Dies plaents de màgia i sofà!...

Les senyes de Pau Claris. Una reflexió

 

  

Des de l’inici de la guerra amb França el 1635, a Catalunya es respirava un clima d'insurrecció social a causa de l’augment de la pressió fiscal per atendre les despeses militars de la Corona i de la presència i els abusos dels terços castellans allotjats sisplau per força als habitatges de camperols i menestrals, problema que es va agreujar la primavera de 1640 amb el retorn de les tropes de la campanya del Rosselló i que va esclatar definitivament a Barcelona el 7 de juny, en l’anomenat Corpus de Sang: un avalot amb incendis, saquejos i uns quants assassinats a més del del virrei comte de Santa Coloma, protagonitzat per les colles de segadors que havien entrat com cada any a la ciutat a llogar els seus serveis als amos dels masos de la rodalia, i secundat per bona part del poble menut.

La revolta, no sols contra els soldats i els funcionaris reials sinó també contra la propietat de nobles i burgesos, es va estendre de seguida pel país i en provocaria la invasió punitiva per l’exèrcit filipista comandat pel cinquè marquès de los Vélez, i al setembre, amb l’ajut del bisbe i els senyors locals, reialistes l’un i els altres, l’ocupació de Tortosa, que seria utilitzada com a quarter general de les forces atacants. Així s’iniciaria la Guerra de Secessió que va dur el nostre Pau Claris, el 94è president de la Diputació del General o Generalitat, a trencar els lligams de fidelitat amb Felip IV i a pactar l’ajut militar (pagat) del regne de França per fer fora del país les tropes castellanes fins a proclamar el 17 de gener de 1641 la República Catalana sota la protecció temporal del país veí, fòrmula acceptada el dia abans per la Junta de Braços i el mateix 17, pel Consell de Cent.

Mentrestant, però, l’exèrcit de los Vélez no deixava d’avançar, deixant un rastre de matances de població civil, fins a arribar a Martorell, una vila sobre la qual tenia senyoria el marquès i que als seus ulls, per tant, era doblement traïdora. Aquí, tot i la tenaç resistència, les tropes franco-catalanes van ser derrotades, cosa que deixava als ocupants pràcticament expedit el camí a Barcelona. França (el cardenal Richelieu) va aprofitar l’avinentesa per forçar que es proclamés el borbó Lluís XIII comte de Barcelona –jurant, això sí, guardar les constitucions de Catalunya, que conservaria la independència compartint rei amb França i Navarra–. En aquest cas Sa Majestat Sereníssima donaria el suport que calgués als seus nous súbdits. Amb el dogal al coll (llegeixi’s amb les tropes espanyoles acampades ni més ni menys que a Sants), Claris va decidir declarar obediència a França.

Aquests dies les tropes locals amb l'ajut dels experimentats militars francesos s’afanyaven a fortificar la muntanya de Montjuïc, punt estratègic des del qual entorpir –o reforçar per als atacants– el previsible setge de Barcelona. Passava, però, que amb partides de soldats i civils armats catalans portant a terme accions guerrilleres a la rereguarda i la possibilitat que arribessin reforços de França, la intenció del marquès no era pas sostenir cap setge sinó la de conquerir la ciutat per mitjà d’una operació llampec. La matinada del dia 26, el gruix de l’exèrcit hispànic es plantava davant el portal de Sant Antoni mentre unitats d’infanteria posaven el peu al cim de Montjuïc.

Contra pronòstic, atesa la correlació de forces (una proporció d’entre tres i quatre a un en favor dels atacants), no sols van ser rebutjats a tots dos punts amb gran nombre de baixes, sinó que un segon assalt al fort va acabar en desbandada dels espanyols que es van haver de retirar a Martorell. Al cap d’un mes d’aquesta victòria, el dimecres 27 de febrer de 1641 a tres quarts d’onze tocats de la nit, Pau Claris moria al terme d’una malaltia invalidant d’evolució molt ràpida o bé d’un probable enverinament, segons cartes de l’època, causat –es creu– per “aigua tofana”, una mescla d’arsènic i essències vegetals.

En qualsevol cas, el que aquí m’ocupa i preocupa és que, impedida la parla, fos per paràlisi facial o per afebliment dels músculs de la gola o de la llengua...

Versió A:

No es va poder confessar in articulo mortis. O això és el que escrivia el noble filipista Albert de Torme i Liori que «el Canonigo Pablo Claris [...] adoleciendo estos dias morio el ultimo deste mes con general sentimiento de los Amotinados que aclamandole con continuados solloços le llamavan Padre y restaurador de la Patria. Murio sin confessar por averle dado apoblegia en la lengua...».1

Després d’adduir una imaginativa raó del decés de Claris, el mateix explicaria Antonio Pellicer (pseudònim d’algú que es feia passar per capità de l’exèrcit invassor). En efecte: contrariat perquè no li haurien deixat canviar el retrat que penjava a la Casa de la Ciutat de Felip III pel de Lluís XIII, «él se fue a cassa con tan gran ravia y sentimiento, que dentro de dos dias murió de repente sin poder confessar [...].»2 I ja se sap que, com diu la sentència, o confessió o condemnació.

Versió B:

Es va confessar per senyes in articulo mortis. El tercer testimoni en discòrdia –cap d’ells presencial–, és el de Caterina Fernández de Còrdoba, duquessa de Cardona i vídua des de juliol de 1640 de qui havia succeït com a virrei l’assassinat comte de Santa Coloma, que assegurava en una carta al marquès de los Vélez que Pau Claris, abans d’expirar, «es va haver de confessar por señas perquè no podia moure la llengua».3

Sortosament, no cal desaprendre la càrrega d’accepcions que grava la polisèmica paraula senyes –un veritable calaix de sastre– i fer com si n’haguéssim d’esbrinar el sentit per mitjà dels usos del període en concret i la raó és senzilla: venen a ser els mateixos. «Confessar-se per senyes», doncs, havia de significar per a la duquessa autora de l’expressió i per als seus contemporanis, el que podria significar per a nosaltres. Però no per això deixa de grinyolar en aquest cas.

Senyes, a l’igual de signes i, més esporàdicament, senyals, és el nom que entre altres coses rebien i reben el que avui identifiquem com a elements lèxics de les llengües de senyes. Així, a l’acte sacramental El diablo mudo (1660), fa dir Calderón de la Barca a un dels seus personatges simbòlics: «que mudo conozco yo / que, con mañas no pequeñas, / él solo habla más por señas / que un garito de barberos».4 Però, si donem crèdit a la informació de la duquessa, ¿hauríem de pensar que Claris va fer servir aquest tipus de senyes sense que hi hagi el menor indici que al llarg de la seva vida hagués tingut contacte de cap mena amb la llengua natural dels sords?

Una possibilitat en principi més versemblant fóra, com jo mateix vaig interpretar en una altra banda, que es tractés de les senyes no conceptuals –líteres– de l’alfabet manual, divulgat per primer cop pel franciscà Melcior de Yebra (1593),5 que afirma que era «comun saberlo muchos» i que venien fent servir alguns confessors per comunicar-se amb els penitents hipoacúsics i amb els malalts terminals que tenien «privada la lengua aunque entero el sentido», sempre que estiguessin alfabetitzats i que el coneguessin. Però una primera dificultat rau en què no sols hauríem d’atribuir sense proves a Claris el coneixement de l’alfabet manual sinó també al seu confessor. La segona –i no menys important– és que sembla que aleshores no s’anomenaven aquestes senyes peculiars d’una altra manera que «letras de la mano».

Per salvar aquest darrer inconvenient encara hem de recórrer a una suposició afegida: que l’hipotètic testimoni, fos qui fos, que va ser font de la notícia, confongués les senyes líteres amb què s'haurien comunicat president i confessor amb les senyes conceptuals pròpies dels sords.

Potser també es podria entendre que, de la resta d’accepcions de señas, fóra aplicable aquí la d’‘indicis, senyals’, com a la comèdia de Tirso de Molina Amar por señas (1615): «Enrique: Señas me dió suficientes / (aunque obscuras para mí)...»6 o bé la de ‘gestos’, com quan Cervantes a El celoso estremeño (1613) escriu: «Ella [Elionora], callando y por señas le hizo levantar, y todas estaban como mudas, sin osar hablar».7 Ara: aquests significats no lliguen ni poc ni gens, si no van acompanyats de la paraula, amb el de confessar-se, verb pronominal que ben al contrari de senyes, és unívoc i significa estrictament ‘declarar els propis pecats a un sacerdot’.

Declarar, fer conèixer verbalment, en suma, dir. Així ho vindria recollint la doctrina tradicional de l’Església, en la qual s’inscriu Pere Llombard, bisbe de París (segle XII), que descriu l’element constitutiu d’aquest sagrament que aquí interessa com a «confessió de la boca».8 Esclar que l’Església és molt gran i cada sastre fa el seu nus. El segle següent, en els seus comentaris a les sentències de l’anterior, Tomàs d’Aquino es mostra partidari que el penitent «que no té l'ús de la llengua, com, per exemple, el mut [...], n’hi ha prou que es confessi per escrit, per senyes o per intèrpret, perquè no s'exigeix de l'home més del que pot.»9 I per cert, de l’última disjuntiva es desprèn que per al sant confessar-se per senyes és distint a fer-ho per (senyes a un) intèrpret.

Què es devia entendre, doncs, per confessar per senyes (sense intèrpret pel mig)? Vegem si el següent passatge del jesuïta Manuel Ortigas (1678) fa una mica de llum sobre el misteri:

«An de sacar animo para no desesperar, aun los que cayeren en graves pecados, a lo ultimo de la vida, pues aun se está sin salir el alma, ni se acabó el tienpo, i aquel es quando suelen ser las tentaciones mas fuertes, por la flaqueza en el sugeto [...]. Entonces, pues, no desmaye la razon, aunque tuviese perdido el abla, por señas esteriores pida absolucion al que le asiste [...].” I més endavant: si a les portes de la mort «tuviere perdido el abla [...] no tiene obligacion de confesar de boca los pecados que se le acordaren entonces. [...] Buen consejo es, que se dé, ó amague a los pechos con señas de dolor. I para esto será bien tener prevenido al Confesor, que aun perdida el abla, al azer estas señas, [...] lo absuelva».10

En resum, és lícit suposar que, si la versió B és la correcta, on la duquessa de Cardona escrivia que Claris va confessar per senyes hi hem de llegir que va limitar-se a demanar l’absolució i que ho va fer per senyes esteriors, és a dir, per mitjà de la gesticulació, el posat, l’expressió facial... En absència de noves dades i a tenor del conegut principi metodològic d'economia anomenat la navalla d'Occam, segons el qual «en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més probable», farem bé d’optar per la hipòtesi més simple.

 

Notes

1. Albert de Torme i Liori, Miscellaneos historicos y politicos sobre la Guerra de Cataluña desde el año de 1639. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Manuscrits Patrimonials, ms. AHCB4-236/C06-A051, fol. 235r. 2. Manel Güell, «El diario de las guerras de Cataluña por los años 1640, 1641 y 42. Un dietari inèdit dels primers anys de la guerra de Separació al Camp de Tarragona (1640-1642)», Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, núm. 33, 2011, p. 293. https://tuit.cat/EjV4x   3. Sílvia Marimon, «Va ser assassinat Pau Claris?», Sàpiens, 45, juliol 2006, p. 20.   4. Pedro Calderón de la Barca, «El diablo mudo» (Segona versió), 1660. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, ed. crítica de C. C. García Valdés, 1999. https://tuit.cat/4KIY6  5. Melchior de Yebra, Libro llamado Refugium infirmorum, muy util y provechoso para todo genero de gente, en el qual se contienen muchos avisos espirituales para socorro de los afligidos enfermos, y para ayudar á bien morir a los que estan en lo ultimo de su vida; con un Alfabeto de San Buenaventura para hablar por la mano, Madrid, Luys Sánchez, 1593, p. 172, 173. https://tuit.cat/PPdo0   6. Tirso de Molina, Amar por señas, 1615, Jornada tercera. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. https://tuit.cat/LHDrl  7. Miguel de Cervantes Saavedra, El celoso estremeño, dins el recull Novelas Ejemplares, Madrid, Juan de la Cuesta, 1613. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, ed. de Florencio Sevilla Arroyo, 2001, fol. 151r. https://tuit.cat/4Erg8 8. José Rodríguez Molina, «La confesión auricular. Origen y desarrollo histórico», Gazeta de Antropología, núm. 24 /1, 2008, art. 11. https://tuit.cat/j91xU   9. Thomae Aquinatis, Scriptum super libros Sententiarum magistri Petri Lombardi episcopi Parisiensis, tom 4, París, M. F. Moos, 1947, p. 913-914, 1069. Citat de Marcos Sarmiento Pérez, «El intérprete en la confesión sacramental en la Iglesia católica, con especial atención a la España de los siglos XVI y XVII», Culture & History Digital Journal, Archives, vol. 7, núm. 1, 2018: https://tuit.cat/M4OHQ  10. Manuel Ortigas, Tomo primero de las obras del P..., Zaragoza, Agustín Vergés, 1678, p. 655-656, 661. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, obra allotjada en el Fondo Bibliográfico Antiguo de la Universidad de Granada, Repositorio Digibug. https://tuit.cat/xjhe3

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (7)

Principat. Any dels quatre emperadors

Otó

 

 

Era petit, garrell i tenia els peus estrafets, però era gairebé tan curós del seu abillament com una dona; es feia depilar tot el cos i es cobria el cap, gairebé calb, amb cabells postissos [...]. S’afaitava cada dia amb molt de compte i es fregava amb pa mullat, costum que havia adquirit de jovenet, a fi de no tenir mai barba.

Així descriu Suetoni l’emperador Marc Salvi Otó. I potser hi podríem afegir que va ser un home relativament just amb els seus enemics i que, com gairebé tots els qui l’havien precedit i el succeirien en el càrrec, va tenir una vida privada no gaire edificant convertint-se ben d’hora en un ésser pansexual, poliamorós i homoelàstic que duia sempre a sobre un mirallet i al darrere un harem de nois i noies.

Nat sota el govern de Tiberi a la ciutat de Ferentinum, situada a un costat de la via Llatina, a uns 70 km al nord de Roma, era el menor de tres germans i pertanyia a una família plebea però influent d’origen etrusc. Jove encara, havia intimat amb una lliberta que pertanyia al cercle més proper a Neró, i de qui arribaria a fingir-se enamorat tot i ser més vella que les pintures rupestres, aconseguint així que l’emperador el comptés ben aviat entre els seus amics i confidents, i compartís amb ell gustos tan peculiars com el de fer-se el petó suavem, propi dels amants, i el d’embotonar-se mútuament.

Un dia Neró va confiar-li per algun temps la seva amant Popea Sabina, a qui acabava de treure el marit, rebent-la Otó a casa com si anés a casar-s’hi. Però se n’encapritxaria i no content amb seduir-la, s’hi casaria de fet, mostrant-se gelós fins al punt de negar l’entrada als servidors que al cap de poc enviava l’emperador a buscar-la; va arribar fins i tot a deixar-lo a ell mateix in person a la porta reclamant el seu “dipòsit” amb l’emprenyamenta consegüent. Per aquestes causes es va desfer el matrimoni, i per tal que Otó li deixés el camp lliure i minimitzar l’escàndol, Neró l’enviaria com a governador a la llunyana Lusitània, un exili daurat.

A la seva destinació, on va arribar amb vint-i-sis anys, en passaria deu de la seva vida actuant amb dignitat, si més no en públic, i administrant justícia, i quan Galba es va sublevar contra Neró, va tenir la xamba d’encertar que l’aspirant no sols se’n sortiria sinó que s’alçaria amb el triomf. Immediatament, adonant-se que els esdeveniments li posaven en safata la tornada a Roma i animat per les prediccions dels astròlegs, que veien en les conjuncions dels astres l’anunci d’un any gloriós per a ell, va adoptar el rol d’incondicional de l’estrella en alça i li va obsequiar vasos d’or i de plata perquè els fongués i encunyés moneda. Després s’hi va reunir i el va acompanyar a la capital, quan ja era emperador, fent la barbeta a tots els qui l’envoltaven, repartint diners als soldats de guàrdia i cridant pel seu nom als veterans per tal d’atreure’s amics i partidaris de sota les pedres. Estava convençut que, comptant amb el favor de gran part de la tropa, en seria nomenat successor un dia o altre.

Quan Galba, assabentat de la revolta de les províncies de Germània i amoïnat pel futur, va presentar Luci Calpurni Pisó com el seu hereu al tron, Otó, desairat per no haver estat afavorit com esperava i endeutat fins al coll, va considerar que aquell era el moment, feble l’autoritat del vell i no afermada encara la del jove, de sollevar-se, sent proclamat cèsar ell mateix pels pretorians, que feia anys que eren els autèntics amos de Roma, deposant i nomenant emperadors al seu antull i conveniència. Ja he explicat el final de Galba; però el seu cap no va ser l’únic a exhibir-se, separat del cos, com a trofeu. En efecte, també l’hi van tallar el cap a Vini, tot i protestar a crits, abans que li tallessin, que havia participat en la conxorxa contra Galba i que ell era dels seus.

Sembla que aquell vespre, després d’abandonar el Senat, on Otó s’havia fet el desmenjat i mostrat disposat que la seva fos una administració liberal, moderada i respectable, calmant així els recels dels ciutadans que se’l van creure, en el trajecte a palau, la plebs l’anomenava Neró, sense que en fes escarafalls. Al contrari, en les primeres cartes que va escriure als governadors de les províncies va afegir el títol de Neró al seu nom, va fer col·locar de nou a lloc les estàtues que havien estat enderrocades d’ell i de Popea, i, com si l’ànima de l’emperador-artista hagués renascut en el seu cos, va viure amb el pobre Sporus en termes íntims, i a més va invertir cinquanta milions de l’ala (de sestercis) per acabar la Domus Aurea ‘la Casa Daurada’.

Ara bé, hi va haver més morts. Per guanyar-se la simpatia del poble, Otó va resoldre accedir a les nombroses peticions perquè eliminés algú tan odiat com era Tigel·lí, per molt que estigués retirat a les termes de Sinuessa (avui, I Bagni), a la vora de la mar Tirrena, com un jubilat de luxe. I el va condemnar a mort. L’altre, en rebre la notícia de qui venia a arrencar-lo dels afalacs i les carícies de les seves concubines i emportar-se’l, li va demanar uns moments per afaitar-se i no sense vacil·lacions es va afaitar el coll a fons. 

Corneli Lacó, en canvi, substitut precisament de Tigel·lí al front dels praetoriani, se salvaria de moment en ser desterrat a una illa el fresc airet de la qual, però, no arribaria a respirar: el centurió que el conduïa a la seva destinació, en compliment d’ordres de dalt i encara en camí, va facilitar-li el son etern. Quant a Icel Marcià, un antic llibert de Galba i un dels seus consellers més influents, que havia donat suport a Lacó, va ser executat públicament.

Just en aquells dies les tropes de la quarta regió de la Germània Superior havien enderrocat les estàtues de Galba, empresonat els pocs oficials que s’hi oposaven, i prestat jurament de fidelitat al Senat i al Poble romà ja que no sabien a qui fer-lo. Aule Cecina Aliè, antic qüestor de la Bètica, ressentit perquè Galba volia processar-lo per apropiació de béns públics, havia convençut –orador excel·lent com era– la legió de la Germània meridional que comandava, de revoltar-se a favor d’Aule Vitel·li, legat imperial a la província septentrional des de gener del 68. L’endemà acabaria per rebel·lar-se tot l’exèrcit, cediria a Vitel·li l’espasa de Juli Cèsar, el proclamaria emperador i li prestaria jurament; exemple que va ser seguit en molt poc temps per les tropes de la Germània Inferior, les de Bretanya i les de Britània.

Assassinat Galba, i assabentat Otó de la defecció d’una tercera part de tot l’exèrcit, va tractar debades de forçar els ciutadans romans a prendre enèrgiques mesures de seguretat per assegurar la rereguarda i, per aglutinar la població en la defensa de la seva persona, va dictar una amnistia general. També va proposar al Senat enviar legats a Vitel·li per notificar-li que ja s’havia triat un emperador i exhortar-lo a la pau i la concòrdia. Mentrestant, a títol personal, li enviava missatgers amb propostes llamineres de diners, favors... i va arribar a suggerir-li que podria compartir amb ell el poder imperial. Tàcit explica que Otó li escrivia unes «cartes afectades i plenes de llagoteries dignes de dones», que l’altre responia amb calma i en to irònic. Però la cosa aviat es va agrir i van començar a intercanviar missives insolents i insultants. Aleshores, en fer-se evident que el carro anava pel pedregar, tots dos es van començar a preparar per a la batalla decisiva.

De moment, per mirar de resoldre el problema d’arrel, l’un va enviar sicaris a Germània i l’altre, a Roma, però ni els uns ni els altres van aconseguir clavar el ferro als objectius que se’ls havia assenyalat. Esclar que mentre els vitel·lians –els que havien cobrat o havien de cobrar de Vitel·li–, passaven desapercebuts a la metròpoli, els otonians, cares noves allà on tots els soldats es coneixien, cridaven l’atenció, cosa que pot resultar ben desagradable. Aleshores Vitel·li va escriure una carta a Luci Salvi Otó Titià, germà gran de l’emperador, amenaçant de matar-lo a ell i a son fill si no es respectaven la pròpia mare i fills, residents a Roma. Però per totes dues famílies devien vetllar els déus vist que es van salvar.

Sense més preàmbul, a finals de gener del 69, amb el vistiplau de Vitel·li, Fabi Valent es va dirigir a la Gàl·lia, amb l’ordre d’atreure’s els naturals o, si es resistien, devastar el país i passar llavors a Itàlia, mentre Cecina iniciava la marxa directa cap al sud amb 30.000 homes atrets per la idea de les riqueses i els plaers que els esperaven a Roma; assolaria, en travessar-lo, el país dels helvecis i hi faria executar Juli Alpí que, abans de rendir-se, havia liderat contra ell els combatents d’Aventicum, la capital provincial, situada a la plana suïssa. A la filla d’Alpí, que no el va sobreviure, se li erigiria amb el temps un sepulcre amb aquest epitafi: «Aquí jau Júlia Alpinula, / filla infeliç d’un pare infeliç. / No el vaig poder deslliurar de la mort: / morir de mala mort era el seu destí. / He viscut 25 anys.»

Finalment Cecina va creuar amb els seus homes pel coll cobert de neu del Gran Sant Bernat cap al nord d’Itàlia sense trobar més oposició que la del vent. La primera ciutat que, en havent travessat el Po, va atacar seria Placentia (avui Piacenza), a la regió d’Emília-Romanya, atac, però, que seria rebutjat per les tropes d’Otó, que dirigien els generals Suetoni Paulí i Publi Mari Cels, i que van causar considerables pèrdues als agressors, que es van haver de retirar cap a Cremona. Però per punt d’honor, per comptes d’esperar que arribés la legió a les ordres de Fabi Valent i li donés un cop de mà, Cecina va assaltar la fortalesa de Castorum, a uns 20 quilòmetres de Cremona, només per ser derrotat un altre cop.

Otó, que sense comptar set legions que li havien jurat lleialtat i que venien per prestar-li ajut des de Dalmàcia, Pannònia i Mèsia, disposava dels exèrcits de Galba provinents d’Hispània, unes cohorts (una desena part cadascuna d’una legió) vingudes del Danubi i una legió sense experiència de combat reclutada per Neró, finalment, va deixar la res publica a cura del Senat i el 14 de març va partir cap a l’Alta Itàlia, amb la major part de la seva guàrdia, que havia estat reunida a la capital, i dues legions. 

Aquell mateix dia, però, tan aviat com va haver abandonat Roma, el Tíber va sortir de mare i el seu nivell va arribar a altures mai assolides fins llavors, fet que l’obligaria a endarrerir-se i per postres, a vint milles ja de Roma, trobaria el camí barrat per la runa que la força de les aigües havia acumulat. No pot sobtar doncs que es donés al fenomen una interpretació de mal presagi i que a la capital, molt afectada per la catàstrofe, se’n seguissin cerimònies expiatòries per restablir la pax deorum –la concòrdia entre els déus i els homes–, sense la qual només es podien esperar noves desgràcies.

No gaire després de la derrota de Castorum, arribava Valent i unia les seves forces a les de Cecina. Per la seva banda, Otó, desoint el consell de Paulí d’evitar el xoc decisiu fins que haguessin arribat les legions dels Balcans, donava l’ordre de presentar batalla. Així, el 14 d’abril, els seus soldats van topar amb els de l’adversari a la rodalia de Bedriacum, ciutat entre Verona i Cremona, la situació exacta de la qual es desconeix, i van ser vençuts patint un gran nombre de baixes. No pas la de Paulí, que va canviar de cop i volta de camisa, és a dir, de túnica, i va obtenir el perdó de Vitel·li en al·legar amb tota la barra que la derrota patida es devia precisament a la seva traïció. L’endemà la resta del seu exèrcit va ser obligat a rendir-se. Mentrestant l’emperador s’havia mantingut lluny de la lluita a Brixellum (actual Brescello), ciutat a la confluència del riu Enza amb el Po, on havia establert el seu quarter general.

En rebre les notícies del desastre, va abraçar el seu germà Titià, el seu nebot i cadascun dels seus amics, diu Suetoni,

els va donar l’últim petó i els va acomiadar. Un cop sol va redactar dues cartes, una per a la seva germana, per consolar-la; una altra per a Messalina, la vídua de Neró, amb qui es proposava de casar-se, per encomanar-li la seva memòria i la cura dels seus funerals. Va cremar després totes les seves cartes, perquè no perjudiquessin ningú davant el vencedor, i va repartir entre els seus criats tots els diners que posseïa.

Es preparava d’aquesta manera a la mort, únic objecte de les seves preocupacions, quan va arribar fins a ell el soroll d’un tumult i va observar que detenien com a desertors als qui, abandonant-lo, s’allunyaven del campament. “Afegim una nit més a la meva vida”, va dir llavors (van ser les seves mateixes paraules), i va prohibir que es fes cap violència a ningú. La seva habitació va estar-se oberta tota la nit i hi va rebre tots aquells que li van voler parlar. En cert moment, sentint set, va beure aigua fresca, va agafar dos punyals la punta dels quals va examinar, en va ocultar un sota el coixí, va ordenar tancar les portes i va dormir amb un son profund. No va despertar fins a l’alba i amb prou feines despert es va ferir d’un sol cop sota la mamella esquerra. Van acudir precipitadament als seus primers gemecs, però no va trigar a expirar, ocultant i descobrint alternativament la ferida.

Tal com havia demanat, se’n va cremar el cos allà mateix i se’n van dipositar les cendres en un senzill mausoleu. Es diu que, impressionats per la dignitat dels seus últims moments, molts dels soldats, a la manera de les vídues hindús, es van llançar a la pira funerària per morir amb ell. Potser sí. No se sap mai.

El que amb tota probabilitat sigui cert és que, en la repressió posterior a la batalla de Bedriacum, van ser morts els centurions més valents dels otonians, cosa que va costar a Vitel·li l'aversió de la legió VII Galbiana que, assassinat Galba, havia donat suport a Otó i de moltes altres unitats que havien fet el mateix: no pot estranyar doncs que al cap de poc totes elles es declaressin partidàries de Vespasià (i en contra de Vitel·li). Però anem a pams, que diria Jack l’Esbudellador.