalla de Caballero de la Orden Imperial del Yugo y las Flechas10 i un tal Baumer o Bahmer, a les ordres de tots els quals treballaven tres empleats i cinc secretàries, dues d’elles catalanes.

10 - BOE, núm. 273, Decret de 19 de setembre de 1941, p. 7523. 

 Jaeger inaugurant el monòlit a Walter Eckert, de la Legió Còndor, a Mollet. 30/8/1941

Ben avançada la Segona Guerra Mundial, es modificarà el panorama: des de juny de 1943, en substitució de Jaeger, serà cònsol general el doctor Hans Kroll, que fins llavors havia estat primer conseller de l'ambaixada alemanya a Turquia, domiciliat a Av. Pearson, 4, Pedralbes; cònsols de carrera l’esmentat Reuschenbach, Karl Resenberg, coronel de les SS, que havia estat primer secretari de l’ambaixada alemanya a Washington, i Friedrich Ruggeberg, domiciliat al carrer de Vico, 6, al barri de Monterols, Sant Gervasi-Galvany, a qui l’estatunidenc OSS (Office of Strategic Services), servei d’intel·ligència predecessor de la CIA, atribuïa utilitzar el correu de missatgeria diplomàtica del consolat per introduir a Espanya diamants, art i or saquejats, i canceller, Ernst Lässing.

De les activitats concretes de Hamfler a l’oficina de l’agregat de policia, situada a les dependències generals del consolat per bé que disposava d’una estança a part per custodiar la documentació secreta i que tenia unes despeses de funcionament que pujaven a 30.000,00 Ptes. mensuals, és més el que es pot intuir que el que se’n sap.

La formaven a més d’ell i, a partir de l’1 de novembre de 1942, procedent de Sant Sebastià, on s’havia estat cinc mesos, del Kriminal Oberassistent de la Gestapo Anton Pock, austríac, afiliat al NSDAP i pertanyent a les SS, domiciliat al carrer Modolell, 56, 7è, a Sant Gervasi-la Bonanova, i un comissari criminal: de primer, un tal John, àlies Johnny, que ostentava una cicatriu profunda a la galta esquerra i, després, de principis de 1943 a setembre de 1944, Ernst Hammes, àlies Ernst Holms, cap de l’SD de Barcelona, amb domicili al carrer Pàdua, 83, al barri del Farró, encarregat entre altres coses d’organitzar missions d’infiltració a França, on es desplaçaria en diverses ocasions.

També en formava part, si més no a partir de l’alliberament del sud de França, un altre policia agregat, agent actiu de l’Abwehr, el servei d’intel·ligència de l’exèrcit alemany, que havia estat intèrpret de la duana de Perpinyà, Hans Urban Hop, domiciliat al carrer Hercegovina, 41, pral. 2a (Sant Gervasi-Galvany) i, oficialment o no, un agent de l’espionatge de la Força Aèria o Gruppe L de l’OKW, Ewald Christian Paschkes, àlies Ubele, amb residència en una torre del carrer Berna, 12, al Putxet, Sarrià-Sant Gervasi.

A part d’encarregar-se dels assumptes policials de rutina, com ara els visats de passaports, i de participar en actes d’afirmació i propaganda com podien ser la celebració de les grans festivitats del Reich –la Festa Nacional del Treball, el Dia dels Caiguts de Novembre, l’aniversari del Führer...–, o les visites als ferits de la División Azul, bona part de la seva feina consistia en la localització i repatriació de desertors i d’antics combatents de les Brigades Internacionals, de la recerca d'antecedents i informació sobre sospitosos i també del control dels empleats de les empreses alemanyes radicades aquí pel que fa a qualsevol tipus d’oposició, dissidència o inconformisme. A més de cooperar amb la policia espanyola a combatre la maçoneria, veritable dèria personal de Franco, i el comunisme per mitjà d’escoltes telefòniques, intervenció de correspondència, seguiments...

Era segurament amb relació a aquests temes que despatxava sovint amb Pedro Polo Borreguero, agent de la temible Brigada Político-Social –oficialment, VI Brigada de Investigación Social–, amb seu a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya de Via Laietana, 43, comandada per Eduardo Quintela Bóveda fins a 1943, quan el primer el va substituir.11 Es veu que més ocasionalment tenia també contacte amb el llavors tinent coronel d’estat major Manuel Chamorro Cuervas-Mons, alt càrrec del Servicio de Información Militar (SIM) de la IV Regió Militar, amb seu a la Via Laietana, 47, 2n, i col·laborador tapat de l’Abwehr (abans de ser-ho del contraespionatge francès amb el codi secret W 10.000).12

11 – La Brigada era la crème de la crème de la policia polititzada que volia el règim. Com deia el preàmbul a la llei de la Jefatura del Estado de 8 de març de 1941 per la qual es reorganitzaven els serveis de Policia (BOE, 8/4/1941, p. 2340): «La victoria de las armas españolas, al instaurar un régimen que quiere evitar los errores y defectos de la vieja organización liberal y democrática, exige de los Organismos encargados de la defensa del Es­tado una mayor eficacia y amplitud, así como aquellas modalidades que impone la necesidad de una vi­gilancia rigurosa y tensa de todos sus enemigos. [... Amb la reorganització que aquesta llei disposa] podrá la nueva Policía española llevar a cabo la vigilancia, permanente y total, indispensable para la vida de la Nación, que en los estados totalitarios se logra merced a una acertada combinación de técnica perfecta y de lealtad que [...] dé vida a la Policía política como órgano más eficiente de la vida del Estado.» https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1941/098/A02340-02344.pdf

12 – Xavier Juncosa, «La Brigada Estadística Interior de Manuel Chamorro Cuervas-Mons. Capítol 27 de la sèrie “Informes dels contraespies francesos a Barcelona”», Ara, sec. Cultura, 26/8/2020.

Aquesta oficina treballava en contacte amb el falangista Antonio López Moreno, funcionari de l’Estat Major espanyol i pertanyent a la Segona Bis de la IV Regió Militar, el servei d’intel·ligència de l’Exèrcit de Terra, i amb el governador civil de Girona en relació amb problemes de frontera, amb Hamfler com a principal responsable de contacte. «Por referencias supe que el Gobernador Civil de Gerona [des del 18 d’octubre del 43, l’extremeny José Fernández Hernando, jutge i futur president del Tribunal Central d’empara de l’Organització Sindical Espanyola], estaba en contacto con el Sr. [Ernst] Hammes y [Hermann] Hamfler, como también su ayudante, el capitán de la policía armada Sr. [Tomás] Tomé [Laclaustra].»13

13 - Declaració de Hans Urban feta a l’OSS. Josep Clara i Resplandis, Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals (1942-1944), Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2016, p. 98-99.

Una col·laboració entre els serveis secrets franquistes i nazis que el Kriminalrat ‘comissari’ Paul Winzer, policia agregat a l’ambaixada de Madrid i cap de la Gestapo a Espanya a qui s’atribueix el disseny –o la col·laboració en el disseny– del camp de concentració de Miranda d’Ebro (Burgos),14 posava negre sobre blanc en la carta que trametia a la Direcció General de Seguretat (en endavant DGS), amb data d’1 de febrer de 1945: «Gracias a la amabilidad del Comisionado General de Asuntos Políticos y Sociales [aleshores, Lisardo Álvarez Pérez, comissari de la casa], ha llegado hasta mis manos información referente a personas que reclutan extranjeros y los guían por suelo francés y los traen clandestinamente a España. Puedo asegurar que esta información es del mayor interés para nuestros servicios en Francia y por esa razón le estoy muy agradecido.»15

14 - Entre altres, Matilde Eiroa San Francisco, «Refugiados extranjeros en España», Ayer, núm. 57, 2005, p. 131-132: «En Miranda se utilizó el modelo alemán y colaboró en su diseño Paul Winzer, hombre de la Gestapo y de las SS, encargado de examinar el establecimiento de los campos de concentración en el territorio controlado por las tropas de Franco».

15 - Eduardo Martín de Pozuelo i Iñaki Ellacuría, La guerra ignorada. Los espías españoles que combatieron a los nazis, Barcelona, Debate, 2008, p. 210.

Plànol del camp de concentració de Miranda de Ebro

 

Més activitats, ara clandestines, del consolat: «[Els nazis] tenien estacions de ràdio en diversos llocs de Barcelona. [...] Des del consolat alemany de la plaça Catalunya es controlava una oficina de l’Ab-I-Luftwafe, organisme dedicat a buscar informació sobre l’aviació aliada, o una estació de ràdio, l’Ab-I-i-W/T, d’on s’enviaven i rebien missatges en clau. [...].»16

16 - Joan Lluís Ferret Pujol, L’Aviació i el Prat de Llobregat. 1936-1959, el Prat de Llobregat (Barcelona), ed. Joan Lluís Ferret Pujol,  2010, p. 93.

No tinc proves de la relació de Hamfler amb actuacions il·legals de cap tipus a territori espanyol. Tot i així, no és impensable que alguna cosa hi tingués a veure en raó del càrrec que ocupava. I és que en aquells anys no en faltaven: casos d’evasió de divises, de crims irresolts, de segrestos, com el perpetrat la matinada del 18 de juny de 1944 a Toledo en les persones d’Erich Heberlein, exprimer secretari de l’ambaixada a Madrid, i la seva dona, Margot Calleja, i el subsegüent trasllat a presons alemanyes per la seva manca de sintonia amb el règim nazi; el de l'austríac Jakob Gapp, capellà catòlic marianista que, perseguit al seu país, en va fugir i el 1941 es va refugiar a València on dos suposats jueus alemanys hi van travar amistat i, en un viatge a Sant Sebastià, el van fer passar a Hendaia, on la Gestapo, a la qual pertanyien els seus “amics”, el va detenir i traslladar a Berlín, on seria sotmès a Verschärfte Vernehmung 'interrogatori intensificat', com en deien de la tortura i, condemnat a mort, decapitat el 13 d’agost de 1943, etc.

Cert que estava vigent el pacte secret hispanoalemany de 31 d’agost de 1938, signat a Berlín per Himmler, cap de les SS i la policia alemanya, i el sanguinari Martínez Anido, ministre d’Ordre Públic per mèrits i experiència tan indiscutibles que von Stohrer, l’ambaixador alemany, en un informe a Berlín qualificava els mètodes de repressió del vell general d’«inadmissibles». I que aquest pacte permetia a la policia espanyola i la Gestapo facilitar-se mútuament informació i «auxiliar-se recíprocament i quan convingui (...) per descobrir les activitats i objectius dels centres comunistes i de qualsevol altra índole perillosa per a l’Estat». Això incloïa l’intercanvi dels detinguts pels serveis policials respectius sense intervenció judicial ni dels ministeris d’Exteriors, però el que no preveia era la realització de segrestos ni assassinats per lliure en territori de l’altre estat.

En qualsevol cas, en l’esmentada declaració de 9 d’octubre de 1947, Hamfler declararà no haver vist, no haver sentit i no estar al cas de res:

Al cap i a la fi, només feia una tasca purament administrativa [...]. Tampoc no tinc coneixement que la Gestapo realitzés serveis executius a Espanya. No tinc coneixement de cap detenció per raons de policia estatal per part de determinats agents de la Gestapo. Insisteixo que no he tingut coneixement de cap dels actes delictius que va imputar a la Gestapo la sentència de Nuremberg.

A propòsit d’aquesta darrera declaració, la fiscalia de la junta de desnazificació del districte de Bielefeld diria en escrit de 13 de novembre de 1947 que:

Malgrat els seus molts anys d’activitat a Espanya, això [el desconeixement que al·lega] no sembla del tot creïble. L’acusat ha treballat durant un total de 6 anys (de maig de 1934 a setembre de 1937 i de març de 1939 a setembre de 1941) a la RSHA, seu de la Gestapo. Tot i que ha demostrat irrefutablement que durant aquest temps només es va ocupar de la contraintel·ligència contra els estats occidentals, no pot negar plenament el seu coneixement de la persecució dels jueus i la persecució dels adversaris polítics. En aquests àmbits, l’activitat criminal de la Gestapo era tan evidentment arbitrària i brutal que la coneixia la major part de la població. Per tant, no hi ha cap raó per creure que un funcionari empleat per la RSHA a l’Oficina IV [Gestapo] durant diversos anys no tingués coneixement d’aquests fets, fins i tot en el cas que el funcionari en qüestió no treballés en una unitat que s’ocupés d’aquests assumptes, perquè el fet de saber no es basa tan sols en un coneixement adquirit a partir de les activitats del servei. L’acusat va estar en particular a la RSHA fins al setembre de 1941, en un moment en què la persecució dels jueus ja havia arribat a la fase decisiva amb l’inici de les evacuacions, i també la persecució dels adversaris polítics es va dur a terme amb mesures dures i inhumanes (lluita contra l’amenaça bolxevic des de l’inici de la campanya de l’Est), de manera que l’acusat no pot negar, sobretot, el coneixement que la Gestapo va enviar arbitràriament, sense judici i, per tant, sense defensa ni possibilitat de recurs, per temps indefinit als camps de concentració. Allà, no sols se’ls va privar de llibertat, sinó que se’ls va sotmetre a un tractament dur. L’acusat no podrà negar que precisament el camp de concentració, l’arma principal de la Gestapo, era terrorífic per a la població.

Al matí del diumenge 31 de gener de 1943, Hamfler es trobava al Teatre Tívoli (Casp, 8-10), guarnit per a l’ocasió, on la colònia alemanya de Barcelona celebrava el desè aniversari de l’arribada al poder de Hitler –quan el president alemany von Hindenburg, pressionat pels consellers de dreta, va designar-lo canceller–. L’acte, amb la solemnitat de costum, el va presidir el cònsol general Jaeger, Hans Knopf, cap del partit nazi a Barcelona,17 i Karl Lapper, de la prefectura superior del NSDAP arribat expressament des de Berlín, mentre el Sisè Exèrcit alemany, assetjat a Stalingrad, es trobava a dos dies de capitular. Un duríssim revés que no vindria sol.

17 - Knopf havia nascut cap al 1899. Pertanyent al DAF (Deutsche Arbeitsfront, o Front Obrer Alemany, l’única organització sindical legal durant el nazisme) i al NSDAP des de 1930. Enginyer de Siemens Industria Electrica S.A., era a Espanya des de finals de maig de 1941. Va treballar a la fàbrica de la companyia a Cornellà de Llobregat, de la direcció tècnica de la qual es va fer càrrec el juliol de 1942. Va ocupar fins a la tardor de 1944 el càrrec d’Ortsgruppenleiter, o cap local del NSDAP a Barcelona, que tenia la seu al carrer Aragó, 275. Des de 1940, tenia el rang (de les SS) de Hauptsturmführer, equivalent al grau de capità a la Wehrmacht, i treballava per a l’Amt VI D de la RSHA.

Precedit per les notícies del desembarcament a Sicília dels aliats la nit del 9 de juliol d’aquell 1943, de la destitució i detenció el dia 25 de Mussolini, ordenada pel rei Víctor Manuel III, de l’inici de les converses de pau i, el 8 de setembre, de l’armistici entre Itàlia i els aliats, el que aquí es filtrava del que passava a Roma –emblemes i monuments vinculats al feixisme tirats a terra, manifestacions de tota mena, assalt a les cases dels jerarques feixistes...–, va treure la son a molts falangistes que s’adonaven que la ràpida descomposició del règim del Duce els era una amenaça certa si no es preparaven, extremant la vigilància i incrementant el zel repressor.

En aquest context, va ser apedregada l’ambaixada italiana a Madrid i poc després era assaltat el viceconsolat britànic a Saragossa. A Barcelona, es produiria un greu incident quan, després d’una baralla en una taverna entre refugiats estrangers i falangistes, en la qual un d’aquests va resultar ferit, un centenar de membres dels vells grups de xoc de Falange i excombatents de la División Azul van assaltar literalment la Pensió Roma, a la plaça Reial, retenint a punta de pistola una vintena de refugiats francesos, que havien passat clandestinament la frontera i esperaven que els recollissin per portar-los a països amics, i els van fer sortir al carrer on els van apallissar amb porres i barres de ferro.  

Continuarà