Principat. Any dels quatre emperadors
Era petit, garrell i tenia els peus estrafets, però era gairebé tan curós del seu abillament com una dona; es feia depilar tot el cos i es cobria el cap, gairebé calb, amb cabells postissos [...]. S’afaitava cada dia amb molt de compte i es fregava amb pa mullat, costum que havia adquirit de jovenet, a fi de no tenir mai barba.
Així descriu Suetoni l’emperador Marc Salvi Otó. I potser hi podríem afegir que va ser un home relativament just amb els seus enemics i que, com gairebé tots els qui l’havien precedit i el succeirien en el càrrec, va tenir una vida privada no gaire edificant convertint-se ben d’hora en un ésser pansexual, poliamorós i homoelàstic que duia sempre a sobre un mirallet i al darrere un harem de nois i noies.
Nat sota el govern de Tiberi a la ciutat de Ferentinum, situada a un costat de la via Llatina, a uns 70 km al nord de Roma, era el menor de tres germans i pertanyia a una família plebea però influent d’origen etrusc. Jove encara, havia intimat amb una lliberta que pertanyia al cercle més proper a Neró, i de qui arribaria a fingir-se enamorat tot i ser més vella que les pintures rupestres, aconseguint així que l’emperador el comptés ben aviat entre els seus amics i confidents, i compartís amb ell gustos tan peculiars com el de fer-se el petó suavem, propi dels amants, i el d’embotonar-se mútuament.
Un dia Neró va confiar-li per algun temps la seva amant Popea Sabina, a qui acabava de treure el marit, rebent-la Otó a casa com si anés a casar-s’hi. Però se n’encapritxaria i no content amb seduir-la, s’hi casaria de fet, mostrant-se gelós fins al punt de negar l’entrada als servidors que al cap de poc enviava l’emperador a buscar-la; va arribar fins i tot a deixar-lo a ell mateix in person a la porta reclamant el seu “dipòsit” amb l’emprenyamenta consegüent. Per aquestes causes es va desfer el matrimoni, i per tal que Otó li deixés el camp lliure i minimitzar l’escàndol, Neró l’enviaria com a governador a la llunyana Lusitània, un exili daurat.
A la seva destinació, on va arribar amb vint-i-sis anys, en passaria deu de la seva vida actuant amb dignitat, si més no en públic, i administrant justícia, i quan Galba es va sublevar contra Neró, va tenir la xamba d’encertar que l’aspirant no sols se’n sortiria sinó que s’alçaria amb el triomf. Immediatament, adonant-se que els esdeveniments li posaven en safata la tornada a Roma i animat per les prediccions dels astròlegs, que veien en les conjuncions dels astres l’anunci d’un any gloriós per a ell, va adoptar el rol d’incondicional de l’estrella en alça i li va obsequiar vasos d’or i de plata perquè els fongués i encunyés moneda. Després s’hi va reunir i el va acompanyar a la capital, quan ja era emperador, fent la barbeta a tots els qui l’envoltaven, repartint diners als soldats de guàrdia i cridant pel seu nom als veterans per tal d’atreure’s amics i partidaris de sota les pedres. Estava convençut que, comptant amb el favor de gran part de la tropa, en seria nomenat successor un dia o altre.
Quan Galba, assabentat de la revolta de les províncies de Germània i amoïnat pel futur, va presentar Luci Calpurni Pisó com el seu hereu al tron, Otó, desairat per no haver estat afavorit com esperava i endeutat fins al coll, va considerar que aquell era el moment, feble l’autoritat del vell i no afermada encara la del jove, de sollevar-se, sent proclamat cèsar ell mateix pels pretorians, que feia anys que eren els autèntics amos de Roma, deposant i nomenant emperadors al seu antull i conveniència. Ja he explicat el final de Galba; però el seu cap no va ser l’únic a exhibir-se, separat del cos, com a trofeu. En efecte, també l’hi van tallar el cap a Vini, tot i protestar a crits, abans que li tallessin, que havia participat en la conxorxa contra Galba i que ell era dels seus.
Sembla que aquell vespre, després d’abandonar el Senat, on Otó s’havia fet el desmenjat i mostrat disposat que la seva fos una administració liberal, moderada i respectable, calmant així els recels dels ciutadans que se’l van creure, en el trajecte a palau, la plebs l’anomenava Neró, sense que en fes escarafalls. Al contrari, en les primeres cartes que va escriure als governadors de les províncies va afegir el títol de Neró al seu nom, va fer col·locar de nou a lloc les estàtues que havien estat enderrocades d’ell i de Popea, i, com si l’ànima de l’emperador-artista hagués renascut en el seu cos, va viure amb el pobre Sporus en termes íntims, i a més va invertir cinquanta milions de l’ala (de sestercis) per acabar la Domus Aurea ‘la Casa Daurada’.
Ara bé, hi va haver més morts. Per guanyar-se la simpatia del poble, Otó va resoldre accedir a les nombroses peticions perquè eliminés algú tan odiat com era Tigel·lí, per molt que estigués retirat a les termes de Sinuessa (avui, I Bagni), a la vora de la mar Tirrena, com un jubilat de luxe. I el va condemnar a mort. L’altre, en rebre la notícia de qui venia a arrencar-lo dels afalacs i les carícies de les seves concubines i emportar-se’l, li va demanar uns moments per afaitar-se i no sense vacil·lacions es va afaitar el coll a fons.
Corneli Lacó, en canvi, substitut precisament de Tigel·lí al front dels praetoriani, se salvaria de moment en ser desterrat a una illa el fresc airet de la qual, però, no arribaria a respirar: el centurió que el conduïa a la seva destinació, en compliment d’ordres de dalt i encara en camí, va facilitar-li el son etern. Quant a Icel Marcià, un antic llibert de Galba i un dels seus consellers més influents, que havia donat suport a Lacó, va ser executat públicament.
Just en aquells dies les tropes de la quarta regió de la Germània Superior havien enderrocat les estàtues de Galba, empresonat els pocs oficials que s’hi oposaven, i prestat jurament de fidelitat al Senat i al Poble romà ja que no sabien a qui fer-lo. Aule Cecina Aliè, antic qüestor de la Bètica, ressentit perquè Galba volia processar-lo per apropiació de béns públics, havia convençut –orador excel·lent com era– la legió de la Germània meridional que comandava, de revoltar-se a favor d’Aule Vitel·li, legat imperial a la província septentrional des de gener del 68. L’endemà acabaria per rebel·lar-se tot l’exèrcit, cediria a Vitel·li l’espasa de Juli Cèsar, el proclamaria emperador i li prestaria jurament; exemple que va ser seguit en molt poc temps per les tropes de la Germània Inferior, les de Bretanya i les de Britània.
Assassinat Galba, i assabentat Otó de la defecció d’una tercera part de tot l’exèrcit, va tractar debades de forçar els ciutadans romans a prendre enèrgiques mesures de seguretat per assegurar la rereguarda i, per aglutinar la població en la defensa de la seva persona, va dictar una amnistia general. També va proposar al Senat enviar legats a Vitel·li per notificar-li que ja s’havia triat un emperador i exhortar-lo a la pau i la concòrdia. Mentrestant, a títol personal, li enviava missatgers amb propostes llamineres de diners, favors... i va arribar a suggerir-li que podria compartir amb ell el poder imperial. Tàcit explica que Otó li escrivia unes «cartes afectades i plenes de llagoteries dignes de dones», que l’altre responia amb calma i en to irònic. Però la cosa aviat es va agrir i van començar a intercanviar missives insolents i insultants. Aleshores, en fer-se evident que el carro anava pel pedregar, tots dos es van començar a preparar per a la batalla decisiva.
De moment, per mirar de resoldre el problema d’arrel, l’un va enviar sicaris a Germània i l’altre, a Roma, però ni els uns ni els altres van aconseguir clavar el ferro als objectius que se’ls havia assenyalat. Esclar que mentre els vitel·lians –els que havien cobrat o havien de cobrar de Vitel·li–, passaven desapercebuts a la metròpoli, els otonians, cares noves allà on tots els soldats es coneixien, cridaven l’atenció, cosa que pot resultar ben desagradable. Aleshores Vitel·li va escriure una carta a Luci Salvi Otó Titià, germà gran de l’emperador, amenaçant de matar-lo a ell i a son fill si no es respectaven la pròpia mare i fills, residents a Roma. Però per totes dues famílies devien vetllar els déus vist que es van salvar.
Sense més preàmbul, a finals de gener del 69, amb el vistiplau de Vitel·li, Fabi Valent es va dirigir a la Gàl·lia, amb l’ordre d’atreure’s els naturals o, si es resistien, devastar el país i passar llavors a Itàlia, mentre Cecina iniciava la marxa directa cap al sud amb 30.000 homes atrets per la idea de les riqueses i els plaers que els esperaven a Roma; assolaria, en travessar-lo, el país dels helvecis i hi faria executar Juli Alpí que, abans de rendir-se, havia liderat contra ell els combatents d’Aventicum, la capital provincial, situada a la plana suïssa. A la filla d’Alpí, que no el va sobreviure, se li erigiria amb el temps un sepulcre amb aquest epitafi: «Aquí jau Júlia Alpinula, / filla infeliç d’un pare infeliç. / No el vaig poder deslliurar de la mort: / morir de mala mort era el seu destí. / He viscut 25 anys.»
Finalment Cecina va creuar amb els seus homes pel coll cobert de neu del Gran Sant Bernat cap al nord d’Itàlia sense trobar més oposició que la del vent. La primera ciutat que, en havent travessat el Po, va atacar seria Placentia (avui Piacenza), a la regió d’Emília-Romanya, atac, però, que seria rebutjat per les tropes d’Otó, que dirigien els generals Suetoni Paulí i Publi Mari Cels, i que van causar considerables pèrdues als agressors, que es van haver de retirar cap a Cremona. Però per punt d’honor, per comptes d’esperar que arribés la legió a les ordres de Fabi Valent i li donés un cop de mà, Cecina va assaltar la fortalesa de Castorum, a uns 20 quilòmetres de Cremona, només per ser derrotat un altre cop.
Otó, que sense comptar set legions que li havien jurat lleialtat i que venien per prestar-li ajut des de Dalmàcia, Pannònia i Mèsia, disposava dels exèrcits de Galba provinents d’Hispània, unes cohorts (una desena part cadascuna d’una legió) vingudes del Danubi i una legió sense experiència de combat reclutada per Neró, finalment, va deixar la res publica a cura del Senat i el 14 de març va partir cap a l’Alta Itàlia, amb la major part de la seva guàrdia, que havia estat reunida a la capital, i dues legions.
Aquell mateix dia, però, tan aviat com va haver abandonat Roma, el Tíber va sortir de mare i el seu nivell va arribar a altures mai assolides fins llavors, fet que l’obligaria a endarrerir-se i per postres, a vint milles ja de Roma, trobaria el camí barrat per la runa que la força de les aigües havia acumulat. No pot sobtar doncs que es donés al fenomen una interpretació de mal presagi i que a la capital, molt afectada per la catàstrofe, se’n seguissin cerimònies expiatòries per restablir la pax deorum –la concòrdia entre els déus i els homes–, sense la qual només es podien esperar noves desgràcies.
No gaire després de la derrota de Castorum, arribava Valent i unia les seves forces a les de Cecina. Per la seva banda, Otó, desoint el consell de Paulí d’evitar el xoc decisiu fins que haguessin arribat les legions dels Balcans, donava l’ordre de presentar batalla. Així, el 14 d’abril, els seus soldats van topar amb els de l’adversari a la rodalia de Bedriacum, ciutat entre Verona i Cremona, la situació exacta de la qual es desconeix, i van ser vençuts patint un gran nombre de baixes. No pas la de Paulí, que va canviar de cop i volta de camisa, és a dir, de túnica, i va obtenir el perdó de Vitel·li en al·legar amb tota la barra que la derrota patida es devia precisament a la seva traïció. L’endemà la resta del seu exèrcit va ser obligat a rendir-se. Mentrestant l’emperador s’havia mantingut lluny de la lluita a Brixellum (actual Brescello), ciutat a la confluència del riu Enza amb el Po, on havia establert el seu quarter general.
En rebre les notícies del desastre, va abraçar el seu germà Titià, el seu nebot i cadascun dels seus amics, diu Suetoni,
els va donar l’últim petó i els va acomiadar. Un cop sol va redactar dues cartes, una per a la seva germana, per consolar-la; una altra per a Messalina, la vídua de Neró, amb qui es proposava de casar-se, per encomanar-li la seva memòria i la cura dels seus funerals. Va cremar després totes les seves cartes, perquè no perjudiquessin ningú davant el vencedor, i va repartir entre els seus criats tots els diners que posseïa.
Es preparava d’aquesta manera a la mort, únic objecte de les seves preocupacions, quan va arribar fins a ell el soroll d’un tumult i va observar que detenien com a desertors als qui, abandonant-lo, s’allunyaven del campament. “Afegim una nit més a la meva vida”, va dir llavors (van ser les seves mateixes paraules), i va prohibir que es fes cap violència a ningú. La seva habitació va estar-se oberta tota la nit i hi va rebre tots aquells que li van voler parlar. En cert moment, sentint set, va beure aigua fresca, va agafar dos punyals la punta dels quals va examinar, en va ocultar un sota el coixí, va ordenar tancar les portes i va dormir amb un son profund. No va despertar fins a l’alba i amb prou feines despert es va ferir d’un sol cop sota la mamella esquerra. Van acudir precipitadament als seus primers gemecs, però no va trigar a expirar, ocultant i descobrint alternativament la ferida.
Tal com havia demanat, se’n va cremar el cos allà mateix i se’n van dipositar les cendres en un senzill mausoleu. Es diu que, impressionats per la dignitat dels seus últims moments, molts dels soldats, a la manera de les vídues hindús, es van llançar a la pira funerària per morir amb ell. Potser sí. No se sap mai.
El que amb tota probabilitat sigui cert és que, en la repressió posterior a la batalla de Bedriacum, van ser morts els centurions més valents dels otonians, cosa que va costar a Vitel·li l'aversió de la legió VII Galbiana que, assassinat Galba, havia donat suport a Otó i de moltes altres unitats que havien fet el mateix: no pot estranyar doncs que al cap de poc totes elles es declaressin partidàries de Vespasià (i en contra de Vitel·li). Però anem a pams, que diria Jack l’Esbudellador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada