Per fer-se una idea justa de l’amenaça que representava per a la pau la no bel·ligerant Espanya els anys de la Segona Guerra Mundial cal tenir en compte no sols el paper dels serveis secrets espanyols sinó, a més, el dels nombrosos alemanys que hi treballaven directament per al Tercer Reich. N’hi havia de pertanyents a la reduïda i pròspera colònia alemanya existent des dels anys vint del segle; altres havien vingut durant la guerra civil a la zona franquista amb empreses del seu país i encara altres, possiblement la majoria, hi havien arribat en aquest mateix període com a voluntaris enquadrats en la Legió Còndor, la força alemanya d’intervenció sobretot –però no únicament– aèria, enviada en suport de l’exèrcit de Franco. Aquest va ser el cas de Hermann Hamfler, àlies Heller.
Segons la informació personal que figura al seu Wehrpass,1 lliurat a Berlin el 27 d’agost de 1937, Hermann Gottlieb Hamfler, amb número personal de servei 04/514/6, havia nascut el 23 de febrer de 1904 a Kleinringe, comtat del districte de Bentheim (Baixa Saxònia), prop de la frontera amb els Països Baixos, fill d’Ernst i Hermine Hamfler, casats a la vila de Verden (Verden an der Aller, de fet), el 15 de maig de 1903 i residents a Kleinringe; tots dos vius.
1 - El Wehrpass era la cartilla militar que l’exèrcit alemany lliurava al recluta en el moment d’allistar-s’hi; quan el ciutadà es convertia en soldat, el tornava perquè fos enviat a la unitat a la qual se’l destinava i se li lliurava a canvi el Soldbuch, una mena de llibreta identificativa amb anotacions sobre el pagament dels sous. Quan el titular del Wehrpass causava baixa en l’exèrcit se li restituïa i l’havia de conservar fins als 60 anys d’edat. El pertanyent a Hamfler amida 14,5 x 10,5 cm i té una coberta marró amb l’àguila de la Wehrmacht, les forces armades unificades de l’Alemanya nazi, i l’esvàstica. La pàgina núm. 1 del llibret en detalla les dades personals: el número personal de servei, el nom, el número de carnet d’identitat o Kennkarte, que no es veu pel trencament del full, la data i el lloc d’expedició i la firma del responsable, aquí un comandant; la núm. 2, contenia la foto –avui arrencada– del propietari, enganxada al paper i segurament reblada amb una volandera a la cantonada superior dreta i una altra a la cantonada inferior esquerra, i la núm. 3, els noms i el cognom, la data i el lloc de naixement, la nacionalitat i la religió, l’estat civil i la professió apresa i l’exercida. S’hi fa constar, a més, la professió del pare i el nom de soltera de la mare.
La direcció i l'estructura estatal, a través de propòsits terroristes i plans subversius. La Wehrmacht [‘Forces armades’] i les forces de defensa, mitjançant l'espionatge i el sabotatge (moral o físic). La comunitat popular (Volksgemeinschaft) i la convicció estatal, a través de la desmoralització i la incitació al desànim. La salut pública (Volksgesundheit) i la puresa de la sang (Blutreinheit), a través del deteriorament i la deshonra de la raça (Rassenschande). La unitat ideològica del Volk, a través de la intoxicació ideològica de grups com, per exemple, els Bibelforscher (Testimonis de Jehovà) i altres sectes.2
2 - Werner Best, Die Deutsche Polizei. (Citat de Fco. Miguel de Toro Muñoz, Nazismo y resistencia en Austria. Oposición, disentimiento, consenso y policía política. Viena (1938-1942), Primera part, Tesi doctoral dirigida per Pere Gabriel i Sirvent, UAB, Dept. d’Història Moderna i Contemporània, curs 2004-2005: https://www.tdx.cat/bitstream/
És a causa de la necessitat sentida pels nazis de mantenir i millorar la puresa d’un poble pretesament descendent d’una “raça ària”, superior a la resta en tant que posseïdora de tota la cultura i portadora de “valors eterns”, autèntic tret diferencial del Tercer Reich en matèria social, que podem constatar que des del punt de vista de l’origen ètnic, Hamfler no tenia cap màcula de sang jueva –era «genèticament apte», en expressió de l’època–, ja que descendia d’avis i besavis pagesos i totalment germànics: això li obria el camí per fer-se un futur a la Alemanya de Hitler. Quant als pares, us en puc ampliar una mica la informació:
Pare: Ernst Hermann Hamfler, inspector de duanes, religió evangèlica. Nat a Neudorf, una vila del districte de Harz (Saxònia-Anhalt) el 12 d’agost de 1869 i batejat el 29 del mateix mes. Fill de Johann Ernst Gottlieb Hamfler, pagès, de Neudorf, i Henriette Christiane Pauline Hamfler, de soltera Märtin, d’Obischau (Baixa Silèsia, Prúsia, avui Polònia), residents tots dos a Neudorf.
Mare: Auguste Rebecka Hermine Hamfler, de soltera Troe, religió luterana. Nada a Verden el 19 de juny de 1873 i batejada el 25 del mes següent. Era filla del mestre torner Hermann Christian Diedrich Troe i Ehrengard Pauline Marie Johanne, de soltera Lindhorst, tots dos naturals i residents a Verden.
I encara unes dades més sobre la seva persona fins al moment que se li lliura el Wehrpass.
Després d’instruir-se en escoles públiques de la petita ciutat de Rathenow, a cosa de 500 km a l’est de Kleinringe, el jove Hamfler es gradua al Realgymnasium, una escola d’ensenyament secundari que se centra en les ciències naturals, el 1920. Tot seguit serveix com a aprenent-tècnic a diversos establiments d’òptica optometrista de Rathenow fins a quedar-se a l’atur el 1924. Aleshores, a causa d’unes males perspectives laborals, s'allistarà a la Schutzpolizei o Schupo, la policia urbana o municipal, que duia a terme tasques de control del trànsit rodat, prevenció de delictes comuns...
Durant un any assisteix a l’escola de policia de la ciutat de Brandenburg i el 1926 se’l trasllada a Berlín, on continua prestant els serveis de vigilància propis del cos, formant part ben aviat del grup Wecke de policia nacional (una unitat que s’allotjava en una caserna de la Berliner Friesenstrasse, que es feia servir també com a lloc de tortura per als adversaris polítics del NSDAP, el partit nazi). El 1928 se'l promou a Oberwachtmeister ‘sergent primer’ i manté aquesta plaça fins al 1934, quan es transfereix el seu grup policial a la Wehrmacht i ell, a causa de problemes físics, no s’hi vol unir i sol·licita en canvi el trasllat a la Kriminalpolizei o Kripo, la Policia d’investigació criminal.
El mes de maig de 1934 li porta novetats: si fins llavors havia estat allotjat a la caserna de policia de Berlín, ara, encara solter, es muda a Bayrischen Platz i, d’altra banda, se’l transfereix a la divisió de la Gestapo de contraespionatge a l’interior, on treballa en l’oficina d’enviaments i en la secretaria. Passa més endavant a la secció francesa, on s’encarrega del registre i la tramitació dels expedients. L’any següent se’l promou a la categoria de Kriminal Assistent ‘assistent de detectiu’ i el setembre passa a residir a Waltroper Weg, 1, al barri de Lichterfelde Süd.
Cosa d’un mes després, el 26 d’octubre, als 31 anys i 8 mesos, contreurà matrimoni amb Magdalene Metha de Hoffmann, nada a Verden el 9 de gener de 1911, de 24 anys, doncs, i nou mesos, filla d’Ernst Mathias de Hoffmann i Helene Marie Sophie Jürgens. El 1936, ja casat, se l’ascendeix a Kriminal Oberassistent ‘assistent de detectiu sènior’. En el terreny personal, 1936 és també l’any que, el 18 de maig, neix a Berlín el seu primer fill Karl Jürgen Hamfler Hoffmann que, malgrat el doble nom de fonts, tothom hauria de conèixer en endavant simplement com a Jürgen.
El setembre de 1937, a petició pròpia, se l’envia en comissió de servei al ministeri d’Aviació i, el dia 18, se’l trasllada en qualitat d'“oficial de defensa” a la Legió Còndor, en servei a Espanya contra «l’amenaça judeo-bolxevic» des de finals de juliol de 1936.
En la seva nova destinació, una oficina dirigida durant molt de temps per un tal doctor Schmitz i que va anar canviant de seu en funció del curs de la guerra, amb un carnet a la butxaca de la seva roba de civil emès per l’estat major de l’exèrcit espanyol que l’acreditava com a integrant de la Legió Còndor, no sols estrena àlies –aquí i en endavant serà Heller per tothom–, sinó també doble paga: l’habitual d’assistent criminal, de seguida la de detectiu, que se li transferia a la seva dona i, com a “oficial de defensa”, segons ja he dit, adscrit a la GFP (Geheime Feldpolizei), policia militar secreta que, pels seus mètodes, es guanyaria el malnom de “Gestapo de la Wehrmacht”, una altra del ministeri d’Aviació del seu país.
Un certificat de 28 d’agost de 1940, lliurat a Berlín per un tinent coronel, en representació del ministre d’aviació i el comandant suprem de l’oficina de personal de la força aèria, confirma que Hermann Hamfler, nat el tal de tal a tal lloc, va treballar en el període 18 de setembre de 1937 a 17 de febrer de 1939 en el Cos de Defensa de la Legió Còndor, com a secretari de la GFP, departament I c A / O.
Les tasques de què s’encarregava, segons explicarà ell mateix, presoner dels aliats, el 9 d’octubre de 1947, eren la d’investigar els intèrprets que treballaven per a la unitat i, sobretot, la de gestionar el registre, que contenia les dades de persones sospitoses d’espionatge. Afegeix que
a finals de desembre de 1937 vaig arribar a Valladolid com a agent d’enllaç amb el Ministeri de Policia espanyol. [Allà] la meva tasca principal era informar dels casos de sabotatge produïts contra unitats espanyoles i informar la meva oficina. L’activitat consistia a obtenir informació i ensenyaments a partir dels casos de sabotatge detectats. Les autoritats espanyoles van ser les responsables de gestionar elles mateixes aquests casos.
Per la seva actuació en aquest període se li atorgarien, per part de les autoritats militars espanyoles, dues condecoracions: la “Creu blanca”, o Creu de primera classe del mèrit militar amb distintiu blanc, per serveis molt excepcionals relacionats amb la defensa, i la Medalla de la Campanya, que penjava d’una cinta amb els colors de la bandera monàrquica, rivetejada de verd en el cas d’Hamfler i destinada a recompensar serveis en la rereguarda (els rivets de color negre distingien els mèrits de combat).
Acabada oficialment la guerra civil espanyola –que continuaria amb un altre format contra els opositors polítics–, el 22 de maig de 1939, dies després de la desfilada de la Victòria a Madrid, se celebra l’homenatge als veterans de la Legió Còndor a la ciutat de Lleó, guarnida per a l’esdeveniment, i a la base aèria militar lleonesa de la Virgen del Camino. El dijous 25, els legionaris són acomiadats per les autoritats militars (aquest cop sense Franco) i milers de ciutadans a Vigo, on l’endemà 26 embarquen en cinc transatlàntics alemanys, dos d’ells atracats als molls, i ancorats els altres –entre ells el luxós Wilhelm Gustloff–3 a la ria, rumb al port d’Hamburg. Però Hamfler no es troba entre ells: és a Berlín des del març, reincorporat a la seva antiga feina (contraespionatge a l’interior).
3 - El transatlàntic Wilhelm Gustloff, que havia rebut el nom del cap de la branca suïssa del NSDAP, assassinat el febrer de 1936 a Davos per un estudiant jueu, de 208 m d’eslora i botat el maig de l’any següent a Hamburg pel Führer mateix, hauria de protagonitzar temps a venir el que es considera el pitjor desastre marítim del món quan, convertit en vaixell de transport i omplert de gom a gom amb més de 10.000 passatgers civils i militars (la seva capacitat prevista era de 2.000 persones, incloent-hi la tripulació), seria torpedinat a les aigües del Bàltic per un submarí soviètic el 30 de gener de 1945 i s’enfonsaria deixant amb prou feines 1.000 supervivents.
 |
| Aspectes de la desfilada a Berlín de la Legió Còndor. 6/6/1939 |
I serà a la capital alemanya on el 6 de juny de 1939, en la desfilada dels expedicionaris amb motiu d’un nou i impressionant homenatge en què sí que hi participa, obtindrà també del canceller alemany, cap i comandant suprem de la Wehrmacht, la Spanienkreutz ‘Creu espanyola’ de plata, que consistia en una creu de Malta de vuit puntes, amb una esvàstica en el centre, envoltada de dos cèrcols, i que duia entre els buits dels braços quatre àguiles de la Luftwaffe rere les quals podia portar espases, en aquest cas, sense, com a no-combatent «amb mèrits en la lluita espanyola per la llibertat». D’altra banda, és en algun moment entre aquesta data i primers d’octubre de 1940, quan ingressa al NSDAP i se l’ascendeix al grau de Kriminal Sekretär ‘detectiu’.
En aquestes darreres dates, coincidint dia més dia menys amb el trasllat des dels calabossos de la Puerta de Sol al castell de Montjuïc de Barcelona del martiritzat president Companys, facilita les seves dades personals al departament de l’SD (Sicherheitsdienst), o Servei de Seguretat, unitat d’intel·ligència del partit nazi,4 perquè se li diu que, com a integrant de l’oficina, cal (o només convé?) que obtingui un grau de les SS, organització de la qual se’l fa membre el 20 del mateix mes amb el número 375.063 i el rang paramilitar de SS-Hauptscharführer, equivalent al de brigada i propi del personal destinat a una oficina de les SS o a una agència estatal de seguretat, com la Gestapo. I se l’assigna simultàniament a l’SD.
4 - Des del setembre de 1939 l’SD, subdividit en Intel·ligència Interior (Amt ‘oficina governamental’ III) i Exterior (Amt VI), juntament amb la Gestapo (Amt IV) i la Kripo (Amt V), formaven part, tot i que formalment separades, d'una sola unitat administrativa, la totpoderosa RSHA (Reichssicherheitshauptamt), l’Oficina Central de Seguretat del Reich, dirigida per Reinhard Heydrich.
En data indeterminada del primer semestre de 1941, Magdalene li donarà el segon fill, Eckart, que neix a Berlin. El setembre, el mateix mes que s’ordena que tots els jueus del Reich portin l’estel groc cosit a la part superior esquerra de la roba que ja discriminava els jueus de la Polònia ocupada,5 se’l destina –segons ell, a petició pròpia–, a Barcelona, a l’Oficina de l’agregat de policia del Consolat general d’Alemanya, a la plaça de Catalunya, 21. Ben aviat, el 9 de novembre, com consta en document d’aquesta data que firma algú amb poder de Heydrich, se l’ascendeix a SS-Sturmscharführer ‘sotsficial major’, grau exclusiu de les Waffen-SS, no utilitzat dins l’Allgemeine SS ‘SS Generals’, i equivalent al de detectiu en els rengles de la policia de seguretat.
5 - Cal dir que l’antisemitisme en aquest període, dissimulat o manifest, estava força generalitzat i de mostres no en falten enlloc, tampoc a la premsa espanyola: «El judío nunca crea riqueza, por lo contrario su único móvil es esquilar todos aquellos que caen dentro de su órbita y acumular un dinero que nunca será fuente productiva para el país que los acoja [...] el judío prepara el terreno para el comunismo.» (La Vanguardia Española, 16/12/1942, p. 5, sec. Los cronistas de “La Vanguardia” en Europa y América, «Los judíos preparan el terreno al comunismo», Alberto F. de Salamanca, des de Santiago de Xile.)
És
aquesta una promoció feta amb caràcter excepcional ja que, com se
li havia
recordat
el 5 de desembre de l’any
anterior,
després
del seu nomenament com a SS-Hauptscharführer,
no
disposava
de la insígnia esportiva reglamentària, per la qual cosa hauria
de presentar a
l’Oficina
Principal
de Seguretat
del Reich, en
el termini d’un any després que
acabés
la guerra, un
document que
donés
fe d’haver-la obtingut o
bé
el
certificat d’un metge SS que acredités
que no seria
capaç
d’aconseguir-la
en un futur previsible.
 |
| Barcelona. Escena quotidiana |
Ben acollidora, d’altra banda, per als “amics” italians i nazis mentre en la clandestinitat o la semiclandestinitat més o menys tolerada s’hi mouen, molts d’ells amb l’ajut de les xarxes d’evasió angleses, franceses i belgues, pilots aliats abatuts en algun punt del continent, refugiats civils, famílies jueves, la majoria apàtrides –privades de la seva ciutadania per les lleis racistes de Nuremberg de 1935– de pas a Gibraltar o Lisboa per embarcar amb destinació a països més amables6 i, com no podia ser d’altra manera, agents que treballaven per als serveis d’intel·ligència dels dos bàndols enfrontats, espavilats locals que vivien (perillosament) a l’esquena d’algun d’aquests serveis –o de més d’un– i les restes desgavellades de l’anomenat pel franquisme “enemic interior”: anarquistes, comunistes, nacionalistes...
6 - A la inicial permissivitat de pas pel territori espanyol dels refugiats que tenien la documentació en regla, va seguir –l’any que Hamfler arriba a Barcelona– un enduriment de la política seguida pel govern franquista que va provocar, de manera força impredictible, l’empresonament o la repatriació a França dels detinguts (en molts casos, una vertadera condemna a mort), fins a una etapa final més flexible que es concretaria en una major disposició per permetre’n l’estada temporal a Espanya i facilitar-ne la sortida amb l’ajut d’organitzacions internacionals.
Continuarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada